EL PROPÒSIT DE LA NOSTRA VIDA

Estem novament a Perú. En aquest 2026 s’han complert 40 anys des que en Chicho va sortir del seu país amb un grup de músics, amb la il·lusió de veure món, estudiar música a Europa, tornar després al seu país amb tot allà après i fundar una  escola de música allà. Van estar uns mesos viatjant per Amèrica del Sud, donant-se a conèixer amb la seva música i després van arribar a Europa, establint-se a Barcelona l’any 1986.

Qui li podia haver dit al Chicho que seria aquí, a Barcelona, un dia qualsevol, tocant davant del Cinema París com havia fet tantes vegades, on veuria per primera vegada la persona que es convertiria en la seva companya de vida?

I qui m’hagués pogut dit mai que seria aquí, a Barcelona, davant d’un grup de música andina com tants n’hi havia en aquells moments, i que sempre m’atreien per la seva música que m’arribava al cor, on quedaria eclipsada per uns ulls foscos que em miraven i un somriure radiant i net que se’m van quedar gravats ben endins?

Res més, això va ser tot. No ens  vam parlar, ell no va deixar de tocar ni jo vaig deixar d’anar on havia d’anar. Però en els dies següents, quan escoltava aquella música en el casset que els vaig comprar abans de marxar, només em venien aquells ulls i aquell somriure... “Ni que tinguessis quinze anys!”, em deia a mi mateixa. Era absurd, sense sentit... Qui eren? Estaven de pas per Barcelona? Qui era aquell noi i què tenia a veure amb mi?

Justament llavors va néixer la meva primera neboda i va ser la peça que em va tornar al meu centre. La vida es va encarregar de mostrar-me quina era la meva  prioritat, em vaig dedicar a viure l’Ariadna i vaig deixar el tema aparcat. Però dos mesos després, estant en una festa colombiana a Barcelona, la meva sorpresa va ser gran quan a la  mitja  part va sortir a tocar un grup de música que eren ells una altra vegada. Al finalitzar la seva actuació, ell va passar per on era jo, prop de l’escenari, em va mirar i em va dir: “Te vi hace unos días delante el Cine Paris, ibas vestida de rojo y negro. Si me esperes un rato vengo y podemos salir afuera a hablar un ratito.” Em vaig esperar, incrèdula encara del que estava passant,  va venir, vam anar a seure a fora en un banc i vam començar a parlar... I ja mai més ho hem deixat de fer. D’això fa 38 anys.

Quantes possibilitats hi havia que vivint en terres tan llunyanes i amb vides tan diferents ens arribéssim a trobar i a estimar tant com per unir les nostres vides? Ens ho hem preguntat moltes vegades amb en Chicho, però després de tants anys la  resposta la tenim molt clara... És perquè, senzillament, havíem de tenir l’Ernest.

D’alguna  manera, l’Ernest ens havia triat com a pares i la vida es va encarregar d’ajuntar-nos. El demés ho vam fer nosaltres per l’amor que sentíem. Per molt diferents que fossin les nostres costums i maneres de viure vam continuar endavant, perquè hi havia quelcom que ens sostenia, alguna cosa que sentíem que ens unia més que les possibles diferències, alguna cosa que havíem de construir, quelcom que seria, sense saber-ho, el propòsit de la nostra vida i que havia d’arribar 10 anys després d’aquella trobada.

Durant molt temps havíem somniat i demanat perquè algun dia poguéssim anar a Perú essent tres, i quan aquest somni es va complir va ser increïble la nostra felicitat i la felicitat de les nostres famílies.  La primera vegada que hi vam anar amb l’Ernest tenia 13 mesos  i ens va sorprendre moltíssim quan vam veure com  abraçava i s’acoblava a la família i al nou entorn ràpidament, com si tota la vida hagués viscut allà. Sempre ens va meravellar que, anant-hi només un mes cada dos anys, estimés tan bojament a les seves cosines i a la família que l’esperaven amb els braços oberts. Hi havia un vincle molt especial entre ells.

Viatjar, doncs, a Perú, ha estat sempre per a nosaltres viatjar a casa. Des de l’agost de 1991 que hi vaig  anar amb en Chicho per primera vegada, Perú ha format part de la meva vida, la seva família va passar a ser la meva família, els seus amics van passar a ser els meus amics i la seva vida, amb les seves il·lusions i disgustos, van passar a ser també els meus, i quan el nostre fill va arribar aquest vincle va créixer encara més.

L’Ernest va arribar a la nostra vida, ens la va omplir, ens la va enriquir de tal manera que el seu amor es va instaurar a les nostres vides i ens les ha modelat com mai haguéssim pogut imaginar. Va néixer, va viure, va estimar, va crear, va ser feliç i va deixar aquest pla terrenal  precisament  des d’aquesta terra que va reconèixer com a seva des del dia que hi va arribar. Va néixer a la terra de la seva mare i va retornar a la seva essència des de la terra del seu pare, segellant així aquest cercle que ens uneix per sempre.

La seva partença no va trencar cap vincle, ans al contrari, ens el va refermar, ens el va esculpir, ens el va transformar i ens va fer sentir i comprendre que per això havia vingut i per això ens havíem trobat:  per transformar la mort en vida, per ampliar la  mirada de qui som, de què som i per mantenir-nos junts des de l’amor incondicional, més enllà de tota limitació terrenal.

Som a Perú de nou, els tres junts en essència, com sempre, i aquesta vegada per un temps llarg que està fent ridículament curt els 30 dies que havíem tingut sempre per estar aquí i que ens semblaven tant llargs. Som a Perú i no estem de pas, els 4 mesos s’estenen davant nostra com una catifa multicolor que s’obre a un munt de possibilitats i que ens fan caminar pels carrers tan coneguts, pels nous llocs que ja han vingut i pels que vindran.

Estem complint el  somni d’en Chicho d’acompanyar i fer feliç la seva mare que, als 95 anys, manté encara la il·lusió de parlar i  compartir, de jugar a cartes, de menjar a gust i de passejar amb la seva cadira de rodes. Poder-la escoltar, fer-la riure, compartir els records viscuts en el passat, poder-li fer la vida més amena, estimar-se físicament en aquest present tan desitjat els dona a tots dos el regal que posa la cirereta al pastís il·lusionat de la seva vida.

I continuem...

 14+14

Aquest agost es compliran catorze anys de la tornada del meu fill a la Llum que És i que tots som. Serà un dia molt especial, perquè aquests 14 anys doblen els anys que va viure amb nosaltres físicament. Catorze més catorze... 14+14...

Catorze en el pla físic i 14 en el pla espiritual, viscuts conjuntament, minut a minut, dia a dia, mes a mes... No podia imaginar-me ni quinze dies sense ell i han passat catorze anys... Però cap sense ell.

“Ernest, ens has ensenyat i hem aprés a sentir-te d’una altra manera, a escoltar-te d’una altra manera, a saber-te d’una altra manera; a abraçar-te amb el cor i amb l’ànima, a parlar amb tu des d’aquest espai absolut que tots tenim dintre nostre, aquest espai silenciós i profund on habita el nostre veritable ésser, aquesta part sàvia de nosaltres que no està lligada al soroll, al tràfec ni al caos terrenal, allà on el nostre egoisme, les nostres pors, els nostres  pensaments caòtics  i constants no tenen cabuda perquè, en el silenci que va arribant, s’obre pas la nostra veritable veu.

Com han pogut passar 14 anys, quan sembla que va ser ahir?

Com haguéssim pogut passar 14 anys sense tu?

Com haguéssim pogut viure la nostra vida com la  hem viscut, si no fos que des del primer moment tu estaves allà, invisible, però present?

Estaves en mi i jo estava en tu, sense saber el que estava passant, sense entendre, sense pensar, sense cap ego que m’aturés o em parlés... Dintre la soledat i el buit més absolut, tu, només tu, estaves amb mi, només a tu em dirigia, solament tu em sostenies, solament per tu respirava. I per en Chicho.

La teva veu dintre meu em va dir l’únic que em podia donar vida:

-“Mama, no ploris, tot està bé.”

I és que, si tu estaves bé, preciós meu, si tu estaves viu i tot estava bé, jo ho podia suportar tot perquè tu continuaves existint d’alguna manera i jo sabia bé qui eres, coneixia molt de prop l’alegria que t’acompanyava, el teu cor tan gran i el teu amor per a tothom, sabia dels teus projectes i del teu amor per  la  vida, per nosaltres i pels teus amics; sabia, sense saber-ho, que hi havia un Amor increïble que t’havia obert la porta del Ser i que tu l’havies creuada.

La vida que hem viscut amb en Chicho després d’aquell dia i de moltíssims més dies, un a un, hora rere hora, amb pujades i baixades, amb dolor i amb amor a parts iguales, amb tants descobriments que ens anaven obrint el camí per reconèixer el nostre veritable ésser, la nostra ànima en nosaltres... Tot això ens anava aclarint el camí per arribar a tu.

Quant més crèiem en tu, més et sentíem; quant més crèiem en el nostre sentir, més el nostre cor s’eixamplava;  quant  més confiàvem en tot el que vivíem, més la vida ens ensenyava a estimar i a avançar sense por.”

Jo sentia profundament que l’amor que havíem viscut i continuàvem vivint amb l’Ernest seria el motor de la nostra vida, l’alè que ens respirava, el camí que ens esperava. Somiava que arribaria un dia que, quan la gent em mirés als ulls, hi veurien la brillantor de l’amor infinit de l’Ernest en mi, la seva alegria en mi, la seva passió per la vida en mi.

En aquets 14+14 la nostra vida, pas a pas, s’ha tornat immensa, preciosa, plena de llum i d’amor que compartim amb totes les grans persones que hem conegut i continuem coneixent.  La nostra vida parla per nosaltres tres, els nostres actes, l’amor i la gratitud que surt de nosaltres i arriba a nosaltres, l’amor amb el que creem el nostre dia a dia, la joia de saber que no estem sols, que hi ha un amor infinit que ens sosté i ens abraça, que la vida a la Terra és un obrir i tancar d’ulls per aprendre cada vegada més sobre l’Amor i que ens tornarem a retrobar amb els nostres éssers estimats quan en sortim... Tot això, més el que hagi d’arribar, ens ho ha ensenyat l’Ernest amb la seva vida aquí i la seva Vida Aquí... No hi ha temps, no hi  ha distància, solament un Ara sense fi.

Aquest any celebrarem el seu dia de naixement i el dia de la seva transcendència d’aquest món des de Perú, la terra que tant estimava, la terra del seu pare i també meva. Serà especial, serà important, serà emotiu. Encara que sembli que es tancarà un cercle no serà així, perquè el cercle es transforma en espiral i en ella continuarem aprenent, obrint-nos al nostre veritable ésser i abraçant aquesta Vida que continua i que no té  final, que s’obre sempre davant nostre més enllà de la  nostra mirada petita, de les nostres creences, de les nostres pors i de tota la cridòria d’aquest món que tan sols és un puntet minúscul a l’Univers.

Preparem les maletes, doncs, perquè marxem tots a Perú. D’alguna manera, marxem tots a Perú.

 

Maria Dolors Beltran Boixadera