LES PETITES COSES SÓN LES MÉS VALUOSES
Caminava aquest
matí i he sentit que una minúscula pedreta se’m havia posat dintre la sabata. No feia gaire mal, just per molestar-me cada vegada que posava el peu a terra i, així
i tot, em feia mandra parar per treure-me-la, confiava que potser aconseguiria
moure-la d’alguna manera que es tornés pràcticament imperceptible...
Senzillament només era una mica empipadora.
He continuat
caminant i de sobte he sentit la veu divertida de l’Ernest: “Per què no et
treus la sabata i espolses la pedra?”
M’ha fet
riure... és tan evident! Quina tonteria voler aguantar la pedreta sabent que
continuaré molt millor i més tranquil·la sense ella! I tan fàcil com és!.. Però quantes vegades
continuem caminant amb la petita molèstia al peu amb la il·lusió que desapareixerà
o que deixarà de fer-nos mal en algun moment.
I després això
m’ha fet pensar en la quantitat de pedretes que aguantem a la nostra vida per
aquesta absurda mandra de parar o per altres raons. De fet, moltes vegades no
ens permetem parar per “petiteses”, perquè el que hem de fer és massa important
i massa urgent per poder perdre el temps fent cas a coses tan petites, i
continuem la rutina de cada dia amb la pedreta que continua molestant-nos al
peu, o al cor, o a la ment, o a l’ànima.
Exemples de
pedretes?
- -Aquella mirada dels
nostres fill-es quan al matí els llevem i els fem anar de pressa sense tenir ni
un moment gairebé per escoltar-los, perquè la pedra de la urgència no ens ho
permet.
- -Aquell pes que portem a
dins perquè hem discutit per una nimietat amb algú i ens ha deixat alterats i
tristos a la vegada.
- -Aquell comiat quotidià
del matí que gairebé no ha existit avui perquè
ens ha guanyat el despit de fer saber que encara estem enfadades, malgrat que
el cor ens plori per dins.
- -Aquella ràbia que
sentim quan les persones més properes no fan allò que donàvem per fet que
farien, perquè ja ho sabien.
- -Aquella costum de la meva parella de vida o de feina que m’irrita o no m’agrada directament, però faig veure que no passa res i la ignoro, o intento acostumar-m’hi sense dir res.
- -Aquella capacitat d’aguant que tenim per empassar-nos el que, d’una manera o altra ens fa mal i ens resistim a mirar-nos i a posar-hi remei, fins que un dia explota i ho esquitxa tot i encara ens fa sentir pitjor perquè arrasem fins i tot el que no volíem...
Podríem posar molts exemples de pedretes, cadascú les seves, referits a les relacions amb els altres, amb nosaltres mateixes, amb la feina, amb els nostres desitjos i somnis, amb el món que vivim, amb les expectatives prèvies que ens fem de les coses, amb la nostra manera de veure la vida...
No es tracta de quantes pedretes o pedrasses portem a sobre, però són les petites, les que portem a la sabata i ens fa mandra treure’ns de seguida, en les que ens hauríem de fixar, perquè si no observem i no ens proposem desprendre’ns d’aquestes, les més fàcils, ens costarà molt veure i treure’ns de sobre les altres.
Parar a contemplar una sortida o una posta de sol, els colors canviants del cel, la forma capritxosa dels núvols, un niu de formigues, explicar un conte, cantar una cançó, tancar els ulls un instant i respirar fondo, escoltar una piuladissa d’ocells, la veu dels nens i de les persones que t’expliquen alguna cosa important per ells... tot són oportunitats d’aturar uns instants la nostra vida inconscient i deixar el neguit, la pressa i la impossibilitat d’escoltar-nos i estimar-nos.
Ens cal estar alerta per treure’ns la pedreta que portem al peu així que la sentim, perquè no tenim cap necessitat ni ens mereixem sentir incomoditat al caminar. Estiguem alerta per sentir quines són les pedretes que ens fan sentir malament, física, emocionalment, mentalment, i no deixem que ens facin una ferida per dintre i per fora per no haver-nos aturat a sentir-la, a mirar-la i a trobar la manera d’espolsar-la o de curar-la.
Les coses petites són les més importants, com diu El Petit Príncep, i ens solen passar desapercebudes, però són les petites pedretes que es traven a les rodes les que poden fer descarrilar un tren i, també, omplir-nos de joia. Tots les tenim en el nostre dia a dia, però ens cal parar una mica per poder veure-les, respirar-les i aprendre d’elles.
Parar a temps, respirar a temps, perdonar a temps, parlar a temps, escoltar a temps, somriure a temps, riure a temps, estimar-nos a temps, plantar-nos a temps... fer cas de les petites coses a temps,
Dolors Beltran Boixadera
mamaestoyaqui.com
