5 de febrer de 2018

La neu que convida

"Ahir al vespre va nevar. No grans quantitats, però sí prou perquè els camps i l'entorn es vestissin de blanc: blanc-Ernest, blanc-Tav, blanc-puresa, blanc-generositat, blanc-pau, blanc-llum, blanc- silenci. blanc-calma, blanc-màgia, blanc-canvi. 

Aquest matí he sortit a passejar. Tota la nit he anat vetllant si nevava. Recordava com es sentia il·lusionat l'Ernest quan hi havia la promesa de nevades... i jo! M'encantava despertar-lo al matí quan tot era blanc-sorpresa, blanc-il·lusió... M'agradava i em feia feliç quan era a l'escola i havia nevat perquè sabia que s'ho passaria  pipa amb els companys; m'encantava  anar-lo a buscar a l'escola si la nevada era prou important perquè l'escola ens truqués, i em sentia feliç de saber-lo jugant a casa, gaudint de la novetat i l'oportunitat d'un dia imprevist.

M'encantava sortir a caminar per la nit nevada, amb en Chicho, amb l'Ernest, amb la nostra gosseta Neula... Aquella claror de neu sota els flocs que queien, aquella quietud, aquell silenci trencat només per les nostres rialles, les nostres batalles de neu, les dificultats i els esforços il·lusionats de la Neula per venir a jugar amb nosaltres... Els ninots de neu que havíem fet al pati, l'Àlvar i la Meri venint-los a veure... La nostra felicitat que la neu convidava a viure d'una altra manera, però sempre oberts, alegres, divertits, feliços.

Ara, quan cau la neu, o hi ha la possibilitat que caigui, tot és Ernest. Perquè sento que formes part de la meva emoció i de la meva il·lusió, perquè sento la teva com nodreix la meva. Perquè sento que ets amb mi i viuràs allò que jo visqui i et pugui transmetre. Perquè sé que el teu amor, la teva abraçada i la teva mà no em deixarà mai. I encara que senti enyor, que senti tristesa, que senti il·lusió, que senti alegria... Senti el que senti, continuaré caminant.

Intento no traduir res a partir del cap, perquè la ment és un judici constant, tot ho etiqueta i ho classifica. L'hem acostumada així. Però ara el meu cap també sap callar quan escolto el silenci que m'envolta, ple de sons subtils, i em permet uns instants de calma. I en aquests instants sento el meu cos, sento on sóc, sento els meus peus i el pes del meu cos, sento la respiració en el meu ventre i  m'omplo de calma i pau... I canvia la meva manera d'estar al món. Sento la meva presència que omple un espai, el meu espai, des del que contemplo la vida com va passant, com tot passa, com tot succeeix davant la meva mirada.

Saber estar aquí i ara, sense pensar més enllà, sense que una part de la meva ment defineixi la situació, sense que em porti a pensar que potser hauria d'estar fent alguna altra cosa... Ser present sense ser res, no essent, és un miracle, és un descans, és un plaer, un alleujament i un regal.

Preciós meu, gràcies per aquest dia tan maco, per haver compartit aquesta nevada amb mi.

Cap comentari:

Publica un comentari