Temps de viure sense temps, i amb tu

M'agraden aquests  meus matins; vaig aprenent a no tenir pressa, a no pensar que hauria de fer això o allò... Vaig aprenent a no sentir-me malament de pensar que potser ho hauria d'aprofitar més per fer... 

És el meu temps de no tenir temps, de no tenir obligacions, de no tenir responsabilitats envers ningú que no sigui jo mateixa.

Temps per estar en pau, en silenci. 

Temps per parar i seure i no fer res més que mirar i observar, amb els ulls oberts i tancats. 

Temps per llegir junts els llibres que tant ens agraden i alguns de nous. 

Temps per acabar el llibre tal com el sento i l'imagino, encara que segurament hi podria dedicar més temps, o ser més efectiva... Efectiva? Per a qui?

Temps d'escoltar-me, de sentir-me, de reconèixer el dolor, o el desig, o la resistència, o la tristesa, o la por que hi ha en alguna part de mi.

Temps de mirar el meu buit sense el meu fillet aquí.

Temps de mirar aquest meu camí sense els senyals que abans m'omplien tant  i que ara no hi són tant, perquè vull anar més enllà de tot el que m'enganxa, perquè vull  poder caminar sense cap crossa que no sigui la confiança i l'amor que ens uneix, Ernest; aquest amor que ens fa avançar junts, encara que hi hagi una part de dintre meu que s'encongeix a vegades i sent por de caminar sense muletes, d'imaginar la possibilitat de perdre't en aquest camí, de perdre't a tu, fill meu, la teva frescor, la teva alegria, el teu amor radiant que m'acull i em guia i m'estima.

Temps per reconèixer les meves pors, les meves intoleràncies i les meves  mancances.

Temps per reconèixer la meva força, el meu amor, la meva alegria.

Temps per treure'm del cap massa pensaments, massa discursos ja sabuts i que ja no em cal escoltar tant.

Temps per estimar-me amb totes les meves vessants, per reconèixer-me a totes. Acceptar sobretot la meva por al dolor, a la tristesa, a l'enyor... i que em cal sentir per poder-los viure i aprendre a abraçar-los. Encara ara em costa abraçar i acceptar aquesta part de mi que només ploraria d'enyorament, preciós meu, que només ploraria pel desig que fossis aquí i poder-te abraçar i poder-te veure  i tocar, i jugar, i riure, i demanar-te perdó per totes les vegades que no ho he sabut fer millor.

Temps per recordar, per veure com tantes coses que havíem fet o havies fet, avui prenen protagonisme per fer-me saber que tot està bé, que res ha estat en va, que tot continua sent creació i vida. I amor que creix més enllà de tot allò imaginable.

Temps per adonar-me que tot va més enllà de la meva mirada, dels meus pensaments, dels meus sentiments, de les meves creences... tot va més enllà. L'Ernest i la vida van més enllà i per això jo també vull anar-hi, travessar les pors que em limiten, i continuar caminant per aquest nostre camí que fem junts i que farem eternament.

Temps per ajudar els qui em poden necessitar.

Temps per fer neteja de casa que encara no faig.

Temps de deixar anar tantes coses que encara em lliguen al passat i que ja haig de deixar anar amb agraïment, perquè tot el que em cal, tot el que no mor mai, ja està en mi.

Temps per aprendre tantes coses que em falta aprendre per arribar a ser jo!

Ernest, maco, la teva mama es pensava que era més valenta, o que tenia més força... O senzillament, encara no havia experimentat  com costa viure la teva absència, malgrat tanta ajuda que rebem, la teva i la dels éssers de llum que també ens guien. Per això també a vegades em sento malament, perquè amb tanta ajuda, amb tant d'amor que rebem, com és que encara no volo pels aires? Com és que no em desfaig de felicitat, i d'agraïment, i d'alegria? 

Potser perquè encara no deixo anar el desig del passat.

"Mama, si ja ho fas! No t'imagines quina ànima més feliç que tens! Hi ha una part de tu que vibra de felicitat amb mi, que canta, que balla, que vola, que és feliç, immensament feliç, al meu costat. Tu la sents a vegades, mama. Creu en ella, és una part real. Vés-la sentint cada vegada més. Si no ho fas encara és per la teva por a perdre'm, a no sentir-me, a no tenir prou força... Por, és por, mama. Beneïda por que et fa adonar de tot allò que t'impedeix ser feliç! No és la teva enemiga. La por també és una Mestra, com l'enyor, com el dolor. No et preocupis tant de sentir-los i de sublimar-los. T'estan afinant, t'estan fent més i més bonica, com la pedra preciosa que cal netejar perquè deixi anar tota impuresa.

Mama, sent-me. Recorda la meva alegria, les meves ganes de jugar, de crear, de transformar... Tot això encara continua, i tu amb mi. No facis cas del grau de les teves emocions i sentiments. Viu-los, senzillament. Deixa que t'omplin, que t'abracin, que t'ensenyin i que passin.... Són també aigua fresca que et deixarà més lleugera, més neta, més feliç. No et resisteixis al que t'arriba, el dolor arriba perquè et resisteixes al que et ve, al que és.

Fes com la Natura, com aquests animalons que tant estimes: Viu, no intentis ser  i sentir el que no ets ni sents. Estima't. Estima la teva vida, la teva gent, el teu pas, les teves accions, els teus pensaments, les teves cançons... Tot ve, t'ensenya i passa. I tu sempre quedes,  sempre continues, més rica, més lleugera, més plena, més ànima, més feliç.

Mama, com ja comences a fer: digues en veu alta, per a tu mateixa, que ets feliç. Connecta amb aquesta part de tu que ja existeix. Fes-la conscient... Si, mamu, ja ho ets, em sents? ja ho ets. I jo amb tu i tu amb mi. I tots dos amb el papa. I tots tres amb tots i amb Tot.

Mama, et faig petons, et faig pessigolles, et faig bromes. T'estimo immensament i per sempre, per tota l'eternitat que no té principi ni fi.

El teu fill que enyores tant i que sempre està amb tu.

  

                         Ernest, el Mag, el Màgic, el Fetiller més Gran de la Història!"

I el meu nen estimat per sempre.