Mama sóc aquí

  LES PETITES COSES SÓN LES MÉS VALUOSES

Caminava aquest matí i he sentit que una minúscula pedreta se’m havia  posat dintre la sabata.  No feia gaire mal, just per molestar-me  cada vegada que posava el peu a terra i, així i tot, em feia mandra parar per treure-me-la, confiava que potser aconseguiria moure-la d’alguna manera que es tornés pràcticament imperceptible... Senzillament només era una mica empipadora.

He continuat caminant i de sobte he sentit la veu divertida de l’Ernest: “Per què no et treus la sabata i espolses la pedra?”

M’ha fet riure... és tan evident! Quina tonteria voler aguantar la pedreta sabent que continuaré molt millor i més tranquil·la sense ella! I  tan fàcil com és!.. Però quantes vegades continuem caminant amb la petita molèstia al peu amb la il·lusió que desapareixerà o que deixarà de fer-nos mal en algun moment.

I després això m’ha fet pensar en la quantitat de pedretes que aguantem a la nostra vida per aquesta absurda mandra de parar o per altres raons. De fet, moltes vegades no ens permetem parar per “petiteses”, perquè el que hem de fer és massa important i massa urgent per poder perdre el temps fent cas a coses tan petites, i continuem la rutina de cada dia amb la pedreta que continua molestant-nos al peu, o al cor, o a la ment, o a l’ànima.

I la suposada pedreta es va fent notar, cada dia. De vegades es situa a algun lloc o d’alguna manera que ens fa creure que ja ha marxat, o és que senzillament hi ha pedres molt més grans que ens fan córrer apressats i aprenem a ignorar la petita, o ens acostumem a sentir-la i a portar-la, a carregar-la, a patir-la, com si fos ja una mica part nostra.

Exemples de pedretes?

-          -Aquella mirada dels nostres fill-es quan al matí els llevem i els fem anar de pressa sense tenir ni un moment gairebé per escoltar-los, perquè la pedra de la urgència no ens ho permet.

-          -Aquell pes que portem a dins perquè hem discutit per una nimietat amb algú i ens ha deixat alterats i tristos a la vegada.

-          -Aquell comiat quotidià del matí que gairebé no ha  existit avui perquè ens ha guanyat el despit de fer saber que encara estem enfadades, malgrat que el cor ens plori per dins.

-          -Aquella ràbia que sentim quan les persones més properes no fan allò que donàvem per fet que farien, perquè ja ho sabien.

-          -Aquella costum de la meva parella de vida o de feina que m’irrita o no m’agrada directament, però faig veure que no passa res i la ignoro, o intento acostumar-m’hi sense dir res.

-              -Aquella capacitat d’aguant que tenim per empassar-nos el que, d’una manera o altra ens fa mal i ens resistim a mirar-nos  i  a posar-hi remei, fins que un dia explota i ho esquitxa tot i encara ens fa sentir pitjor perquè arrasem fins i tot el que no volíem...

    Podríem posar molts exemples de pedretes,  cadascú les seves,  referits a les relacions amb els altres, amb nosaltres mateixes, amb la feina, amb els nostres desitjos i somnis,  amb el món que vivim, amb les expectatives prèvies que ens fem de les coses, amb la nostra manera de veure la vida...

    No es tracta de quantes pedretes o pedrasses portem a sobre, però són les petites, les que portem a la sabata i ens fa mandra treure’ns de seguida, en les que ens hauríem de fixar, perquè si no observem i no ens proposem desprendre’ns d’aquestes, les més fàcils, ens costarà molt veure i treure’ns de sobre les altres.

Fixar-nos en les coses petites ens dona pau, perquè ens fan aturar i ens aparten una mica de la pressa del dia a dia, d’haver de pensar i calcular per poder fer tot el que tenim al davant i que de vegades ens col·lapsa abans de poder començar a actuar.

    Parar a contemplar una sortida o una posta de sol, els colors canviants del cel, la forma capritxosa dels núvols, un niu de formigues, explicar un conte, cantar una cançó, tancar els ulls un instant i respirar fondo, escoltar una piuladissa d’ocells, la veu dels nens i de les persones que t’expliquen alguna cosa important per ells... tot són oportunitats d’aturar uns instants la nostra vida inconscient i deixar el neguit, la pressa i la impossibilitat d’escoltar-nos i estimar-nos. 

     Ens cal estar alerta per treure’ns la pedreta que portem al peu així que la sentim, perquè no tenim cap necessitat ni ens mereixem sentir incomoditat al caminar. Estiguem alerta per sentir quines són les pedretes que ens fan sentir malament, física, emocionalment, mentalment, i no deixem que ens facin una ferida per dintre i per fora per no haver-nos aturat a sentir-la, a mirar-la i a trobar la manera d’espolsar-la o de curar-la.

   Les coses petites són les més importants, com diu El Petit Príncep, i ens solen passar desapercebudes, però són les petites pedretes que es traven a les rodes les que poden fer descarrilar un tren i, també, omplir-nos de joia. Tots les tenim en el nostre dia a dia, però ens cal parar una mica per poder veure-les, respirar-les i aprendre d’elles.

     Parar a temps, respirar a temps, perdonar a temps, parlar a temps, escoltar a temps, somriure a temps, riure a temps, estimar-nos a temps, plantar-nos a temps... fer cas de les petites coses a temps,

Dolors Beltran Boixadera

mamaestoyaqui.com