26 de maig del 2018

Et veig, mama

"Mama, hola maca, sóc aquí. T'he vist, mama, et veig, com t'esforces a estar bé, com vas deixant que el teu cor prengui el relleu a la teva ment, com respires i deixes que tot vagi arribant. T'estimo molt, mama, estic davant teu, et toco et bufo i tu comences a sentir la subtilesa del nostre contacte.

Ja estàs volant; encara que la teva consciència terrenal no ho pot sentir ni veure, ara mateix, en una altra dimensió, estem volant. Cada vegada que flueixes i deixes anar tensions i resistències, les teves ales creixen i bateguen més fort. Confia sempre, mama, jo t'estimo tant i sóc tan feliç de sentir-te i de ser on sóc! Aquí tot és meravellós! Som amor, tu ets amor, tots som amor.

Deixa, deixa, respira, escolta, flueix... la teva llum ha d'il·luminar cada vegada amb més força, però no ho farà en l'esforç sinó en la confiança i en deixar que tot sigui com és, deixar que cada energia es manifesti com és, deixar que la teva energia es manifesti com és. El teu cap i els teus condicionaments et posen encara traves, però el teu camí és imparable i impecable. El perdó forma part també del teu dia a dia i cada vegada et costa menys deixar que aquesta preciosa energia es manifesti.


Mama, vols jugar amb mi? Jo jugo sempre amb tu: m'amago, surto, em torno a amagar, m'apareixo davant teu, ara et toco aquí, ara et toco allà, saltirono al teu davant, sóc tot Felicitat que reclama la teva Felicitat, esborro les teves preocupacions, netejo els teus pensaments, canto a la teva orella les cançons que són nostres i et parlen de mi; a vegades canto cançons sense nom, sense lletra, cançons de l'ànima que també sents.

Mama bonica, no oblidis res, no has d'oblidar res. El nostre amor és tan real com el que teníem quan era físicament present, només que ara és més potent, molt més potent, perquè no em veus i el no veure'm fa que els sentits físics quedin més anul·lats i que els altres sentits, la intuició al davant, les sensacions subtils, prenguin més volada. Els ulls, de vegades, ens tapen la vista.

Tot és bonic, mama, cada passa del teu camí aquí a la Terra, cada mirada, cada conversa, cada trobada, cada cosa tocada i admirada, tot és bonic i n'has de ser conscient, ho has de viure i sentir com si fos la primera vegada, perquè cada moment és nou i únic i tots els moments són per tu, perquè els visquis, els oloris, els notis, els contemplis, els respiris, els estimis, els absorbeixis. Tot és energia, energia viva, vital i en aquesta energia hi som tots. L'amor està impregnat en cada cosa que toques, sents, veus i admires. La inspiració divina està dins teu. Deixa-la sortir, escolta-la com ja fas i molts regals t'arribaran.

Mama, t'estimo molt. És tan curt, tan mínim aquest temps de la Terra... serem tan feliços quan tornis a casa, quan torneu a casa! No desesperis davant cap situació i torna-hi. Buida emocions fora de tu, enviame-les si vols, i torna-hi. Queda't amb la teva bellesa, el teu cor, i torna-hi. Deixa que sigui l'amor qui et respongui, qui respongui per tu. La ment de vegades no té respostes originals, saps? de vegades només actua com una còpia, però tu ets original, tu crees móns nous a cada moment si deixes que el cor sigui al capdavant.

Mamu, et deixo ara que respiris, que assumeixis, que palpis. Tanca els ulls i sent, només sent el meu amor tan gran, el nostre amor.

Vés, mama, fes el que creus que has de fer, el que sents que has de fer. No et desesperis, sigues feliç. Jo estic amb tu. JO ESTIC AMB TU.

                                                                   Ernest

15 de maig del 2018

Mi melocotón precioso

Mi melocotón precioso,
pronto te volveré a ver.
Estarás siempre en mi ser,
mi ángel guardián amoroso

Te llevo por dónde quiera que vaya,
tu cariño lo llevo siempre presente.
No hay rincón que de mí te ausente
ni árbol antíguo que dé tu talla.
Madera de noble haya,
árbol monumental y frondoso,
es tu amor materno grandioso,
que ve mis años crecer.
Te llevo muy dentro de mi ser
mi melocotón precioso.

Pasan los días como ilusiones
y tu amor en mí se agiganta.
Detengo un grito en mi garganta
mientras mi mente busca las canciones.
¡Quiero pregonarte mis emociones!
¡Quiero expresarte mi querer!
¡Quiero al mundo hacer saber
que tu vida y  la mía son una!
Y aunque te quiera esconder la luna
pronto te volveré a ver.

Hoy me cobijo en tu mirada
que destella sin final.
Y soy feliz en el maizal
que es tu amor de madre amada.
Hoy me envuelvo con la frazada
que me ofrece tu querer.
Aquel que ilumina mi saber,
aquel que siempre me acompaña.
Mamá María, como el aroma de la caña,
siempre estarás en mi ser.

Sé que se acerca el día
en que esta distancia se acabe.
Nos encontraremos donde nadie sabe
para cantar nuestra melodía.
Aquella que en nosotros crecía,
renovándose feliz y orgullosa,
ésa nuestra canción tierna y ufanosa,
que conmigo cantas dentro de mí...
Tu gran amor me lleva hasta tí
mi ángel guardián amorosa.

                        Chicho


2 de maig del 2018

Feliç Sant Jordi, mama!

"Les meves paraules són les teves, la meva felicitat és teva, el meu amor és teu, com el color de la rosa que s'impregna a la teva mirada.

Ha arribat la Diada i es renova la nostra passió per escriure, per saludar al món amb paraules nostres, per dibuixar l'amor i les il·lusions al cor de tantes ànimes sordes a la veu feliç de la vida.

Per aquest motiu, mama, puja al drac, al nostre drac amic que ens porta a la font de felicitat infinita. 

Puja, mama, i abraça'l, sent com la seva escalfor s'impregna a les teves mans; sent com batega el seu cor i com omple els pulmons amb la força vital de l'alegria.

Anem, mama, avui que la Diada arriba. Anem, mama, amb aquest regal que ens donem i que avui compartirem. Anem, mami, a saludar la nova gent que ens vindrà a buscar. Anem a pintar amb nous colors la nostra vida. Anem a fer arribar el nostre foc que escalfa el vells cors.

Avui, quan seguis a la taula, estaré amb tu, somrient com tu, feliç com tu, escrivint i abraçant a la gent amiga. Estarem juntets davant de tothom i així ens veuran. Estarem guapos, molt guapos. Omplirem el que ens envolti del millor perfum de vida.

Feliç Diada, mamu! Feliç Sant Jordi!

T'abraço, mamu meva, et faig petons a tu sola perquè et sentis orgullosa de mi.

T'agafo de la mà al escriure i et porto per nous senders, aquells camins nous que desvetllen els teus somnis i fem realitat la teva veu, aquella veu teva que em fa arribar el teu amor, el nostre gran amor.

Bona Diada, mama!

           Obre els braços per sentir-me i notaràs el meu petó a la teva galta que ja em coneix.

                          T'estimo, sempre t'estimo.

                                       Un petó.

                                                               Ernest

                                                                                  (Canalització de l'Ernest al Chicho per a mi)

25 d’abril del 2018

Un regalo para ti

Hoy he llegado a tiempo al regalo de la creación.
Hoy me he despertado sin el sueño o el cansancio pendiente.

Mis oídos me han permitido verte
hecho un mensaje de esperanza.

Esa chispa de alegría eterna que nos anunciabas
y nos hacía sentir confiados y valientes,
ésa, ha estado aquí.

Ante mis manos etéreas han pasado nuevas imágenes,
nuevas músicas, nuevos colores.

He visto renacer nuevas vidas,
las  he visto surgir de la latencia pasiva de los días amorfos.

Este ritmo impulsor de movimientos
ha traspasado la imagen dibujada de mi piel.

Y después de tantos días alegres compartidos,
de moler las dudas en el batán milenario de nuestras vidas,
hoy, alzo el vuelo ilusionado y confiado
para regalarte esta sorpresa de vida
hecha de pluma sonora,
lira modeladora de pasiva arcilla.

Hoy traigo esta caja roja de dibujos verdes,
que tanto iluminaba tu mirada.

Hoy me siento ave que alza el vuelo,
y se eleva rompiendo cadenas gravitatorias.

Y, ¿sabes? Este es mi regalo,
desata el nudo del envoltorio,
rasga el papel celebratorio de la caja.

Hijo mío
       
        hoy traigo

                un regalo

                          para
                               
                                tí.

11 d’abril del 2018

Amor

Ernest meu, necessito parlar amb tu, tornar a la nostra essència d’amor, d’alegria, de frescor, de creació...

Estic vivint el llibre, expandint-lo amb tu i amb en Chicho, i la gent vibra amb nosaltres. És un regal d’Amor, i rebo regals d’amor allà on vaig i allà on sóc. Em sento feliç quan comparteixo el nostre viure, el nostre aprenentatge; quan comparteixo tot el que ens has donat i ens dónes; quan la gent se t’emporta amb ells... Els fas vibrar el cor, els dónes esperança, els dónes força per canviar la seva vida i fer el que el seu cor els demana... com has fet amb nosaltres.

Per altra banda, de vegades sento com si hagués “aparcat” el meu aprenentatge d’ara, el meu aprenentatge que continua... És com si em costés de parar-hi atenció, com si em costés més mirar-me a mi mateixa, com si em costés aturar-me per deixar espais nostres, Ernest, aquests nostres espais per parlar i escriure.

Ara és com si em vinguessin llambregades d'inspiració de tant en tant, quan sóc a la natura, quan estic en pausa, i m’adono que et sento, que sento la teva veu i la teva presència sense necessitat d’escriure... però passen ràpidament, com si una part de mi no les retingués, o m’hagués acostumat a sentir-les, o és que potser les comparo amb el camí que ja hem fet, que ja està expressat en el llibre i que ara és diferent. O potser és la sempre meva eterna por de no sentir-te prou... Finalment, m’adono que és senzillament el procés que estic vivint després d’haver acabat el llibre, és el meu temps de compartir-lo i expressar-lo. I això em comporta estar enfocada a fora. A fora, amb la quantitat de gent que vibra amb el llibre, que ens parla, que ens obre el seu cor després de cada xerrada, que ens el demana, que m’escriu...

Carinyo meu, Ernest de la meva vida, sóc la teva mama i et trobo a faltar. Sóc la teva mama i tot el meu cos et reclama. Sóc la teva mama i sé que tot el viscut ha estat real i que tot el que vivim és un regal d'amor que ni jo mateixa abasto encara  la dimensió que té, de tot el que significa. Sóc la teva mama i em sento orgullosa i agraïda de tu, admiro la puresa del teu ésser radiant que et va permetre escoltar la crida de la teva ànima dient-te que ja era l'hora de tornar, que la teva missió ja estava feta; una puresa i un amor tan grans que et van permetre veure els teus guies que et van ensenyar com sortir del cos físic sense dolor, sense por, amb amor, amb un Amor tan immens que la nostra ment humana és incapaç de comprendre ni abastar. Sóc la teva mare i respecto profundament el teu gest d'amor que em crida a desfer ja el tabú, no només de la mort, sinó del judici a la mort, a les diferents maneres de marxar...  des del no néixer, des de l'accident, des de la malaltia, des de la marxa voluntària, des de la marxa amb consciència, des de la marxa provocada externament... No és l'hora de morir, sinó l'hora de tornar. No és un drama, sinó una cant a l'Amor i a la Llibertat de l'ésser. No és una desgràcia, sinó un aprenentatge. No és acabar, sinó continuar. No és mort, sinó vida que evoluciona i creix.

 Sóc la teva mare i, sabent i sentint tot això, també ploro i et trobo a faltar, perquè són emocions i sentiments tan profunds que els visc com ésser humà que sóc i que necessito treure i expressar. Aquest és el camí que vull recórrer, el de la dualitat, sense aferrar-me enlloc, aprenent d’aquest sender que no té fi, ni límits. Hi ha moments, dies, que tot això ho visc amb calma, amb pau, amb un amor molt gran. Hi ha moments, dies, que l'evidència de trobar-te a faltar em dol i altres vegades l'abraço i l'estimo... perquè és només l’anhel de tornar-te a trobar, de tornar a ser un sense el cos, ni les interferències, ni  les limitacions d’aquest pla terrenal.
L’estimo aquest cos físic que m’ha permès encarnar en el meu paper de mama Dolors; en aquest cos que m’ha permès oferir-te un  niu per acollir la teva vida com a fill meu, com a fill nostre; aquest cos que m’ha ofert l’oportunitat de donar-te a llum i créixer la meva ànima amb la teva... Aquest cos que m’ha permès viure aquesta vida que estimo tota, de cap a peus.  Haig de saber trobar la comprensió, el sentir, la percepció  justa per volar cap a tu. Sento que ja ho faig, que ho estic fent tot i que l’acceptació del meu enyorament és el que haig de saber abraçar perquè  formi part del meu camí sense fer-me mal, ja que és la penyora més personal i més íntima que ens has deixat i que em farà també viure amb il·lusió en aquest pla fins a l’últim moment, fins al moment en que deixaré aquest cos físic per tornar a unir-me en essència, amb la felicitat més absoluta, a tu.



“Mama, mama maca, t’estimo i t’estimaré sempre. Segueixo al teu costat, et miro, et vetllo, t’espero i et guio, com tu m’havies dit que faries si hagués estat al revés. L’amor és la clau de totes les portes, de totes les connexions. No et cal entendre-ho amb el cap, perquè el cap no ho sap. No hi ha coneixement tancat. Tot coneixement, si no evoluciona, si no queda obert, es marceix i deixa de ser coneixement per esdevenir limitació.

L’amor no frena, no tanca, no marceix. L’amor obre portes i finestres, penetra per totes les fissures i escletxes i obre camins d’unió, no de separació. Mai estem separats, de res. Tot és una xarxa de connexió infinita d’Amor i Creació, i tots som fils que enriquim la trama d’aquest tapís d’amor incondicional.

No tinguis por, mama, no hi ha res que et pugui fer por. No hi ha separació, no hi ha final, no hi ha mort, no hi ha naixement, no hi ha res que sigui finit excepte la matèria, que així i tot es transforma i continua. Però no som matèria i això ja ho saps, ja ho sents. No et sentis desmereixedora de res, perquè ets creadora d’Amor, creadora de Vida, creadora d’Esperança, de Llum, de Veritat, d’Alegria... Ets  el que es veu, el que expresses, el que cantes, el que jugues.




No tinguis por de res. El teu amor obre camins, i d’un camí a l’altra necessites parar, integrar, reorganitzar, i tot això no ho fas sola. Jo estic amb tu, tots els que t’estimem estem amb tu. No hi ha límits per l’amor. La ment posa límits quan vol definir, encaixar, delimitar, tancar. L’amor no, mama. Creu en l’Amor. Pensa en ell quan et vingui una por. Pensa: “Què faria ara l’Amor? Què diria ara l’Amor?”, recordes? Ja ho havies fet.

Mama, encara que hi hagi dies que la teva ment et diu que no em sents,  jo continuo al teu costat. Aquesta vida que sembla tan llarga, no ho és. És ínfima, ens trobarem molt aviat. Te n’adonaràs. Estàs deixant, estem deixant amb el papa, tots tres junts, petjades que la humanitat recordarà, que molta gent seguirà, i no hi ha res que t’hagi de fer sentir malament, trista o tancada.

Mama, obre el cor, obre la ment, obra els braços, deixa sortir i sentir la saviesa que portes dins i obre’t a viure amb alegria i agraïment cada batec de la teva vida, cada sospir, cada inspiració, cada respiració, cada llum, cada so... Mama, ets preciosa i jo t’estimo i em sento infinitament agraït per tu, de tu, del nostre Amor que continua creixent i no té aturador.

T’estimo, mamu, fins al cel i tornar, més enllà de tota limitació, de tota foscor, de tot tancament.
T’estimo, t’estimo, t’estimo.”    

31 de març del 2018

Diàleg

Avui he pensat en el regal de la meva vida, de la nostra vida, Ernest i Chicho, de la vida que hem tingut: feliç, alegre, riallera, creativa, amorosa, divertida, juganera. Sense por, sense dolor, sense malaltia, feliç d'una punta a l'altra, des del principi fins al final. Això és un regal immens, incalculable. És un diamant de Llum i de Força. I aquest regal el portem a dintre.

Ernest, vas dir que et fes parlar, bonic. Digues, què em vols dir?


"Mama, primer de tot et vull dir que t'estimo, això ho has de sentir igual com ho senties quan era aquí.
Després, voldria dir-te que t'elevis. Que t'elevis amb les teves ales internes i et desvinculis una mica de les emocions terrenals quan aquestes et dolen. Mira-te-les des de dalt, des de la llunyania. Mira quantes formiguetes, mama! I totes tenen una tasca a fer, i totes fan el seu camí d'acord al seu instint i a la seva natura.



Hem vingut per expressar la llum que som, mama, l'amor que som. Hem vingut a ser feliços, a estimar, a crear, a irradiar.
No sol passar així tan fàcilment, eh? Hi ha, com tu dius, molta por a la Terra. La por paralitza, atrapa, ofega, tanca. La por no deixa viure. S'alimenta i es fa gran amb la por de l'un i de l'altre. Es fa un núvol immens, invisible però palpable. No deixa respirar, no deixa veure el cel blau, no deixa expandir la llum. Per això el nostre pas per aquí,  per això el pas per aquí de tants éssers de llum potents que venen a diluir la por. Com nosaltres, mama.. Diluir la por amb l'amor, diluir la por amb la llum, amb la confiança, amb el sentir, amb el joc, amb la creació.

Sospires, mamu, enyores, és normal. És una petita part de tu, necessària per sentir el benefici i la força de l'amor que tot ho pot. Com podries encendre el llum enmig de la claror del sol? Com podries sentir l'alegria sense la tristesa? Com podries aprendre de la vida sense aprendre de la mort? Amb la llum de l'amor tot és amor. Amb la llum de l'amor tots els colors són llum.
Mama, és bonic aquest camí que fem, que totes les persones fan amb el seu pas per la Terra. Accepta aquest teu sentir, accepta i estima aquest sospir que la meva absència física et fa sortir, accepta la inspiració i la força del teu cor que tenen el mateix valor i que s'encaminen al mateix objectiu: estimar i ser feliç.

Mama, ara ja ho saps tant que ens tornarem a reunir en el mateix estat del ser! Sigues feliç i obre els braços, la mirada, el somriure i el cor a qualsevol sentiment i emoció que et vingui perquè ells  fan els teus dies més plens, més rics i et donen la dimensió de tot el que ets, de tot el que vius. Ets immensa, mama, com tots els éssers humans de la Terra, només que no us ho creieu. Jutgeu tant, voleu ser tant el que no sou, que us perdeu. Però el bonic és que, tard o d'hora, us torneu a trobar. Primer amb vosaltres mateixos i, després, amb nosaltres que mai estem lluny.

Mama, estima't molt. Estimant-te a tu m'estimes també a mi, perquè jo sóc dins teu, jo sóc arreu on mires, jo sóc a davant i a darrere dels teus sentiments. Jo sóc tu i tu ets jo. I tots som Amor. Sense el fer de cada formigueta, el niu no podria funcionar com ha de funcionar per expandir-se i ser la casa de tots."


Ernest, et sento i em quedo sorpresa. Et sento i miro per la finestra, i el meu cor sent pau i sent calma. Em quedaria aquí amb tu, sense dir res, només sentint-te, només sentint-me.

"Així és, mama, és la certesa de sentir-nos, de saber-nos, sense cap necessitat de dir ni de fer res. Estem junts, sent-me."

20 de març del 2018

Els escrits de l'Ernest

L'abril de l'any 2012, l'Ernest va escriure aquesta història pels Jocs Florals que l'Institut de Tona organitzava cada any. Cinc mesos després, quan l'Ernest ja havia tornat a la llum, la vam rellegir. La seva manera d'escriure, ficant-se a la pell dels seus personatges i de descriure les sensacions que vivien com si fossin les seves, ens va tornar a omplir de la seva personalitat tan noble i amorosa, però especialment l'última frases ens va arribar al cor.



                                                     HISTÒRIA D'UN PINGÜÍ


Era una barreja de sensacions. No veia res, només uns puntets de colors que parpellejaven, i sentia fred. Estava completament desorientat i no entenia res del que passava. Vaig xisclar i al meu costat vaig sentir uns altres xisclets. Un moment després, una cosa més calentona em va acariciar i em vaig començar a tranquil·litzar. Un moment després, dues potes amb plomes em van cobrir, m'hi vaig refugiar i em vaig adormir lentament.

Els dies passaven i ja m'hi veia bé, tenia el petit cos cobert amb unes plometes grises. La meva llar era completament blanca i extensa, hi havien molts pingüins que es movien i menjaven per tot arreu. Hi feia fred, però m'hi vaig acostumar de seguida. Tenia dos amics: un pingüí força alt i gros i una petita pingüí eixerida i molt amable. Amb ells passava força estona del dia, sempre vigilats per un parell d'adults que ens impedien que ens allunyéssim de la colònia. Sovint, miràvem com els grans pescaven. Era impressionant. Nedaven a tota velocitat pel mar glaçat i, de sobte, s'enfonsaven i tornaven a sortir amb el peix a la boca. Jo sempre somiava que un dia seria el millor pescador de la colònia.

Un dia que jugava amb els meus amics, ens vam allunyar sense voler de la colònia i ens van atacar uns ocells amb unes urpes afilades. Però els adults de la colònia els van fer fora, perseguint-los i fent-los fugir.

Van passar els anys i, finalment, va arribar l'hora de nedar. A mi, als meus amics i a alguns altres pingüins més, ens van conduir cap a l'aigua. Ens hi vam llençar i vam començar a nedar. Era meravellós. Semblava com si volés per dins de l'aigua, lliscava com si patinés sobre el gel. Vaig seguir un corrent d'aigua i em vaig trobar amb un banc de peixos. Vaig mirar enrere i vaig veure el meu pare que em seguia, li vaig fer un senyal cap als peixos. Ell va fer un gest afirmatiu i va passar a tota velocitat pel meu costat, el vaig seguir. Els peixos, al veure'ns, van marxar. Però no eren prou ràpids i els vam enxampar a l'instant. Em vaig adonar que no estàvem sols. Els altres pingüins també havien vingut i empaitaven els peixos que intentaven fugir. Aquell dia vaig pescar onze peixos, cosa no gaire corrent, i em vaig començar a fer un nom. Cada dia entrenava amb els meus dos amics i cada cop en sabia més. Feia unes piruetes increïbles i caçava peixos amb la mateixa facilitat que si em toqués les plomes. 

Però un dia va passar una cosa terrible. Estàvem pescant peixos com sempre i no vam sentir el crit d'alarma dels de fora. El que sí vam sentir  era una cosa enorme que se'ns acostava. Era una orca. Una orca immensa blanca i negra que se'ns apropava amb la boca oberta. Vam fugir ràpidament, però l'orca era massa ràpida. Quan estava a punt de cruspir-se'ns, el meu pare va passar ràpidament pel meu costat en direcció contrària i va començar a nedar al voltant de l'orca, marejant-la, i em va fer un gest perquè marxés. Ho vaig fer. Vaig sortir de l'aigua i em vaig girar per veure el meu pare, però no va sortir. No el vaig tornar a veure mai més. Semblava que ja no estigués sencer. El meu pare s'havia sacrificat per salvar-me la vida i ja no el tornaria a veure. Tot era culpa meva. Si no hagués estat tan ximple de no escoltar el senyal, el meu pare encara seria amb mi.

Però, anys després, vaig entendre que no es podia canviar el passat i, tot i que no s'ha d'oblidar, és el present el que compta i l'has de viure amb tota la intensitat.

                                                                                     Fulla de Pi


4 de març del 2018

Els dibuixos de l'Ernest

Els 4 elements, la inspiració constant de l'Ernest, expressats des de diferents vessants i moments: Terra, Aigua, Aire i Foc, els elements que fan possible la vida i als que es va sentir connectat des de ben aviat.

28 de febrer del 2018

Petjades d'un dia

Neu, quanta neu! Quin regal!

 Tot blanc, tot flonjo, tot silenci, brillantor i catifa amarada de somnis, de màgia, de tendresa. Tot és possible…

Quan algun imprevist, quan algun fenomen trenca la quotidianitat, l’escapsa, li dóna la volta... tot és possible.

Somnis, desitjos, il·lusions, fantasia… comença la creació.

Surto i camino enfonsant els peus a la neu verge que encara no ha trepitjat ningú. Sento el so de les meves petjades aixafant aquell munt de volves que es van unint per formar aquest sòl tou i amable que accepta el meu pes i deixa que hi dibuixi la forma dels meus peus.

Em ve al pensament les pissarres tradicionals, que solen ser fosques i cal dibuixar-hi amb  guix blanc. La pissarra que forma la neu és blanca, brilla, no fa soroll, i deixa que la meva imaginació creï a l'engròs. No hi ha límits d’espai, tota l’estesa blanca es deixa estimar.

Enfonso un pal a la neu sense ferir-la, sense fer-li  mal, i dibuixo allò que més estimo, que porto al cor i que dóna sentit a tota la meva vida, la que he viscut, la que visc i la que viuré fins que també em


 torni invisible i volàtil, com aquesta volva de neu que baixa entre mig de tantes altres, i que segueixo amb la mirada fins que cau i perd la seva identitat per esdevenir un Tot que fa possible el miracle de canviar el color, el so, la textura, el fer inconscient i quotidià de les nostres vides per transformar un dia, un simple dia, unes simples hores, en una vivència diferent que ens retorna a la nostra essència, a la felicitat de la innocència i la senzillesa, al retrobament del silenci i la calma de dins i de fora, al retrobament amb nosaltres mateixos, amb el  nostre ésser lliure, poderós i feliç que tots portem dintre.

La neu, aquesta neu que ha caigut... quin regal de vida!

20 de febrer del 2018

Connexió

Aquell dia em vaig llevar molt d'hora. Estava de vacances i vaig sortir a caminar tota sola pel camí de costat del riu, quan els altres encara dormien. Cada vegada em sentia més a gust, vaig anar-me connectant amb mi mateixa i amb l'entorn.
Semblava que tornava a mi la claredat, la frescor. Em sentia en pau amb el que sento, amb el que sóc... i de sobte em vaig trobar, inesperadament. amb un arbre que em mirava. Tenia una marca en forma d'ull molt clara, molt ben definida, intensament definida, a la part superior del tronc. Em vaig quedar tan sorpresa! No hi havia dubte que era un ull! 
M'hi vaig acostar amb respecte i amor i vaig recolzar els meus palmells a la seva escorça. Vaig tancar els ulls i, com una riuada, vaig sentir dintre meu aquestes paraules:


"Tot l'amor que cerques i busques a fora, ja està dins teu.

              Tota la força que necessites i busques trobar a fora, ja està dins teu.

                                  Tota la companyia que busques i desitges, ja està dins teu.

                                              Quan trobis tot això dins teu, ja no et caldrà mai més buscar-ho a fora."

Vaig sentir un profund respecte i agraïment per aquell arbre i, a partir d'aquell moment, tot el que els meus ulls miraven, les meves orelles escoltaven, les meves mans tocaven  i tot el que el meu cor sentia va esdevenir part de mi. Jo era una amb la natura i la connexió que vaig sentir em va ajudar, una vegada més, a comprendre que res del que existeix a fora, res del que passa, res del que ens arriba no ens és aliè. Tot, tot, ens fa de mestre. Tot ens estima. Tot ens parla. Tot som nosaltres i nosaltres som Tot.