31 de març de 2018

Diàleg

Avui he pensat en el regal de la meva vida, de la nostra vida, Ernest i Chicho, de la vida que hem tingut: feliç, alegre, riallera, creativa, amorosa, divertida, juganera. Sense por, sense dolor, sense malaltia, feliç d'una punta a l'altra, des del principi fins al final. Això és un regal immens, incalculable. És un diamant de Llum i de Força. I aquest regal el portem a dintre.

Ernest, vas dir que et fes parlar, bonic. Digues, què em vols dir?


"Mama, primer de tot et vull dir que t'estimo, això ho has de sentir igual com ho senties quan era aquí.
Després, voldria dir-te que t'elevis. Que t'elevis amb les teves ales internes i et desvinculis una mica de les emocions terrenals quan aquestes et dolen. Mira-te-les des de dalt, des de la llunyania. Mira quantes formiguetes, mama! I totes tenen una tasca a fer, i totes fan el seu camí d'acord al seu instint i a la seva natura.



Hem vingut per expressar la llum que som, mama, l'amor que som. Hem vingut a ser feliços, a estimar, a crear, a irradiar.
No sol passar així tan fàcilment, eh? Hi ha, com tu dius, molta por a la Terra. La por paralitza, atrapa, ofega, tanca. La por no deixa viure. S'alimenta i es fa gran amb la por de l'un i de l'altre. Es fa un núvol immens, invisible però palpable. No deixa respirar, no deixa veure el cel blau, no deixa expandir la llum. Per això el nostre pas per aquí,  per això el pas per aquí de tants éssers de llum potents que venen a diluir la por. Com nosaltres, mama.. Diluir la por amb l'amor, diluir la por amb la llum, amb la confiança, amb el sentir, amb el joc, amb la creació.

Sospires, mamu, enyores, és normal. És una petita part de tu, necessària per sentir el benefici i la força de l'amor que tot ho pot. Com podries encendre el llum enmig de la claror del sol? Com podries sentir l'alegria sense la tristesa? Com podries aprendre de la vida sense aprendre de la mort? Amb la llum de l'amor tot és amor. Amb la llum de l'amor tots els colors són llum.
Mama, és bonic aquest camí que fem, que totes les persones fan amb el seu pas per la Terra. Accepta aquest teu sentir, accepta i estima aquest sospir que la meva absència física et fa sortir, accepta la inspiració i la força del teu cor que tenen el mateix valor i que s'encaminen al mateix objectiu: estimar i ser feliç.

Mama, ara ja ho saps tant que ens tornarem a reunir en el mateix estat del ser! Sigues feliç i obre els braços, la mirada, el somriure i el cor a qualsevol sentiment i emoció que et vingui perquè ells  fan els teus dies més plens, més rics i et donen la dimensió de tot el que ets, de tot el que vius. Ets immensa, mama, com tots els éssers humans de la Terra, només que no us ho creieu. Jutgeu tant, voleu ser tant el que no sou, que us perdeu. Però el bonic és que, tard o d'hora, us torneu a trobar. Primer amb vosaltres mateixos i, després, amb nosaltres que mai estem lluny.

Mama, estima't molt. Estimant-te a tu m'estimes també a mi, perquè jo sóc dins teu, jo sóc arreu on mires, jo sóc a davant i a darrere dels teus sentiments. Jo sóc tu i tu ets jo. I tots som Amor. Sense el fer de cada formigueta, el niu no podria funcionar com ha de funcionar per expandir-se i ser la casa de tots."


Ernest, et sento i em quedo sorpresa. Et sento i miro per la finestra, i el meu cor sent pau i sent calma. Em quedaria aquí amb tu, sense dir res, només sentint-te, només sentint-me.

"Així és, mama, és la certesa de sentir-nos, de saber-nos, sense cap necessitat de dir ni de fer res. Estem junts, sent-me."

Cap comentari:

Publica un comentari