VINT-I CINC ANYS? NO SÓN RES.

El dia 17 el nostre estimat Ernest va fer 25 anys que ens va fer pares i ens va omplir la vida amb la seva llum. Una llum que ens continua estimant i guiant, ensenyant-nos que no hi ha límit per l'Amor, que la Vida no s'acaba mai, que va molt més enllà del que podem arribar a imaginar. Preciós nostre, gràcies per la teva vida, pel teu somriure, per les teves paraules que continuem sentint, per aquesta vida tan plena que ens regales i que compartim. T'estimem tant i ens estimes tant! No s'acabarà mai!

Vint-i cinc anys, Ernest preciós, i no semblen possibles ni reals, el temps no té sentit, no  és res, ni l'espai. És en nosaltres on hi és tot, on existeix tot, és en aquesta profunditat silenciosa i plena, en aquesta fondària on existim sempre.

"Mamu, és així, sense mesura, sense paraules, sense consistència ni ment; aquí, molt a prop i molt lluny, aquí és on existeix tot, on viu tot, on no hi ha diferència, on no existeix res més que allò que som, aquest amor infinit que viatja per l'univers i més enllà, allà on tot té el seu punt de partida i tornada, allà on va sorgir tot. Tot. 

No es pot descriure, no es pot expressar, només es pot albirar breument, vol d'ocell  invisible, fugaç. I no cal saber-lo, mamu, perquè mai es pot acotar.  Només  el camí, el sender, aquest meravellós sender que caminem quan el descobrim, quan ens descobrim, quan confiem, quan estimem, quan escoltem, quan olorem i comprenem, quan obrim les mans i el cor. Aquest sender plegat de misteri i de flors desconegudes i precioses, d'una intensa flaire. Caminar i deixar-nos anar de nou per retrobar-nos després. No hi ha separació, no hi ha por, només hi ha un Amor que vibra molt fons, molt immens,  que ens impulsa i ens agombola, i cap allà anem, sense anar enlloc, cap a dintre, ja hi som, cap a dintre.

T'estimo tant, mamu! Quan surtis de la Terra seràs tan feliç, tan plena, tan estimada, tan meravellada! Continua essent feliç a la Terra, mamu, aprenent, confiant, obrint-te al que arribi sense por, sense pressa, gaudint de tota la teva vida preciosa que crees.

Vint-i-cinc anys? Una fotesa, no és res, res. Som sempre."

                                   Ernest

EL JOC DE L'EXISTÈNCIA

Ernest maco, aquest matí mentre caminava pel camp sentia el rossinyol, contemplava el paisatge i em sentia tranquil·la i plàcida; he mirat la carretera al lluny, amb els cotxes de joguina passant, de tots colors,  com si fossin un joc de criatures, i t'he tornat a sentir com els feies anar amb la teva mà, tot immens i juganer, recordant-me el petits que som i que tot és un joc.

Què fan, sinó, els infants quan juguen? Experimenten, repeteixen, aprenen, riuen, s'ho passen bé, de vegades ploren perquè no els surt com volen o perquè algú els malbarata el joc, però bàsicament d'això es tracta: d'aprendre i de passar-s'ho bé per un mateix fent i desfent, aprenentatge i error, sempre amb l'alegria de jugar i experimentar...

Exactament com la vida, una estona d'experimentació i joc, de descoberta, d'equivocar-se i tornar-ho a provar, de riure i de gaudir, de triar i destriar, de seguir el fil del què et motiva i et proposes, rient i plorant, nerviós i tranquil, sol o acompanyat, amb sol i amb pluja... el joc t'ensenya sempre a ser pacient, a repetir i intentar-ho tantes vegades com faci falta o a deixar-ho estar per un altre moment, t'ensenya a compartir i a provar-ho sol, en silenci o cridant d'emoció, amb moments d'atenció i concentració i amb moments de disbauxa i bogeria... Però tot et va ensenyant qui ets, què vols, què et fa feliç, què et deixa intranquil o apagat...

Sí, la vida és aquest joc que creiem absolut i total, quan tan sols és una petita part del gran joc de l'Existència, una petitísima part que es juga al pati de la Terra.

El pati s'acaba quan s'obre la porta i cadascú la creua al seu moment, quan ha acabat el joc, quan ja ha aconseguit el que volia fer i desitja  continuar jugant a un altre nivell. No tothom acaba de jugar al mateix moment, cadascú l'acaba al seu moment, sense edat, sense temps, sense jou, quan és el seu moment perfecte per creuar l'aula per la que ha vingut i tornar a casa per continuar jugant.

El drama només el  pinta la  nostra ment petita i poruga que no vol que res canviï, que vol que tot sigui per sempre, quan res és per sempre, quan tot és canviant i així ha de ser perquè pugui tenir lloc l'evolució.

Aquest matí, preciós meu, t'he visualitzat amb les teves galtones i t'he demanat que t'acostessis i te les he omplert de petons i de carícies,  t'he abraçat amb tot el meu  ésser i t'he demanat on volies estar, si al meu cor o a les meves espatlles, i així hem continuat caminant junts, amb felicitat, perquè així som en realitat: invisibles, eterns, amor i rialla, joc, descoberta. Així som.

"Sí, mamu maca, he sentit els teus petons i he vingut a tu, i m'has sentit i m'he enfilat a les teves espatlles i junts hem escoltat els ocells i he fet passar aquell corb davant els teus ulls que l'han seguit fins que ha desaparegut muntanyes enllà, perquè tot és així: sincrònic, fàcil, tot reflexa allò que som. Gràcies, mamu, per tant d'amor. El meu el tens sempre a la teva disposició, perquè jo soc tu i tu ets jo, la gran sincronia, la gran Veritat."

                                                              Ernest

  Ser feliços...

"Mama, abans érem feliços d'una manera i ara som feliços d'una altra manera. Hi ha moltes maneres de ser feliç, qui ho diu que una és millor que l'altra?... el cap, la ment. Si ens sentim junts, si sentim el nostre amor i la nostra força, qui en mesura la intensitat i la vàlua? Hem d'aprendre a ser feliços de les múltiples maneres que la vida ens presenta. Voler aferrar-se  a una única manera quan el riu sempre flueix i el paisatge canvia sense treva, només comporta sofriment, ceguera, por i perdre la màgia de cada moment.

Mamu maca, viu el nostre amor al llarg del riu de la vida. No t'aferris al que ja hem viscut, perquè així només perdràs la possibilitat de continuar-ho vivint de mil colors diferents, amb mil vestits diferents, amb tota la puresa que ens uneix.

Riu, i sigues feliç, molt feliç. Vull sentir el teu riure ample. Vull sentir la teva guspira de joia i un xic de bogeria. Vull sentir-te feliç, acompanyada i radiant com tu ets.  Jo t'acompamyo i vesso felicitat sobre teu, només t'has de quedar com vas fer ahir: amb els braços oberts. Oberta al què t'amari, oberta al que t'enviem,  sigui aigua, sigui vent, sigui amor, sigui llum,

Aprèn a ser feliç amb mi tal com  jo soc ara: invisible i molt present. El nostre amor i la nostra proximitat no han estat tocats,  només s'han fet més profunds i subtils, tot a la una.Jo estaré amb vosaltres i gaudiré de les vostres descobertes, perquè són també les meves. Siguem feliços amb tot el que visquem."

                                                      Ernest

(extracte del llibre "Mama, soc aquí"  mamasocaqui.com )

ADÉU 2022

Al llarg i ample de tots els teus dies ens has ofert un munt d’experiències, de vivències, d’oportunitats de tota mena... Nosaltres, cadascú, ha pintat aquest trajecte amb els seus propis colors, amb la seva pròpia obertura o tancament, amb les seves pròpies emocions, pensaments i desitjos. No, no has estat tu. Tu vas obrir la porta i nosaltres vam entrar, com un nou camí, com una nova possibilitat, com una nova oportunitat... Aprendre o no, obrir o tancar, ampliar o estrènyer, créixer o minvar... tot això ha estat cosa nostra... Ara te’n vas, has completat el cercle, i cadascú et recordarà segons les seves pròpies expectatives i t’anomenarà amb les seves amargues o acolorides paraules.... Res i tot això ets tu. Gràcies per haver vingut, gràcies per deixar-nos caminar en tu!

BENVINGUT 2023

Tot net i lluent, t’acostes a nosaltres, nou de trinca, amb la il:lusió d’obrir ja les teves portes de bat a bat. No estàs escrit, no estàs marcat, tot tu una estela brillant que caldrà caminar i en la que dibuixarem, com artistes improvisats i potents que som, el contingut dels dies que vindran i creixeran sota el teu vel desconegut, misteriós i sempre fèrtil, a punt per ser creat i plasmat per totes i cadascuna de les nostres creacions, de les nostres passes, de les nostres accions, dels nostres cants i ritmes, de la nostra gran capacitat de crear allò més bell i humà i allò més inhumà i danyí... No, tampoc seràs tu, serà el pas de cadascú, l’obra de cadascú. Tu només estens la catifa i nosaltres la travessarem i la decorarem individualment, cadascú des del seu lloc, des del seu sentir i el seu grau d’amor.

PER UN 2023 EN EL QUE SIGUEM CAPAÇOS DE CREAR, CADASCÚ, LA NOSTRA MILLOR OBRA D’ART !

NINGÚ HA DE FALTAR A TAULA PER NADAL

 Que l'Amor sigui el punt d'unió de totes les trobades, que aquest Amor faci que no falti ningú a taula, ni els que són presents físicament ni els que aparentment no hi són, però que continuen manifestant-se immensament presents a la nostra vida.

Per tot allò que estimem, que vivim, que sabem, que intuïm i que ens fa créixer infinitament... ara sí, que TOTES I TOTS omplin la nostra taula d'AMOR I MÀGIA aquests dies i tots els que vindran.

 

Això som

Ernest, maco, quina profunditat adquireix de vegades la meva vida, la nostra vida, des que vas tornar a la Llum... Continuem rebent noves famílies que acaben d'acomiadar els seus fills i venen  a nosaltres perquè han trobat el nostre llibre, perquè han  vist les nostres conferències o perquè algú els ha parlat de nosaltres.

Venen i compartim amb ells aquest amor tan gran que has posat a les nostres vides, i compartim el seu dolor, el seu moment, la seva por...  però també el seu anhel de trobar un sentit a la partida dels seus fills, un sentit a la  seva vida amb ells, l'emoció d'afirmar el que en el fons i en la seva nova vida estan sentint:  els senyals d'aquell ésser estimat  que, sense ser-hi, els està mostrant com sí que hi és....

I sentim bategar en  ells aquest Amor immens que es manifesta quan la vida et capgira i et gira com un mitjó, quan ja el remolí en el que et desbordes sembla que s'ha mitigat prou com per poder obrir els ulls i sorprendre't  al veure quietud, quan entre el dolor, el desgavell i el dubte contimues sentint l'amor, el teu per ells i el seu per tu, i és un amor que brilla entre els núvols, una guspira que de tant en tant llueix i que d'alguna manera et sostè.

Quan pots recollir aquesta guspira i posar-te-la a la mà i reconèixer en ella l'amor del teu cor que te'escalfa del fred i la claror que s'escampa entre la fosca, quan pots agafar fort aquest fil lluminós,  la troca es comença a descapdellar i apareix un camí incert,  però un camí a la fi, que pots tibar i seguir, si decideixes seguir-lo i no quedar-te en la foscor. Té  una sola direcció: cap a dins, cap a dintre, travessa pel mig del dolor, de la por, de l'enyorança més  fonda i va deixant una estela fina de llum per allà on  passa.

I en aquesta estela estem nosaltres, acollint als que volen seguir l'impuls que s'obre en ells quan descobreixen que hi ha alguna cosa a descobrir, quan accepten que  hi ha alguna cosa que continua, una connexió que els crida, un amor que saben de qui ve.

"Sí, mama, vosaltres esteu en aquesta estela de llum que acull, que abraça, que sostè. Sou aquest cordó lluminós que dóna la mà, que obre el cor, que transmet l'esperança de l'Amor més gran, la llum més brillant del vostre cor. Els podeu acollir perquè heu travessat el camí selvàtic on no semblava possible endinsar-s'hi... però és que creiem en l'impossible, mamu, sempre  hi havíem cregut, hi havíem jugat, l'havíem transitat junts amb la imaginació, amb la força de saber que tot és possible... Ens pensàvem que era un joc, però no, mama, era un aprenentatge, ens estàvem entrenant per fer el salt més alt, per travessar l'abisme més profund...  i sempre amb aquellar rialla, aquella obertura, aquella certesa de saber i sentir que mai ens deixaríem, que érem un, que sempre seríem un.

Mama, has trobat el nostre per a què, has trobat respostes que t'han ofert un sentit més enllà de tota la visió terrenal: l'amor. L'amor que no trenca, que no escurça, que no acaba, l'amor que no coneix fronteres ni limitacions, l'amor que batega en nosaltres perquè això és el que som: una font infinita d'amor que apren a anar més enllà  del conegut, d'allò tan limitat pels nostres esquemes mentals i terrenals. La màgia existeix, sí, és aquesta  màgia que ha recompost les nostres vides en una de sola, infinita, llarga, extensa, sense límits.  Aqui estem, mama, fora de tot context, de tota norma, de tota raó. Aquests som nosaltres, això som."

                                                              Ernest

Un bell camí per buidar 

Ernest, maco, no sé com expressar aquesta vibració que sento dins meu, que m'acosta a tu i que comença reconeixent i acceptant el buit que sento de vegades que no siguis aquí físicament. No sé què estaries  fent ara aquí, tant és, però quan em deixo enfonsar en aquest buit és quan me n'adono de nou que el que tu ens vas donar, ens ho vas donar per sempre. 

Tot allò teu que trobem a faltar: aquella alegria, aquella senzillesa, aquella creativitat, aquella bondat, aquella facilitat, aquella rialla, aquell compartir que omplia cada racó de casa i de la nostra vida... aquest és el buit que de vegades enyoro profundament poder tornar a viure; aquest és el gran regal que ens vas deixar a casa, un regal que ens toca viure a nosaltres, els únics que el podem crear a les nostre vides. 

No és una tristesa, sinó una gratitud; no és una pèrdua, sinó un regal permanent de vida. Per sentir-lo, per tornar-lo a trobar, a vegades haig de travessar aquesta aparença de buit que em ve de tant en tant.

"Mama, l'amor no té límits, l'amor no pot viure amb pesos al damunt. Per créixer, per estimar, per ser feliç, necessites descarregar tot allò que pesa a la teva ànima. N'has deslliurat molts de pesos ja, encara te'n queden alguns, però et pesen i ho notes, i això és la consciència: adonar-te de tot allò que no et deixa viure per ser tu mateixa i enlairar-te.

És bonic el camí de reconèixer-te i alliberar-te. Si no el veus com una adversitat, si no el veus com indesitjable, es converteix en un bell camí per caminar, per buidar i deixar espai per recollir  allò bonic que et crida l'atenció: Aquella estrella caiguda durant la nit i que espera el teu pas per ser recollida, aquell secret que una flor humil et xiuxiueja a l'orella quan passes; aquell cant inesperat d'ocell que vola per sobre teu, aquella papallona que t'avança i es queda volant al teu davant... Si estàs carregant molts pesos no te'n pots ni adonar. Si t'atures i els deixes anar amb la consciència que no són teus, o que no et serveixen per avançar, automàticament sentiràs com et redreces, com la teva columna vertebral s'allibera, com alinees el cos, com el teu cap s'allibera i els braços es mouen harmònicament, com la teva mirada s'aclareix, com les teves oïdes deixen de sentir remors inconscients, com tota tu eleves la teva energia....

És bonic, mama, el camí de cadascú  per alliberar-se de tants pesos i pensaments inútils i repetitius que no li serveixen per res més que per viure amb por. I la por, si et paralitza, et tanca en una presó dins del món.

Per això et dic sempre que no et sàpiga greu res del que t'arriba, de cap sentiment, de cap emoció, de cap pensament. Accepta'ls, et donen l'oportunitat de mirar-los i decidir si te'ls vols continuar quedant o si els vols alliberar. El poder sempre el tens tu. Quant més conscient et facis d'aquest poder, més fàcil et serà viure, estimar-te i estimar. Quant més conscient es faci la gent d'aquest poder, més fàcil els serà viure, estimar-se i estimar. I a partir d'aquest canvi personal es genera el canvi dels que estan al teu voltant, el canvi de la humanitat, el canvi de la consciència planetària.

O sigui, mama, que pensa sempre que, a cada moment, deixar anar és el que t'ajuda a caminar. I no et qüestionis, no et matxaquis, perquè aquest és el pes més recurrent que les persones es posen sobre seu... Esteu aprenent, esteu descobrint, sou valents, sou molt valents i eternament estimats. Estimeu-vos i respecteu-vos, la humanitat necessita aquest amor que ha de començar per vosaltres. Com podeu donar amor si no us estimeu a vosaltres mateixos? A qui perdonareu si no us perdoneu a vosaltres mateixos? Amb quina energia podríeu perdonar si no la utilitzeu amb vosaltres mateixos? Obriu la ment, allibereu-vos de creences  adquirides pels paradigmes ja viscuts de la por al pecat, de la por al judici extern, de la por a viure.

Allibereu-vos a l'amor, a la confiança en la vida, reflectiu-vos en la naturalesa que sempre ens mostra la naturalitat de viure amb bellesa, amb confiança, amb paciència, perquè tot floreix quan ha de florir, quan és el seu moment de florir."

                                                            Ernest

 10 ANYS DEL NOSTRE NOU CAMÍ  (10-8-2022)

Preciós Ernest del meu cor, avui fa 10 anys que vam començar aquest camí de llum i amor infinit. Tornant a l'Amor que ets, va començar un altre camí nou, inesperat, fora de tota expectativa... i amb l'amor que ens unia als tres, i a la familia, i als amics, vam començar aquest sender que avui hem celebrat els tres de nou a la platja de Puerto Chicama, a Perú, davant del Pacífic.

Hem estat tots tres junts i en la canalització que ha fet en Chicho has vingut i, amb tu, han vingut la Maiju i els nostres éssers estimats, de nou el teu missatge d'amor s'ha escampat per l'arena grisa i l'oceà joiós ha portat el teu nom, empès pel vent, fins a les gavines que l'han recollit amb les seves ales i l'han dut enllà...

"Enllà... més enllà... La vida, la vida, la vida, mama... allà on s'acaba  l'horitzó, allà estarem nosaltres i res ens podrà separar."

Ens has dit tantes coses! I després, com  no podia ser d'una altra manera, hem acabat amb els peus a l'aigua i els pantalons arremangats, jugant amb les onades que venien i marxaven, com sempre havíem fet i hem tornat a fer, nen maco.

Més tard hem dibuixar els nostres tres cors escrits a la sorra encerclats per un cor que, juganer i rialler, ens has borrat de cop amb una onada inesperada, i una altra vegada has fet el mateix amb el segon cor... fins que  hem escrit el teu nom i el de la Maiju junts i els hem deixat allà,  impresos momentàniament a la sorra fins que una altra onada els faci invisibles de nou.

Ha estat molt bonic, preciós, ens ho hem passat molt bé, com sempre, hem tornat a caminar damunt dels rails abandonats del moll, donant-nos les mans amb en Chicho, reflex de les teves mans d'un altre moment nostrat, i hem anat més enllà fins creuar una pasarel·la fràgil de taulons lligats toscament damunt del mar... no tenim límits.

"Així és, mamu, no tenim límits, ho podem tot, ho creem tot i ho vivim amb intensitat, amb alegria, amb consciència del moment, de qui som, amb agraïment, amb joia, amb risc i amb convicció. 

Us estimo, papes, us estimo tant! Que bonica que és la  nostra existència!"

                                                                        Ernest

 

 24 ANYS, ERNEST!

Avui, Ernest preciós, fa 24 anys que estàvem a les portes de veure't per primera vegada. Et tenia dins meu, havies crescut molt, i tot estava a punt per rebre't. No sabíem com aniria, però confiàvem totalment que tot aniria bé, de la mateixa manera que vam confiar ja des del primer moment que vam saber que t'havies implantat al meu úter... Quan vam saber que ja hi eres no ens va passar pel cap tenir cap mena de por, precísament perquè ja hi eres, perquè ja havies arribat... El que hagués anat malament hagués estat que no t'implantessis, que no t'hagués pogut tenir, que no t'hagués arribat a conèixer... A partir del moment que vam saber que ja existies tot va ser un confiar en la vida que et portava a nosaltres, com ara, que també confiem que la vida, aquesta vida que ens has mostrat infinita, ens torna a portar cap a tu.

De fet, tant és qui està aquí o qui està allà, la "distància" és la mateixa vist des d'un cantó o vist des de l'altre; la connexió és la mateixa, l'amor és el mateix... La pretesa "distància" no té sentit, no existeix, som un sol ésser i això és un regal d'amor inigualable.

Per això, perquè tu estàs en mi i jo estic en tu, els meus ulls brillen amb la teva mirada que no he deixat mai de veure; per això el meu somriure em retorna el teu somriure a l'acte, per això puc riure i fer broma, i ballar, i cantar i jugar i estimar amb un amor sense límits, aquest amor que estem vivint i que no deixarem de viure mai.

Gràcies, preciós meu, per la vibració tan alta que has posat a la nostra vida de pares, gràcies per tots i cada un dels records que són combustible pel nostre avui, gràcies per la teva rialla feliç i còmplice que viu en nosaltres, gràcies per aquest amor segur, serè, sòlid, infinit, esbojarrat i màgic que estem vivint amb tu i que ens ha obert la porta al nostre ésser resplendent, diví, etern:  

                                      ETERNS - ERNEST

"Mamu, mama, mami... tots els noms que et vaig dir per anomenar-te, per demanar-te, per dir-te com t'estimava quan era aquí. Gràcies per aquesta vida terrenal tan bonica i plena que em vareu regalar, gràcies per la teva mirada que sempre em sabia veure, per les teves paraules, les teves cançons, el teu temps, tot el temps que em vas dedicar, que vam gaudir junts i que va forjar aquesta connexió, aquesta intimitat, aquest amor tan immens, tan màgic, tan ple, tan innocent i tan grandiós, tot alhora,

 Quina vida més maca vam tenir tots tres junts, amanida per l'estima de tots els que ens enbolcallàven! Havia de ser així. Com, sinó,  ens haguéssim pogut continuar sentint després de la meva partida? La nostra connexió ja era infinita i la vam viure aquí, en el nostre dia  a dia, sense temps, sense límits, no hi havia res més plaent que estar junts, que gaudir junts, que riure i imaginar junts... Com ara, deixant anar la forma que ens conté.

El món terrenal és un món de formes, d'aparences, de  creences... El món real del nostre ésser és ser sense cap forma, sense aparença, és pura existència, pura essència de llibertat, pur esclat de joia.

24 anys a la Terra, sense límits a l'Univers.

 Us estimo, papes,  junts per sempre,"

                                           ERNEST - ETERNS 

 

 El mar, el cel i... nosaltres, Ernest

He anat a la platja, sola. Fa un dia gris, plujós, amb ventades...  El mar i el cel gris i blanquinós es confonen, s'adapten, es camuflen entre si i a mi em regalen misteri, emoció, enyor poesia, màgia... Les onades arriben amb ganes a la sorra i l'aigua es tenyeix d'un verd oliva, d'un verd grisós i fa soroll i  creix i m'encanta.

Ernest, bonic meu, m'emociona anar a llocs que abans havíem visitat amb tu, m'emociona anar a llocs on mai no hi havíem anat abans amb tu. L'enyor i la il·lusió es confonen entre si, es barregen, fan com el mar i el cel  gris que costa de veure on acaba l'un i comença l'altre... Com tu i jo, rei meu, on acabo jo i comences tu? On acaba la mare i comença el fill?

"Mama, no hi ha límit, no hi ha trencament, som l'un dins l'altre, com el cel quan es toca amb el mar i un s'endinsa en l'altre, no hi ha línia divisoria, és una sola realitat, com nosaltres. 

Em sento feliç d'estar amb vosaltres aneu on aneu, feu el que feu, ploreu o rigueu, feliços o entristits. M'agrada estar amb vosaltres i el meu amor creix juntament amb el vostre perquè, recordeu-ho sempre: Tot és amor, tot té el mateix valor, un extrem sense l'altre no podria existir mai. És una festa, mamu, venir a la Terra és la festa de les emocions, de les sensacions, dels sentits, tot està  bé, no hi ha objectiu més gran que venir a viure tot el que esteu vivint.

Com t'ho diria, mama? Imagina't que et poguessis plantejar transformar-te en formiga per experimentar com és, què fa, com actua, com construeix i es relaciona amb les altres? No hi ha patiment, només descobriment, només el repte i l'aprenentatge de saber què se sent per un temps limitat. Com a formiga viuries i sentiries com elles, però quan tornessis a la teva veritable essència hauries crescut en experiència, en sensacions, en compassió, en amor... Mai més miraries les formigues de manera indiferent, ans al contrari, les veuries, les valoraries, les protegiries i les estimaries, s'haurien convertit en part de tu i sempre per amor. És així, mamu, és així."

                                            Ernest