Gaudint de la vida

Continuem caminant compartint la nostra experiència de vida, el regal de seguir  avançant i valorant que la vida és alguna cosa més que un somni.

Al nostre entorn hi ha  molts elements importants amb els que compartim la nostra existència, el nostre espai i les nostres emocions que ens amarem a cada instant i a qualsevol lloc.

Estem naixent i morint a  cada moment, (a Perú diríem “nacemos y morimos a cada rato)  i, a partir d'aquesta expressió, podem fer-nos una idea de la gran quantitat de moments que estem vivint, com el meu ara, en aquest moment que escric aquestes línees, o en el teu,  també  ara, en el moment que les llegeixes.

No és un somni la vida, no. La vida és una realitat constant en la que solament cal posar-hi consciència per a  poder-la gaudir plenament.

He après que la vida és un quadre en el que cadascuna de les tonalitats ocupa un lloc, la vida es un àpat amb els ingredients al punt just per impactar-nos, la vida es el rierol que brinda experiències i transporta vivències.

Quan parlo d'aquests descobriments, he d'agrair a la vida haver pogut compartir els retalls d'amor que ens continua regalant l'Ernest, el nostre fill. Ell continua  regalant-nos teixits acolorits i alegres perquè amb fils d'amor continuem teixint el patchwork que decora el  nostre somriure.

Gràcies amigues i amics per permetre'm compartir aquest moment. Sincerament, desitjo que aquesta gota de sacarosa us endolceixi la tarda. (Aquests símils em venen perquè vaig néixer a Chiclín, una hisenda sucrera de Perú).

Abans d'acomiadar-me, us convido a visitar la nostra web, on  exposem els nostres millors i  il·lusionats missatges:

https://www.mamaestoyaqui.com/

Per acabar us oferim l'entrevista que ens van fer a Trujillo (Perú), una pincellada més al nostre quadre de càlids colors.

FELIÇ DIADA, PAPA!

Canalització de l'Ernest:

"Com dir-te, papa, l'abast del meu amor per tu? Com pintar en el cel el color del meu cor i del meu esperit quan et miro i et sento i t'abraço?

Les meves paraules d'amor per tu, papa, estan fetes d'aigua, d'aigua que regalima, que llisca, que mulla, que no s'atura enlloc, que avança constantment, que flueix i s'expandeix, que la toques i no pots abastar amb les teves mans, que la veus, que n'escoltes el so i no la pots retenir... Com la música que sents, que crees i que toques sense poder aturar les notes que s'escampen en onades fins indrets que tu no pots seguir i que deixes anar... El meu amor per tu està fet d'aigua i de música.

El meu amor per tu, papa, és com el vent; aquest vent que et bufa paraules a les orelles i inspiració al cor; aquest vent que et sacseja i t'abraça, que t'empeny i no et deixa aturar sinó és per reposar; aquest vent que et fa avançar i que et porta remors i olors d'altres indrets, d'altres terres, d'altres móns.

Les meves paraules d'amor per tu estan fetes de foc que crema, que purifica, que escalfa, que fa llum. El foc que t'empeny a crear des del fons del teu ésser; aquest foc apassionat que t'inspira per pintar, per escriure, per cantar, per inventar jocs i propostes pels teus nens; aquesta rialla que s'encomana i que fa tan feliç a la mama; aquesta força vital que escampes als que tens al teu voltant.

El meu amor per tu, papa, està fet de terra, d'arrel, d'arbre, de molsa, de bosc, de mirada al cel i peus a la terra;  aquest arbre gran, de tronc gruixut, d'arrels fondes, de branques llargues i flexibles que es gronxa sense trencar-se, que acull, que dona ombra i companyia, que abraça i deixa que l'abracin.

Papa, sempre estic amb tu, sempre t'acompanyo i et miro i et parlo. Les meves paraules d'amor les veus i les llegeixes sigui quin sigui el camí que trepitges. Allà on mires, allà on toques, allà on poses la teva intenció allà em veus i em llegeixes i em sents. I jo canto per tu, em moc per tu, ballo per tu i et sorprenc.

T'estimo molt i sempre ho faré. Continua avançant pel camí que el teu cor et marqui i sigues feliç com jo ho soc. Continuar rient, continua jugant, continua essent el meu papa empipador i maco, jo t'esperaré sempre per sortir volant cap aquests llocs que veus amb els ulls tancats i que jo t'ensenyaré amb els ulls oberts.

Un petonàs amb gust de terra, de música, de vent, d'aigua i de foc.

                                   ERNEST- ETERNS

EXPOSICIÓ “L’INICI DEL VOL”

La vida és un camí per ser recorregut amb il·lusió. Aquesta és una afirmació que resumeix en gran mesura l’experiència viscuda durant aquesta exposició. Des d’un principi, amb els primers pensaments,  les primeres converses,  els ànims de la família i amics, el record per les persones estimades que ja han tornat a la llum i ens acompanyen d’una altra manera... Tots aquests elements han fet que l’exposició hagi estat una experiència de vida plenament satisfactòria.

Les tècniques de dibuix i pintura inicials que he anat aprenent, han estat el pretext per apropar el llegat d’amor del nostre estimat Ernest a la gent que ens estima i s’interessa per compartir la nostra alegria i el nostre despertar. Realment l’exposició era un pretext per aconseguir aquesta fita.

Del 15 al 23  de desembre, doncs, vaig gaudir explicant als visitants el meu despertar en aquest nou llenguatge. Personalment sempre m’ha agradat dibuixar i, a la meva manera, aprendre a trobar els detalls que fan que una imatge expressi un missatge, un estat d’ànim, una inquietud o un detall de la realitat. Els primers quadres aplaudits a casa per tota la meva estimada família i les descobertes dels detalls pictòrics aplicats als exercicis d’aprenentatge, m’han ajudat a apropar a la gent aquesta meva nova manera de viure la vida, manifestant el que som, el que fem, exposant el do que portem a dins i que amaguem fins al moment de despertar-lo.

Els tres moments claus de l’Exposició: la Inauguració, la Cantada i l’Homenatge Literari a l’Ernest van ser fites especials, compartides càlidament pels amics i coneguts que van omplir la sala en cada una d’elles.

Així el dia 18 vaig treure la pols a la guitarra amb la Dolors i, amb la veu encongida per l’emoció i la il·lusió de compartir amb la gent estimada la nostra passió per cantar,vam interpretar un repertori de cançons catalanes i peruanes que a nosaltres ens arriben al cor i que van arribar directes al cor de tota la gent que ens escoltava. Va ser emocionant i molt bonic.

 Però la vetllada que va ser més generosa per la quantitat i qualitat d’amor expressada va ser la del dissabte 22, “Paraules per l’Ernest”. Vint-i-una persones que formen part del seu entorn, amics, mestres i familiars ens van llegir o explicar  les seves vivències amb ell i l’aprenentatge que els està oferint. L’ambient de la sala es va omplir d’una energia d’amor meravellosa, tal com van comentar entre tots, participants i públic, en acabar la sessió.  

La Sala de Can Sebastià, doncs, ha esdevingut un espai màgic on la gent que compartim la font d’amor de l’Ernest hem pogut amplificar encara més aquest sentiment comú. Entre tots i totes hem teixit uns records que difícilment esborrarem dels nostres pensaments i de la nostra vida.

Per acabar vull assegurar-vos que continuaré dibuixant i pintant, cantant i escrivint pel gust de fer-ho, i que potser, més endavant,  tindré l’oportunitat de tornar a compartir amb vosaltres noves vivències.

  

 

Inauguració de l'Exposició 15/12/2018

Pel gust de cantar 18/12/2018

Pel gust de cantar 18/12/2018

Paraules per l'Ernest dels seus amics

Paraules per l'Ernest de les seves mestres i noves amigues

Parapules per l"Ernest de la seva família 

Mi melocotón precioso

Mi melocotón precioso,
pronto te volveré a ver.
Estarás siempre en mi ser,
mi ángel guardián amoroso

Te llevo por dónde quiera que vaya,
tu cariño lo llevo siempre presente.
No hay rincón que de mí te ausente
ni árbol antíguo que dé tu talla.
Madera de noble haya,
árbol monumental y frondoso,
es tu amor materno grandioso,
que ve mis años crecer.
Te llevo muy dentro de mi ser
mi melocotón precioso.

Pasan los días como ilusiones
y tu amor en mí se agiganta.
Detengo un grito en mi garganta
mientras mi mente busca las canciones.
¡Quiero pregonarte mis emociones!
¡Quiero expresarte mi querer!
¡Quiero al mundo hacer saber
que tu vida y  la mía son una!
Y aunque te quiera esconder la luna
pronto te volveré a ver.

Hoy me cobijo en tu mirada
que destella sin final.
Y soy feliz en el maizal
que es tu amor de madre amada.
Hoy me envuelvo con la frazada
que me ofrece tu querer.
Aquel que ilumina mi saber,
aquel que siempre me acompaña.
Mamá María, como el aroma de la caña,
siempre estarás en mi ser.

Sé que se acerca el día
en que esta distancia se acabe.
Nos encontraremos donde nadie sabe
para cantar nuestra melodía.
Aquella que en nosotros crecía,
renovándose feliz y orgullosa,
ésa nuestra canción tierna y ufanosa,
que conmigo cantas dentro de mí...
Tu gran amor me lleva hasta tí
mi ángel guardián amorosa.

                        Chicho

Feliç Sant Jordi, mama!

"Les meves paraules són les teves, la meva felicitat és teva, el meu amor és teu, com el color de la rosa que s'impregna a la teva mirada.

Ha arribat la Diada i es renova la nostra passió per escriure, per saludar al món amb paraules nostres, per dibuixar l'amor i les il·lusions al cor de tantes ànimes sordes a la veu feliç de la vida.

Per aquest motiu, mama, puja al drac, al nostre drac amic que ens porta a la font de felicitat infinita. 

Puja, mama, i abraça'l, sent com la seva escalfor s'impregna a les teves mans; sent com batega el seu cor i com omple els pulmons amb la força vital de l'alegria.

Anem, mama, avui que la Diada arriba. Anem, mama, amb aquest regal que ens donem i que avui compartirem. Anem, mami, a saludar la nova gent que ens vindrà a buscar. Anem a pintar amb nous colors la nostra vida. Anem a fer arribar el nostre foc que escalfa el vells cors.

Avui, quan seguis a la taula, estaré amb tu, somrient com tu, feliç com tu, escrivint i abraçant a la gent amiga. Estarem juntets davant de tothom i així ens veuran. Estarem guapos, molt guapos. Omplirem el que ens envolti del millor perfum de vida.

Feliç Diada, mamu! Feliç Sant Jordi!

T'abraço, mamu meva, et faig petons a tu sola perquè et sentis orgullosa de mi.

T'agafo de la mà al escriure i et porto per nous senders, aquells camins nous que desvetllen els teus somnis i fem realitat la teva veu, aquella veu teva que em fa arribar el teu amor, el nostre gran amor.

Bona Diada, mama!

           Obre els braços per sentir-me i notaràs el meu petó a la teva galta que ja em coneix.

                          T'estimo, sempre t'estimo.

                                       Un petó.

                                                               Ernest

                                                                                  (Canalització de l'Ernest al Chicho per a mi)

Un regalo para ti

Hoy he llegado a tiempo al regalo de la creación.
Hoy me he despertado sin el sueño o el cansancio pendiente.

Mis oídos me han permitido verte
hecho un mensaje de esperanza.

Esa chispa de alegría eterna que nos anunciabas
y nos hacía sentir confiados y valientes,
ésa, ha estado aquí.

Ante mis manos etéreas han pasado nuevas imágenes,
nuevas músicas, nuevos colores.

He visto renacer nuevas vidas,
las  he visto surgir de la latencia pasiva de los días amorfos.

Este ritmo impulsor de movimientos
ha traspasado la imagen dibujada de mi piel.

Y después de tantos días alegres compartidos,
de moler las dudas en el batán milenario de nuestras vidas,
hoy, alzo el vuelo ilusionado y confiado
para regalarte esta sorpresa de vida
hecha de pluma sonora,
lira modeladora de pasiva arcilla.

Hoy traigo esta caja roja de dibujos verdes,
que tanto iluminaba tu mirada.

Hoy me siento ave que alza el vuelo,
y se eleva rompiendo cadenas gravitatorias.

Y, ¿sabes? Este es mi regalo,
desata el nudo del envoltorio,
rasga el papel celebratorio de la caja.

Hijo mío
       
        hoy traigo

                un regalo

                          para
                               
                                tí.

El inicio del vuelo

Una vez más los sueños;

las palabras escondidas en la fuerza del sentimiento,

invaden los terrenos abandonados por la vida cotidiana.

Una y otra vez el descanso interrumpido del gesto húmedo y salado de la mirada nublada

se vuelve transgresor,

se transforma en hiriente arma que se alza valiente luchando contra el destino.

Todo se vuelve gris, todo deja de iluminar la mirada distraída.

Has marchado,

luz de mi vida terrenal,

canto alegre de mis días matinales,

amor frágil que dormías en mis toscas manos.

Te has ido así, sintiendo el llamado oportuno.

Has emprendido el camino girando la cara,

buscando con la mirada la bella voz de tu alma mensajera.

Y en el lugar de tu partida feliz, quedó quieta la invitación

que habíamos de buscar y que teníamos que encontrar.

Quedó el mensaje sonoro que nuestros oídos recogen,

como lo hacen nuestras manos con las flores primaverales.

¿Cómo no quererte amor y más amor de mi amor?

¿Cómo no agradecerte este regalo de vida

que nos llena los días, años y segundos cotidianos?

¿Cómo no aceptar el vaso colmado

con el agua fresca de tu compañía

endulzada con la miel de nuestros recuerdos?

Si, vida mía,

he tenido que alzar esta pared escalonada

para ascender a tus tiempos,

y para bajar a tu cielo estrellado de maravillosos sueños.

 He acostumbrado a mis manos

a modelar el barro frío, húmedo y dormido,

 cansado y áspero de las sonrisas compartidas.

He sentido el dulce olor de tu fuerza creadora,

y me acurruco en las aguas profundas de tus melodías agitadas y tiernas…

¿Cómo no quererte,

piel de mi piel,

amor de mi amor?

Sant Antoni de Calonge, març 2005

Gracias. hijo

¿Sabes hijo mío que te admiro?
¿Sabes hijo que se me va el aliento cuando siento
cómo crece tu ser luminoso,
en ese camino por el que me llevas de la mano?
¿Sabes amor de mi alma, que en mis dolores de tu ausencia,
me detengo para buscar por el aire
tu cálido cuerpo descansando en mi pecho,
transformando los recuerdos con nuevas ideas?
Hijo, niño pequeño de mi eterna categoría de padre,
quiero que sepas, aunque ya lo sabes,
que estoy aquí sintiéndote sorprendido de tu grandeza,
que en mi torpe manera de decírtelo
quisiera continuar buscando tu mejilla
para depositar en ella mi oscura manera de amarte.
¿Sabes hijo mío que aunque ya no volvamos a repetir
ésta nuestra historia,
continuaré elevando tu sonrisa en mis brazos,
que te cargaré sobre mis hombros siempre fuertes
para pasearte por veredas empedradas,
y que te arrancaré una sonrisa con mis bromas ya escuchadas?
¿Sabes precioso suspiro de mi alma,
que aunque todo me parezca un sueño,
aquí tienes a tu papá, loco y torpe,
llorando de felicidad,
esa manera nueva de sentirte,
de amarte, de llevarte a cuestas,
de hablar contigo,
de jugar contigo en mis ilusionados sueños?
¿Cómo no amarte alma de mi alma?
¿Cómo no abrazarte sin cansancio físico que me detenga?
¿Cómo no hacerte volar de las más de mil maneras nunca vistas?
¿Cómo no ofrecerte este pecho
que añora recibirte sonriente y confiado?
¿Sabes cariño mío que de entre mis labios cerrados
siempre se escapará la palabra maravillosa
que me hace amarte más y más?

Gracias.
Si, gracias, eterno hijo mío.
Gracias, Ernest.