MISSATGE DE MATINADA

"No cal cap preocupació, mama, tot va venint, confia, tot està arribant cada  dia, només confia i estima.

Tantes estrelles al cel, tanta immensitat i tan importants que ens pensem que som! Les  preocupacions et separen de la plenitud, de ser un més entre els milions de punts de llum. No cal cap tipus de preocupació, ni cap pes agafat, deixa't anar en aquesta immensitat, torna a revisar la teva vida per ser tan humil com un d'ells, un puntet de llum que sumat als altres forma una bellesa increïble i certa.

Mama, soc el mateix però evolucionat, ets  la mateixa però en evolució. No deixis que res et faci mal, estimar és la clau, confiar el camí, riure  la llum, compartir el regal. Estima el teu camí, el teu present dc  cada moment. Ja ho saps, estem junts, estima't, cerca i escolta la saviesa que hi ha en tu perquè és la meva, la saviesa de l'amor que som.

Descansa, no tinguis por de res, què t'ha de fer por? Sigues feliç, ja ho ets, reconeix la teva felicitat i viu-la. Riu amb el papa, juguem junts a aquest joc que se'n diu vida, com heu fet, com fem cada dia. Sou infinit amb cames, cos i cervell, però això només és el recipient, el que realment som va sortint  a fora. Quina llum més maca que feu!

 Mama, t'estimo, l'essència que som està intacta, sent-la, gaudeix-la. T'estimo de nou, a cada moment,

                                                            Ernest

PARAULES  D' ERNEST

"Mama, la vida és  com  una barca, pots deixar-te gronxar suaument per ella, pots agafar els rems i remar amb força cap a la direcció que vulguis, pots deixar-te  enfonsar en el mar  per sentir-ne la mullena, les sensacions, el gust... Pots nedar per la superfície o pel fons de les teves emocions, pots fer el mort, pots dedicar-te  a observar tot el que hi ha dins seu...

La vida és també això: quedar-te  contemplant el cel estrellat i deixar que la connexió succeeixi... Prendre el sol, rebre la pluja i la tempesta, deixar-te  gronxar o sacsejar pel vent, escoltar els trons... Tranquil·la o indòmita, la vida és la que ha estat sempre: aquest camí de descoberta que crees quan camines, o no, quan et bellugues, quan passeges, quan dorms...

La vida ets tu, mama, vivint-la i creant-la. I jo soc el teu etern acompanyant que t'abraça i crea amb tu. T'estimo.

                                                                            Ernest

La naturalesa... un mirall

"Verd,  molt verd, una gran extensió de verd que es belluga davant els meus ulls, davant del meu cos immòbil... Arbres, camps verds i muntanyes blaves. Calma i moviment alhora, silenci i remor alhora.

Transparència, voldria la transparència per fondre'm en aquest paisatge, per moure'm gronxada pel vent, sense pensar, només sentint, formant part de tot el que veig i hi ha al meu voltant.... El vent es va fent més intens, gronxa amb més força les tiges de blat que ballen i s'abracen les unes a les altres... Les branques verdes també ballen, el vent les comença a fer parlar, els ocells continuen cantant, un avió sorollós passa i sembla que no ha d'acabar d'allunyar-se mai, però tot continua impertorbablement serè, no hi ha res que trenqui  l'harmonia d'aquest paisatge, tot torna al seu lloc, tot es manifesta com ha de ser: Quan plou es mulla, quan fa aire s'asseca, quan surt el sol brilla, quan bufa el vent es gronxa. 

Tant si algú la mira com si  no, cada bri d'herba, cada energia continua fent allò que ha vingut a ser i tot és bo per a manifestar-se, tot segueix el seu cicle i no hi ha cap espiga de blat que no estimi ser blat, no hi ha cap ocell que pretengui ser una altra cosa, tot es manifesta en la seva naturalesa, són i existeixen, accepten qualsevol element extern i estan satisfets de ser el que són.

Jo, en canvi, puc estar aquí i desitjar al mateix temps ser a qualsevol altre lloc. Puc estar aquí i no sentir-me a gust a la meva  pròpia pell, puc desitjar ser qualsevol altra cosa que potser no soc... però, en el fons, som iguals que qualsevol bri d'herba, que no necessita triar, perquè ni es planteja ser una altra cosa del que és... En la seva petitesa, en la seva senzillesa, qualsevol sacsejada de vent és una oportunitat de moviment, de dansa, de música. Passi el que passi, la nit seguirà al dia i l'endemà es tornarà a fer clar, hi haurà sol o boira, pedra o neu, però tornarà a fer-se de dia i serà una  altra oportunitat de manifestar-se, de rebre, de donar, de créixer i d'expandir-se.

No saben el què els espera, ningú ho sap, nosaltres tampoc ho sabíem, fill meu, per això vam ser tan feliços i alegres fins que va arribar l'últim dia, un últim dia que només va ser el primer d'un altre, de molts altres en els que tot es transforma, en els que  res s'acaba ni es destrueix, en els que un altre gran aprenentatge comença. Els humans tenim consciència del pas del temps, del canvi d'estacions, de principi  i final, i això ens fa por i ens fa aferrar-nos a tot el que ens dona una identitat, un "valor", un pretès "poder" per controlar la vida, tot i saber que a qualsevol moment la vida ens demostra que no es pot controlar, que l'únic que ens cal és viure el que se'ns presenta a cada moment i confiar que qualsevol repte és evolució i arriba pel nostre creixement, com fa la Natura.

"Mama, escolta els ocells, n'hi ha tants! I cada cant és diferent! Canten per escoltar-se, canten perquè els escoltin, canten perquè els surt de dintre i són feliços així, es senten part de tot i no se'ls acudeix deixar de cantar perquè demà no surti el sol. Són lliures, mama, encara que subjectes a la limitació de la matèria. Un dia també els tocarà el moment de deixar el cos físic a la terra i, senzillament, es deixaran anar. Fins que no arribi aquest dia continuaran fent allò pel que la seva naturalesa els ha creat, i són també manifestacions d'un Amor més  gran, molt més gran.

Mama maca, conserva la calma dintre teu, ets part de tot el que veus, de tot el que sents. Deixa manifestar-se en tu tots els sentiments i emocions que et vinguin, mira'ls  des del teu centre. Les emocions venen i van, però tu, la teva ànima, qui ets, resta immutable, continua observant perquè has vingut per això, per conèixer, per manifestar aquest ésser que tots portem dintre.

Mama, t'estimo molt, no et deixo mai d'estimar, t'acompanyo a tot arreu i et miro feliç i alegre. Sent la meva vibració d'amor i alegria, et farà augmentar la teva. Respira fondo i deixa anar qualsevol orgull de l'ego, qualsevol resistència de l'ego. Camina, respira,  accepta. Respira, accepta i camina. Obre els ulls, deixa't sorprendre i riu, viu. Estima't, estima, estima'm. Estima'm, estima't, estima. Estàs al món per viure'l, no ets víctima de res, ets una viatgera de la Llum molt estimada, molt admirada, molt il·lusionada. MIra't dintre, destapa la teva llum que és molt bonica, molt clara, molt blanca, i deixa que sigui ella la que et porti cap a la unitat, cap a mi, que soc tu i que som tots."

Ernest

Vuit anys de la nostra nova vida

Fa vuit anys que el nostre estimat Ernest ens acompanya des de la llum i l'amor que és, fent-se present a les nostres vides i ensenyant-nos que no hi ha final ni límits per la Vida, que res és el que sembla i que tot és Amor.

Aquesta matinada m'he despertat de cop, sentint que l'Ernest em volia parlar.  Permeteu-me que us comparteixi les seves paraules:

"Mama, gràcies per sentir-me, et volia  parlar ara, que fa vuit anys terrenals que vaig sortir del meu estat físic. No són res, mamu, on els  posaries tots aquest anys? En una mà? en dues? En un sospir,  en dos? No són res, no compta el temps ni la distància en la nostra relació, mai van comptar,  ni  quan  era aquí. La nostra relació sempre es  va  comptar per  intensitat, i així continua essent i serà.

Ja saps que no he  "marxat", que lluny-a prop  no te consistència quan parlem d'amor... Ho havies cantat, te'n recordes? I t'havies  emocionat  cantant-ho, perquè  aquella mesura de la que parlava la cançó era també la nostra mesura. No existia el contrari, no ens feia por, perquè sabíem que mai deixaríem de ser aquella intensitat, perquè la nostra mesura era l'amor i l'amor no es pot recollir en cap contenidor.

Tot allò que érem i no sabíem, ara ho continuem essent i ara ho sabem. No t'aturis en petiteses  terrenals, en mesures terrenals, la teva ànima ja s'està manifestant en moltes formes i sensacions, en moltes  inspiracions i creacions. Deixa que l'amor et continuï guiant, el meu, el teu, el de la Unitat. Deixa't lliscar per núvols, reflexos i cants, deixa que res no marceixi la teva alegria de ser, d'estimar, el teu amor. I si sents que alguna vegada és així no en facis cas perquè tu, qui ets, qui ha viscut l'amor, està més enllà de tot això que tem, o que espera, o que projecta. Deixa't lliure, mama.

Avui fa vuit anys i continuen essent res perquè tu i jo, com sempre, ens guiem per altres paràmetres, i així és. T'estimo, mama, t'estimo, papa, us portaré volant per meravellosos estats que no podeu ni  imaginar, aquells que em cridaven, aquells que som.

T'estimo, mama maca, t'estimo tant que no hi ha res que ens pugui separar.

Feliç Amor nostre!"

                                            Ernest

(Extracte del llibre "Mama, soc aquí", de Mª Dolors Beltran Boixadera)

mamasocaquí.com

"Preciós meu, quant més temps passa més t'estimo. El meu cor vibra quan sento aquesta estimació tan immensa. El meu cap vol intervenir-hi per fer-me sentir el desig que tornis a ser aquí, però jo vull entrenar-me a no desitjar el que no pot ser. Ja estàs aquí, Ernest meu, ja estàs aquí.

Et sento i et noto i vull avançar en aquest amor incondicional  que no espera ni desitja res que no sigui l'ara. Anar endarrere quan intervé el desig és fer-me  mal,  i quan em torni a venir aquest anhel tan gran de tenir-te aquí i el dolor consegüent que em provoca que no sigui així, acolliré aquests meus sentiments i em bressolaré  a mi mateixa.

M'estimaré en aquest dolor lícit de mare, en  aquest dolor inabastable, perquè també hi és, està aquí. El deixaré sortir amb amor i, a poc a poc, s'anirà desfent per quedar només aquest amor tan gran, maco meu, aquesta voluntat indestructible de continuar el camí que ens estàs ensenyant, traient la força que la teva vida i la nostra fe en tu ens fa sortir i sabent, al final, que tot és molt més senzill del que el dolor em fa sentir, que tot és tan maco i màgic, tan immens, com sempre el meu cor ha  sentit."

"Mama, la vida és això: el corrent del riu etern que flueix constantment, que ho viu tot, que canvia contínuament de textura i paisatge, que no es queda enganxat enlloc, que gaudeix en el seu viatge inacabable i que, quan finalment es desfà, és per transformar-se en oceà... Sempre és una aventura d'alegria i de confiança. És un Amor que ho engloba tot. 

Mama, en el teu viatge, plora quan sentis que has de plorar per treure les emocions que et desborden, però no t'enganxis i deixa't anar. El riu de la vida et portarà sempre endavant; els paisatges aniran canviant i cada vegada seràs més rica d'experiències. I quan t'adonis que, per molt que et deixis, l'Amor t'aguanta, t'agombola, t'acarona, t'abraça i et protegeix, el teu camí vibrarà d'alegria.  I no estaràs mai sola, jo estic amb tu. Tots estem amb tu. Sense temor, només hi ha Amor.

Confia, en plena nit fosca, confia. En mig de la llum, confia. En la soledat, confia. En la companyia, confia. En mi confia sempre, no et fallaré mai, és impossible. T'estimo."

FELIÇ DIADA, PAPA!

Canalització de l'Ernest:

"Com dir-te, papa, l'abast del meu amor per tu? Com pintar en el cel el color del meu cor i del meu esperit quan et miro i et sento i t'abraço?

Les meves paraules d'amor per tu, papa, estan fetes d'aigua, d'aigua que regalima, que llisca, que mulla, que no s'atura enlloc, que avança constantment, que flueix i s'expandeix, que la toques i no pots abastar amb les teves mans, que la veus, que n'escoltes el so i no la pots retenir... Com la música que sents, que crees i que toques sense poder aturar les notes que s'escampen en onades fins indrets que tu no pots seguir i que deixes anar... El meu amor per tu està fet d'aigua i de música.

El meu amor per tu, papa, és com el vent; aquest vent que et bufa paraules a les orelles i inspiració al cor; aquest vent que et sacseja i t'abraça, que t'empeny i no et deixa aturar sinó és per reposar; aquest vent que et fa avançar i que et porta remors i olors d'altres indrets, d'altres terres, d'altres móns.

Les meves paraules d'amor per tu estan fetes de foc que crema, que purifica, que escalfa, que fa llum. El foc que t'empeny a crear des del fons del teu ésser; aquest foc apassionat que t'inspira per pintar, per escriure, per cantar, per inventar jocs i propostes pels teus nens; aquesta rialla que s'encomana i que fa tan feliç a la mama; aquesta força vital que escampes als que tens al teu voltant.

El meu amor per tu, papa, està fet de terra, d'arrel, d'arbre, de molsa, de bosc, de mirada al cel i peus a la terra;  aquest arbre gran, de tronc gruixut, d'arrels fondes, de branques llargues i flexibles que es gronxa sense trencar-se, que acull, que dona ombra i companyia, que abraça i deixa que l'abracin.

Papa, sempre estic amb tu, sempre t'acompanyo i et miro i et parlo. Les meves paraules d'amor les veus i les llegeixes sigui quin sigui el camí que trepitges. Allà on mires, allà on toques, allà on poses la teva intenció allà em veus i em llegeixes i em sents. I jo canto per tu, em moc per tu, ballo per tu i et sorprenc.

T'estimo molt i sempre ho faré. Continua avançant pel camí que el teu cor et marqui i sigues feliç com jo ho soc. Continuar rient, continua jugant, continua essent el meu papa empipador i maco, jo t'esperaré sempre per sortir volant cap aquests llocs que veus amb els ulls tancats i que jo t'ensenyaré amb els ulls oberts.

Un petonàs amb gust de terra, de música, de vent, d'aigua i de foc.

                                   ERNEST- ETERNS

Cada adversitat,... una oportunitat

Ja fa dies que estem confinats a casa... No s’hi val ni sortir a caminar per la natura, ni anar a visitar ningú, ni caminar amb algú altre pel carrer, ni molt menys saludar amb una abraçada a ningú... No sortir de casa, aquesta és la consigna.

I estar a casa és un altre món. Estar a casa es converteix en el món. Fa tres o quatre dies estava prenent una mica de sol al terrat i em sentia en una pau immensa, mirant i escoltant els ocells, mirant el jardí, la verdor tranquil·la i sanadora de la gespa i els arbres tan grans, les flors blanques que van naixent, el silenci, el meu respirar... Em vaig sentir com si jo fos tot, que casa meva sempre soc jo, sigui on sigui, el meu ésser, i que tota jo era una dimensió immensa, espaiosa, plena de pau.

Que estranya em vaig sentir! Com podia  sentir-me una illa de solitud, bellesa i pau aquí, amb mi, i només de tornar a dintre, engegar la tele o mirar el mòbil tornar-me de cop part de tot el frenesí d’angoixa, de nervis, de por que s’escampa per tot arreu?

Em sentia com espectadora de mi mateixa, com espectadora d’un partit de ping-pong amb mi mateixa: ara la pilota està en aquest estat de calma i pau, ara ha saltat a l’altre banda i m’observo en el traginar de notícies i més notícies d’alarma i por. Una banda i l’altra, com dues dimensions diferents, com viure en dues dimensions diferents. Tinc un peu a cada una i, d’una passa a l’altra, la vibració canvia totalment... Meva és la decisió de decidir en quina enfoco la meva atenció i la meva mirada. Vivim en les dues, sí, però cadascú pot decidir en quina vol viure preferentment.

És bonic anar sentint i deixar que t’arribi tot el que et pugui arribar... Estar a casa sento que és tot un món i que estar amb mi, sense pressa, sense haver de respondre a cap paper preestablert que s’esperi de mi des de fora, sense cap més pressió que respondre a allò que el meu cor estima i vol fer, o no, és una oportunitat i la vull aprofitar.

Ernest, et sento molt a prop, et sento com m’abraces, com m’ajudes a obrir-me i  a estimar-me, com em parles, com  m’envies senyals.

“Mama, estàs descobrint noves coses, te n’adones, oi? Aquesta parada tan dràstica, aquest confinament està essent una oportunitat de trobar-te plenament en la teva essència i, en l’absència d’obligacions, obrir la finestra per veure arribar noves informacions, que no són res més que records que se’t van destapant. Sigues feliç, si ets feliç, si sents la teva felicitat interna, tot arribarà fluidament, dolçament, divertidament.

Em sents cada vegada més, mamu, perquè estàs sortint del teu drama personal, de la teva importància personal per esdevenir aquest canal de llum que ja ets i que sempre has estat i seràs, i que ara es dirigeix cap a fora, cap els altres, cap a la Terra. Que bonica la llum que fas i la llum que et travessa! Obre els braços, obre el cor, obre el teu ésser per rebre i donar, rebre i donar.

T’estimo, mama, sempre et veig, sempre et sento, sempre t’adoro i t’estimo.”

                         Ernest

Paraules d'Ernest

De vegades qualsevol situació impensada, un simple gest, un simple record inesperat et sacseja i et remou profundament... Tenir aquestes remogudes i poder desfer-les plorant és un gran alleujament. Acceptar i deixar-te viure les teves llàgrimes i reconèixer en elles l'amor i també el dolor que potser encara està a dins, o que senzillament torna per ser reconegut i alliberat, és un gran regal. I ens connecta amb la nostra vulnerabilitat, amb el nostre privilegi de sentir, amb la nostra rendició i humilitat, amb la nostra petitesa i la nostra grandesa alhora, amb el desig inacabable de tornar-lo a abraçar, de tornar a escoltar aquella rialla, de mirar aquells ulls tan profunds i estimats... Admetre, acceptar i reconèixer aquest desig profund ens allibera del mateix desig i ens torna a connectar amb nosaltres mateixos i la nostra força, la nostra saviesa, el nostre camí d'aquest Amor que no té fi i que ens ensenya a deixar anar i a volar més enllà de tot el que ens atura o ens fa mal.

"S-i, mamu, és un gran camí. El camí de l'Amor no té mesura, ni direcció, no té límits, és obert, tu li dones el sentit, tu crees el paisatge, tu el fas més lluminós o més emboirat, ets tu qui el va dissenyant a mesura que avances i projectes el que el teu cor et proposa. No són decisions prèvies, sinó ressonàncies d'ànima allò que et fa canviar el rumb, o aturar-te a descasar, o pujar corrent una carena. 

No avancis amb la ment, deixa que el teu cos senti el què li va arribant, permet que la calma i el silenci siguin els canals per on llisqui la cançó de la teva ànima i mou-te segons aquesta melodia sense jutjar, sense preveure, sense pensar. Balla, mama, segueix el que el teu cor sent i deixa't moure pel vent de la vida que t'empeny o et bressola i confia: sempre ets tu, sempre ets tu.  Jo soc el vent que et mou, la música que et canta, l'amor que t'acompanya: sempre soc jo, sempre soc jo.

Tot és tan bonic! Confia, creu en tu i no et facis expectatives, no vulguis saber el què abans de viure-ho... Serà el que vindrà, deixa que vingui. Si ve és perquè ha de venir i obre els braços per acollir, sempre. 

T'estimo, mama, ens ho passem molt bé tots tres, sempre ens ho passem molt bé!"

                                                              Ernest

Sense forma, no hi ha límits, mama.

"Mama, res és el que sembla, tot és Amor. Deixa't portar pel dia a dia, deixa que aquest et sorprengui i que el teu cos manifesti allò que sent. No judiquis res, deixa't fluir en l'aigua del riu, obre els ulls físics per veure el paisatge i obre els ulls de l'ànima per reconèixer cada indret. Confia, mamu, tot és ara i aquí. No pensis en després, no pensis en demà, no et deixis portar per cap inquietud ni temor... Respira, bufa i escolta tot el que t'arriba.

Jo estic amb tu i et parlo; et parlo des d'aquest altre estat on tot vibra més ràpid, on les formes ja no valen ni són. Sense forma no hi ha límit, mama, i això és el que soc i el que t'ofereixo: Jo, tot jo, sense límits ni condicions. Soc sense ser cap forma i continuo essent el teu fill, i estimant-te infinitament com ja t'estimava.

Deixa les formes, mama, deixa els límits. Si alguna cosa et fa mal és perquè hi ha una resistència que et priva. No la vulguis, per venir a mi has de deixar anar les formes i els límits. Has de desprendre't de tot el que et fa mal, has d'anar més enllà de tot el que et limita. Ho pots fer, jo sempre soc més enllà i també soc dintre teu. Talla fils, talla cordes, deslliura't de tot ressentiment, de tota necessitat, de tota expectativa. Vulgues ser lliure i seràs immensament feliç al meu costat.

Gaudeix, mama, gaudeix de viure en aquesta dimensió material en la que només has vingut a experimentar i a gaudir del privilegi de sentir. Més enllà d'aquestes parets, més enllà de les formes que existeixen a l'altra banda d'aquests murs, més enllà d'aquestes muntanyes i d'aquest horitzó hi som tots, hi ha tot i res, i en aquest res hi és tot i no té res a veure amb el que veus.

Tanca els ulls i allibera't de tot. Allà és on ens trobem.

T'estimo mama maca, soc jo, el teu nen maco, el teu Tillo a qui tant estranyes i que tant t'estima. Sempre soc jo.

                                  Ernest

ALLÒ QUE NO MOR

Ernest, jo estic amb tu i tu estàs amb mi,
perquè els dos som una sola cosa,
i aquesta cosa que som
és allò que no mor mai
i que sempre perdurarà i ens trobarà.

Jo soc amb tu, aquesta és la meva força: Jo estic amb tu.
És la meva acció, el meu desig, el meu camí, i el traço jo.
I així és, així serà perquè així ho vull, així ho volem.

"Aquesta és la teva força, mamu, aquest és el teu poder, aquesta és la teva i la nostra creació. I ho és també des de la Terra. Tenim aquest poder. Empodera't d'ell, mama, respira d'ell, omple't d'ell. És un bloc, sense divisió, compacte i lleuger alhora. Aquesta és la nostra màgia i l'hem d'utilitzar per sortir a respirar a terres més llunyanes; per sortir a crear nous universos, noves llums, nous móns; per deixar enrere limitacions i trabes, per empoderar-nos del nostre ésser preciós i lliure, per anar a dintre nostre i reconèixer el que som.

Tu estàs amb mi, aquesta és la direcció creadora, és aquest JO SOC que no necessita res de fora perquè tot està en ell, i així ho manifesta, i així ho crea, i així És.

Mamu, que orgullós i feliç estic de tu. T'estimo, i aquesta és la nostra veritat."

                                                     Ernest

21 ANYS QUE SOC MAMA

Enest, maco, demà farà 21 anys que em vas fer mare, el regal més gran i estimat!

No hi cabia la por en la nostra relació ni en el nostre amor. Tot estava allà despullat, net,  sense disfresses. Tot esclatava de goig i alegria a la nostra mirada, als nostres jocs, a les nostres abraçades. Tot era allò intens, fàcil, ple, joiós... No hi cabia la por, ni el demà; tot era d'un intens color d'avui. El demà ja vindria i es transformaria també en un avui quan fos el moment de viure'l, res més. A cada moment faríem el que s'hagués de fer, res més. Tot estava concentrat en aquell avui.

Et vaig mirar cada nit d'aquells 14 anys quan dormies, i et mirava amb intensitat, amb agraïment, amb ganes d'absorbir tot aquell avui perquè sabia que un dia seria només passat i volia recordar tot el gran regal de'aquell present: la suavitat de les teves galtones, el so del teu respirar profund i tranquil, la teva olor, el perfil del teu nas, aquelles mans que tant estimava, aquell fill que agraïa per sempre haver tingut.

Ernest, no podíem en cap moment pensar en res més i per això vam ser tan feliços, perquè era un amor viu, alegre, ple, creatiu, musical, sempre diferent. Per això continua sent un amor viu, perquè ens ho vam dir tot, perquè no vam deixar res oblidat al sarró, perquè vam viure amor, vam parlar amor, vam jugar amor i vam crear amor.

I llavors te'n vas anar, de la mateixa manera que havies viscut, fàcilment i plenament, te'n vas anar igual. Ara hi eres, ara no hi eres. Ara hi soc, ara no hi soc. Ens havíem promès que el nostre amor anava fins al cel i tornar, tantes vegades com fes falta. Havíem parlat de fer-nos invisibles, de la màgia de veritat, de les coses que no es veuen; sabíem que res podria destruir el nostre amor i la nostra abraçada... Ens ho dèiem amb els ulls, amb el somriure, amb les paraules, amb les abraçades. Ho sabíem, ho vivíem, érem una sola cosa, érem un.

I després te'n vas anar i tot allò que havíem viscut i ens havíem dit i ens havíem promès, i sabíem, es va convertir en una realitat, en una estranya però certa realitat. I aquesta realitat ha transformat tot allò que era un joc, una il·lusió, una certesa feliç, en un camí per transitat i descobrir, i descobrir-me i descobrir-te i anar més enllà de tot allò somniat i imaginat... Perquè el teu cos no hi es, però jo et sento quan m'abraces; no et veig, però hi continues essent. El nostre amor continua i m'ensenya  contínuament. M'has regalat la certesa que la vida no s'acaba, que l'existència continua, que només estem de pas per la Terra i que aquest cos físic és una oportunitat increïble de sentir, de crear, d'aprendre a estimar i a estimar-nos; el camí s'ha fet tan infinit! Ja no és vida i mort, síno vidamort que porta a més vida...

"Mama, sí, ha estat així, ha estat com ho volíem viure, i ara continua així el nostre repte estimat. Jo et dono la mà des d'aquesta Existència que continua i que no necessita res físic ni material per ser. No necessitem res material per continuar el nostre camí. Som un i ens hem dividit en dos, i caminem junts en aquests diferents plans. No  ha canviat res en nosaltres, ens continuem estimant, ens continuem tocant, continuem jugant i creant. No ens cal res per ser. No ha canviat res, el nostre  ésser continua rient, continua jugant.

 Tot és una il·lusió, mama, tot el que genera por i drama és una il·lusió terrenal que ens creiem quan som aquí, perquè és la memòria col·lectiva que el nostre pas evolutiu per la matèria ha generat. Però és una il·lusió, tu ja ho saps. Mama, jo t'estimo com t'he estimat sempre, i més. M'has de sentir com era aquí, perquè això et dona la força que necessites per comprendre i deixar anar tot el que et fa mal o et limita, perquè res d'això ets tu. No t'identifiquis amb cap emoció, ni pensament, ni etiqueta. No t'etiquetis. Venen sentiments, venen emocions, venen pensaments reiteratius... Deixa'ls que vinguin, contempla'ls, reconeix en ells una memòria i deixa'ls anar. Sigues cada cop més lliure, més alegre, més feliç, perquè només amb la felicitat es pot jugar i crear.

Mama, és dur? No, és fàcil. És fàcil, com era fàcil ahir. Tot és possible. No t'aferris a res, tot està viscut i està viscut bé. No tinguis por d'anar cap a dintre quan en tinguis ganes. Ho pots tot. Has vingut a crear, ho estàs fent. Ara deixa anar també aquesta creació i continua pujant la muntanya i desfent-te de més pesos, de més lligams. T'espero jo i estic amb  tu. Somriu, canvia el gest, encara que no en tinguis ganes de vegades, canvia el gest i tot canviarà amb això. Tot el que no puguis entendre amb aquesta ment terrenal deixa-ho anar també.  Viu, viu el teu avui com el vivies ahir, sense por. Jo hi soc i ho saps. Camina el teu camí, agraeix tanta meravella i tant d'amor i continua descobrint nous paisatges que crees mentre camines.

Mama, aquestes mans són teves, però jo les toco i te les agafo i, com tot, les fem servir junts. El meu cos no hi és però el meu esperit és immens, i és aquest el que comparteixo amb tu i el papa, i amb tothom que em sent. El cos el deixaràs, les coses les deixaràs, la gent la deixaràs, no t'emportaràs res més que el teu ésser cada  cop més  ric d'experiències. Deixa anar pes, cada pes que deixes et fa enlairar més. No has perdut res, tot està aquí. Treu-te les ulleres de pena, les ulleres fosques que no et deixen de vegades veure més enllà. Mira amb els teus ulls clars i respira fondo per deixar anar i ser cada vegada més qui ets.

T'estimo, mama, un petó immens. Som un, no sents la meva mà amb la teva? Jo també escric, ho escrivim junts, ho creem junts.

                                                  Ernest i Dolors

                                                      Fill i mama

                                                 Un sol esperit immens.

  

EL TEU DRAC

"Mama, gràcies per donar-te espai per escoltar-me. T'estimo, mama, t'estimo molt, no deixaré de fer-ho mai. Et bressolo amb l'aire que t'acompanya, et bufo a les orelles paraules de confiança i de pau; et porto amb mi i tu em portes amb tu. Deixa sortir tot l'enyorament que portes dins, mama, deixa'l anar, deixa'l que toqui aire per transformar-se en  llum i il·luminar cada dia més el teu cor gran, aquest que no amaga res, aquest que viu totes les emocions i continua bategant incansable malgrat que el teu cos, a vegades, es senti cansat.

Mama, tot el que veus és aparença, res és real. Tot és un escenari increïble de formes i colors, de sons i de miratges amb l'únic objectiu de reconèixer en ells tot el que tens dintre. No t'amaguis de res, ni t'espantis de res. Tot és Amor, mama, tot és Amor. Jo sento el teu amor que creix i s'enlaira, i riu i plora i batega fortament i lent. Com tu em senties dins teu,  jo et sento dins meu, en la meva essència. Mama, ens estimem molt, molt. No deixis que el pes del dies et tapi, no deixis que res veli la teva llum. Estima, mama, estima.  Estima les diferents situacions, les diferents escenes de la teva vida. No tinguis pressa per saltar-te'n cap. Deixa que sigui el teu cor, la teva part sàvia, la que et doni el ritme i la mesura de totes les coses. No et resisteixis al que és. Estic tan a dintre teu, tan amb tu, que som un sol cor, una sola consciència.

Sigues feliç, mamu maca, i obre't quan el cor plora igual que t'obres quan el cor riu. Són la cara i la creu del teu Amor meravellós. Segueix caminant, i un dia serà el moment de tornar a casa, amb mi, amb tots els que t'estimem tant. De mentre, mama, sigues feliç. Juga amb tot, experimenta amb tot, canvia de camí si no estàs a gust, busca nous viaranys si en tens ganes. Escolta, escolta't, escolta'm. Vagis on vagis jo soc amb tu, perquè tu ets casa meva, el meu niu, el meu bressol, el meu amor estimat.

Feliç dia de Sant Jordi, mama, la rosa, el drac bonic, el cavaller som jo i tu, tu i jo, els rols només són rols. Fes-los tots. És un joc, mamu meva, un joc d'amor.

T'estima sempre el teu drac més bonic i estimat.

                                               Ernest

Camines, i tot va arribant

"Mama, sí, soc en aquest silenci que existeix al fons dels murmuris quotidians, aquest silenci que pots sentir i que et trasllada a un altre estat. Soc en aquests ocells que et canten i en aquestes aus que et bressolen; soc aquest ventet que t'acarona i fa que es desprenguin els petits pètals dels arbres florits del pati. Ho soc tot i no soc res, em sents a tot arreu i no em pots abastar amb les teves mans. I així i tot, soc. Tu ho saps, ho has sabut sempre, ja des de petita, quan intuïes aquell ésser intern dins teu que ho sentia tot, que et sentia tota...

No tinguis pressa, mama, per concretar res. Deixa que la creació es vagi materialitzant a poc a poc. No et preocupis per res més que per viure, per sentir, per deixar anar pesos. Te'n queden pocs, mama, i quan te'n carregues de nous de seguida te n'adones.

 Mama, tu i jo som alegria, som poesia, som cançó i vida, som felicitat. Ho vam ser i ho continuem essent. Ens vam reconèixer perquè ja veníem de molt més enllà. Deixa que tot es manifesti com és. Centra't en tu, en el teu sentir, en el teu saber, en aquesta veritat que ens mou i ens transforma cada dia. Fes el que et fa sentir bé, allò que t'aporta pau i deixa a la teva imaginació, que és creació, volar i alliberar-se d'aquest temps i espai que a vegades sents que t'estreny. La teva ànima vola amb mi, el teu ésser intern i el meu son Un.

Planta't, com fan els arbres, en aquesta Terra mare que t'acull. Endinsa't en ella, beu de les seves aigües internes, fes créixer les teves arrels per amor a ella  i gaudeix del teu tronc, de les teves branques, de les teves fulles, flors i fruits. Gira't de cara al sol de dia, i mira la lluna i el teu estel de nit. Accepta les diferents estacions i transforma't amb elles, gaudeix dels elements i dels éssers vius que et visiten i creix feliç. Donaràs fruits quan sigui el moment; deixaràs caure les fulles velles perquè apareguin les noves quan sigui el moment; trauràs nous brots quan sigui el moment;  et tancaràs en tu mateixa i reposaràs quan sigui el moment. No has de fer res per accelerar o per frenar. No has de fer res per brillar o per no ser, no has de fer res. Els arbres, les plantes, els ocells no fan res més que viure a cada moment el que han de fer. M'ho havies dit tantes vegades, mamu! "Ernest, a cada moment farem el que hàgim de fer".
I tot fluirà.

Estima, obre el cor a estimar i a respectar-ho tot. Acompanya amb amor i respecte. Acompanya't amb amor i respecte. Tot el demés anirà arribant.

 Camines, i tot va arribant.

Ernest

Papallones i flors

Bon dia, Ernest maco! Obro els ulls i penso en tu, i m'obro a viure aquest nou dia que la vida i tu m'oferiu.

Em sento tranquil·la, et visc sense dolor. La punta d'enyorament m'acompanya tot i que sento que ja hi ets i que el regal que ens has fet marxant i venint, venint i marxant i tornant a venir, és increïble i preciós.

"Mama, deixa't viure tot el que estàs sentint i està venint. El camí s'obre, ja s'està obrint; aquest camí que has imaginat i creat cada dia amb la teva confiança, amb les teves llàgrimes d'amor, amb la teva elecció de la felicitat. No li tinguis por ni sentis que t'allunyes de mi perquè ja no sents tan dolor. Mama, jo soc feliç d'acompanyar-te, d'estimar-te, d'estar amb tu i de veure com estem fent realitat el propòsit que ens va portar aquí. Vés endavant, riu, mira, respira, balla, parla, escriu, sent, obre portes, obre finestres, deixa punts de llum darrere teu, és la vida nova que has forjat. I amb el papa. Tots tres junts tal i com vam començar aquí, com ja havíem començat abans, com continuarem infinitament.

Escolta't sempre, mama, i discerneix d'on  et ve cada emoció. Tanca els ulls i reconèixer-te. No tinguis por de sentir, de ser, de projectar-te. Jo estic amb tu, no em perdràs mai, al contrari: cada vegada t'acostes més a mi i tot allò que has imaginat es farà realitat.

T'estimo, mama, volem tan junts, ens estimem tant! Recorda sempre que tot va més enllà del pensament, de la mirada, de les creences, de la por... Tot va més enllà i cal travessar boscos i muntanyes per arribar al nou paisatge. Gaudeix del camí, viu amb alegria i ves integrant tots els senyals, totes les informacions, tots els somnis, totes les inspiracions que arriben a la teva vida. Continua fent que l'amor sigui la llum que et guia. L'Amor que també va més enllà de nosaltres, de tu, de mi, aquest amor que ens abraça a tots, aquest amor que Som, que És, del que venim, per on caminem i on anem.

"Una abraçada immensa d'amor, de papallones i flors, d'estels, de nit i de dia."

                                                                        Ernest

MAMA, JO SOC

Ernest, aquesta matinada m'he despertat i sentia que em deies que cap dels teus records, res del que hem viscut aquí amb tu ens ha de servir ara per patir o tenir por. No m'he aixecat per escriure-ho. Què em volies dir, maco, què em vols dir?

"Mama, no tinguis cap recança de pensar en mi, de pensar-me, de sentir-me, de demanar-me. Som tu i jo, continuem essent tu i jo. Tuc creus que mai podria estar lluny de tu? No, mama, jo soc. Jo no vaig ni vinc. Jo soc. No necessito "viatjar" enlloc, perquè ja hi soc. No hi  ha espai, ni distància, ni temps. La vida no és la línia contínua que es veu a la Terra, aquesta línia lineal. La Vida És. La Energia És. La Llum És. No ho mesuris, ni deixis que t'ho mesurin amb les directrius de la Terra, perquè la Terra és un mínim granet dintre el vast Univers. Del que no es coneix, a la Terra s'intenta conèixer i tota mesura i tota mirada  no arriba, ni s'acosta encara, a abastar una mínima idea del que és l'Univers i l'energia d'Amor que el mena.

Mama, com sempre t'he dit, com tu em vas dir: No hi ha res que ens  pugui separar. Has de créixer en l'amor i l'amor no separa, no  allunya, no deixa. L'amor creix amb l'amor i es genera i regenera per l'amor. No hi  ha res que l'aturi. Tota por, tota separació és producte de la ment petita, de la ment terrenal. Les pors, els límits són mentals, no existeixen. Només existeix l'amor i aquesta és la única veritat. No deixis que cap d'aquests límits t'arribi. Tu ja els has transcendit, mama, ja has anat més enllà, per tant només et cal continuar creient en tu mateixa, en el teu sentir, en el teu saber intern, aquest que no es condueix pels paràmetres de la ment, sinó de l'esperit. Aquesta veritat que vam viure cada dia de la nostra vida, a cada mirada, a cada somriure, a cada somni, a cada paraula, a cada abraçada, a cada bes, a cada sospir d'amor que ens inundava, a cada joc, a cada rialla, a cada llàgrima, a cada creació, a cada cançó, a cada poesia, a cada segon, a cada estona que vam passar junts i que ens va fer tan grans.

Mama, la separació tampoc és real, no te la creguis. Jo estic tan a prop i tan lluny com em vulguis tenir. La teva vida, la teva realitat la crees tu, cadascú se la crea. Cap on t'enfoquis, cap on et dirigeixis, així serà el camí que crees. Som Un, som una sola energia que es desplaça i creix en unitat. Mama, no tinguis por de res, no et preocupis per res, deixa't viure, deixa't sentir, aprofita cada moment de la teva vida en fer el que estàs fent, gaudeix, no et qüestionis, no t'apressis, no deixis que res pertorbi la teva pau, aquesta que tens amb mi, que teniu amb mi. No hi ha res fora de vosaltres, tot el que t'arriba, arriba per fer-te de mirall, no per pertorbar-te. Ho tens tot a dintre.

Mama, sigues feliç i escolta, mira, sent, gaudeix de tot el que et parla de mi perquè aquesta és la nostra raó de ser, d'haver vingut; és el combustible que ens fa avançar i crear aquest Amor immens que estem vivint. Mama. l'alegria és la reina de la vida. Pensa amb alegria, viu amb alegria, sent amb alegria, com sempre havíem viscut i continuem vivint.

Mamu,  jo mai faria res que et fes mal, i tu tampoc. Per tant, deixa que els mosquits volin, que et facin nosa si cal, però deixa'ls que passin, no els donis més atenció que la que et cal per saber qui són.

Un petó, mamu maca, estic sempre amb tu, connectats, junts i així serà. Sense por, només existeix l'Amor.

                                     

                                              Ernest

Nit de Nadal

Ernest preciós, és nit de Nadal, bonic, i com un va i ve el meu cor plora d'enyorament perquè no ets aquí com abans. I et miro i et dono gràcies al mateix temps per haver fet el teu camí, per haver complert el que havies vingut a fer. 

No em crec la tristesa profunda de les frases fetes: "Tan jove! No ha pogut gaudir de la vida!"...  No me les crec perquè no som ni joves ni vells, ni la vida és aquesta curta estada a la Terra. No es tracta de 5, ni de 30, ni de 100, no es mesura així el nostre pas per la Terra, perquè és només això: un pas. Venim i tornem a marxar, i hem fet aquest recorregut moltes vegades, moltíssimes vegades, i la intensitat i plenitud del nostre pas no es mesura en temps, sinó en intensitat i qualitat. Amb la intensitat i qualitat que tu, bonic, has sabut viure.

És a mi que em costa, de vegades, continuar caminant sense poder compartir la meva vida físicament aquí amb tu. Se'm fa llarg, a voltes, els dies que em queden abans de tornar-te a viure i sentir-te plenament, com sé que faré quan em toqui deixar el meu cos i sigui la meva hora de tornar. Hi ha moments que el meu cor et troba a faltar. No dubto de res, només et trobo a faltar. És el meu camí, rei meu, és la meva part del pacte, ho haig de viure i haig d'anar plorant quan em vinguin les llàgrimes per poder buidar tot el dolor de no veure't físicament i de continuar caminant sense tu. I mira que ho fem de caminar! I de crear noves  vies, i em sento feliç perquè et sé, però amb això i tot..

"Mama maca, tot continua. No hem acabat enlloc, no ens hem aturat enlloc. Jo continuo, tu també, el papa... tots continuem vivint. No hi ha distància ni temps, jo soc amb tu ara mateix, escric amb la teva mà, et miro amb els meus ulls i t'estimo amb tot el meu ésser. No és fàcil, mama, ja ho sabies que no seria fàcil, però també sabies i saps que ho pots viure i transformar-ho tot amb la força de l'amor i la saviesa que has anat acumulant en tants passos caminats damunt aquest pla terrenal durant moltes i moltes vides. 

Mira aquesta foto que tens al costat, mama: Aquesta abraçada que ens fem amb tanta alegria, malgrat l'esforç de la cursa, la suor al front, els ulls vermells, el cansament...Aquesta és la nostra imatge d'ara mateix. Ens estimem i confiem en el nostre amor, tot el demés queda petit davant aquesta força i entrega total. Així som, mamu, aquesta força d'amor que ho il·lumina tot sense deixar res de banda, sense renunciar a res ni seleccionar el que ha de venir.

Mama, hem estat molt feliços junts aquí a la Terra amb el papa, amb la família. Aquests dies de Nadal i Reis tan bonics, tan màgics, tan alegres i plens d'amor els hem viscut, era el nostre moment de viure'ls,  ho vam fer i va ser preciós.

 Ara és un altre moment, no pot ser el mateix, mai podria ser el mateix. Però continua sent preciós, mamu, perquè hi continuo sent d'una altra manera. El cos no hi és, l'esperit sí, tot, immens, lluminós, carregat d'amor. Hi soc, mama, abandona tota resistència a viure-ho volent que sigui com abans. És més que abans, molt més. Accepta viure a totes en el teu avui, sense recança que jo no sigui físicament amb vosaltres. Accepta-ho, mama, i em sentiràs més que mai, perquè em sentiràs com ara soc. M'has sentit aquest vespre quan entraves a la cuina, intensament, inesperadament... És així, tot continua essent preciós. 

Sigues feliç ara i aquí amb tots els companys de vida que tens al costat, que t'estimen i a qui estimes. Obre el braços i pensa que soc jo que els obro amb tu, que ric amb tu, que faig bromes amb tu... I no soc jo sol, tota la família està amb vosaltres.

Confia, mama maca, no temis res. Deixa que la inspiració et porti nous aromes i viu feliç, oberta a tot. T'estimo, soc feliç de viure un altre Nadal amb vosaltres. Confia en mi, no et fallaré mai. Fins el cel i tornar, fins al cel i tornar. El cel és un estat de l'ésser, no un lloc, i el pots trobar ara mateix.

          T'estimo

                                          Ernest

Canta la teva felicitat!

Ernest, preciós, com vibres dintre meu!

Se'm remouen alegries, emocions, enyorament i felicitat, tot en un instant. I les paraules que m'han sortit de dintre, sense pensar, quan una amiga m'ha dit a l'acomiadar-me, assenyalant als seus fills:

-"No te'n vols emportar un?"

-"Noooo, el meu ja el porto a dins!."

Preciós Ernest, què em dius, bonic?

"Mama, canto feliç, salto feliç, vibro feliç quan em reconeixes així, plenament, naturalment, dintre teu. Així, sense pensar, com l'aire que respires, com el vent que aspires, com el so de l'aigua quan cau... Formo part de tu per sempre més. No soc un record. Soc una presència viva, soc l'alè del teu respirar, soc la llum dels teus ulls. Soc tot el que necessites i tu ets tot el que necessito. Tot és Ara, tot és Aquí. I quan ho sents així, quan no ho has de pensar, sinó que ja ho sents, tot salta i es belluga i canta i vibra i no hi ha cap dubte per la Felicitat.

Mama, si et poguessis sentir sempre així, que feliç series! I tot cantaria la teva felicitat. Ho aniràs aconseguint, ja ho veuràs. A la Terra, ja ho saps, tot costa. Però ja no és igual per a vosaltres. Ja no hi ha engany, ni confusió, ja tot és clar. Jo soc aquí. Jo soc aquí, Jo soc aquí. Ho dic jo i ho dius tu, al mateix temps. Mama, no et neguis gens ni mica, només accepta't en el que t'agrada i en el que no. Acceptant-te dones permís per ser. I quan ets, tot esclata.

Gaudeix, mamu, riu, canta, rep aquest sol tan preciós; mira i omple't de tots els colors, de totes les formes i de tots els sons d'aquesta Natura de la que formes part. Escolta el silenci, capbussat en ell, deixa que t'ompli i que tot vingui. T'estimo, mama maca, en el nostre Amor no hi cap la tristesa, ni la por ni el dubte. El nostre Amor és el que sempre ha estat: radiant, alegre, boig, lliure, preciós, esclatant, creador.

Mama, no em cansaria de dir-te coses, m'encanta que em demanis. M'encanta estar aquí amb tu i agafar la teva mà que escriu les meves paraules que mai podran dibuixar tot l'abast i el so del meu Amor per tu. Un petonàs!

                                                                      Ernest

Extracte del llibre "Mama, sóc aquí" Cap. Foc, pag.197

"L'Ernest es fa present en la meva vida quotidiana, Sento que m'ajuda, que fa que no m'oblidi de les coses, que riu, que em fa bromes i vol que no em prengui les coses tan seriosament, que rigui... Gràcies, preciós!

Ernest, parla'm de l'Amor, carinyo meu, parla'm de l'Amor:"

"Mama maca, ja sóc aquí i tu ets amor. Tota la teva voluntat, tot el teu esforç, les teves ganes d'avançar, de viure, de respirar, de sentir-me sempre en tu, això és Amor.

Amor és tot el que ens envolta, mamu, encara que no el puguem reconèixer plenament quan som aquí. Amor és llevar-te cada matí i, malgrat la meva absència física, somriure'm i dir-me bon dia; fer-me present en tots els actes que fas i crees. Amor és quan camines mirant el cel, mirant i escoltant els ocells, intentant sentir dintre teu el meu amor que t'il·lumina.

Amor, mama, són totes les llàgrimes que vesses quan, malgrat tot, la meva absència física et dol fins a l'última cèl·lula del teu cos. Amor és quan somrius i et treus amb un cop de cap els pensaments victimaris que t'assetgen. Amor és la cura que tens de la iaia, malgrat et costi entendre-la i acceptar el seu procés i la vida que es crea. Amor és quan parles de mi amb aquella emoció, amb aquella força, amb aquell orgull, amb aquella alegria, amb aquelles ganes de fer-me present. Amor és quan us doneu les mans amb el papa i rieu, rieu... Quan rieu junts, la vostra vibració arriba fins a dimensions que ni imagineu, l'Univers sencer riu amb vosaltres. Amor és cada petó que em fas, cada abraçada que m'envies, cada pensament que em regales, cada vegada que em sents, que m'escoltes, que veus els senyals que t'envio.

Amor és la teva calma i el teu neguit. Amor és la vida que ens hem donat i la que ens donem. Amor és allò que brilla en els teus ulls quan tot et parla de mi. Amor és la llum del teu cor que s'expandeix cada vegada més il·limitadament. Amor és el pa que dónes cada dia als ocells que vénen al pati que tant d'amor ha viscut i continua vivint. Amor són tots els teus pensaments cap a l'avi i cap a l'Àlvar, cap als éssers de llum que descobreixes i saps que hi són i que també t'estimen. 

Amor, mama, són les rialles dels teus nens i l'estimació i l'alegria que els dónes i et donen. Amor és tota la teva vida, mamu, i tal com dónes, tal t'arriba. Quant més donis, quant més imaginis, quant més posis la voluntat de viure la vida que vols, aquesta s'anirà creant al teu voltant.

Amor és tot l'Univers; cada energia que balla t'envolta i t'acompanya. Tota l'existència es belluga i es crea per l'Amor. Mama, quan sentis el meu enyor, estima'l també. Accepta'l, mira'l i deixa'l passar, perquè ara ja has arribat a un punt en  què el pots acceptar sense enganxar-t'hi. I ja saps, ja vius tantes coses, ja les estàs integrant tant que no t'ha de suposar cap entrebanc. Al contrari, mamu. Cada vegada que et vinguin els núvols de l'enyor, contempla'ls i deixa'ls passar. Són núvols:  passaran i es diluiran.

Mama, així com fas: confia. Recorda tot el que ens hem estimat aquí i l'Amor infinit que estem creant ara. El món t'és un mirall i tu ets un mirall pel món. Els miralls, quant més transparents són, més nítidament reflecteixen les imatges. Quant més buida estiguis d'expectatives, de pretensions, d'ego, més brillarà la teva llum que reflecteix i reflectirà, cada vegada més, l'Amor que ets. L'Amor que Som. L'Amor que Sóc. Tal com és a dalt és a baix.

T'estimo, mama, amb molta alegria. Aquesta que comences a sentir de nou quan et parlo, quan et miro. Aquesta guspira d'humor. No cal agafar-nos res del que vivim en les diferents situacions tan seriosament, ni les doloroses ni les precioses. Recorda: "Això també passarà", en qualsevol vivència. L'únic que no passa és la nostra essència, el nostre Ésser interior, allò que realment som.

T'estimo. No em cansaré de repetir-t'ho. T'animo, et bressolo, t'abraço, em recolzo en tu, t'empenyo, ric... Però mai ploro amb tu perquè el dolor no forma part de la nostra essència, només és un aprenentatge que venim a aprendre aquí a la Terra. Davant de qualsevol dubte, de qualsevol ensopegada, busca i sent l'Amor en el teu cor. Només l'Amor que sents farà que la foscor momentània s'aclareixi i el dia torni a brillar.

Un petó, mama, com fèiem, com fem. T'estimo infinitament."

                                                            Ernest

Els escrits de l'Ernest

Aquest relat l'Ernest el va escriure per un exercici de l'Institut el gener del 2012. Reflexa molt bé la seva passió per la màgia i el seu gust i facilitat per escriure.

El dia 9 d'aquest mes de juny, vam llegir aquest relat a la plaça de Tona durant els actes de celebració dels 25 anys del Grup d'Esplai "Güitxi-Güitxi", en el que l'Ernest  havia participat quan era un nen. Els monitors ens van venir a veure per explicar-nos el seu desig que l'Ernest fos present d'alguna manera en aquesta celebració i ens van oferir un espai per a fer-ho possible. Vam sentir una gran alegria i un agraïment immens.

Ernest Sandoval                                                                                                      16-1-12

El Bosc Tròbeg

En Jack era un nen de dotze anys, fantasiós i pensatiu, que li encantaven les novel·les de màgia. Però la seva, no era una història com la de l’altra gent, encara que ell no ho sabés, la seva vida faria un gir radical que el canviaria per sempre.

En Jack vivia a un poble força gran, que no arribava a ser una ciutat. Era un lloc normal, si més no a simple vista, però tots els habitants desconeixien la veritable història d’aquell lloc. Un dia qualsevol, en un carrer com n’hi ha molts, en Jack caminava tranquil·lament. Tornava de l’escola i no tenia pressa. Mentre caminava, es va parar de cop i es va girar. A l’esquerra hi havia un pas estret sense sortida que cada dia el veia, però sense saber per què, aquell dia li va cridar poderosament l’atenció. No hi havia ningú ni hi veia res d’estrany, però hi havia una mena de força que li impedia deixar de mirar-lo. Quan feia un parell de minuts que observava, de cop, un vent glacial, gens corrent en aquella època de l’any, el va envestir per darrere i el va empènyer amb una violència fora de mida. En Jack va voler cridar, però no li va sortir cap so. Va travessar ràpidament el pas estret i es precipitava contra la paret  del fons. Tancà els ulls  i es va protegir la cara amb els braços, però el cop no va arribar i, de sobte, el vent es va parar. Lentament, en Jack va abaixar els braços i el que va veure el va deixar estorat. Davant seu hi havia una extensa clariana envoltada d’uns immensos roures. Els arbres estaven coberts de fulles verdes i lluentes i, entre elles, els ocells cantaven alegres. De lluny es sentia el soroll d’un rierol. En Jack es va girar i veié uns arbustos que formaven una mena d’arcada, devia haver entrat per allà. El noi estava bocabadat. “Que sóc mort?” va pensar mirant al seu voltant. “No” va dir una veu profunda dins el seu cap. En Jack va fer un bot i es va girar cap a totes bandes, sense veure a ningú. “Benvingut al Bosc Tròbeg” va continuar la veu.

-“Qui... qui em parla?” –va preguntar el noi. La veu va riure. “El Bosc”, digué dins el seu cap. En Jack no entenia ni fava, el bosc li parlava? Cada cop es creia més la teoria que s’havia mort. La veu va continuar: “Tu, noi, has estat escollit per ser el nou Guardià.”

-El guardià de què? –preguntà en Jack,  mirant debades d’on procedia la veu.  “El guardià del bosc. La teva missió és evitar que cap mena d’ésser travessi el portal, ja que  si algun d’aquests ho aconseguís, obtindria tots els secrets que amaguen aquests arbres. Per impedir que això passi, has d’aprendre els coneixements de la màgia. Però seràs tu que decidiràs si acceptar o no aquesta missió. Ara ve quan et pregunto: La vols acceptar i ser el nou guardià del Bosc Tròbeg?”.

En Jack s’ho va rumiar. Allò volia dir que la seva vida canviaria per sempre. A ell la màgia sempre l’havia fascinat, però no sabia si li agradava tant per allò... Va estar-se una estona pensant i discutint interiorment, però finalment va aixecar el cap i mirant cap a les profunditats del Bosc va dir amb veu clara i ferma:

-Sí.

Durant els següents sis anys, cada tarda anava al bosc i aprenia el complicat món de la màgia que el bosc li ensenyava. Li encantava i aprenia amb facilitat. Durant aquell temps havia hagut de fer fora una bruixa de nas torçat i molt lletja, un home llop esgarrifós i un ogre enorme que li havia costat molt de foragitar-lo. Tot i així no es va acovardir i va continuar anant al bosc cada dia de la seva vida, i cada dia tornava a recordar com, quan era un nen, havia entrat per primer cop a aquell bosc, a aquell bosc meravellós que li havia canviat la vida.

Per molts, anys, Ernest!

Ernest, carinyo, avui fa 20 anys que em vas fer mare; fa 20 anys que, dintre el meu ventre ple, tu ja volies sortir. I nosaltres t'esperàvem i et volíem donar aquesta vida que mai haguéssim pogut imaginar millor. El meu cor riu i plora a l'hora. Voldria tornar-ho a reviure, voldria que fossis aquí si no fos perquè ja hi ets aquí. Ja has vingut, ja et coneixem, ja sabem qui ets, ja hem viscut increïblement aquests 14 anys amb tu, aquí.

Et miro, i tota la nostra vida se'm fa present, i et sento serè, íntegre, rialler, segur, feliç.Sí, amor meu, estic plena de tu, de la nostra vivència, del teu amor, de la teva màgia, de la nostra veritat. Per molts anys, preciós meu! visible i invisible continues existint i continues en mi. I jo et continuo fent gran i tu em fas gran. Per molts anys, preciós, fill meu estimat, desitjat, immens, etern.