Mama sóc aquí

HOMENATGE A L'ERNEST

El dia 18 de desembre, en el marc de l'Exposició de Pintura "L'Inici del Vol" que va fer en Chicho, va tenir lloc l'Homenatge "PARAULES PER L'ERNEST" que us compartim seguidament:

PRESENTACIÓ

“L’INICI DEL VOL” és el teu llegat d’amor, fill preciós. Em vas regalar el despertar davant d’un suport en blanc on plasmar les idees que percebo amb els ulls i interpreta el meu cor. Tot un procés per treure’m la pols de la meva finestra vital.

Mentre em feia una imatge de com seria la setmana de l’exposició, em va venir la idea de fer-te un  homenatge, convidant  un grup d’amics per a que et diguessin algunes paraules, les que vinguessin al seu cap al pensar en tu Ernest meu. No hi són tots els que podríem haver convidat, en falten molts, però en són una mostra molt preuada.

Enviant missatges i rebent  respostes van passar els dies, al final dels quals vaig comptar 17 confirmacions, 17, el teu número, aquell que representa el dia que vas néixer, aquell que se’ns presenta sempre quan trobem els teus senyals i amb el que també et comuniques amb nosaltres. No era pas una coincidència, sinó una confirmació: Estàs present sempre entre nosaltres, i així va ser.

El dia de l’aniversari de la mama Dolors i del teu tiet Abel, aquell dia, ens vam trobar per sentir-te present mentre escoltàvem els escrits que cadascú llegia en veu alta, gaudint d’aquest immens amor que vas iniciar i que ara s’expandeix sense fronteres que el limitin.

Aquest ram de belles flors en forma de somriures i llàgrimes, veus clares, paraules emocionades curosament triades, compartides prèviament, o no, eren  per dir-te  “Ernest, quant t’estimem!”,  i per reconèixer sense amagar-nos que et portem al cor, aquest cor que vol sortir del seu espai vital per abraçar-te, maco .

“L’INICI DEL VOL”, és el nostre inici de vol. No hem arribat enlloc, tan sols ens hem alliberat de la força gravitacional al sentir el suau bategar de les teves ales precioses i  enlairar-nos darrere teu.

Vet aquí, gaudim ara d’aquest estel de paraules dedicades a tu, estimat Ernest.

Chicho Sandoval

Iris Carpio (amiga Ernest)

Hola, bona tarda a tots i a totes. No soc gaire d’expressar-me  amb paraules, ja que m’expresso millor ballant o cantant. Intentaré escriure paraules... Paraules per un amic... per a tu, Ernest!

La teva història estarà sempre amb mi, sé dels teus records estimats. Parlant del passat  he mirat cap al futur, compartint les alegries i tristeses, tot allò que ens ha fet feliços i que avui ens dona més desitjos de continuar.

Aquí i ara, a través d’aquestes paraules, et dono una abraçada i et dic, una vegada més, que passi el que passi -perquè no importa on siguis ni el temps que passi- vius en el meu cor per sempre. Mai oblidaré la gran persona que vas ser.

Segueix amb el teu somriure.

Mireia Bantulà (amiga Ernest)     

Que senzill és tancar els ulls i escoltar-te  a totes i cada una de les notes que surten d’un piano, d’una guitarra, de la veu quan canto o quan canten... Que fàcil és poder aprofitar cada traç al full per sentir-te aquí, amb mi. Si és que compartir aficions al cap i a la fi és el millor que es pot fer per compaginar amb algú. Provar tècniques noves? Estil de dibuixos nous? La qüestió és experimentar i trobar-nos. La música sempre ens ha ajudat a tirar endavant i ens ha guiat. El dibuix, en canvi, ens ha ajudat a deixar plasmat  tot el que deixem enrere i a construir nous objectius.

L’art sempre ens ha estat una via d’escapatòria... Com podeu comprovar, en aquest escrit el torno a fer servir d’excusa per poder-ho connectar tot. Expressar-me i expressar-nos lliurement sempre ha sigut una gran virtut, sobretot, gràcies una altra vegada, a l’art.

Transmets energia i bones vibracions. Només has d’observar els amics i amigues que tenim en comú. Mira com somriuen, com creixen, com s’equivoquen i rectifiquen de nou. Que l’art de viure és  molt gratificant si ho complementes. I que, al final, veure somriure a la gent més propera fa que no només et senti amb mi, sinó amb nosaltres. Aquest és l’objectiu des d’un bon inici, no? Sentir-nos ben  a prop. Que, al cap i a la fi, l’art de compartir-nos és l’art d’estimar-nos.

Anna Pujol i Úrsula Márquez (amigues Ernest)

                     

PER TU, ERNEST

Bona nit, avui som aquí per reviure algunes de les moltes experiències viscudes amb el nostre amic Ernest.

Començarem pel nostre pas pel Institut:

Ja érem prou grandets com perquè el professor d’Educació Física ens tingués confiança per deixar-nos anar al pavelló a l’hora del pati. Qui ho havia de dir que els santets de la classe li xafessin el material, la famosa pilota vermella i, també, els volants de bàdminton enganxats al sostre.

I un cop acabades les classes, no en teníem prou en veure’ns durant tot el dia, que quan arribàvem a casa el primer que fèiem era connectar-nos a la webcam. Vam descobrir les noves tecnologies...

I aquelles tardes inacabables de diumenge fent treballs i més treballs amb la seva merescuda recompensa. Ai... que bones estaven les magdalenes! I sobre tot, els farts de riure que ens fèiem: “tant per tant”, “”doncs no!”, “serà possible!” i quan vam descobrir la veu del Google traductor: com diu en Pep Guardiola: ziga-zaga, ziga-zaga. Era la nostra distracció!

La nostra penya, la Penya del Drac Daurat, en la que pocs casos vam resoldre, però les rialles i les aventures no podien ser millors.

Tampoc hi podien faltar els jocs dels aniversaris amb els que embogíem: el twister, la figa... Quin fart de riure!

Tot això entre moltes altres anècdotes que us podríem anar explicant i que sempre perduraran als nostres records.

T’ESTIMEM, ERNEST

Montse Homs  i Tino  Pujol  (amics família)

Ens ve a la memòria l’Anna i l’Ernest, l’Ernest i l’Anna... ara a casa nostra, ara a casa teva, jugant, estudiant, compartint, complementant-se.

Moments de la memòria, com aquella Pasqüa en la que vàrem fer la Mona de xocolata blanca ( que tant t’agradava), i que tantes vegades vam recordar.

Les trobades de la Penya del Drac Daurat que, tot buscant l’enigma, ens va portar a conèixer tants racons del nostre poble.

               T’estimem, Ernest.

Gemma Farràs (amiga família)

Un humà és un ésser que porta moltes disfresses a sobre. Algunes  ja les portava a la maleta abans de néixer, d’altres les ha anat comprant o rebent. El gran treball de creixement personal consisteix a despullar-se de tot allà que el carrega i que el limita, de tots els personatges que ha interpretat, amb més o menys encert. Alguns, de bona persona, altres, de gran pervers. Tots els ha representat el mateix ésser. La que és més difícil de treure, és la disfressa de la pròpia pell. Però, quan t’hi atreveixes, veus que a dins no hi ha res, i no pas perquè desapareguis, sinó perquè t’uneixes a tot. Dins meu hi és tot. No hi ha res que em separi dels altres, no hi ha res que em separi de l’amor que ens uneix a tots, aquell amor que buscava a fora sense saber que ja era dins del meu cos, en tots i en tot.

Sempre havia pensat que era en el moment de la mort que la matèria se separa de l’ànima, però també puc morir en vida per despertar a la vida que no mor, una vida que no separa i que viu en pau amb tot; una vida que és gaudi i que integra llum i foscor; una vida que és plena de tot allò que buscava fora de tots aquells personatges, sense saber que eren les disfresses  les que em separaven del tresor que ja era dins del cos, sota les capes i capes de dolor. Interpretant tots els papers, protagonistes i secundaris, bons i dolents, puc aprendre a posar-me en el lloc dels altres, que també cerquen qui són. Sense la meva pell, deixo de ser jo per convertir-me en tot. Em separo del jo separat de la resta per unir-me al tot, integrat per tots i tot. Trec capes de dolor i em quedo lliure, lliure de tot allò que creia que havia de ser i puc observar, sense les pròpies limitacions, sense cap tipus de separació, tot allò que em rodeja, la grandesa que emana de tot. Sense pell, no tinc límits. Només quan estimo la pròpia pell, deixo anar l’última capa, la capa que deixa sortir tota la llum que hi ha dins meu i que s’uneix a la llum total que l’ha creada.

Soc una filla de l’amor, com tots, i ser-ne conscient em fa responsable del poder que tinc, de la meva creació. Responsabilitzar-me conscientment de tot allò que penso, dic i faig. Responsabilitzar-me de les meves creacions, perquè  siguin d’amor i aportin el millor per a tots. Si això ajuda els altres, serà una conseqüència d’aquesta actitud, però no la meva responsabilitat, perquè jo només puc crear la meva part. Déu meu, aquesta responsabilitat sí que fa por! Però tot és decidir fer-me’n càrrec i tota la por, la més immensa, es converteix en el més gran dels amors, l’únic, el que no té definició. Els altres tenen el mateix poder que jo! No soc aquí per ajudar els altres sinó per aprendre qui soc, amb les experiències viscudes i per manifestar-ho. L’ajuda als altres n’és la conseqüència, no la finalitat. Tots tenim poder creador. Tots som especials. Voler-ho ser més que els altres és una altra prova de la manca d’amor a mi mateixa, conseqüència del dolor que em resta per transformar. Quan dins meu només hi ha amor, no hi ha personatges principals ni secundaris que em defineixin. No hi ha parts més especials que d’altres. Només un infinit escenari per gaudir de l’amor. Jo volia un paper protagonista, sense adonar-me que protagonistes ho érem tots per igual. Era el meu desig d’un paper principal el que em separava dels altres. Ajudar-me a mi  mateixa, aprenent sobre mi i fer el que senti, aquest és el meu camí. És així com els altres rebran el millor regal. Regalar quan vius amb abundància interna genera més riquesa que fer-ho quan vius amb misèria interior.

Mentre sigui aquí a la Terra, alguna pell he de portar, però soc jo qui tria quin paper vull representar. Tinc aquest poder! Tenim aquest poder! Interpretar el personatge que desitgem! Som eterns! I podem transformar personatges per fer-ne viure de nous.

L’important és no excloure a ningú, porti la pell que porti o cometi l’error que cometi, ni a mi mateixa ni els altres, perquè és això el que causa dolor. Em disfresso de personatges per aprendre d’ells, no perquè em castiguin o em castigui, no perquè m’apartin o m’aparti del grup.

Observem-nos sense pell, i serà llavors que els judicis i els prejudicis desapareixeran del nostre món. Som un tot indivisible. La llum que som no ens separa, ens uneix a tots. El que separa és el cos. Només fins que t’adones que ets molt més que aquesta matèria que et fa humà.

Com diu la cançó “Vaig aprendre” del musical de “El Petit Príncep”, m’agradaria dir que amb l’Ernest “he aprés que l’essencial és invisible als ulls, que aprendre a estimar i ser feliç és el que vull, i que ell m’ho ha ensenya com ningú.”

Laura Mayoral (amiga família)

Tanca els ulls un instant, imagina el moment més màgic quan mires un castell de focs, quan els colors i les llums il·luminen el cel creant una magnífica figura.

Doncs en aquest instant comença aquesta història: quan dues ànimes lliures i felices de Ser, en un dels seus viatges estel·lars, van dissenyar el seu pla d’aprenentatge i experiència en un planeta anomenat Terra.

Una deia: - Jo em diré Dolors.

L’altre: - Doncs jo, Ernest.

-I què creus que podem fer allà a la Terra per créixer i deixar petjada? –deia l’ànima Dolors.

-A veure... –contesta l’ànima Ernest que és molt creativa, i segueix:

-T’explico: arribaràs tu primer per obrir-me el camí. Al cap d’un temps de caminar per la Terra et trobaràs amb una ànima que t’acompanyarà en el teu aprenentatge, ja sabràs qui és. Jo vindré després, tardaré una mica, però tu confia, no desisteixis del teu propòsit, em reconeixeràs només arribar. Viurem moltes experiències, creant el nostre món a la Terra i sempre connectats a la nostra essència. Ens ho passarem pipa! –riu l’ànima Ernest.

-Però ara escolta’m bé (s’apropa i li diu fluixet a l’orella): Jo marxaré primer per obrir-te el camí de tornada a casa. Em buscaràs, però serà un instant, doncs de seguida em sentiràs al teu costat. Aparentment semblarà que estem separats però jo et recordaré que no ho hem estat mai, que el que ens uneix és indivisible, és etern. És la més gran manifestació d’Amor, és la nostra essència de Llum fusionada. Aquesta serà la nostra petjada.

I rient i jugant, li diu a l’ànima Dolors:

-Què et sembla, t’agrada???

I l’anima Dolors se’l mira amb complicitat i respon:

-Som-hi!!!

I és en aquest instant quan el cel s’il·lumina i com un castell de focs ple de llums i de colors, ens regala una magnífica figura.

Eva Ventura (amiga família)

“Diré el teu nom i el cantarà l’alosa” (J.S.Papasseit)

Amb les mans fredes

i el cor calent dins la boira,

tot deixa de tenir un nom

menys el teu.

Els sons es desdibuixen

i m’arriba la teva veu.

Ets lluny, qui sap on,

i tan a prop dins la boira.

Amb el piano a les mans

i el somriure entre els dits

interpretes la vida,

ens has obert els ulls.

Dins la boira

puc sentir el teu alè,

l’ésser etern.

Amb les mans fredes

i el cor calent dins la boira,

tot deixa de tenir un nom,

menys el teu.

Antoni Arisa  (amic família)

Res m’agradaria més que poder participar amb un escrit bonic com caldria en l’homenatge “Paraules per l’Ernest”. Però no soc escriptor i sento que aquest és un encàrrec que em supera i que no sabria com posar-m’hi. El que sí que et puc dir és que l’explicació de la vostra experiència –teva, de la Dolors i de l’Ernest- que feu en el llibre Mama, soc aquí m’ha agradat molt, que és una manera de dir que sento que m’ha fet bé.

Per a mi les vostres paraules són un sí a la vida, són l’afirmació que l’estimació perdura –viva i actuant- més enllà de la mort. I des d’aquesta vivència i d’aquest sí a la vida, sento que les vostres paraules ens animen i ens diuen que tots som més capaços que no ens pensem, que desconeixem les nostres possibilitats i que podem descobrir el potencial que tots tenim dins nostre i néixer de nou en molts aspectes. Que cadascú de nosaltres som éssers singulars, únics i que el món espera que, malgrat la nostra petitesa, diguem la nostra paraula autèntica, insubstituïble, una paraula d’amor i de vida, de llum per a nosaltres i els altres. I ens recorden que “només s’hi veu bé amb el cor” i que “l’essencial és invisible als ulls”.

Sento que aquestes vostres paraules ens inviten a viure amb plenitud, a deixar que es desperti tot allò de bo que portem dintre, deixant enrere quan calgui el que ens han ensenyat o hem après, i descobrir que el present és obert i que per aprendre i créixer sovint ens cal desaprendre i buidar la motxilla. Ens inviten a viure sense por, amb confiança, i a creure humilment en nosaltres mateixos. Ens encoratgen a ser protagonistes  de la pròpia vida i a fer el propi camí, no pas d’una manera preestablerta sinó de la manera que sentim que és la nostra. Ens conviden a emprendre el vol, a volar, cadascú amb les seves ales, cap allà on el vent ens porti. A viure amb una mirada nova, oberta al misteri, oberta a l’infinit, a viure estimant i aprenent a transformar el dolor en amor, a descobrir la bellesa amagada que hi ha en cada persona, en cada cosa, en cada instant...

Dir-vos, per acabar, que amb les vostres paraules i vivències que heu volgut compartir amb tots nosaltres encomaneu vida a la nostra vida i esperança a la nostra esperança en un món d’alegria i de pau, que no volem només per a nosaltres sinó que el volem per a tothom.

Finalment, dir-vos també que entre tots, Ernest, Dolors i Chicho, ens heu ensenyat que no vivim per morir, sinó que morim per viure.

I us en  donem les gràcies.

Jordi Llorenç (amic família)

M’aturo un moment... La llum s’atenua...

Només la petita flama s’il·lumina per vosaltres, Dolors i Chicho, i per tota la família.

Silenci.                                                              

 Aturo el temps i dedico tots els meus pensaments cap a vosaltres... Us envio tota l’energia en aquest precís moment... En aquest instant en què l’Ernest es farà present en forma d’homenatge, en forma de paraules...

Silenci per escoltar-lo, silenci per fer-lo present en el meu pensament, silenci per recordar-lo sempre amb aquell somriure que tant el caracteritza... 

Des de la distància i des de l’estima que us tinc, una forta abraçada.

Sandra Font (mestra Ernest)   

El setembre del 2004 el meu fill, en Jan, va començar a l’escola bressol. Allà vaig conèixer una dona fantàstica, la Dolors, era la directora de La Cuca Fera. Segurament que cap de les dues ens vam poder imaginar el vincle que crearíem al cap dels anys.

Anys més tard, el 2007, vaig anar a treballar a l’Escola de El Figaró. Allà, “casualment” (les casualitats no existeixen), vaig conèixer l’artista que ens presenta tota aquesta bellesa avui, en Chicho. Us explicaré un secret: A l’escola tothom el coneixia per Gilbert! Com em va costar canviar-li el nom!

Com que tots dos érem de Tona compartíem cotxe. Alguna vegada, durant el trajecte, li parlava d’un amic de Mallorca que preveia i endevinava coses. En aquells moments no sé ben bé què en pensava, però ara totes aquelles converses segur que prendrien més sentit. De fet, hem aprés tant últimament...

Dos anys més tard, estem ja al setembre del 2009, vaig entrar a treballar a l’Escola L’Era de Dalt. La Monti, la directora, em va donar una tutoria fantàstica. Aquell any vaig xalar fent la meva feina. Sempre dic que aquell curs va ser un regal de vida. A la classe tenia un alumne extraordinari,  l’Ernest. Com definir-lo? Excel·lent, amic dels seus amics, responsable, intel·ligent, tímid però divertit alhora, súper creatiu, tolerant, sincer, conciliador, tendre, un alumne... perfecte! Un geni!

Ara, després dels anys, sé que és un àngel. Un àngel que encara a dia d’avui m’està ensenyant tantes coses... L’Ernest m’està ajudant a entendre la mort com una metamorfosi; el sento d’una manera molt diferent, però el sento aquí i ara.

Quantes “casualitats”, oi? Doncs aquí en ve una altra! Aquell any, justament aquell any, a l’escola vam fer el projecte dels 4 elements. Si heu llegit el llibre de la Dolors sabreu que l’Ernest n’era un expert.

Vam anar de Colònies a la Garrotxa i tot i que ens va ploure vam gaudir moltíssim. L’Ernest i la seva colla em van enganxar a jugar al Pio Pio i el Blokus!

Recordo també el programa de radio que va presentar amb l’Anna i la Jordina, els debats i aportacions que feia a l’hora de tutoria, l’obra de teatre de final de curs (feia de capellà), la genial autobiografia que va fer, el quadre que em va pintar que està per aquí la sala, i tant moments que ens va regalar! Quan recordo tots aquells instants compartits se’m dibuixa un somriure a la boca.

I justament aquests petits moments són els que ara em donen la força per creure que això no s’esvaeix d’un dia per l’altre, sinó que ens ajuda a entendre que aquest amor compartit creix cada dia més, sentint-lo d’una manera nova per a mi, d’una manera que no estem acostumats a sentir però que, quan ho aconseguim, ens ajuda a entendre millor les coses i a créixer com a persones. Només tinc paraules d’agraïment cap a aquesta família tan bonica. Moltes gràcies per comptar amb mi i fer-me partícip del vostre camí.

Anna Pla (mestra Ernest)  

SEMPRE HI ETS

 “Sempre”

és més que una paraula,

és un ésser conegut.

Camina pausadament.

Es queda al teu costat

i et gronxa els somnis.

Té el color de la mel,

la calidesa del sol.

T’abraça i somriu.

                              

“Sempre”

té la taula parada

per si et ve de gust ser-hi.

Els llençols nets al llit

per si et vols quedar a dormir.

Quan te’l mires ben a prop

s’alenteix el teu alè

i una calma suau

t’acarona els cabells.

“Sempre”

és una matinada

amb gebre a les fulles.

Un riuet  tranquil

adornant el paisatge.

Un arbre centenari

amb escorça de plata,

les fulles ben brillants

i història a les arrels.

“Sempre”

és una melodia

amb les ales d’un àngel.

L’espiral que s’enfila

molt més enllà d’enllà.

És el batec  del cor

que suaument em diu,

xiuxiuejant a prop,

em diu: “Sempre hi ets”.

ÀNIMA

Hi sóc,

en la profunditat

del  teu mar immens.

Si et desvetlles, em desvetllo,

si et mous, em moc.

El ressò de mil estrelles

esclata en el teu viure.

I en la profunditat

del teu mar immens,

el Jo clama

i em reconeixes

i et reconec.

                  

L’ESTEL QUE ETS BRILLA

L’estel que ets brilla,

i amb una xiulada

s’aparta l’obaga

i es tanca la ferida.

Els àngels m’acompanyen,

em parlen, em guien,

són al meu cap

fent-me pessigolles.

És llum, tot és llum.

És immens, tot és immens.

És amor, tot és amor.

És u, tot és u.

Aleix Blancafort (monitor de L’Esplai Güitxi-güitxi)

Bona tarda a tothom!

Primer de tot, és emocionant formar part d’aquest acte. Gràcies Chicho i Dolors per convidar-me a compartir aquest moment. Us parlaré de l’Ernest i l’Esplai.

M’he proposat explicar-vos què és l’Esplai i la veritat és que no és fàcil. Potser ho intento amb dues frases:

-         Un temps i un espai compartit on tothom aprèn de tothom.

-         El  que defineix com és un Esplai és la gent que en forma part i els vincles que s’han creat.

Per tant, l’Ernest és l’Esplai.

Per aquesta raó, em vaig adonar que sol no podia explicar aquesta relació, necessitava més veus. I amb l’ajuda de les veus i les vivències de les monitores i els monitors que vam estar al capdavant de l’Esplai, hem estat parlant de l’Ernest i fins i tot hem verbalitzat que molt sovint és present a les nostres vides, al nostre dia a dia, però que en parlem poc. Per això, al principi, no va ser fàcil trobar les paraules.

Després de parlar-ne, he reunit un seguit de paraules/imatges i aprenentatges incorporats del temps i espai compartit a l’Esplai. A continuació us les llegeixo:

-         Quin regal aprendre de la seva calma.

-         La seva mirada positiva.

-         Els seus silencis.

-         Sempre que deixàvem escollir grups, sabíem que l’Anna, la Jordina, la Paula i l’Ernest serien un grup

-         Una bona persona.

-         Discret i al mateix temps molta presència.

-         Sempre disposat a ajudar.

-         Molt participatiu.

-         Un riure que s’encomana.

-         Empatia i una gran capacitat d’acompanyar i recolzar companyes i companys davant d’un conflicte i/o tristesa.

-         Molt dolç, molt respectuós, molt amable.

-         Sempre un somriure dibuixat a la cara.

-         Molta delicadesa i imaginació fent manualitats i amb significats molt profunds.

-         Una gran capacitat d’observació, una atenció i una mirada especial de les coses, una mirada neta, senzilla i sòlida a parts iguales.

Ha estat una feina bonica fer aquest recull amb la Sílvia, en Guillem, la Gisela, la Mònica, la Montse, l’Èric, en Marc... Hem viscut un munt de sentiments fent-lo.

MOLTES GRÀCIES PER ESCOLTAR-LO!

Abel Beltran (padrí)

Quan més gran em faig, més ploro. Podem dir que he estat 40 anys en silenci, sense plors, sense llàgrimes, perquè potser no sentia res, o sentia molt poc, la qual cosa vol dir que m’he perdut moltíssimes coses. Però, quan va marxar l’Ernest,  alguna cosa va canviar i, des de llavors, la meva vida ha set diferent, i és totalment diferent i és una altra cosa. És una altra cosa a la feina, és una altra cosa a la vida de cada dia, és una altra cosa a la relació amb les  persones que estic... He escrit una cosa molt petita, he escrit això:

Estimat Ernest,

Sé que no et cal, perquè has transcendit l’ego i els condicionaments que tenim tots els que estem en aquest pla d’existència, però avui, en aquest acte que han organitzat els teus pares, vull fer-te homenatge i agrair-te públicament que m’hagis salvat aquesta vida i, segurament, algunes altres.

I no ha esta fàcil! Quants ocells em vas fer venir fins que em vaig adonar que m’estaves ajudant a descobrir una consciència que no sabia –i que negava- que existia.

Avui formes part de mi, de la meva vida. Ets amb mi al PIVE, a les aules, als claustres, a les reunions amb les famílies;  ets amb mi quan soc amb les meves filles i sento aquella felicitat infinita que m’omple, que em fa riure; ets amb mi quan medito, quan em recullo; ets amb mi quan et demano que m’ajudis a entendre i a desencallar les situacions que em trasbalsen i ­–oh miracle!- la solució se m’apareix al davant sense buscar-la.

Per tot això, i molt més que no dic, per a tu, Ernest, el meu agraïment i el meu homenatge.

Joana Aragall (tieta)   

Ernest, escriure per a tu és un immens plaer, hi ha tantes coses, tants sentiments, tantes emocions i aprenentatges que em fa respecte què sí i què no he de posar. No obstant, des que el teu pare estimat m’ho va proposar, pel meu interior han desfilat un munt de records, anècdotes i aprenentatges viscuts des que vas marxar.

Val a dir que sempre estàs al meu cor, al meu pensament. Ja saps que ets els meu expert en aparcaments, a vegades fins i tot et renyo, però sé que m’entens  i que un cop deixo el cotxe sempre t’ho agraeixo, tant si és a prop com lluny, perquè sempre sento la veueta que em diu: “Tieta, tot està bé, havies de passar per aquí”, i jo continuo la meva anada amb un somriure feliç i respirant a consciència.

Un escrit per a l’Ernest... Hi ha tantes coses a dir, o no, perquè tot és a dins. Et sento molt, revisc tot sovint les teves expressions i del meu interior em surt:

“Hi havia una vegada un nen, un nen molt desitjat, un nen que dia a dia creixia desmesuradament amb intel·ligència, respecte, amb convicció,  i que sempre em deixava parada, atònita.

Sempre estaves a punt per venir a Centelles, a casa dels tiets, amb les nenes, les teves cosines estimades, content, bevent “suc de porqueria”, ensenyant-me a fer batuts...

Quan em van dir que no havia de llegir escrits d’altres persones, sinó que havia de fer el meu, ja em vaig espantar, i ara què? Amb calma, asseguda a la cadira de la meva mare, posant-te al meu pensament, em van venir aquests records que ara compartiré:

-         Les anades a la piscina tu i jo, aquell fart de jugar amb la “galeta Maria” –Me la tornes a tirar?- I així estona i estona, fins que sabies que la Joana volia prendre el sol i després anaves a comprar crispetes i patates i ens les menjàvem tots dos, i parlàvem fins a l’hora de dinar, a casa teva, amb els teus pares estimats.

-         L’altra gran record és el de estar tots dos asseguts al passeig de Centelles, conversant, jo amb tu, un nen de 9 o 10 anys curiós, interessant, feliç.

-         La visita al meu nou pis, revisant-lo de dalt a baix i compartint al sofà converses amb tu, amb aquell to de veu tan seriós i alegre alhora, tan poc freqüent per un nen de la teva edat.

-         I els últims records, el viatge a Perú. Va ser al·lucinant poder estar allà, compartint en primera persona aquell país que forma part de tota la família gràcies al teu pare estimat i a tu mateix. La teva saviesa, el teu estar, la teva alegria passejant per tots els racons de Perú. Va ser un gran aprenentatge i unes grans vivències amb tota la família.

Poc m’imaginava el plor, el meu plor del dia que ens acomiadàvem, desconsolat per part meva. Em deies: “Para de plorar, tieta, ja no ploris més”, i jo, asseguda al bus, no podia parar.

Ernest, sempre et porto a dins, gràcies per ser-hi i per tot el que m’estàs fent descobrir. Quantes coses m’has ensenyat i m’ensenyes!

T’estimo, Ernest del meu cor. Una súper abraçada i seguim parlant.

Sandra Sandoval (cosina de Perú)

Tengo tanto que contarte, más creo (y siento) que tú lo sabes todo ya.

Y ojalá dijeras que sí.

Que hay amor dentro de mí y tú sí lo puedes sentir.

Ojalá dijeras que sí.

Que sí me ves, que me extrañas y me sueñas.

Que sí me piensas y te apenas de que yo no pueda hablarte como lo haces tú conmigo.

Que sí hay amor y hay esperanza. Que aquellas me dirigirán a ti.

Que sí se puede vencer el miedo. El miedo de buscarte y no obtener respuestas y al fin encontrarnos en lo eterno.

Más de una vez el viento se confunde con recuerdos imborrables que tienen atrapada tu vida en un instante y me tocan suavemente. Y me hacen pensar. Pensar que te tuve, que te tengo y que ahí estás siempre, dándome la dicha de saber que nunca me dejaste.  Que vives y sueñas y siempre esperas por mí.

  

ROGER BELTRAN (cosí)

Pluja de records rellisquen entre els dits, fang a les mans.

Mirades buides, parets fredes, vidres plorosos, aires faltats de calor.

Núvols negres, espessos, enganxats entre ells, impenetrables, mal de cap.

Música sorda, retalls de notes, partitures de dolor, tecles de petroli forjades amb regust oxidat.

Cel fosc retrobant plors.

Pluja d’aigua dolça, gotes de mel ballant sobre teulades de xocolata.

Núvols de cotó fluix, de colors clars, verds, blaus, roses, grocs... ensucrats amb gust de vainilla.

Unicorn alat volant majestuós sobre camps de violetes cultivades per nans de parla estranya.

Llargs glops de cafè torrat, notes de piano omplint espais buits, dracs màgics omplint habitacions.

ELISENDA, ARIADNA i IRENE BELTRAN (cosines)

ARIADNA: Bàsicament, Mar i Cel ens ha acompanyat molt des que som petits, amb l’Ernest. Volíem començar dient qualitats de l’Ernest, però em sembla que ja les heu dit totes: Amabilitat...

IRENE: Humilitat

ELISENDA: Molt assenyat.

ARIADNA: Estimació per la família i els amics.

IRENE: Molta creativitat.

ELISENDA: Un ésser sense cap mena de pretensió.

ARIADNA: Intel·ligent, serè...

En fi, tot el que heu anat anomenant.

ARIADNA: Tot això són qualitats de l’Ernest que tenia des que érem petits i que ens van sorprendre a tots, perquè cada dia ens ensenyava a ser més adults des de la innocència d’un nen petit, i encara estem aprenent de tot el que l’Ernest ens ha donat. I ens ho ha ensenyat sense cap pretensió, simplement estant a casa, en dinars, en sopars, passant estones a l’habitació.

ELISENDA: Ell era feliç quan la família estava junta, quan ens disfressàvem, quan ballàvem, quan saltàvem, quan miràvem pel·lícules, quan fèiem tonteries... ell era feliç d’aquesta manera.

ARIADNA:  I sempre reia... Un record que tenim d’ell des que era molt, molt, molt petit, quan encara era un bebè i era molt, molt seriós... li va costar riure amb nosaltres. Era seriós, imposava només d’acostar-t’hi, perquè tenia aquells ulls tan grans i seriosos! Només volíem que ens estimés molt, però no acabàvem de reeixir.

 I un dia vam fer un picnic amb tota la família i, sense pretendre-ho, ell estava a la falda de la seva tieta Joana i vam començar a explicar acudits i més acudits. Hi havia un acudit que, bàsicament, era el soroll d’un escopit, més o menys així (efecte sonor),  i de cop i volta aquella coseta petita que seia va començar a riure com mai l’havíem sentit! I una vegada, una altra vegada, una altra... vam estar potser una hora escopint, i ell rient. Jo vaig començar, però els altres em van seguir. Tots vam acabar escopint i l’Ernest reia i reia...

IRENE: Un altre record que hem compartit és el d’un altre dia que vam anar també a fer una excursió tota la família en un riu, no recordem on era ben bé, però hi ha alguna foto de l’Ariadna asseguda dalt d’una roca i jo estic dintre l’aigua. Vam acabar tots rient, l’Ariadna i jo xopes i brutes i l’Ernest impecable, ben net, sense cap gota de fang ni d’aigua a sobre. Això descriu una mica el que hi havia entre cosins.

ELISENDA: Però l’Ernest no ens deixava de sorprendre perquè un dia, tal com el veieu, eh?, tan tranquil que era, estàvem a casa la meva mare i jugàvem jo i ell a amagar-nos. Jo em vaig amagar darrere el sofà i ell es va anar ficant nerviós, exaltat, buscant-me, i no se’m va acudir res més  també que sortir de darrere el sofà i donar-li un ensurt... Em va clavar un mastegot! Li va sortir de dintre, aquell espetec! Vam quedar tots... Un silenci! El primer sorprès em sembla que va ser ell, el segon jo perquè aquell mastegot em va fer tenir un mal al cap... No vaig jugar mai més a amagar-me!

ARIADNA: Llavors també, un dia de Nadal va passar una d’ aquestes coses que expliquen per què diem que l’Ernest no parava de sorprendre’ns i que semblava més gran que nosaltres. Després de la sobretaula estàvem jugant a cartes o al bingo, no sé a què jugàvem... Jo i la Senda, les cosines grans, estàvem fent el compte de la vella, comptant els duros, repartint quants anaven pels cinc primers resultats, per la línea, pel complet... Total, que estàvem entretingues i atabalades i l’Ernest va venir i s’ho va mirar  des del  meu costat i en 30 segons ens va dir: “No, això és 1 euro i mig, 50 cèntims i 30 cèntims”, i tan tranquil que es va quedar ell! Ens ho va dir i va marxar! I nosaltres: “Bé... Doncs no, perquè volíem...”, ens anàvem excusant, però vam acabar callant i es va posar ell de banquer.

IRENE: Jo volia compartir també les estones que passàvem  quan anava a vegades a buscar-lo a l’Escola de Música de Centelles on anava a fer piano i solfeig. Tinc la imatge d’un d’aquests dies que vam entrar en un bar a berenar... És una mica la  sensació que ha dit la Joana. Jo era adolescent, asseguda amb el meu cosí més petit berenant, i sentia com que ell m’alliçonava a mi. Havíem tingut converses així, com una mica del més enllà, ell sempre m’explicava coses i allà va ser com vaig començar a agafar un altre vincle amb l’Ernest que fins ara ha estat com molt íntim. No fa gaire vaig trobar uns correus que ens  havíem estat escrivint. Va estat una sorpresa quan, remenant, els vaig trobar. Parlàvem sobre la vida, una mica hi sortia tot el que heu anat dient i també allò que ell m’ha portat a descobrir. M’explicava que hi havia una cosa més enllà que, en algun moment o altra, tots acabem descobrint. Aquest era l’últim missatge que tenia d’ell, un missatge que vam iniciar aquell dia al passeig de Centelles.

ARIADNA: Abans parlàvem de l’Escola de Música i del piano...  Jo tocava el piano abans que l’Ernest i me’n recordo que al principi li ensenyava a tocar les cançons que jo tocava a l’últim curs que vaig fer. L’Ernest, amb dos anys d’estudiar, ja m’havia passat i em deia: “un altre cop?”

Irene: Jo sempre tocava la mateixa cançó i tu també la teva...

Ariadna: Però, gràcies a això, tenim vídeos amb l’Ernest, de Mar i Cel especialment, tocant el piano, cantant, disfressant-nos... L’Ernest no es disfressava però ell ens provocava a fer-ho. I tenim vídeos fent el boig i... És l’Ernestillo per nosaltres!

Elisenda: I un record molt maco que tenim és el d’un sopar de cosins que vam fer. El vam anar a buscar a casa seva...

IRENE: ... Vam anar a una pizzeria que no recordem quina és, però les taules eren rodones.

ARIADNA:  Tenim imatges gravades al cap d’aquell dia. Érem cinc al cotxe, perquè la Irene i jo encara no teníem carnet. L Elisenda i en Roger ens van venir a buscar a nosaltres primer i després vam anar tots a buscar l’Ernest. Recordo que a la taula rèiem, perquè era la primera vegada que estàvem tots junts sense adults... exceptuant l’Elisenda que ja portava cotxe! Recordo sentir-nos grans, cadascú amb els seus diners per pagar la pizza...

ELISENDA: Fèiem molt xivarri, moltes tonteries, estàvem contents, i l’Ernest sempre: Xxxxxst!, ens estan escoltant!”. I nosaltres. “No, home, no, Ernest, tranquil...” “Xxxxxxst”

ARIADNA: Però l’Ernest feia anys i anys que desitjava tenir una nit am els cosins! És un record que tindrem per sempre i és súper bonic poder recordar això i tenir mil històries a recordar. Ens acompanya cada dia i gràcies a ell ara tenim un angelet que portem a sobre a cada pas que fem.

IRENE: Anem on anem.

ARIADNA: Sí, i que estarà amb nosaltres per sempre. 

Dolors Beltran (mama)

Jo us llegiré dues cartes que compartiré amb vosaltres. Una la vaig escriure a l’Ernest a finals de l’any 2009, un matí que ja havia marxat a l’escola i jo sentia tant amor per ell que li vaig voler deixar dit per escrit, perquè el trobés quan tornés a casa.

12-11-2009

Carinyo meu:

Que n’ets de guapo i bona persona! T’estimo fins on costa d’imaginar i t’estimaré sempre, siguis on siguis tu, sigui on sigui jo.

No perdis mai el teu somriure, la teva alegria, lluita sempre pel que creguis i fes, de tu mateix, el teu millor amic.

Estima la nit, amb el seu misteri i els seus estels immensos i estima el dia, amb la seva llum. No tinguis por d’enfilar els diferents camins que puguis trobar, tots porten, a la fi, al mateix port.

Gràcies, gràcies, gràcies per ser com ets. No hauria pogut somniar un fillet millor.

La teva mama que t’estima i està molt i molt orgullosa de tu,

                                    Dolors

Uns dies després, em vaig trobar aquesta resposta que per a mi és el tresor més gran que guardo per sempre. En ella em diu tot el que necessito per viure i continuar sentint-lo avui.

Mama,

Ets la millor mama del món i t’estimaré sempre. M’has ensenyat moltes coses i, encara que de vegades ens enfadem, al cap d’un minut ja em sap greu. Vull que sàpigues que m’agrada molt la teva manera de pensar i veure el món. M’agrada estar al teu costat i sentir el teu contacte. M’ajudes amb el que cal i no m’has deixat mai. Jo tampoc ho faré.

T’estimo fins el cel i tornar.

                             Ernest

Sento que tot el que vaig viure amb ell quan era aquí, tot el que vam parlar, tot el que vam riure i plorar,  tot el que vam jugar, somniar, llegir, estimar... és el que em serveix avui per continuar sentint-lo, estimant-lo i comprendre que res s’acaba, que tot continua.

 I també sé que la pau que sento és perquè sempre ens vam poder dir tot el que ens estimàvem, tot el que significàvem l’un per l’altre. No vam deixar res pendent, ens vam estimar cada dia a totes i ens ho vam fer saber d’un munt de maneres diferents. Això és el que vull dir-vos: no doneu per suposat que les vostres persones estimades ja saben que les estimeu. No doneu per suposat res. Digueu-los que els estimeu, feu-los saber el que sentiu per ells, viviu-los intensament i no deixeu res pendent per dir perquè això serà el que un dia us aportarà pau i alegria al cor.

L’Ernest, amb la seva vida, ens va ensenyar com n’és d’important estimar sense por i aprofitar la vida per fer tot allò que et fa sentir feliç i creador. Amb la seva partida ens ha ensenyat a unir aquests dos extrems, naixement i mort, i viure’ls com  el que són: el mateix acte, el mateix gest de deixar-se relliscar pel canal d’amor d’entrada i pel canal d’amor de sortida. Els dos actes il·luminats per la llum i l’amor d’una saviesa que va molt més enllà de nosaltres.

Venim, caminem, creem experiències, aprenem i tornem. I tots som Amor, i tots tornem a l’Amor.

Gràcies, Ernest, fill meu preciós, per tant d’amor i alegria, per tanta creació i felicitat que ens has brindat i que ens ha fet afortunats per sempre. Sabem que estàs amb nosaltres i que ens retrobarem de nou, plenament, sense cap limitació, quan arribi el nostre moment de sentir també la crida de retorn de la nostra ànima.

AGRAÏMENTS

Gràcies a tots els que vau respondre amb el vostre amor i acceptació a la proposta que us vam fer per expressar en paraules aquests records, vivències i sentiments que l’Ernest ha portat –i porta- a les nostres i vostres vides.

Si és difícil de vegades escriure-ho, encara més ho és llegir-ho en públic, però compartir és una de les eines més transformadores i precioses que disposem tots per fer aquest món una mica més lluminós i alegre. L’energia d’amor que vam viure tots plegats aquest vespre n’és la prova. La presència de l’Ernest es va manifestar en tots i cada un de nosaltres fent-nos sentir i recordant-nos que la felicitat la portem dins.

“Res és el que sembla, tot és Amor” (Paraules d’Ernest)

Us portarem sempre al cor.

Chicho, Ernest i Dolors