20 de març de 2018

Els escrits de l'Ernest

L'abril de l'any 2012, l'Ernest va escriure aquesta història pels Jocs Florals que l'Institut de Tona organitzava cada any. Cinc mesos després, quan l'Ernest ja havia tornat a la llum, la vam rellegir. La seva manera d'escriure, ficant-se a la pell dels seus personatges i de descriure les sensacions que vivien com si fossin les seves, ens va tornar a omplir de la seva personalitat tan noble i amorosa, però especialment l'última frases ens va arribar al cor.



                                                     HISTÒRIA D'UN PINGÜÍ


Era una barreja de sensacions. No veia res, només uns puntets de colors que parpellejaven, i sentia fred. Estava completament desorientat i no entenia res del que passava. Vaig xisclar i al meu costat vaig sentir uns altres xisclets. Un moment després, una cosa més calentona em va acariciar i em vaig començar a tranquil·litzar. Un moment després, dues potes amb plomes em van cobrir, m'hi vaig refugiar i em vaig adormir lentament.

Els dies passaven i ja m'hi veia bé, tenia el petit cos cobert amb unes plometes grises. La meva llar era completament blanca i extensa, hi havien molts pingüins que es movien i menjaven per tot arreu. Hi feia fred, però m'hi vaig acostumar de seguida. Tenia dos amics: un pingüí força alt i gros i una petita pingüí eixerida i molt amable. Amb ells passava força estona del dia, sempre vigilats per un parell d'adults que ens impedien que ens allunyéssim de la colònia. Sovint, miràvem com els grans pescaven. Era impressionant. Nedaven a tota velocitat pel mar glaçat i, de sobte, s'enfonsaven i tornaven a sortir amb el peix a la boca. Jo sempre somiava que un dia seria el millor pescador de la colònia.

Un dia que jugava amb els meus amics, ens vam allunyar sense voler de la colònia i ens van atacar uns ocells amb unes urpes afilades. Però els adults de la colònia els van fer fora, perseguint-los i fent-los fugir.

Van passar els anys i, finalment, va arribar l'hora de nedar. A mi, als meus amics i a alguns altres pingüins més, ens van conduir cap a l'aigua. Ens hi vam llençar i vam començar a nedar. Era meravellós. Semblava com si volés per dins de l'aigua, lliscava com si patinés sobre el gel. Vaig seguir un corrent d'aigua i em vaig trobar amb un banc de peixos. Vaig mirar enrere i vaig veure el meu pare que em seguia, li vaig fer un senyal cap als peixos. Ell va fer un gest afirmatiu i va passar a tota velocitat pel meu costat, el vaig seguir. Els peixos, al veure'ns, van marxar. Però no eren prou ràpids i els vam enxampar a l'instant. Em vaig adonar que no estàvem sols. Els altres pingüins també havien vingut i empaitaven els peixos que intentaven fugir. Aquell dia vaig pescar onze peixos, cosa no gaire corrent, i em vaig començar a fer un nom. Cada dia entrenava amb els meus dos amics i cada cop en sabia més. Feia unes piruetes increïbles i caçava peixos amb la mateixa facilitat que si em toqués les plomes. 

Però un dia va passar una cosa terrible. Estàvem pescant peixos com sempre i no vam sentir el crit d'alarma dels de fora. El que sí vam sentir  era una cosa enorme que se'ns acostava. Era una orca. Una orca immensa blanca i negra que se'ns apropava amb la boca oberta. Vam fugir ràpidament, però l'orca era massa ràpida. Quan estava a punt de cruspir-se'ns, el meu pare va passar ràpidament pel meu costat en direcció contrària i va començar a nedar al voltant de l'orca, marejant-la, i em va fer un gest perquè marxés. Ho vaig fer. Vaig sortir de l'aigua i em vaig girar per veure el meu pare, però no va sortir. No el vaig tornar a veure mai més. Semblava que ja no estigués sencer. El meu pare s'havia sacrificat per salvar-me la vida i ja no el tornaria a veure. Tot era culpa meva. Si no hagués estat tan ximple de no escoltar el senyal, el meu pare encara seria amb mi.

Però, anys després, vaig entendre que no es podia canviar el passat i, tot i que no s'ha d'oblidar, és el present el que compta i l'has de viure amb tota la intensitat.

                                                                                     Fulla de Pi


Cap comentari:

Publica un comentari