EL JUDICI DE LA NOSTRA MENT
Avui, a primera
hora del matí, passejant pel camp amb els gossos, de cop ha estat com si
els meus ulls s’obrissin meravellats a
percebre la bellesa i la llum que
m’envoltava. M’he aturat i he sentit un
impuls sobtat de tancat els ulls, deixar caure els braços al llarg del cos i
desitjar intensament ser un arbre.
Un arbre sense
ment, sense pensament, sense judici, per
poder sentir-me part de tot i gaudir del vent, del sol, de la terra que
m’acull, de la vida que m’envolta arreu, dels sons que m’arriben i de la
presència muda de les coses... Un arbre viu per sentir la pura felicitat de ser, d’existir i d’agrair el que
soc i on soc... Un arbre per poder formar part d’aquella unitat i pau que
s’estava mostrant al meu davant.
Que meravellós
poder ser, de tant en tant, arbre, o muntanya, o ocell i no tenir ment que
pugui embrutar o complicar allò que un és, allò que un viu. Saber ser tan quiet
i present, tan arrelat, tan preparat a obrir les branques cap al cel per contemplar, en el dia
que comença, la bellesa de la meva vida, del meu ésser. Poder agrair allò que
més estimo, sentir-me estimada i mirar la meva vida sense cap judici, sense les
ulleres del judici que tant enfosqueixen
el dia que m’espera... Com si ja sabés
el dia que m’espera! Com si no hi pogués haver una escletxa oberta per deixar
passar una nova possibilitat, una nova
llum, un nou somriure, una nova carícia, una nova imatge, una nova il·lusió,
una nova certesa...
Us imagineu poder-nos contemplar sense les ulleres del judici constant? Mirar-nos a dintre sense sentir cap veu que ens digui que ens hem tornat a equivocar, que no servim per fer això o allò, que ja hem tornat a fer el pena, que ja hem tornat a ficar la pota, que és culpa nostre o què coi estem fent amb la nostra vida?... Nosaltres mateixes, totes les persones som, moltes vegades, aquest jutge intractable que no deixa passar un moment sense judicar i judicar-nos, som aquesta veu incontenible que de tant aguantar-la pot arribar un moment que estigui tan incorporada al nostre dia a dia que ja ens la fem nostra i trobem normal que es fiqui en tot i jutgi sobre tot i totes.
Però què passaria si aquesta
veu condemnatòria callés de tant en tant, es fes silenci i ens poguéssim
contemplar sense judici? Si ens poguéssim mirar dintre nostre i veure senzillament
allò que som? Aquest ésser que ha vingut
a viure aquesta vida amb un objectiu que no sabem quin és i que hem d’anar
descobrint en el nostre caminar. Aquest
ésser il·lusionat que ha vingut a recórrer un camí ple de pistes i d’enigmes
per aclarir i reconèixer els tresors amagats que el faran créixer i tornar més
savi que quan va arribar? Aquest ésser que no ha vingut a viure sol, sinó que
s’envoltarà d’altres éssers que com ell han vingut per créixer en l’amor i que
es faran mútuament de mestre i d’aprenent? I tot per mitjà d’aquest personatge
físic que representem, d’aquest jo terrenal que no és conscient de l’ésser que
realment és i que aprèn en contacte amb totes les emocions, sentiments,
sensacions i situacions que venen i se’n van, que de vegades l’arrosseguen per
terra i d’altres el fan feliç, que s’aixeca i cau i hi torna una vegada i una
altra, oblidat de què és, qui és i per què ha vingut?
Segurament, si fóssim capaços
de treure el judici de la nostra ment, ens miraríem a nosaltres mateixes amb
els ulls del respecte i de l’amor. Segurament ens estimaríem d’una altra
manera, molt més intensa, perquè reconeixeríem el valentes que som per haver
volgut venir, pel fet d’estar vives i tirar endavant amb la voluntat d’aprendre
a ser felices amb i malgrat totes les circumstàncies. Admiraríem cada un dels
nostres passos, fins i tot els que havíem vist com equivocacions perquè ens
adonaríem que no han sigut altra cosa que graons que ens han impulsat cap a un
altre nivell més alt de consciència.
Si ens poguéssim veure sense
el vel del judici, sinó amb les ulleres clares de la consciència, ens
estimaríem immensament, ens abraçaríem amb tot el cor i ens trauríem pesos
inútils del damunt per tal de fer més suau i agraït el nostre camí: aniríem
apartant i disminuint més el pes de la culpa, el llast de la por, la pressió
d’haver de ser i de fer el que no som ni volem fer.
No és fàcil treure’ns de
sobre tantes capes de judici, però és necessari i apassionant si volem
estimar-nos i avançar en la nostra pròpia descoberta, en la nostra pròpia
llibertat i evolució, conscients que totes aquestes capes han vingut imposades des d’unes èpoques passades que ja
no toquen, que ja no són les nostres. És cert que hi ha moltes persones en
diferents parts del món que no es poden ni plantejar aquesta opció, perquè
estan intentant sobreviure en el seu entorn
hostil i terrible, però les persones que som aquí, en un entorn que, tot
i ser complicat, podem arribar a ser molt més lliures i conscients del que som,
és una tasca que ens pertocaria, per nosaltres, per elles, i pel nostre món.
Cal observar-nos, cal
reconèixer-nos i estimar-nos per poder estimar i respectar la vida que hem
vingut a viure i poder créixer com a éssers d’amor infinit que som.
Dolors
