Hoy he llegado a tiempo al regalo de la creación.
Hoy me he despertado sin el sueño o el cansancio pendiente.
Mis oídos me han permitido verte
hecho un mensaje de esperanza.
Esa chispa de alegría eterna que nos anunciabas
y nos hacía sentir confiados y valientes,
ésa, ha estado aquí.
Ante mis manos etéreas han pasado nuevas imágenes,
nuevas músicas, nuevos colores.
He visto renacer nuevas vidas,
las he visto surgir de la latencia pasiva de los días amorfos.
Este ritmo impulsor de movimientos
ha traspasado la imagen dibujada de mi piel.
Y después de tantos días alegres compartidos,
de moler las dudas en el batán milenario de nuestras vidas,
hoy, alzo el vuelo ilusionado y confiado
para regalarte esta sorpresa de vida
hecha de pluma sonora,
lira modeladora de pasiva arcilla.
Hoy traigo esta caja roja de dibujos verdes,
que tanto iluminaba tu mirada.
Hoy me siento ave que alza el vuelo,
y se eleva rompiendo cadenas gravitatorias.
Y, ¿sabes? Este es mi regalo,
desata el nudo del envoltorio,
rasga el papel celebratorio de la caja.
Hijo mío
hoy traigo
un regalo
para
tí.
25 d’abril del 2018
11 d’abril del 2018
Amor
Ernest meu,
necessito parlar amb tu, tornar a la nostra essència d’amor, d’alegria, de
frescor, de creació...
Estic vivint el
llibre, expandint-lo amb tu i amb en Chicho, i la gent vibra amb nosaltres. És
un regal d’Amor, i rebo regals d’amor allà on vaig i allà on sóc. Em sento
feliç quan comparteixo el nostre viure, el nostre aprenentatge; quan
comparteixo tot el que ens has donat i ens dónes; quan la gent se t’emporta amb
ells... Els fas vibrar el cor, els dónes esperança, els dónes força per canviar
la seva vida i fer el que el seu cor els demana... com has fet amb nosaltres.
Per altra banda, de
vegades sento com si hagués “aparcat” el meu aprenentatge d’ara, el meu
aprenentatge que continua... És com si em costés de parar-hi atenció, com si em
costés més mirar-me a mi mateixa, com si em costés aturar-me per deixar espais
nostres, Ernest, aquests nostres espais per parlar i escriure.
Ara és com si em
vinguessin llambregades d'inspiració de tant en tant, quan sóc a la natura,
quan estic en pausa, i m’adono que et sento, que sento la teva veu i la teva
presència sense necessitat d’escriure... però passen ràpidament, com si una
part de mi no les retingués, o m’hagués acostumat a sentir-les, o és que potser
les comparo amb el camí que ja hem fet, que ja està expressat en el llibre i
que ara és diferent. O potser és la sempre meva eterna por de no sentir-te
prou... Finalment, m’adono que és senzillament el procés que estic vivint
després d’haver acabat el llibre, és el meu temps de compartir-lo i
expressar-lo. I això em comporta estar enfocada a fora. A fora, amb la
quantitat de gent que vibra amb el llibre, que ens parla, que ens obre el seu
cor després de cada xerrada, que ens el demana, que m’escriu...

Sóc la teva mare i, sabent i sentint tot això,
també ploro i et trobo a faltar, perquè són emocions i sentiments tan profunds
que els visc com ésser humà que sóc i que necessito treure i
expressar. Aquest és el camí que vull recórrer, el de la dualitat, sense
aferrar-me enlloc, aprenent d’aquest sender que no té fi, ni límits. Hi ha
moments, dies, que tot això ho visc amb calma, amb pau, amb un amor molt gran.
Hi ha moments, dies, que l'evidència de trobar-te a faltar em dol i altres
vegades l'abraço i l'estimo... perquè és només l’anhel de tornar-te a trobar,
de tornar a ser un sense el cos, ni les interferències, ni les limitacions d’aquest pla terrenal.
L’estimo aquest cos
físic que m’ha permès encarnar en el meu paper de mama Dolors; en aquest cos
que m’ha permès oferir-te un niu per
acollir la teva vida com a fill meu, com a fill nostre; aquest cos que m’ha
ofert l’oportunitat de donar-te a llum i créixer la meva ànima amb la teva...
Aquest cos que m’ha permès viure aquesta vida que estimo tota, de cap a peus. Haig de saber trobar la comprensió, el
sentir, la percepció justa per volar cap
a tu. Sento que ja ho faig, que ho estic fent tot i que l’acceptació del meu
enyorament és el que haig de saber abraçar perquè formi part del meu camí sense fer-me mal, ja
que és la penyora més personal i més íntima que ens has deixat i que em farà
també viure amb il·lusió en aquest pla fins a l’últim moment, fins al moment en
que deixaré aquest cos físic per tornar a unir-me en essència, amb la felicitat
més absoluta, a tu.
“Mama, mama maca, t’estimo i t’estimaré sempre. Segueixo
al teu costat, et miro, et vetllo, t’espero i et guio, com tu m’havies dit que
faries si hagués estat al revés. L’amor és la clau de totes les portes, de
totes les connexions. No et cal entendre-ho amb el cap, perquè el cap no ho
sap. No hi ha coneixement tancat. Tot coneixement, si no evoluciona, si no
queda obert, es marceix i deixa de ser coneixement per esdevenir limitació.
L’amor no frena, no tanca, no marceix. L’amor obre portes
i finestres, penetra per totes les fissures i escletxes i obre camins d’unió,
no de separació. Mai estem separats, de res. Tot és una xarxa de connexió
infinita d’Amor i Creació, i tots som fils que enriquim la trama d’aquest
tapís d’amor incondicional.
No tinguis por, mama, no hi ha res que et pugui fer por.
No hi ha separació, no hi ha final, no hi ha mort, no hi ha naixement, no hi ha
res que sigui finit excepte la matèria, que així i tot es transforma i
continua. Però no som matèria i això ja ho saps, ja ho sents. No et sentis
desmereixedora de res, perquè ets creadora d’Amor, creadora de Vida, creadora
d’Esperança, de Llum, de Veritat, d’Alegria... Ets el que es veu, el que expresses, el que
cantes, el que jugues.
No tinguis por de res. El teu amor obre camins, i d’un
camí a l’altra necessites parar, integrar, reorganitzar, i tot això no ho fas
sola. Jo estic amb tu, tots els que t’estimem estem amb tu. No hi ha límits per
l’amor. La ment posa límits quan vol definir, encaixar, delimitar, tancar.
L’amor no, mama. Creu en l’Amor. Pensa en ell quan et vingui una por. Pensa:
“Què faria ara l’Amor? Què diria ara l’Amor?”, recordes? Ja ho havies fet.
Mama, encara que hi hagi dies que la teva ment et diu que
no em sents, jo continuo al teu costat.
Aquesta vida que sembla tan llarga, no ho és. És ínfima, ens trobarem molt
aviat. Te n’adonaràs. Estàs deixant, estem deixant amb el papa, tots tres
junts, petjades que la humanitat recordarà, que molta gent seguirà, i no hi ha
res que t’hagi de fer sentir malament, trista o tancada.
Mama, obre el cor, obre la ment, obra els braços, deixa
sortir i sentir la saviesa que portes dins i obre’t a viure amb alegria i
agraïment cada batec de la teva vida, cada sospir, cada inspiració, cada
respiració, cada llum, cada so... Mama, ets preciosa i jo t’estimo i em sento
infinitament agraït per tu, de tu, del nostre Amor que continua creixent i no
té aturador.
T’estimo, mamu, fins al cel i tornar, més enllà de tota
limitació, de tota foscor, de tot tancament.
T’estimo,
t’estimo, t’estimo.”
31 de març del 2018
Diàleg
Avui he pensat en el regal de la meva vida, de la nostra vida, Ernest i Chicho, de la vida que hem tingut: feliç, alegre, riallera, creativa, amorosa, divertida, juganera. Sense por, sense dolor, sense malaltia, feliç d'una punta a l'altra, des del principi fins al final. Això és un regal immens, incalculable. És un diamant de Llum i de Força. I aquest regal el portem a dintre.
Ernest, vas dir que et fes parlar, bonic. Digues, què em vols dir?
"Mama, primer de tot et vull dir que t'estimo, això ho has de sentir igual com ho senties quan era aquí.
Després, voldria dir-te que t'elevis. Que t'elevis amb les teves ales internes i et desvinculis una mica de les emocions terrenals quan aquestes et dolen. Mira-te-les des de dalt, des de la llunyania. Mira quantes formiguetes, mama! I totes tenen una tasca a fer, i totes fan el seu camí d'acord al seu instint i a la seva natura.
Hem vingut per expressar la llum que som, mama, l'amor que som. Hem vingut a ser feliços, a estimar, a crear, a irradiar.
No sol passar així tan fàcilment, eh? Hi ha, com tu dius, molta por a la Terra. La por paralitza, atrapa, ofega, tanca. La por no deixa viure. S'alimenta i es fa gran amb la por de l'un i de l'altre. Es fa un núvol immens, invisible però palpable. No deixa respirar, no deixa veure el cel blau, no deixa expandir la llum. Per això el nostre pas per aquí, per això el pas per aquí de tants éssers de llum potents que venen a diluir la por. Com nosaltres, mama.. Diluir la por amb l'amor, diluir la por amb la llum, amb la confiança, amb el sentir, amb el joc, amb la creació.
Sospires, mamu, enyores, és normal. És una petita part de tu, necessària per sentir el benefici i la força de l'amor que tot ho pot. Com podries encendre el llum enmig de la claror del sol? Com podries sentir l'alegria sense la tristesa? Com podries aprendre de la vida sense aprendre de la mort? Amb la llum de l'amor tot és amor. Amb la llum de l'amor tots els colors són llum.
Mama, és bonic aquest camí que fem, que totes les persones fan amb el seu pas per la Terra. Accepta aquest teu sentir, accepta i estima aquest sospir que la meva absència física et fa sortir, accepta la inspiració i la força del teu cor que tenen el mateix valor i que s'encaminen al mateix objectiu: estimar i ser feliç.
Mama, ara ja ho saps tant que ens tornarem a reunir en el mateix estat del ser! Sigues feliç i obre els braços, la mirada, el somriure i el cor a qualsevol sentiment i emoció que et vingui perquè ells fan els teus dies més plens, més rics i et donen la dimensió de tot el que ets, de tot el que vius. Ets immensa, mama, com tots els éssers humans de la Terra, només que no us ho creieu. Jutgeu tant, voleu ser tant el que no sou, que us perdeu. Però el bonic és que, tard o d'hora, us torneu a trobar. Primer amb vosaltres mateixos i, després, amb nosaltres que mai estem lluny.
Mama, estima't molt. Estimant-te a tu m'estimes també a mi, perquè jo sóc dins teu, jo sóc arreu on mires, jo sóc a davant i a darrere dels teus sentiments. Jo sóc tu i tu ets jo. I tots som Amor. Sense el fer de cada formigueta, el niu no podria funcionar com ha de funcionar per expandir-se i ser la casa de tots."
Ernest, et sento i em quedo sorpresa. Et sento i miro per la finestra, i el meu cor sent pau i sent calma. Em quedaria aquí amb tu, sense dir res, només sentint-te, només sentint-me.
"Així és, mama, és la certesa de sentir-nos, de saber-nos, sense cap necessitat de dir ni de fer res. Estem junts, sent-me."
20 de març del 2018
Els escrits de l'Ernest
L'abril de l'any 2012, l'Ernest va escriure aquesta història pels Jocs Florals que l'Institut de Tona organitzava cada any. Cinc mesos després, quan l'Ernest ja havia tornat a la llum, la vam rellegir. La seva manera d'escriure, ficant-se a la pell dels seus personatges i de descriure les sensacions que vivien com si fossin les seves, ens va tornar a omplir de la seva personalitat tan noble i amorosa, però especialment l'última frases ens va arribar al cor.
HISTÒRIA D'UN PINGÜÍ
Era una barreja de sensacions. No veia res, només uns puntets de colors que parpellejaven, i sentia fred. Estava completament desorientat i no entenia res del que passava. Vaig xisclar i al meu costat vaig sentir uns altres xisclets. Un moment després, una cosa més calentona em va acariciar i em vaig començar a tranquil·litzar. Un moment després, dues potes amb plomes em van cobrir, m'hi vaig refugiar i em vaig adormir lentament.
Els dies passaven i ja m'hi veia bé, tenia el petit cos cobert amb unes plometes grises. La meva llar era completament blanca i extensa, hi havien molts pingüins que es movien i menjaven per tot arreu. Hi feia fred, però m'hi vaig acostumar de seguida. Tenia dos amics: un pingüí força alt i gros i una petita pingüí eixerida i molt amable. Amb ells passava força estona del dia, sempre vigilats per un parell d'adults que ens impedien que ens allunyéssim de la colònia. Sovint, miràvem com els grans pescaven. Era impressionant. Nedaven a tota velocitat pel mar glaçat i, de sobte, s'enfonsaven i tornaven a sortir amb el peix a la boca. Jo sempre somiava que un dia seria el millor pescador de la colònia.
Un dia que jugava amb els meus amics, ens vam allunyar sense voler de la colònia i ens van atacar uns ocells amb unes urpes afilades. Però els adults de la colònia els van fer fora, perseguint-los i fent-los fugir.
Van passar els anys i, finalment, va arribar l'hora de nedar. A mi, als meus amics i a alguns altres pingüins més, ens van conduir cap a l'aigua. Ens hi vam llençar i vam començar a nedar. Era meravellós. Semblava com si volés per dins de l'aigua, lliscava com si patinés sobre el gel. Vaig seguir un corrent d'aigua i em vaig trobar amb un banc de peixos. Vaig mirar enrere i vaig veure el meu pare que em seguia, li vaig fer un senyal cap als peixos. Ell va fer un gest afirmatiu i va passar a tota velocitat pel meu costat, el vaig seguir. Els peixos, al veure'ns, van marxar. Però no eren prou ràpids i els vam enxampar a l'instant. Em vaig adonar que no estàvem sols. Els altres pingüins també havien vingut i empaitaven els peixos que intentaven fugir. Aquell dia vaig pescar onze peixos, cosa no gaire corrent, i em vaig començar a fer un nom. Cada dia entrenava amb els meus dos amics i cada cop en sabia més. Feia unes piruetes increïbles i caçava peixos amb la mateixa facilitat que si em toqués les plomes.
Però un dia va passar una cosa terrible. Estàvem pescant peixos com sempre i no vam sentir el crit d'alarma dels de fora. El que sí vam sentir era una cosa enorme que se'ns acostava. Era una orca. Una orca immensa blanca i negra que se'ns apropava amb la boca oberta. Vam fugir ràpidament, però l'orca era massa ràpida. Quan estava a punt de cruspir-se'ns, el meu pare va passar ràpidament pel meu costat en direcció contrària i va començar a nedar al voltant de l'orca, marejant-la, i em va fer un gest perquè marxés. Ho vaig fer. Vaig sortir de l'aigua i em vaig girar per veure el meu pare, però no va sortir. No el vaig tornar a veure mai més. Semblava que ja no estigués sencer. El meu pare s'havia sacrificat per salvar-me la vida i ja no el tornaria a veure. Tot era culpa meva. Si no hagués estat tan ximple de no escoltar el senyal, el meu pare encara seria amb mi.
Però, anys després, vaig entendre que no es podia canviar el passat i, tot i que no s'ha d'oblidar, és el present el que compta i l'has de viure amb tota la intensitat.
Fulla de Pi
4 de març del 2018
Els dibuixos de l'Ernest
Els 4 elements, la inspiració constant de l'Ernest, expressats des de diferents vessants i moments: Terra, Aigua, Aire i Foc, els elements que fan possible la vida i als que es va sentir connectat des de ben aviat.
28 de febrer del 2018
Petjades d'un dia
Neu, quanta neu! Quin regal!
Tot blanc, tot flonjo, tot silenci, brillantor i catifa amarada de somnis, de màgia, de tendresa. Tot és possible…
Quan algun imprevist, quan algun fenomen trenca la quotidianitat, l’escapsa, li dóna la volta... tot és possible.
Somnis, desitjos, il·lusions, fantasia… comença la creació.
Surto i camino enfonsant els peus a la neu verge que encara no ha trepitjat ningú. Sento el so de les meves petjades aixafant aquell munt de volves que es van unint per formar aquest sòl tou i amable que accepta el meu pes i deixa que hi dibuixi la forma dels meus peus.
Em ve al pensament les pissarres tradicionals, que solen ser fosques i cal dibuixar-hi amb guix blanc. La pissarra que forma la neu és blanca, brilla, no fa soroll, i deixa que la meva imaginació creï a l'engròs. No hi ha límits d’espai, tota l’estesa blanca es deixa estimar.
Enfonso un pal a la neu sense ferir-la, sense fer-li mal, i dibuixo allò que més estimo, que porto al cor i que dóna sentit a tota la meva vida, la que he viscut, la que visc i la que viuré fins que també em
torni invisible i volàtil, com aquesta volva de neu que baixa entre mig de tantes altres, i que segueixo amb la mirada fins que cau i perd la seva identitat per esdevenir un Tot que fa possible el miracle de canviar el color, el so, la textura, el fer inconscient i quotidià de les nostres vides per transformar un dia, un simple dia, unes simples hores, en una vivència diferent que ens retorna a la nostra essència, a la felicitat de la innocència i la senzillesa, al retrobament del silenci i la calma de dins i de fora, al retrobament amb nosaltres mateixos, amb el nostre ésser lliure, poderós i feliç que tots portem dintre.
La neu, aquesta neu que ha caigut... quin regal de vida!
20 de febrer del 2018
Connexió
Aquell dia em vaig llevar molt d'hora. Estava de vacances i vaig sortir a caminar tota sola pel camí de costat del riu, quan els altres encara dormien. Cada vegada em sentia més a gust, vaig anar-me connectant amb mi mateixa i amb l'entorn.
Semblava que tornava a mi la claredat, la frescor. Em sentia en pau amb el que sento, amb el que sóc... i de sobte em vaig trobar, inesperadament. amb un arbre que em mirava. Tenia una marca en forma d'ull molt clara, molt ben definida, intensament definida, a la part superior del tronc. Em vaig quedar tan sorpresa! No hi havia dubte que era un ull!
M'hi vaig acostar amb respecte i amor i vaig recolzar els meus palmells a la seva escorça. Vaig tancar els ulls i, com una riuada, vaig sentir dintre meu aquestes paraules:
"Tot l'amor que cerques i busques a fora, ja està dins teu.
Tota la força que necessites i busques trobar a fora, ja està dins teu.
Tota la companyia que busques i desitges, ja està dins teu.
Quan trobis tot això dins teu, ja no et caldrà mai més buscar-ho a fora."
Vaig sentir un profund respecte i agraïment per aquell arbre i, a partir d'aquell moment, tot el que els meus ulls miraven, les meves orelles escoltaven, les meves mans tocaven i tot el que el meu cor sentia va esdevenir part de mi. Jo era una amb la natura i la connexió que vaig sentir em va ajudar, una vegada més, a comprendre que res del que existeix a fora, res del que passa, res del que ens arriba no ens és aliè. Tot, tot, ens fa de mestre. Tot ens estima. Tot ens parla. Tot som nosaltres i nosaltres som Tot.
14 de febrer del 2018
Ara i aquí
Si aparto el judici...
Si aparto la resistència....
Si aparto la por...
Llavors, em queda només l'amor
i l'oportunitat de viure aquest gran aprenentatge
que cada dia la vida m'ofereix.
Si no penso...
Si no tinc pressa...
Si tinc paciència...
Si m'entrego al moment present
i la meva ment, el meu cos, el meu cor, les meves mans
estan només vivint aquest moment...
On és la intolerància?
On és la cadena que estreny?
On és la impaciència?
On és la vida?...
Ara i aquí, estigui fent el que estigui fent.
A l'ara i aquí, només pot existir, només existeix l'AMOR.
Si aparto la resistència....
Si aparto la por...
Llavors, em queda només l'amor
i l'oportunitat de viure aquest gran aprenentatge
que cada dia la vida m'ofereix.

Si no tinc pressa...
Si tinc paciència...
Si m'entrego al moment present
i la meva ment, el meu cos, el meu cor, les meves mans
estan només vivint aquest moment...
On és la intolerància?
On és la cadena que estreny?
On és la impaciència?
On és la vida?...
Ara i aquí, estigui fent el que estigui fent.
A l'ara i aquí, només pot existir, només existeix l'AMOR.
13 de febrer del 2018
Les creacions de l'Ernest
L'Ernest sempre l'havien apassionat els dracs. N'havia dibuixat moltíssims, aquest és un dels últims dibuixos que va fer abans de deixar el seu cos físic per tornar a la llum, per tornar a la seva essència d'amor.
5 de febrer del 2018
La neu que convida
"Ahir al vespre va nevar. No grans quantitats, però sí prou perquè els camps i l'entorn es vestissin de blanc: blanc-Ernest, blanc-Tav, blanc-puresa, blanc-generositat, blanc-pau, blanc-llum, blanc- silenci. blanc-calma, blanc-màgia, blanc-canvi.
Aquest matí he sortit a passejar. Tota la nit he anat vetllant si nevava. Recordava com es sentia il·lusionat l'Ernest quan hi havia la promesa de nevades... i jo! M'encantava despertar-lo al matí quan tot era blanc-sorpresa, blanc-il·lusió... M'agradava i em feia feliç quan era a l'escola i havia nevat perquè sabia que s'ho passaria pipa amb els companys; m'encantava anar-lo a buscar a l'escola si la nevada era prou important perquè l'escola ens truqués, i em sentia feliç de saber-lo jugant a casa, gaudint de la novetat i l'oportunitat d'un dia imprevist.
M'encantava sortir a caminar per la nit nevada, amb en Chicho, amb l'Ernest, amb la nostra gosseta Neula... Aquella claror de neu sota els flocs que queien, aquella quietud, aquell silenci trencat només per les nostres rialles, les nostres batalles de neu, les dificultats i els esforços il·lusionats de la Neula per venir a jugar amb nosaltres... Els ninots de neu que havíem fet al pati, l'Àlvar i la Meri venint-los a veure... La nostra felicitat que la neu convidava a viure d'una altra manera, però sempre oberts, alegres, divertits, feliços.
Ara, quan cau la neu, o hi ha la possibilitat que caigui, tot és Ernest. Perquè sento que formes part de la meva emoció i de la meva il·lusió, perquè sento la teva com nodreix la meva. Perquè sento que ets amb mi i viuràs allò que jo visqui i et pugui transmetre. Perquè sé que el teu amor, la teva abraçada i la teva mà no em deixarà mai. I encara que senti enyor, que senti tristesa, que senti il·lusió, que senti alegria... Senti el que senti, continuaré caminant.
Intento no traduir res a partir del cap, perquè la ment és un judici constant, tot ho etiqueta i ho classifica. L'hem acostumada així. Però ara el meu cap també sap callar quan escolto el silenci que m'envolta, ple de sons subtils, i em permet uns instants de calma. I en aquests instants sento el meu cos, sento on sóc, sento els meus peus i el pes del meu cos, sento la respiració en el meu ventre i m'omplo de calma i pau... I canvia la meva manera d'estar al món. Sento la meva presència que omple un espai, el meu espai, des del que contemplo la vida com va passant, com tot passa, com tot succeeix davant la meva mirada.
Saber estar aquí i ara, sense pensar més enllà, sense que una part de la meva ment defineixi la situació, sense que em porti a pensar que potser hauria d'estar fent alguna altra cosa... Ser present sense ser res, no essent, és un miracle, és un descans, és un plaer, un alleujament i un regal.
Preciós meu, gràcies per aquest dia tan maco, per haver compartit aquesta nevada amb mi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)