11 d’abril de 2018

Amor

Ernest meu, necessito parlar amb tu, tornar a la nostra essència d’amor, d’alegria, de frescor, de creació...

Estic vivint el llibre, expandint-lo amb tu i amb en Chicho, i la gent vibra amb nosaltres. És un regal d’Amor, i rebo regals d’amor allà on vaig i allà on sóc. Em sento feliç quan comparteixo el nostre viure, el nostre aprenentatge; quan comparteixo tot el que ens has donat i ens dónes; quan la gent se t’emporta amb ells... Els fas vibrar el cor, els dónes esperança, els dónes força per canviar la seva vida i fer el que el seu cor els demana... com has fet amb nosaltres.

Per altra banda, de vegades sento com si hagués “aparcat” el meu aprenentatge d’ara, el meu aprenentatge que continua... És com si em costés de parar-hi atenció, com si em costés més mirar-me a mi mateixa, com si em costés aturar-me per deixar espais nostres, Ernest, aquests nostres espais per parlar i escriure.

Ara és com si em vinguessin llambregades d'inspiració de tant en tant, quan sóc a la natura, quan estic en pausa, i m’adono que et sento, que sento la teva veu i la teva presència sense necessitat d’escriure... però passen ràpidament, com si una part de mi no les retingués, o m’hagués acostumat a sentir-les, o és que potser les comparo amb el camí que ja hem fet, que ja està expressat en el llibre i que ara és diferent. O potser és la sempre meva eterna por de no sentir-te prou... Finalment, m’adono que és senzillament el procés que estic vivint després d’haver acabat el llibre, és el meu temps de compartir-lo i expressar-lo. I això em comporta estar enfocada a fora. A fora, amb la quantitat de gent que vibra amb el llibre, que ens parla, que ens obre el seu cor després de cada xerrada, que ens el demana, que m’escriu...

Carinyo meu, Ernest de la meva vida, sóc la teva mama i et trobo a faltar. Sóc la teva mama i tot el meu cos et reclama. Sóc la teva mama i sé que tot el viscut ha estat real i que tot el que vivim és un regal d'amor que ni jo mateixa abasto encara  la dimensió que té, de tot el que significa. Sóc la teva mama i em sento orgullosa i agraïda de tu, admiro la puresa del teu ésser radiant que et va permetre escoltar la crida de la teva ànima dient-te que ja era l'hora de tornar, que la teva missió ja estava feta; una puresa i un amor tan grans que et van permetre veure els teus guies que et van ensenyar com sortir del cos físic sense dolor, sense por, amb amor, amb un Amor tan immens que la nostra ment humana és incapaç de comprendre ni abastar. Sóc la teva mare i respecto profundament el teu gest d'amor que em crida a desfer ja el tabú, no només de la mort, sinó del judici a la mort, a les diferents maneres de marxar...  des del no néixer, des de l'accident, des de la malaltia, des de la marxa voluntària, des de la marxa amb consciència, des de la marxa provocada externament... No és l'hora de morir, sinó l'hora de tornar. No és un drama, sinó una cant a l'Amor i a la Llibertat de l'ésser. No és una desgràcia, sinó un aprenentatge. No és acabar, sinó continuar. No és mort, sinó vida que evoluciona i creix.

 Sóc la teva mare i, sabent i sentint tot això, també ploro i et trobo a faltar, perquè són emocions i sentiments tan profunds que els visc com ésser humà que sóc i que necessito treure i expressar. Aquest és el camí que vull recórrer, el de la dualitat, sense aferrar-me enlloc, aprenent d’aquest sender que no té fi, ni límits. Hi ha moments, dies, que tot això ho visc amb calma, amb pau, amb un amor molt gran. Hi ha moments, dies, que l'evidència de trobar-te a faltar em dol i altres vegades l'abraço i l'estimo... perquè és només l’anhel de tornar-te a trobar, de tornar a ser un sense el cos, ni les interferències, ni  les limitacions d’aquest pla terrenal.
L’estimo aquest cos físic que m’ha permès encarnar en el meu paper de mama Dolors; en aquest cos que m’ha permès oferir-te un  niu per acollir la teva vida com a fill meu, com a fill nostre; aquest cos que m’ha ofert l’oportunitat de donar-te a llum i créixer la meva ànima amb la teva... Aquest cos que m’ha permès viure aquesta vida que estimo tota, de cap a peus.  Haig de saber trobar la comprensió, el sentir, la percepció  justa per volar cap a tu. Sento que ja ho faig, que ho estic fent tot i que l’acceptació del meu enyorament és el que haig de saber abraçar perquè  formi part del meu camí sense fer-me mal, ja que és la penyora més personal i més íntima que ens has deixat i que em farà també viure amb il·lusió en aquest pla fins a l’últim moment, fins al moment en que deixaré aquest cos físic per tornar a unir-me en essència, amb la felicitat més absoluta, a tu.



“Mama, mama maca, t’estimo i t’estimaré sempre. Segueixo al teu costat, et miro, et vetllo, t’espero i et guio, com tu m’havies dit que faries si hagués estat al revés. L’amor és la clau de totes les portes, de totes les connexions. No et cal entendre-ho amb el cap, perquè el cap no ho sap. No hi ha coneixement tancat. Tot coneixement, si no evoluciona, si no queda obert, es marceix i deixa de ser coneixement per esdevenir limitació.

L’amor no frena, no tanca, no marceix. L’amor obre portes i finestres, penetra per totes les fissures i escletxes i obre camins d’unió, no de separació. Mai estem separats, de res. Tot és una xarxa de connexió infinita d’Amor i Creació, i tots som fils que enriquim la trama d’aquest tapís d’amor incondicional.

No tinguis por, mama, no hi ha res que et pugui fer por. No hi ha separació, no hi ha final, no hi ha mort, no hi ha naixement, no hi ha res que sigui finit excepte la matèria, que així i tot es transforma i continua. Però no som matèria i això ja ho saps, ja ho sents. No et sentis desmereixedora de res, perquè ets creadora d’Amor, creadora de Vida, creadora d’Esperança, de Llum, de Veritat, d’Alegria... Ets  el que es veu, el que expresses, el que cantes, el que jugues.




No tinguis por de res. El teu amor obre camins, i d’un camí a l’altra necessites parar, integrar, reorganitzar, i tot això no ho fas sola. Jo estic amb tu, tots els que t’estimem estem amb tu. No hi ha límits per l’amor. La ment posa límits quan vol definir, encaixar, delimitar, tancar. L’amor no, mama. Creu en l’Amor. Pensa en ell quan et vingui una por. Pensa: “Què faria ara l’Amor? Què diria ara l’Amor?”, recordes? Ja ho havies fet.

Mama, encara que hi hagi dies que la teva ment et diu que no em sents,  jo continuo al teu costat. Aquesta vida que sembla tan llarga, no ho és. És ínfima, ens trobarem molt aviat. Te n’adonaràs. Estàs deixant, estem deixant amb el papa, tots tres junts, petjades que la humanitat recordarà, que molta gent seguirà, i no hi ha res que t’hagi de fer sentir malament, trista o tancada.

Mama, obre el cor, obre la ment, obra els braços, deixa sortir i sentir la saviesa que portes dins i obre’t a viure amb alegria i agraïment cada batec de la teva vida, cada sospir, cada inspiració, cada respiració, cada llum, cada so... Mama, ets preciosa i jo t’estimo i em sento infinitament agraït per tu, de tu, del nostre Amor que continua creixent i no té aturador.

T’estimo, mamu, fins al cel i tornar, més enllà de tota limitació, de tota foscor, de tot tancament.
T’estimo, t’estimo, t’estimo.”    

Cap comentari:

Publica un comentari