31 de març del 2018

Diàleg

Avui he pensat en el regal de la meva vida, de la nostra vida, Ernest i Chicho, de la vida que hem tingut: feliç, alegre, riallera, creativa, amorosa, divertida, juganera. Sense por, sense dolor, sense malaltia, feliç d'una punta a l'altra, des del principi fins al final. Això és un regal immens, incalculable. És un diamant de Llum i de Força. I aquest regal el portem a dintre.

Ernest, vas dir que et fes parlar, bonic. Digues, què em vols dir?


"Mama, primer de tot et vull dir que t'estimo, això ho has de sentir igual com ho senties quan era aquí.
Després, voldria dir-te que t'elevis. Que t'elevis amb les teves ales internes i et desvinculis una mica de les emocions terrenals quan aquestes et dolen. Mira-te-les des de dalt, des de la llunyania. Mira quantes formiguetes, mama! I totes tenen una tasca a fer, i totes fan el seu camí d'acord al seu instint i a la seva natura.



Hem vingut per expressar la llum que som, mama, l'amor que som. Hem vingut a ser feliços, a estimar, a crear, a irradiar.
No sol passar així tan fàcilment, eh? Hi ha, com tu dius, molta por a la Terra. La por paralitza, atrapa, ofega, tanca. La por no deixa viure. S'alimenta i es fa gran amb la por de l'un i de l'altre. Es fa un núvol immens, invisible però palpable. No deixa respirar, no deixa veure el cel blau, no deixa expandir la llum. Per això el nostre pas per aquí,  per això el pas per aquí de tants éssers de llum potents que venen a diluir la por. Com nosaltres, mama.. Diluir la por amb l'amor, diluir la por amb la llum, amb la confiança, amb el sentir, amb el joc, amb la creació.

Sospires, mamu, enyores, és normal. És una petita part de tu, necessària per sentir el benefici i la força de l'amor que tot ho pot. Com podries encendre el llum enmig de la claror del sol? Com podries sentir l'alegria sense la tristesa? Com podries aprendre de la vida sense aprendre de la mort? Amb la llum de l'amor tot és amor. Amb la llum de l'amor tots els colors són llum.
Mama, és bonic aquest camí que fem, que totes les persones fan amb el seu pas per la Terra. Accepta aquest teu sentir, accepta i estima aquest sospir que la meva absència física et fa sortir, accepta la inspiració i la força del teu cor que tenen el mateix valor i que s'encaminen al mateix objectiu: estimar i ser feliç.

Mama, ara ja ho saps tant que ens tornarem a reunir en el mateix estat del ser! Sigues feliç i obre els braços, la mirada, el somriure i el cor a qualsevol sentiment i emoció que et vingui perquè ells  fan els teus dies més plens, més rics i et donen la dimensió de tot el que ets, de tot el que vius. Ets immensa, mama, com tots els éssers humans de la Terra, només que no us ho creieu. Jutgeu tant, voleu ser tant el que no sou, que us perdeu. Però el bonic és que, tard o d'hora, us torneu a trobar. Primer amb vosaltres mateixos i, després, amb nosaltres que mai estem lluny.

Mama, estima't molt. Estimant-te a tu m'estimes també a mi, perquè jo sóc dins teu, jo sóc arreu on mires, jo sóc a davant i a darrere dels teus sentiments. Jo sóc tu i tu ets jo. I tots som Amor. Sense el fer de cada formigueta, el niu no podria funcionar com ha de funcionar per expandir-se i ser la casa de tots."


Ernest, et sento i em quedo sorpresa. Et sento i miro per la finestra, i el meu cor sent pau i sent calma. Em quedaria aquí amb tu, sense dir res, només sentint-te, només sentint-me.

"Així és, mama, és la certesa de sentir-nos, de saber-nos, sense cap necessitat de dir ni de fer res. Estem junts, sent-me."

20 de març del 2018

Els escrits de l'Ernest

L'abril de l'any 2012, l'Ernest va escriure aquesta història pels Jocs Florals que l'Institut de Tona organitzava cada any. Cinc mesos després, quan l'Ernest ja havia tornat a la llum, la vam rellegir. La seva manera d'escriure, ficant-se a la pell dels seus personatges i de descriure les sensacions que vivien com si fossin les seves, ens va tornar a omplir de la seva personalitat tan noble i amorosa, però especialment l'última frases ens va arribar al cor.



                                                     HISTÒRIA D'UN PINGÜÍ


Era una barreja de sensacions. No veia res, només uns puntets de colors que parpellejaven, i sentia fred. Estava completament desorientat i no entenia res del que passava. Vaig xisclar i al meu costat vaig sentir uns altres xisclets. Un moment després, una cosa més calentona em va acariciar i em vaig començar a tranquil·litzar. Un moment després, dues potes amb plomes em van cobrir, m'hi vaig refugiar i em vaig adormir lentament.

Els dies passaven i ja m'hi veia bé, tenia el petit cos cobert amb unes plometes grises. La meva llar era completament blanca i extensa, hi havien molts pingüins que es movien i menjaven per tot arreu. Hi feia fred, però m'hi vaig acostumar de seguida. Tenia dos amics: un pingüí força alt i gros i una petita pingüí eixerida i molt amable. Amb ells passava força estona del dia, sempre vigilats per un parell d'adults que ens impedien que ens allunyéssim de la colònia. Sovint, miràvem com els grans pescaven. Era impressionant. Nedaven a tota velocitat pel mar glaçat i, de sobte, s'enfonsaven i tornaven a sortir amb el peix a la boca. Jo sempre somiava que un dia seria el millor pescador de la colònia.

Un dia que jugava amb els meus amics, ens vam allunyar sense voler de la colònia i ens van atacar uns ocells amb unes urpes afilades. Però els adults de la colònia els van fer fora, perseguint-los i fent-los fugir.

Van passar els anys i, finalment, va arribar l'hora de nedar. A mi, als meus amics i a alguns altres pingüins més, ens van conduir cap a l'aigua. Ens hi vam llençar i vam començar a nedar. Era meravellós. Semblava com si volés per dins de l'aigua, lliscava com si patinés sobre el gel. Vaig seguir un corrent d'aigua i em vaig trobar amb un banc de peixos. Vaig mirar enrere i vaig veure el meu pare que em seguia, li vaig fer un senyal cap als peixos. Ell va fer un gest afirmatiu i va passar a tota velocitat pel meu costat, el vaig seguir. Els peixos, al veure'ns, van marxar. Però no eren prou ràpids i els vam enxampar a l'instant. Em vaig adonar que no estàvem sols. Els altres pingüins també havien vingut i empaitaven els peixos que intentaven fugir. Aquell dia vaig pescar onze peixos, cosa no gaire corrent, i em vaig començar a fer un nom. Cada dia entrenava amb els meus dos amics i cada cop en sabia més. Feia unes piruetes increïbles i caçava peixos amb la mateixa facilitat que si em toqués les plomes. 

Però un dia va passar una cosa terrible. Estàvem pescant peixos com sempre i no vam sentir el crit d'alarma dels de fora. El que sí vam sentir  era una cosa enorme que se'ns acostava. Era una orca. Una orca immensa blanca i negra que se'ns apropava amb la boca oberta. Vam fugir ràpidament, però l'orca era massa ràpida. Quan estava a punt de cruspir-se'ns, el meu pare va passar ràpidament pel meu costat en direcció contrària i va començar a nedar al voltant de l'orca, marejant-la, i em va fer un gest perquè marxés. Ho vaig fer. Vaig sortir de l'aigua i em vaig girar per veure el meu pare, però no va sortir. No el vaig tornar a veure mai més. Semblava que ja no estigués sencer. El meu pare s'havia sacrificat per salvar-me la vida i ja no el tornaria a veure. Tot era culpa meva. Si no hagués estat tan ximple de no escoltar el senyal, el meu pare encara seria amb mi.

Però, anys després, vaig entendre que no es podia canviar el passat i, tot i que no s'ha d'oblidar, és el present el que compta i l'has de viure amb tota la intensitat.

                                                                                     Fulla de Pi


4 de març del 2018

Els dibuixos de l'Ernest

Els 4 elements, la inspiració constant de l'Ernest, expressats des de diferents vessants i moments: Terra, Aigua, Aire i Foc, els elements que fan possible la vida i als que es va sentir connectat des de ben aviat.