Això som
Ernest, maco, quina profunditat adquireix de vegades la meva vida, la nostra vida, des que vas tornar a la Llum... Continuem rebent noves famílies que acaben d'acomiadar els seus fills i venen a nosaltres perquè han trobat el nostre llibre, perquè han vist les nostres conferències o perquè algú els ha parlat de nosaltres.
Venen i compartim amb ells aquest amor tan gran que has posat a les nostres vides, i compartim el seu dolor, el seu moment, la seva por... però també el seu anhel de trobar un sentit a la partida dels seus fills, un sentit a la seva vida amb ells, l'emoció d'afirmar el que en el fons i en la seva nova vida estan sentint: els senyals d'aquell ésser estimat que, sense ser-hi, els està mostrant com sí que hi és....
I sentim bategar en ells aquest Amor immens que es manifesta quan la vida et capgira i et gira com un mitjó, quan ja el remolí en el que et desbordes sembla que s'ha mitigat prou com per poder obrir els ulls i sorprendre't al veure quietud, quan entre el dolor, el desgavell i el dubte contimues sentint l'amor, el teu per ells i el seu per tu, i és un amor que brilla entre els núvols, una guspira que de tant en tant llueix i que d'alguna manera et sostè.
.jpg)
Quan pots recollir aquesta guspira i posar-te-la a la mà i reconèixer en ella l'amor del teu cor que te'escalfa del fred i la claror que s'escampa entre la fosca, quan pots agafar fort aquest fil lluminós, la troca es comença a descapdellar i apareix un camí incert, però un camí a la fi, que pots tibar i seguir, si decideixes seguir-lo i no quedar-te en la foscor. Té una sola direcció: cap a dins, cap a dintre, travessa pel mig del dolor, de la por, de l'enyorança més fonda i va deixant una estela fina de llum per allà on passa.
I en aquesta estela estem nosaltres, acollint als que volen seguir l'impuls que s'obre en ells quan descobreixen que hi ha alguna cosa a descobrir, quan accepten que hi ha alguna cosa que continua, una connexió que els crida, un amor que saben de qui ve.
"Sí, mama, vosaltres esteu en aquesta estela de llum que acull, que abraça, que sostè. Sou aquest cordó lluminós que dóna la mà, que obre el cor, que transmet l'esperança de l'Amor més gran, la llum més brillant del vostre cor. Els podeu acollir perquè heu travessat el camí selvàtic on no semblava possible endinsar-s'hi... però és que creiem en l'impossible, mamu, sempre hi havíem cregut, hi havíem jugat, l'havíem transitat junts amb la imaginació, amb la força de saber que tot és possible... Ens pensàvem que era un joc, però no, mama, era un aprenentatge, ens estàvem entrenant per fer el salt més alt, per travessar l'abisme més profund... i sempre amb aquellar rialla, aquella obertura, aquella certesa de saber i sentir que mai ens deixaríem, que érem un, que sempre seríem un.
Mama, has trobat el nostre per a què, has trobat respostes que t'han ofert un sentit més enllà de tota la visió terrenal: l'amor. L'amor que no trenca, que no escurça, que no acaba, l'amor que no coneix fronteres ni limitacions, l'amor que batega en nosaltres perquè això és el que som: una font infinita d'amor que apren a anar més enllà del conegut, d'allò tan limitat pels nostres esquemes mentals i terrenals. La màgia existeix, sí, és aquesta màgia que ha recompost les nostres vides en una de sola, infinita, llarga, extensa, sense límits. Aqui estem, mama, fora de tot context, de tota norma, de tota raó. Aquests som nosaltres, això som."
Ernest
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada