L’OPORTUNITAT DE L’IMPREVIST
Aquestes vacances de Setmana Santa vaig estar nou dies
a Nova York. La veritat és que mai havia tingut cap interès per visitar aquesta
ciutat; les grans ciutats no m’han cridat mai l’atenció, abans hauria triat
molts altres destins diferents però, malgrat això, he estat a NovaYork. I no
me’n penedeixo.
No hi he anat només amb en Chicho, ni tampoc en cap
grup de viatge organitzat amb gent diversa, ni amb amics que ens hem ajuntat
per aquesta ocasió, ni amb la família, no. Tampoc hi hem anat només per visitar
la ciutat com a turistes, que també ho hem fet i ho hem gaudit, però el més
desitjat, el més especial, el que ens ha fet diferents, és que hem anat a Nova
York per cantar.
Cantem amb un Cor des de fa molt temps, un Cor que fa
28 anys que va començar al meu poble i que ha continuat fins ara. Som un grup
de 19 persones que estimem cantar. Cantar és una forma d’estimar, perquè ens
uneix, ens ensenyar a cooperar, a escoltar-nos mútuament, a compaginar-nos i a
gaudir de la música. Amb ella, el cor i l’ànima creixen, s’expandeixen.
Fa un any i mig aproximadament, al final d’un dels
assajos, es va sentir una proposta:
-“Anem a cantar a NY?” -I els crits de felicitat van
esclatar al local.
Al principi, no vam compartir de seguida tanta
eufòria, no era un lloc que ens il·lusionés especialment, però no vam dir que
no, perquè l’alegria de tothom no es mereixia cap altra cosa. Era només una
proposta i quedava un llarg recorregut per endavant per realitzar-la, si és que
acabava prenent forma. Partíem de zero i havíem d’arribar a mil, tant
econòmicament, com en organització, com artísticament.
Vam començar la tria i els assajos de les cançons que
volíem cantar a Nova York, ens vam donar a conèixer molt més per les xarxes
socials, vam augmentar el número d’actuacions
per la comarca, vam vendre loteria... Vam fer tot el que es requeria per
aconseguir un somni, el nostre somni. I em vaig anar omplint d’agraïment quan,
dia a dia, creixia el meu entusiasme i em donava compte de l’oportunitat que se
m’estava oferint per conèixer un lloc que, si hagués estat per mi, no hauria
conegut mai.
I aquest dia va arribar finalment. Un any i mig més
tard tot estava a punt, tot estava fet, planificat, organitzat i pagat. Ho
havíem aconseguit! !Estàvem volant cap a NY!
Ara, ja de tornada, confirmo que Nova York ha estat, sens dubte, una experiència ben única. No hagués pogut pensar mai que em sentiria tan segura allà, que arribaria a trobar tan bonics els gratacels quan això em semblava impossible, que veuria carrers i barris tranquils, plens de natura, on les famílies passegen i els infants van en bicicleta tranquil·lament i, no gaire lluny d’allà, existeixen altres barris tan contrastats que semblen països diferents.
Tot respirava amb una llibertat que ballava en un
equilibri fràgil pel nostre raonament i moralitat europea, però que allà es sentia natural, a l’igual que les
llums i el caos de les nits en els punts neuràlgics on tanta gent diferent es
reunia compartint l’espai, compartint la vida, tan diversa com sigui possible,
cadascú al seu aire i al mateix moment sense fer-se nosa.
Contínuament em sorprenia aixecant la vista enlaire
per veure on començaven i on acabaven els grans gratacels que em feien recordar
on era per poder abraçar i gaudir aquest regal imprevist que mai hagués viscut
si hagués estat per mi.
Tots els llocs que hem estat visitant i la intensitat
de sensacions que hem experimentat i
viscut, les anècdotes del dia a dia, la meravella de sentir a l’Ernest com
intervenia en les nostres circumstàncies allà també, entre nosaltres; trobar
persones bones i desconegudes en mig de l’anar i venir de tanta gent,
contemplar com la llum del dia s’apaga mentre les llums dels grans gegants de
vidre s’encenen paulatinament, poder recórrer els carrers i racons més desconeguts
de la mà d’altres catalans que ja fa anys que
han fet de NY casa seva i que ens acompanyen a descobrir-los... I poder
compartir tot això entre nosaltres, les persones amigues amb qui hem fet
créixer aquest cor que ens uneix cantant, que ens estimem i ens cuidem tant els
uns als altres és un privilegi.
CANTAR: Hem cantat a tot arreu, allà on ens havíem
imaginat, allà on volíem cantar i allà on vam sentir la inspiració de fer-ho en
el moment... Cantar i connectar amb la gent que es parava, ens envoltava, ens
escoltava i vibrava amb la nostra música va ser gratificant i preciós; gent que
després ens demanava en quin idioma estàvem cantant i nosaltres els contestàvem
emocionats: “En Català, la nostra llengua”... Això és un regal que no té preu i
fer un concert el dia abans de marxar organitzat pel Catalan Institute of
America va ser la cirereta del pastís. Sempre ho recordarem.
He intentat
dibuixar una breu pinzellada del què hem viscut en aquests nou dies que ara
semblen un somni, però un somni real, perquè l’hem fet possible, l’hem fet
realitat. Ara som aquí i hem tornat més enriquits, més forts, més ànima, sabent
que som capaços de fer allò que d’entrada sembla impossible si ens ho creiem,
si fem una sola pinya, si ens mantenim units i confiem els uns amb els altres.
De vegades arriben oportunitats que ni tan sols
busques, però venen, arriben i es converteixen en regals de vida que t’impulsen
cap a nous horitzons, cap a noves realitats i cap a noves mirades.
Maria Dolors Beltran Boixadera
