16 de juny del 2019

21 ANYS QUE SOC MAMA

Enest, maco, demà farà 21 anys que em vas fer mare, el regal més gran i estimat!

No hi cabia la por en la nostra relació ni en el nostre amor. Tot estava allà despullat, net,  sense disfresses. Tot esclatava de goig i alegria a la nostra mirada, als nostres jocs, a les nostres abraçades. Tot era allò intens, fàcil, ple, joiós... No hi cabia la por, ni el demà; tot era d'un intens color d'avui. El demà ja vindria i es transformaria també en un avui quan fos el moment de viure'l, res més. A cada moment faríem el que s'hagués de fer, res més. Tot estava concentrat en aquell avui.

Et vaig mirar cada nit d'aquells 14 anys quan dormies, i et mirava amb intensitat, amb agraïment, amb ganes d'absorbir tot aquell avui perquè sabia que un dia seria només passat i volia recordar tot el gran regal de'aquell present: la suavitat de les teves galtones, el so del teu respirar profund i tranquil, la teva olor, el perfil del teu nas, aquelles mans que tant estimava, aquell fill que agraïa per sempre haver tingut.

Ernest, no podíem en cap moment pensar en res més i per això vam ser tan feliços, perquè era un amor viu, alegre, ple, creatiu, musical, sempre diferent. Per això continua sent un amor viu, perquè ens ho vam dir tot, perquè no vam deixar res oblidat al sarró, perquè vam viure amor, vam parlar amor, vam jugar amor i vam crear amor.

I llavors te'n vas anar, de la mateixa manera que havies viscut, fàcilment i plenament, te'n vas anar igual. Ara hi eres, ara no hi eres. Ara hi soc, ara no hi soc. Ens havíem promès que el nostre amor anava fins al cel i tornar, tantes vegades com fes falta. Havíem parlat de fer-nos invisibles, de la màgia de veritat, de les coses que no es veuen; sabíem que res podria destruir el nostre amor i la nostra abraçada... Ens ho dèiem amb els ulls, amb el somriure, amb les paraules, amb les abraçades. Ho sabíem, ho vivíem, érem una sola cosa, érem un.

I després te'n vas anar i tot allò que havíem viscut i ens havíem dit i ens havíem promès, i sabíem, es va convertir en una realitat, en una estranya però certa realitat. I aquesta realitat ha transformat tot allò que era un joc, una il·lusió, una certesa feliç, en un camí per transitat i descobrir, i descobrir-me i descobrir-te i anar més enllà de tot allò somniat i imaginat... Perquè el teu cos no hi es, però jo et sento quan m'abraces; no et veig, però hi continues essent. El nostre amor continua i m'ensenya  contínuament. M'has regalat la certesa que la vida no s'acaba, que l'existència continua, que només estem de pas per la Terra i que aquest cos físic és una oportunitat increïble de sentir, de crear, d'aprendre a estimar i a estimar-nos; el camí s'ha fet tan infinit! Ja no és vida i mort, síno vidamort que porta a més vida...

"Mama, sí, ha estat així, ha estat com ho volíem viure, i ara continua així el nostre repte estimat. Jo et dono la mà des d'aquesta Existència que continua i que no necessita res físic ni material per ser. No necessitem res material per continuar el nostre camí. Som un i ens hem dividit en dos, i caminem junts en aquests diferents plans. No  ha canviat res en nosaltres, ens continuem estimant, ens continuem tocant, continuem jugant i creant. No ens cal res per ser. No ha canviat res, el nostre  ésser continua rient, continua jugant.

 Tot és una il·lusió, mama, tot el que genera por i drama és una il·lusió terrenal que ens creiem quan som aquí, perquè és la memòria col·lectiva que el nostre pas evolutiu per la matèria ha generat. Però és una il·lusió, tu ja ho saps. Mama, jo t'estimo com t'he estimat sempre, i més. M'has de sentir com era aquí, perquè això et dona la força que necessites per comprendre i deixar anar tot el que et fa mal o et limita, perquè res d'això ets tu. No t'identifiquis amb cap emoció, ni pensament, ni etiqueta. No t'etiquetis. Venen sentiments, venen emocions, venen pensaments reiteratius... Deixa'ls que vinguin, contempla'ls, reconeix en ells una memòria i deixa'ls anar. Sigues cada cop més lliure, més alegre, més feliç, perquè només amb la felicitat es pot jugar i crear.

Mama, és dur? No, és fàcil. És fàcil, com era fàcil ahir. Tot és possible. No t'aferris a res, tot està viscut i està viscut bé. No tinguis por d'anar cap a dintre quan en tinguis ganes. Ho pots tot. Has vingut a crear, ho estàs fent. Ara deixa anar també aquesta creació i continua pujant la muntanya i desfent-te de més pesos, de més lligams. T'espero jo i estic amb  tu. Somriu, canvia el gest, encara que no en tinguis ganes de vegades, canvia el gest i tot canviarà amb això. Tot el que no puguis entendre amb aquesta ment terrenal deixa-ho anar també.  Viu, viu el teu avui com el vivies ahir, sense por. Jo hi soc i ho saps. Camina el teu camí, agraeix tanta meravella i tant d'amor i continua descobrint nous paisatges que crees mentre camines.

Mama, aquestes mans són teves, però jo les toco i te les agafo i, com tot, les fem servir junts. El meu cos no hi és però el meu esperit és immens, i és aquest el que comparteixo amb tu i el papa, i amb tothom que em sent. El cos el deixaràs, les coses les deixaràs, la gent la deixaràs, no t'emportaràs res més que el teu ésser cada  cop més  ric d'experiències. Deixa anar pes, cada pes que deixes et fa enlairar més. No has perdut res, tot està aquí. Treu-te les ulleres de pena, les ulleres fosques que no et deixen de vegades veure més enllà. Mira amb els teus ulls clars i respira fondo per deixar anar i ser cada vegada més qui ets.

T'estimo, mama, un petó immens. Som un, no sents la meva mà amb la teva? Jo també escric, ho escrivim junts, ho creem junts.

                                                  Ernest i Dolors
                                                      Fill i mama
                                                 Un sol esperit immens.