EL PROPÒSIT DE LA NOSTRA VIDA

Estem novament a Perú. En aquest 2026 s’han complert 40 anys des que en Chicho va sortir del seu país amb un grup de músics, amb la il·lusió de veure món, estudiar música a Europa, tornar després al seu país amb tot allà après i fundar una  escola de música allà. Van estar uns mesos viatjant per Amèrica del Sud, donant-se a conèixer amb la seva música i després van arribar a Europa, establint-se a Barcelona l’any 1986.

Qui li podia haver dit al Chicho que seria aquí, a Barcelona, un dia qualsevol, tocant davant del Cinema París com havia fet tantes vegades, on veuria per primera vegada la persona que es convertiria en la seva companya de vida?

I qui m’hagués pogut dit mai que seria aquí, a Barcelona, davant d’un grup de música andina com tants n’hi havia en aquells moments, i que sempre m’atreien per la seva música que m’arribava al cor, on quedaria eclipsada per uns ulls foscos que em miraven i un somriure radiant i net que se’m van quedar gravats ben endins?

Res més, això va ser tot. No ens  vam parlar, ell no va deixar de tocar ni jo vaig deixar d’anar on havia d’anar. Però en els dies següents, quan escoltava aquella música en el casset que els vaig comprar abans de marxar, només em venien aquells ulls i aquell somriure... “Ni que tinguessis quinze anys!”, em deia a mi mateixa. Era absurd, sense sentit... Qui eren? Estaven de pas per Barcelona? Qui era aquell noi i què tenia a veure amb mi?

Justament llavors va néixer la meva primera neboda i va ser la peça que em va tornar al meu centre. La vida es va encarregar de mostrar-me quina era la meva  prioritat, em vaig dedicar a viure l’Ariadna i vaig deixar el tema aparcat. Però dos mesos després, estant en una festa colombiana a Barcelona, la meva sorpresa va ser gran quan a la  mitja  part va sortir a tocar un grup de música que eren ells una altra vegada. Al finalitzar la seva actuació, ell va passar per on era jo, prop de l’escenari, em va mirar i em va dir: “Te vi hace unos días delante el Cine Paris, ibas vestida de rojo y negro. Si me esperes un rato vengo y podemos salir afuera a hablar un ratito.” Em vaig esperar, incrèdula encara del que estava passant,  va venir, vam anar a seure a fora en un banc i vam començar a parlar... I ja mai més ho hem deixat de fer. D’això fa 38 anys.

Quantes possibilitats hi havia que vivint en terres tan llunyanes i amb vides tan diferents ens arribéssim a trobar i a estimar tant com per unir les nostres vides? Ens ho hem preguntat moltes vegades amb en Chicho, però després de tants anys la  resposta la tenim molt clara... És perquè, senzillament, havíem de tenir l’Ernest.

D’alguna  manera, l’Ernest ens havia triat com a pares i la vida es va encarregar d’ajuntar-nos. El demés ho vam fer nosaltres per l’amor que sentíem. Per molt diferents que fossin les nostres costums i maneres de viure vam continuar endavant, perquè hi havia quelcom que ens sostenia, alguna cosa que sentíem que ens unia més que les possibles diferències, alguna cosa que havíem de construir, quelcom que seria, sense saber-ho, el propòsit de la nostra vida i que havia d’arribar 10 anys després d’aquella trobada.

Durant molt temps havíem somniat i demanat perquè algun dia poguéssim anar a Perú essent tres, i quan aquest somni es va complir va ser increïble la nostra felicitat i la felicitat de les nostres famílies.  La primera vegada que hi vam anar amb l’Ernest tenia 13 mesos  i ens va sorprendre moltíssim quan vam veure com  abraçava i s’acoblava a la família i al nou entorn ràpidament, com si tota la vida hagués viscut allà. Sempre ens va meravellar que, anant-hi només un mes cada dos anys, estimés tan bojament a les seves cosines i a la família que l’esperaven amb els braços oberts. Hi havia un vincle molt especial entre ells.

Viatjar, doncs, a Perú, ha estat sempre per a nosaltres viatjar a casa. Des de l’agost de 1991 que hi vaig  anar amb en Chicho per primera vegada, Perú ha format part de la meva vida, la seva família va passar a ser la meva família, els seus amics van passar a ser els meus amics i la seva vida, amb les seves il·lusions i disgustos, van passar a ser també els meus, i quan el nostre fill va arribar aquest vincle va créixer encara més.

L’Ernest va arribar a la nostra vida, ens la va omplir, ens la va enriquir de tal manera que el seu amor es va instaurar a les nostres vides i ens les ha modelat com mai haguéssim pogut imaginar. Va néixer, va viure, va estimar, va crear, va ser feliç i va deixar aquest pla terrenal  precisament  des d’aquesta terra que va reconèixer com a seva des del dia que hi va arribar. Va néixer a la terra de la seva mare i va retornar a la seva essència des de la terra del seu pare, segellant així aquest cercle que ens uneix per sempre.

La seva partença no va trencar cap vincle, ans al contrari, ens el va refermar, ens el va esculpir, ens el va transformar i ens va fer sentir i comprendre que per això havia vingut i per això ens havíem trobat:  per transformar la mort en vida, per ampliar la  mirada de qui som, de què som i per mantenir-nos junts des de l’amor incondicional, més enllà de tota limitació terrenal.

Som a Perú de nou, els tres junts en essència, com sempre, i aquesta vegada per un temps llarg que està fent ridículament curt els 30 dies que havíem tingut sempre per estar aquí i que ens semblaven tant llargs. Som a Perú i no estem de pas, els 4 mesos s’estenen davant nostra com una catifa multicolor que s’obre a un munt de possibilitats i que ens fan caminar pels carrers tan coneguts, pels nous llocs que ja han vingut i pels que vindran.

Estem complint el  somni d’en Chicho d’acompanyar i fer feliç la seva mare que, als 95 anys, manté encara la il·lusió de parlar i  compartir, de jugar a cartes, de menjar a gust i de passejar amb la seva cadira de rodes. Poder-la escoltar, fer-la riure, compartir els records viscuts en el passat, poder-li fer la vida més amena, estimar-se físicament en aquest present tan desitjat els dona a tots dos el regal que posa la cirereta al pastís il·lusionat de la seva vida.

I continuem...

 14+14

Aquest agost es compliran catorze anys de la tornada del meu fill a la Llum que És i que tots som. Serà un dia molt especial, perquè aquests 14 anys doblen els anys que va viure amb nosaltres físicament. Catorze més catorze... 14+14...

Catorze en el pla físic i 14 en el pla espiritual, viscuts conjuntament, minut a minut, dia a dia, mes a mes... No podia imaginar-me ni quinze dies sense ell i han passat catorze anys... Però cap sense ell.

“Ernest, ens has ensenyat i hem aprés a sentir-te d’una altra manera, a escoltar-te d’una altra manera, a saber-te d’una altra manera; a abraçar-te amb el cor i amb l’ànima, a parlar amb tu des d’aquest espai absolut que tots tenim dintre nostre, aquest espai silenciós i profund on habita el nostre veritable ésser, aquesta part sàvia de nosaltres que no està lligada al soroll, al tràfec ni al caos terrenal, allà on el nostre egoisme, les nostres pors, els nostres  pensaments caòtics  i constants no tenen cabuda perquè, en el silenci que va arribant, s’obre pas la nostra veritable veu.

Com han pogut passar 14 anys, quan sembla que va ser ahir?

Com haguéssim pogut passar 14 anys sense tu?

Com haguéssim pogut viure la nostra vida com la  hem viscut, si no fos que des del primer moment tu estaves allà, invisible, però present?

Estaves en mi i jo estava en tu, sense saber el que estava passant, sense entendre, sense pensar, sense cap ego que m’aturés o em parlés... Dintre la soledat i el buit més absolut, tu, només tu, estaves amb mi, només a tu em dirigia, solament tu em sostenies, solament per tu respirava. I per en Chicho.

La teva veu dintre meu em va dir l’únic que em podia donar vida:

-“Mama, no ploris, tot està bé.”

I és que, si tu estaves bé, preciós meu, si tu estaves viu i tot estava bé, jo ho podia suportar tot perquè tu continuaves existint d’alguna manera i jo sabia bé qui eres, coneixia molt de prop l’alegria que t’acompanyava, el teu cor tan gran i el teu amor per a tothom, sabia dels teus projectes i del teu amor per  la  vida, per nosaltres i pels teus amics; sabia, sense saber-ho, que hi havia un Amor increïble que t’havia obert la porta del Ser i que tu l’havies creuada.

La vida que hem viscut amb en Chicho després d’aquell dia i de moltíssims més dies, un a un, hora rere hora, amb pujades i baixades, amb dolor i amb amor a parts iguales, amb tants descobriments que ens anaven obrint el camí per reconèixer el nostre veritable ésser, la nostra ànima en nosaltres... Tot això ens anava aclarint el camí per arribar a tu.

Quant més crèiem en tu, més et sentíem; quant més crèiem en el nostre sentir, més el nostre cor s’eixamplava;  quant  més confiàvem en tot el que vivíem, més la vida ens ensenyava a estimar i a avançar sense por.”

Jo sentia profundament que l’amor que havíem viscut i continuàvem vivint amb l’Ernest seria el motor de la nostra vida, l’alè que ens respirava, el camí que ens esperava. Somiava que arribaria un dia que, quan la gent em mirés als ulls, hi veurien la brillantor de l’amor infinit de l’Ernest en mi, la seva alegria en mi, la seva passió per la vida en mi.

En aquets 14+14 la nostra vida, pas a pas, s’ha tornat immensa, preciosa, plena de llum i d’amor que compartim amb totes les grans persones que hem conegut i continuem coneixent.  La nostra vida parla per nosaltres tres, els nostres actes, l’amor i la gratitud que surt de nosaltres i arriba a nosaltres, l’amor amb el que creem el nostre dia a dia, la joia de saber que no estem sols, que hi ha un amor infinit que ens sosté i ens abraça, que la vida a la Terra és un obrir i tancar d’ulls per aprendre cada vegada més sobre l’Amor i que ens tornarem a retrobar amb els nostres éssers estimats quan en sortim... Tot això, més el que hagi d’arribar, ens ho ha ensenyat l’Ernest amb la seva vida aquí i la seva Vida Aquí... No hi ha temps, no hi  ha distància, solament un Ara sense fi.

Aquest any celebrarem el seu dia de naixement i el dia de la seva transcendència d’aquest món des de Perú, la terra que tant estimava, la terra del seu pare i també meva. Serà especial, serà important, serà emotiu. Encara que sembli que es tancarà un cercle no serà així, perquè el cercle es transforma en espiral i en ella continuarem aprenent, obrint-nos al nostre veritable ésser i abraçant aquesta Vida que continua i que no té  final, que s’obre sempre davant nostre més enllà de la  nostra mirada petita, de les nostres creences, de les nostres pors i de tota la cridòria d’aquest món que tan sols és un puntet minúscul a l’Univers.

Preparem les maletes, doncs, perquè marxem tots a Perú. D’alguna manera, marxem tots a Perú.

 

Maria Dolors Beltran Boixadera

 L’OPORTUNITAT DE L’IMPREVIST

Aquestes vacances de Setmana Santa vaig estar nou dies a Nova York. La veritat és que mai havia tingut cap interès per visitar aquesta ciutat; les grans ciutats no m’han cridat mai l’atenció, abans hauria triat molts altres destins diferents però, malgrat això, he estat a NovaYork. I no me’n penedeixo.

No hi he anat només amb en Chicho, ni tampoc en cap grup de viatge organitzat amb gent diversa, ni amb amics que ens hem ajuntat per aquesta ocasió, ni amb la família, no. Tampoc hi hem anat només per visitar la ciutat com a turistes, que també ho hem fet i ho hem gaudit, però el més desitjat, el més especial, el que ens ha fet diferents, és que hem anat a Nova York per cantar.

Cantem amb un Cor des de fa molt temps, un Cor que fa 28 anys que va començar al meu poble i que ha continuat fins ara. Som un grup de 19 persones que estimem cantar. Cantar és una forma d’estimar, perquè ens uneix, ens ensenyar a cooperar, a escoltar-nos mútuament, a compaginar-nos i a gaudir de la música. Amb ella, el cor i l’ànima creixen,  s’expandeixen.

Fa un any i mig aproximadament, al final d’un dels assajos, es va sentir una proposta:

-“Anem a cantar a NY?” -I els crits de felicitat van esclatar al local.

Al principi, no vam compartir de seguida tanta eufòria, no era un lloc que ens il·lusionés especialment, però no vam dir que no, perquè l’alegria de tothom no es mereixia cap altra cosa. Era només una proposta i quedava un llarg recorregut per endavant per realitzar-la, si és que acabava prenent forma. Partíem de zero i havíem d’arribar a mil, tant econòmicament, com en organització, com artísticament.

Vam començar la tria i els assajos de les cançons que volíem cantar a Nova York, ens vam donar a conèixer molt més per les xarxes socials, vam augmentar el número d’actuacions  per la comarca, vam vendre loteria... Vam fer tot el que es requeria per aconseguir un somni, el nostre somni. I em vaig anar omplint d’agraïment quan, dia a dia, creixia el meu entusiasme i em donava compte de l’oportunitat que se m’estava oferint per conèixer un lloc que, si hagués estat per mi, no hauria conegut mai.

I aquest dia va arribar finalment. Un any i mig més tard tot estava a punt, tot estava fet, planificat, organitzat i pagat. Ho havíem aconseguit! !Estàvem volant cap a NY!

Ara, ja de tornada, confirmo que Nova York ha estat, sens dubte, una experiència ben única. No hagués pogut pensar mai que em sentiria tan segura allà, que arribaria a trobar tan bonics els gratacels quan això em semblava impossible, que veuria carrers i barris tranquils, plens de natura, on les famílies passegen i els infants van en bicicleta tranquil·lament i, no gaire lluny d’allà, existeixen altres barris tan contrastats que semblen països diferents.

Tot respirava amb una llibertat que ballava en un equilibri fràgil pel nostre raonament i moralitat europea, però que  allà es sentia natural, a l’igual que les llums i el caos de les nits en els punts neuràlgics on tanta gent diferent es reunia compartint l’espai, compartint la vida, tan diversa com sigui possible, cadascú al seu aire i al mateix moment sense fer-se nosa.

Contínuament em sorprenia aixecant la vista enlaire per veure on començaven i on acabaven els grans gratacels que em feien recordar on era per poder abraçar i gaudir aquest regal imprevist que mai hagués viscut si hagués estat per mi.

Tots els llocs que hem estat visitant i la intensitat de sensacions que hem  experimentat i viscut, les anècdotes del dia a dia, la meravella de sentir a l’Ernest com intervenia en les nostres circumstàncies allà també, entre nosaltres; trobar persones bones i desconegudes en mig de l’anar i venir de tanta gent, contemplar com la llum del dia s’apaga mentre les llums dels grans gegants de vidre s’encenen paulatinament, poder recórrer els carrers i racons més desconeguts de la mà d’altres catalans que ja fa anys que  han fet de NY casa seva i que ens acompanyen a descobrir-los... I poder compartir tot això entre nosaltres, les persones amigues amb qui hem fet créixer aquest cor que ens uneix cantant, que ens estimem i ens cuidem tant els uns als altres és un privilegi.

CANTAR: Hem cantat a tot arreu, allà on ens havíem imaginat, allà on volíem cantar i allà on vam sentir la inspiració de fer-ho en el moment... Cantar i connectar amb la gent que es parava, ens envoltava, ens escoltava i vibrava amb la nostra música va ser gratificant i preciós; gent que després ens demanava en quin idioma estàvem cantant i nosaltres els contestàvem emocionats: “En Català, la nostra llengua”... Això és un regal que no té preu i fer un concert el dia abans de marxar organitzat pel Catalan Institute of America va ser la cirereta del pastís. Sempre ho recordarem.

He  intentat dibuixar una breu pinzellada del què hem viscut en aquests nou dies que ara semblen un somni, però un somni real, perquè l’hem fet possible, l’hem fet realitat. Ara som aquí i hem tornat més enriquits, més forts, més ànima, sabent que som capaços de fer allò que d’entrada sembla impossible si ens ho creiem, si fem una sola pinya, si ens mantenim units i confiem els uns amb els altres.

De vegades arriben oportunitats que ni tan sols busques, però venen, arriben i es converteixen en regals de vida que t’impulsen cap a nous horitzons, cap a noves realitats i cap a noves mirades.

 

Maria Dolors Beltran Boixadera

 

 ESTIC D’EXCURSIÓ…

Estic d’excursió aquí, en aquesta terra, recreant un personatge que he triat representar des que vaig néixer, amb el nom que em  van donar els meus pares.

Estic d’excursió aquí, quan ara sé que no sóc d’aquí, que no sóc aquest cos, que no sóc aquest personatge, que sóc esperit que estic de pas, i que sento enyor de tornar a aquell desig de llibertat que sempre he sentit dins meu. Aquest anhel de volar més enllà de tot, ben amunt, planant per damunt dels embolics mentals, les pors, les preocupacions terrenals que ens fan esclaus del món.

Estic aquí i sé que estic de pas, que un dia em desfaré d’aquest cos i del pes que aquest cos carrega, i m’elevaré amunt, retornaré a la meva essència de llum, lliure i amorosa, sàvia, i em reuniré amb els éssers estimats que m’han precedit, que m’esperen, que em vetllen i m’acompanyen... Quina felicitat! Quin alliberament! Quin esclat de joia increïble! Ernest, papa, mama, Àlvar... serà preciós! Ja sé que no puc abastar amb aquesta ment terrenal res del que serà, res del que sóc i som i serem... Però en sento el perfum, n’intueixo la música llunyana i la respiro.

Estic aquí i vosaltres esteu allà, que és també aquí. Sé que em veieu, que em sentiu, que em somrieu, i ho veieu tot tan petit! Tan ínfim!

 Sóc aquí, no sé fins quan, però després serà com un sospir i em miraré, em reconeixeré i seré jo. No el jo petit, sinó el Jo immens, el que somriurà i estimarà profundament aquest personatge que estic creant ara cada dia, a cada moment i que, de mica en mica, es va alliberant de tant llast.

Sí, sóc jo i ja vinc, ja vaig venint.

De mentre, soc aquí, a la Terra,  immersa en aquesta matèria que he triat venir a viure amb uns nous aprenentatge que he acceptat. La  vida a la Terra és com un joc que hem vingut a jugar; un recorregut des de la vinguda fins a la tornada,  un joc d’amor disfressat amb moltes aparences, amb  molts vestits diferents, amb molts enigmes i amb  la peculiaritat més gran: No saber que és un joc. A l’arribar aquí oblidem el nostre origen, oblidem qui som realment i oblidem que estem jugant a un joc, tot i que els infants petits ho recorden molt bé. 

L’Ernest m’ho va explicar així:

·  *“Has de ser conscient que estàs vivint i experimentant un joc en un tauler de pistes, en un gran puzle   que contínuament s’amplia i on les diferents peces es van acoblant i van donant forma a la vida, a la comprensió, a l’amor. Mamu, és un joc. No un joc cruel, sinó un joc d’amor. Les proves te les has    marcat tu mateixa abans de venir, els personatges que hi apareixen, ja siguin companys o antagònics, els has triat tu; les situacions les has dissenyat tu i has acceptat les normes de joc: no recordar qui ets, no recordar que és un joc per ser capaç realment de recórrer el camí que t’has marcat, amb l’objectiu d’acabar-lo amb els tresors trobats i rescatats. Tu has triat el dia de venir i el dia  de tornar. El recorregut és lliure, pots fer-lo tan ampli o tant directe com vulguis. Tens la llibertat d’equivocar-te, de fer revolts o dreceres, de trobar-te amb murs de contenció i  paranys, o bé trobar-te amb paradisos per somiar i relaxar-te i pots topar amb els esculls que els teus companys de joc posen també a les seves vides... Sempre tens dins teu l’espurna de la teva essència, de la teva ànima, que et parla, et guia i et crida, però lliure és la teva elecció d’escoltar-la o no.

    Quan acabes el joc tornes a casa, feliç de tornar-hi a ser, de recordar. Llavors mires com has realitzat el teu joc, veus i recrees tot allò que has fet i reculls els tresors. Si n’hi ha pocs o molts no importa, reculls tot l’amor que has descobert i guanyat, perquè el joc pots fer-lo tantes vegades com necessitis, com triïs, la teva evolució és sempre teva. Quan més avances, cada vegada et costa menys a la Terra d’escoltar la teva ànima i, quan la sents, ja no la pots ignorar. I el món real, l’espiritual, es comença a deixar notar també a la Terra i així el joc es transforma: és com jugar a dos jocs al mateix temps, el terrenal i l’espiritual, només que aquest últim va il·luminant l’altre i comença a donar-li una perspectiva que el fa més respirable, més divertit, menys limitador.

      La vostra evolució, com la meva aquí, amb tot el que he viscut a la Terra  amb vosaltres, amb tot el que em feu créixer amb les vostra descoberta, amb la vostra obertura, continuarà i es farà immensa. T’imagines, mama, quan ens retrobem aquí, lluny de tota limitació?”

Estic d’excursió a la Terra i, mentre hi sigui,  estimo i estimaré aquest joc que m’ofereix totes les possibilitats per reconèixer qui soc i descobrir l’amor que s’amaga darrere de cada situació.

*Extracte del llibre “Mama, soc aquí”

 

 

 LA VIDA ÉS UN REGAL

Sí, un regal embolicat amb papers de molts colors i textures diferents, un regal d’aquells que fan algunes famílies, amagant els paquets que han deixat els Reis perquè els fills els trobin seguint pistes i notes enigmàtiques per tota la casa, fins que els troben.

De vegades el regal és evident, es troba a primera vista, gairebé sense pensar. D’altres vegades el regal s’amaga darrere de llocs i embolcalls tan poc atractius que fins que no hi topes no els veus i, de vegades, ni tan sols els reconeixes. Hi ha regals per tots els gustos: dolços, refrescants, amargs, picants, àcids, agradables al paladar o decididament desagradables; alguns responen a les nostres expectatives i d’altres ens descol·loquen totalment. Fins i tot hi ha regals que no els descobreixes fins passat un  bon temps,  fins que reconeixes que allò que era tant inaguantable és, a la fi,  un regal preciós sota un paper que mai haguessis triat ni imaginat.

El nostre pas per la vida no comença amb la gestació i el naixement, ni acaba amb la mort física del cos, però el cos és el primer regal, imprescindible, per venir a viure a la Terra. Necessitem aquest vestit únic i especial per moure’ns en aquesta tercera dimensió, de la mateixa manera que necessitem posar-nos un vestit de busseig per viure i explorar el fons del mar, com necessitem el vestit d’astronauta especial per viatjar a l’espai, i tants vestits  especials com calgui per investigar allò que està més enllà del conegut.

El nostre primer regal, el cos, és un vestit amb data de caducitat i, quant més temps el fem servir, inevitablement s’anirà desgastant fins que arribi un moment que ja no ens serà útil, o ja no ens caldrà, i l’abandonarem per deixar aquest món i tornar a la nostra essència,  a la Unitat, allà d’on venim, allà on tornarem inevitablement i oportunament amb una gran felicitat, a la veritable essència d’Amor i Llum que som en realitat.

Haurem acabat l’excursió per la Terra i transcendirem aquest pla per anar a un altre, amb tots els regals que haurem descobert durant el nostre camí terrenal, aquells que són invisibles als nostres ulls físics, que no pesen, que no es poden comprar a les botigues, ni robar, que no són materials i  que són els que realment ens han fet viure: l’amor en totes les seves formes i manifestacions, l’amor amb majúscules l’Amor incondicional.

L’Univers, amb els seus 13.840 anys d’edat aproximativa, amb tots els seus 2 bilions de galàxies que es calculen actualment, cadascuna amb bilions d’estrelles, quatre bilions de sols i de planetes que giren al seu voltant, segueix expandint-se. El planeta on vivim, la Terra, amb desenes de bilions d’espècies de tots el regnes de la naturalesa, mineral, vegetals, animals; cada espècie amb mil milions de components,  incloent l’espècie humana: els vuit mil milions d’éssers humans, dels quals jo, i  cada un de nosaltres som solament un representant, es calcula que fa 4.500 milions d’anys que orbita al voltant del sol i sobre si mateixa en una rotació perfecta.

Tot en el bastíssim Univers està en absoluta sincronització, tot té un ordre natural perfecte que fa que tot això giri en harmonia des de fa mils i  milions d’anys. Intenteu imaginar,  mirant el cel a la nit, tota aquesta immensitat i llavors torneu, a poc a poc, al vostre i meu  petit jo... Tot en l’Univers inabastable està com correspon, l’únic que està inquiet en ell som nosaltres, soc jo, ets tu... el demés està tot al seu lloc.

Quan ens adonem de la immensitat de la que formem part, perfectament dissenyada,  que som energia igual que tot el que ens envolta, espurnes de la mateixa energia d’amor que ha estat capaç de dissenyar,  ordenar i mantenir tota l’existència, aquest evidència ens hauria de fer més humils, més humans òbviament, més amorosos i riure’ns de nosaltres mateixos quan ens sentim criticar l’absurditat del món.

Com és que la nostra vida no està en el seu lloc? Com és que ens creiem que l’ésser humà està per sobre tota la creació, que som  amos de tot el que es belluga i que proclamem sense cap escrúpol, que aquí hi ha alguna cosa que no funciona, que s’ha de canviar, que està malament,?

La vida ens diu que tot està al seu lloc, que no hi ha res casual, que hi ha una Consciència infinita i amorosa que sosté tot l’Univers. No creieu que la vida es mereix que confiem en ella? Que ja és hora que posem l’atenció en les coses que ens passen, en els senyals que ens arriben al cor i a la intuïció,  per començar a transformar tota les nostre vivències en regals de vida? Som part d’aquest Univers perfecte i estimat, som estimats, som sostinguts, mai estem sols.

No és fàcil estimar dins la matèria. Per estimar de veritat cal reconèixer el nostre veritable ésser dins de nosaltres mateixos. Recordar i reconèixer qui som, no identificar-nos amb aquest cos sinó amb el qui habita aquest cos, no identificar-nos amb aquests pensaments reiteratius i angoixants sinó en qui està observant aquests pensaments. Ens cal destriar el gra de la palla: què és aparença i què és essència, què és el que ens fa sentir bé i en pau i  què és el que ens fa sentir malament i no volem ni necessitem pel nostre creixement personal i únic.

Cal canviar la pròpia mirada negativa sobre el que ens passa perquè arribin canvis a la nostra vida. Ens cal confiar, escoltar,  mirar amb uns altres ulls, ser capaços de fer un pas més enllà per adonar-nos de la nostra petitesa i acostar-nos, amb ella i en ella, a la immensitat de l’existència que és Amor. 

 EL MOMENT PERFECTE 

Quantes vegades ens preguntem quan serà el millor moment per començar una cosa nova  que desitgem fer, però que no veiem el moment de començar-la, potser perquè ens fa una mica de por, potser perquè no sabem com fer-ho, o potser perquè creiem que ens supera... Comencen els dubtes! Però...

No existeix mai el millor moment des de la ment. Existeix solament el moment perfecte per a cada cosa quan aquesta es dona, quan passa, quan succeeix, quan arriba. Un fill no neix massa tard ni massa d’hora, neix en el moment just que està preparat per a néixer. Un treball no comença ni acaba abans o després del que pensem,  comença i acaba en el moment just que arriba el canvi. Una mort no arriba ni massa d’hora ni massa tard, arriba en el moment just que l’anima decideix marxar.  Una malaltia mai no apareix en el pitjor ni en el millor moment que podia haver succeït, simplement es manifesta a l’exterior quan necessita ser reconeguda. Tot arriba en el moment perfecte que ha d’arribar. I com ho podem saber?...  Doncs perquè està succeint, perquè ja està aquí.

ARA és l’únic moment perfecte que sempre esperem. Ara, tot el que passa ara, és perfecte. No vol dir que ens agradi, que sigui allò esperat, que ens convingui o no, simplement ha succeït i, si ha succeït, és el moment en que havia de passar i que nosaltres havíem de viure.

No sempre són les nostres decisions, ni les nostres expectatives, ni els nostres pensaments els que dirigeixen la nostra vida, encara que ho sembli, sinó allò que ve, allò que arriba, allò que apareix en el nostre dia a dia  i que ens portarà  moltes vegades per un nou camí que no haguéssim ni imaginat, que no sabem com serà, però que ben segur que ens portarà un nou aprenentatge.

Quan la vida s’ajunta amb les nostres expectatives, amb el nostre sentir, amb el nostre anhel més profund, una porta s’obre i l’existència es desplega als nostres peus, llestos per recórrer-la. Que important que és escoltar-nos a nosaltres mateixos, per poder descobrir el nostre veritable sentir, el per què estem aquí, per a què hem vingut, què és el  que fa vibrar el nostre ésser! Hem d’aprendre a escoltar el nostre cor i tenir la calma suficient per donar-nos compte de quan allò que fem, allò que diem o allò que  escoltem ens fa sentir bé, en pau o, al contrari, ens comprimeix l’ànima. 

El que costa és acceptar, perquè el nostre instint ens fa lluitar contra allò que ja és, contra alguna cosa que ja ha succeït i no volem que hagi succeït, i podem arribar a desacreditar i a  maleir tot el que no ens  agrada o  creiem que està malament, perquè necessitem desfogar-nos d’una manera o altra. Ens sentim feliços quan el què arriba és del nostre gust, o respon a les nostres expectatives, i ens sentim desgraciats quan el que arriba ens trenca aquestes mateixes expectatives. No volem acceptar, no volem cedir, no volem posar-li-ho fàcil a la vida.

Però la vida som nosaltres, nosaltres som els que estem xipollejant frenèticament en el riu mentre la corrent continua el seu camí, i som nosaltres també els ocells que aixequen el vol amb el seu trinar. Nosaltres som els que estem cridant i també som el silenci més serè i profund. Nosaltres som tot, el riure i el plor, la felicitat i l’angoixa, la guerra i la pau, la compassió i l’odi, el naixement i la mort, el coratge i l’espant, la creativitat i la inactivitat... Nosaltres som la vida que vivim, i tot el que ens succeeix són capítols que venim a viure per descobrir el tresor amagat que contenen.

Si la vida som nosaltres... Com no acceptar-la quan arribem al final de la nostra resistència a negar-la? No parlo de claudicar, de rendició, de victimisme. Parlo d’acceptació,  d’obrir-nos a la vida que És, amb la consciència que no estem mai sols, que hi ha un amor infinit que sosté el nostre ésser i que viu en nosaltres. Parlo d’agafar el toro per les banyes, mirar-lo als ulls amb respecte i fer-lo a un costat per contemplar el què hi ha al darrere i fer un pas endavant. Parlo de comprendre que cada moment és el moment perfecte per continuar creant la nostra vida i per a tot allò que hagi d’arribar, sigui del color que sigui i del gust i la textura que sigui.

Estem a les portes d’un nou any, arriben les intencions i els desitjos, i el meu és que cada persona trobi el seu moment perfecte per anar avançant en el coneixement d’un mateix i de tot el nostre potencial amagat i latent. ARA és el moment perfecte per confiar en qui som i en el què ens arriba, perquè som  molt més poderosos que tot el que ens passa i ens passarà en aquest trànsit terrenal i acceptat.

 

I AIXÒ ET FA LLIURE!

Quan estic connectada al  meu ésser em sento en una altra dimensió, en un altre estat;  quan em  puc sentir a mi dins meu, és com estar a un altre món en el que els meus ulls només contemplen, en que el verd brillant de l’herba està amb  mi i jo amb ella i sento la seva suavitat, la seva frescor, sense necessitat de tocar-la ni d’abastar-la amb els meus pobres i limitats sentits físics. És quan estic amb tu, Ernest,  i tu en mi, a dins, molt endins, que tot el de fora es converteix en  un regal, un regal bonic per admirar i contemplar,  res més.

Gaudeixo tant estant amb tu!

“Mama, i jo també gaudeixo estant amb tu. Aquests moments són els nostres moments, quan el soroll  para, quan la calma s’estén, quan el silenci es fa mestre de tot, quan l’entorn esdevé una pintura...  Ja  som.

Fes  que aquest estat flueixi cada cop que ho necessitis, o quan  t’arriba sense esperar-ho. Gaudeix de cada moment  i quan la situació se  t’emporti, respira,  no la rebutgis,  no la neguis, no intentis lluitar-hi en contra. Obre els braços i abraça-la, abraça’t, ets tu agafada en una teranyina sense aranyes... No et moguis,  no t’apressis, no vulguis deslliurar-te’n a força d’estrebades, perquè l’únic que aconseguiràs serà quedar-te  més enganxada.

No, quietud, necessites quietud quan estàs alterada,  necessites  respirar i intentar veure’t. Si et pots mirar, veuràs el teu propi ego reaccionant en una explosió barreja de ràbia, de neguit, de por, d’impotència... L’has de reconèixer, és l’ego orgullós que no vol cedir, que es resisteix a claudicar encara que, en el fons, li sàpiga greu haver  tornat a caure en la xarxa descontrolada  de les emocions.

Quan et contemples a tu mateixa en l’ego, aquest ja comença a afluixar, a relaxar-se i a penedir-se de la situació. Després no en facis un cavall de batalla,  no et sentis malament ni et critiquis, més aviat intenta riure’t de la situació  perquè, al final, només és una altra relliscada en el mar de les emocions i  els sentiments. Si t’ho prens amb  bon humor tot cedeix, el riure t’allibera de totes les emocions que t’han enclaustrat i et tornes a reconèixer en aquest viatger o viatgera de les estrelles en  missió vital a la Terra. No ets res d’això altre que et trava. Ets llum, ets vida eterna, ets exploradora d’amor a la Terra, ets tu, soc jo,  ets amor cercant més amor... només que estàs a la matèria i costa de transitar-hi a vegades.

No importa que hi hagi moments que la densitat ens pesi, que els pensaments de victimisme o de por apareguin i ens arrosseguin, és  normal, estem a la Terra, i venim  a  viure’ls, tot això  també ens ensenya i ens dona la pauta del nostre pas.  Les emocions, els sentiments, els pensaments vénen com les onades del mar i tornen enrere,  una vegada i  una altra, i a la platja, a les roques, a la cresta de les ones sempre quedem nosaltres, cada vegada més vius, cada vegada més  savis, cada vegada més  alliberats en aquest nostre camí de retorn.

Les coses són, les situacions apareixen,  hi ha  fets que dolen,  que no agraden, que no voldríem, però tu ets tu, però tu ets on ets, ets qui ets, estàs on estàs, sigues conscient d’això. El nostre aprenentatge va  molt més enllà de l’experiència a la Terra. La nostra mirada quan tornem a la nostra essència, no té res a veure amb la mirada que tenim quan som a la matèria. La Terra ens permet experimentar, ens permet descobrir qui som i aprendre a ser feliços quan podem anar-nos desprenent de totes les limitacions de pensament, de mirada, de creences... Com fan els arbres, que van deixant anar, una a una, les seves fulles quan és el moment; que no trenquen, que no arranquen, que no violenten,  sinó que senzillament es desprenen, deixen que el seu cicle avanci seguint la  seva natura i no intervenen, ni es resisteixen, ni s’oposen a que tot sigui com és i que els cicles es vagin donant fins arribar al moment lliure i gratificant de deixar-se anar a la  nova dimensió, al nou cicle que s’anirà transformant amb més vida, amb una vida nova.

Nosaltres, mama, ho sabíem. Sabíem que mai ens deixaríem, que aquella intimitat, aquella profunditat, aquella intimitat ens uniria per sempre,  i això és el que estem vivint ara  i el que ens espera quan arribi el  moment de desprendre’s del vestit del cos i tornar al nostre ésser lliure, lluminós i feliç que realment som tots. I això et fa lliure.”

 

 EL PODER DE LES PARAULES

Us heu adonat que estem envoltats de paraules? N’hi ha per tot arreu, i el seu ressò ens acompanya sempre, fins i tot quan tanquem els ulls i estem en  complet silenci. Les paraules ens omplen el cap, les tenim gravades a tot arreu, a la ment, al cor, a les mans, les utilitzem contínuament fins i tot quan tenim la boca tancada. Les paraules bateguen en nosaltres.

Les paraules tenen un gran poder en elles mateixes, i encara que hi ha sinònims que  comparteixen un significat comú, cada paraula té el seu propi color, la seva música, el seu aroma, el seu tacte, cap és igual. Hi ha paraules que acaronen, que abracen, que capaciten, que fan créixer ales, que consolen, que obren el cor, que asserenen l’ànima, que creen paisatges increïbles, que et fan creure en tu, que t’alliberen, que et llencen al futur...

 Així mateix, hi ha paraules que enfonsen, que tanquen, que escurcen ales, que incapaciten, que trenquen el cor, que destrossen l’ànima, que esclavitzen, que et fan conèixer l’odi, que aplanen, que escapcen iniciatives, que fan plorar, que dolen molt.

Les  paraules que creixen dins nostre i exploten a l’exterior inconscientment, sense pensar, sense mesurar, tenen el potencial suficient per poder convertir-se en amor  o per poder convertir-se  en botxins, segons el vestit amb que vinguin embolcallades. El que fixarà realment la seva identitat al qui les rep és la intenció i l’entonació en que són expressades:  una mateixa paraula pot fer-te créixer com un arbre esponerós o pot fer-te encongir com un cuc sota terra, et pot donar força i vida o et pot emmalaltir i anular.  La màgia de la transformació no la donen les paraules soles, sinó la intenció i l’entonació en que són dites.

Els infants quan són petits no entenen el significat de la majoria de coses que els diem, ells reaccionen a la calidesa o a la fredor que transmeten segons sigui  la nostra entonació, el to amb què estem parlant, la  manera com els mirem als  ulls, com els tenim agafats... Ens llegeixen l’estat d’ànim i senten amb el seu cos la veritat o la indiferència d’allò que els estem dient. No comprenen el significat, però comprenen l’amor i també el desamor que desprenem més  enllà de les nostres paraules. I actuen en conseqüència.

Sí, tenen un gran potencial de poder les paraules i no en som conscients moltes vegades. Les utilitzem a tort i a dret sense saber que tenim una vareta màgica a la gola que pot encisar i crear llum, molta llum a qui va dirigida, o convertir-se  en una espasa tallant  i punxant que dona lloc a la foscor, a molta foscor al qui la rep.

Hi ha persones que tanquen les paraules a la seva mida i així es converteixen en jutges per la resta del món. Utilitzen aquest tresor valuós per criticar tot allò que no els agrada, o no entenen, o no són capaços de fer, o d’intentar, o de canviar, o d’imaginar. Des de dalt la finestra del seu castell contemplen el món per una escletxa, adequada a la mesura de la seva por, i des d’aquest refugi llancen les crítiques, els judicis i les queixes a tot i a tots. Són els  mags de les Paraules Fosques.

Hi ha persones que intenten contemplar el món  amb una mirada més àmplia, més lliure, persones obertes a aprendre contínuament el que la vida  els ensenya i els aporta en el seu dia a dia, que intenten utilitzar aquest tresor valuós per estimar i respectar tot allò que, encara que no els  agradi, o no sàpiguen si seran  capaces de fer, intenten viure des d’una altra perspectiva més alta que els porta a descobrir, a imaginar i a compartir una nova manera de ser i d’estar al món més neta, més amable, més joiosa. Des de la seva nova realitat llancen paraules d’amor, d’esperança i de transcendència per volar més enllà de tot allò imaginat. Són els Mags de les Paraules Lluminoses.

Ens cal ser conscients del poder que tenen  les paraules que fem servir per dirigir-nos als altres i  també a nosaltres mateixes. Escoltem-nos i escoltem el ressò que ens deixen dins. Siguem curosos, intentem pensar abans de parlar o de qüestionar als demés i –una cosa que em va ensenyar el meu bessó fa temps- si el que vaig a dir no ha de servir per aclarir, il·luminar i donar pau al qui m’escolta, val més callar, val més el silenci.

Si hem de parlar, tinguem clar com utilitzarem la nostra vareta màgica, que sigui des de les paraules dels Mags de Llum. Fa falta més lluminositat a la Terra, i també a les nostres vides.

 

Maria Dolors Beltran Boixadera

dbeltra2@hotmail.com

 NO FAIG RES

Quan treballava a l’escola Bressol, ja fa uns anys, una tarda em va cridar l’atenció una nena de 2 anys que estava asseguda a l’orinal i mirava el que passava al seu voltant. No es bellugava, no cridava ni reia, només mirava, només estava. Me la vaig mirar uns minuts i em va arribar a l’ànima la seva atenció, el seu centrament, i no vaig poder resistir la temptació de preguntar-li què feia... Em va mirar profundament, sense moure cames ni peus, i em va dir: “No Faig Res”, va recalcar les tres paraules sense canviar la seva mirada. I aquella mirada i aquella resposta em va arribar al fons, perquè, era cert, no feia res, però en aquell no fer res, ho feia tot. Tota ella era presència; sense estar, estava a tot arreu, estava en tot, era. Li vaig donar les gràcies internament, perquè m’acabava de donar una lliçó de vida immensa. Jo, aviat em jubilaria i el meu desig era poder fer només allò que volgués fer i no haver de fer res que no sentís de fer. Jo volia ser com ella.

NO FER RES és un regal, un regal al que no estem acostumats i que, quan el tenim a les mans, moltes vegades no sabem què fer-ne, ens ve gros, ens sentim incòmodes, sembla que estiguem fent alguna cosa malament i sentim la necessitat urgent d’omplir-lo d’alguna cosa. I és que estar sense fer res és estar amb nosaltres mateixes, és l’oportunitat de mirar-nos cara a cara a soles i sentir-nos, donar-nos permís per sentir i per saber què ens agradaria fer, què és el que ens ve de gust sense pensar que estem faltant a ningú... I no en sabem.

No sabem estar amb nosaltres mateixes, perquè normalment sempre tenim la mirada enfocada cap a fora, cap al què veiem, cap el què ens diuen, cap a l’opinió general, cap al què hem de fer, cap el que hem de pensar i el que hem de decidir... I a fora hi ha molt soroll, moltes opinions contradictòries, molta rapidesa, moltes maneres de fer i pensar, molta por, molta incertesa, i en tot aquest batibull ens movem, respirem, treballem i intentem trobar el nostre lloc, la nostra parcel·la que ens identifica per ser escoltats, per ser tinguts en compte, per sobresortir de l’anonimat, per ser algú, per ser estimats perquè, en el fons, tots necessitem sentir-nos estimats.

Vivim, inconscientment moltes vegades, en l’eterna necessitat de fer i de manifestar que hi som; contínuament hem d’estar fent alguna cosa, perquè tenim una llista molt llarga de coses que hem de fer i les hem de fer molt de pressa per poder-ne fer encara més. Tot va tan de pressa, tot passa tan ràpid que vivim en l’angoixa d’haver de fer per no quedar fora de la cursa. Quina cursa? No ho sé, però cal córrer, tot ens impulsa a córrer acceleradament, fins que un dia potser la vida, o potser nosaltres mateixes, ens parem i ens adonem que res de tot això té a veure amb qui realment som, que tota aquesta necessitat de córrer, de tenir, de comprar, de fer diners, de destacar, de ser algú, ja no té sentit perquè és buit, perquè res de tot això pot donar-nos el que realment busquem, que és amor, que és aquesta pau, aquesta perfecció amb la que venim quan naixem...

I en mig de tan caos, un oasis: NO FAIG RES... Pau, serenor, calma, observació plena, completesa, totalitat, consciència.

No fer res, és fer molt. És deixar-te sentir, deixar-te observar, és deixar que les coses passin sense tu intervenir, sense tenir la necessitat d’intervenir, sense tenir la necessitat d’haver de fer, d’haver de dir, d’haver de ser i poder viure, a canvi, el que el teu cos et diu, confiant que cada dia, a cada moment, la vida et posa al davant allò que arriba i que és per tu. Deixar la necessitat constant de ser aquest personatge que el teu ego et fa pensar que ets i centrar-te en el que sents, entrenar-te a no fer, a no dir, a escoltar i respirar abans de manifestar allò tan important que necessites dir i que, després de respirar, t’adones que tampoc ho és tant...

Tu ets la primera persona que has d’estimar. Tu ets la que t’acompanya des que vas obrir els ulls a aquest món i la que t’acompanyarà quan sigui el teu moment de sortir-ne. Sigues la teva millor amiga, conèixer-te, respecta’t, estima’t, accepta tot el que sents, t’agradi o no, és la teva ment la que et fa jutjar i la que et fa creure que hauries de ser d’una altra manera. Ets única, no hi ha cap altra persona com tu, ni hi serà mai.

No deixis que res alteri la teva felicitat, la teva pau interna. Continua vivint l’ara i aquí, sense accelerar ni frenar res, tot arriba quan ha d’arribar i l’únic que cal és agrair i estimar cada moment, perquè tot canvia.

La societat ens despista molt i sap com encantar-nos i enlluernar-nos, però no oblidem mai la petita fada, el petit mag que portem a dintre i que és la nostra llum, única, perfecte, la que no jutja, la que no exclou, la que no demana res, només espera, només t’espera que la miris, que la reconeguis, que l’escoltis, que la vegis, que juguis amb ella, que riguis, que facis realitat tot els teus somnis, que siguis valenta perquè ella és tu, el teu veritable ésser, de viatge temporal per la Terra, per aprendre a discernir l’amor incondicional i etern entre tota la fanfàrria falsa i escandalosa, buida i finalment trista que ens ofereix aquesta societat tan brillant i tant enganyosa.

Aprenem totes i tots a poder dir, de tant en tant, des del cor: No Faig Res... i quedem-nos en pau. Gràcies, gràcies, gràcies.

Maria Dolors Beltran Boixadera

 

 EL DISCURS DE LES FLORS

Passejant pel camp qualsevol dia d’aquesta primavera que ja ha deixat pas a l’estiu, qui no ha gaudit de les flors que apareixen aquí i allà? Només fent el fet de deixar lliure la mirada perquè  pugui navegar d’un cantó a un altre, relliscant per damunt el paisatge de fons, les flors són les grans protagonistes. Esquitxades  o  en grans trams, solitàries o en grup, inesperades i sempre belles, les flors impacten els nostres ulls, els nostre sentits, ens il·luminen la mirada, ens enamorem l’ànima.

De mica en mica, em vaig adonant que el terme “flors” dona nom a una infinitat de formes, colors, aromes i varietats immenses... Des de les més senzilles i esclatants, des de les més complexes i recargolades, totes agraeixen la nostra mirada, i s’estiren cap amunt amb la tija que les enlaira a més o menys distància del terra, per tal de ser contemplades...

Algunes, tímidament amagades entre l’herba, només treuen el cap, i altres, obertament presumides i provocants, es deixen admirar estufades. Unes altres es dissimulen entre les seves companyes, totes idèntiques, fugint de tot protagonisme, mentre  les més solitàries i audaces no tenen cap  por a mostrar-se tal com són i, des de la seva solitud i apoderament, allarguen la tija per enfrontar orgulloses el món que les ha fet néixer.  N’hi ha que de tant petites i discretes costen de veure, però quan t’hi acostes i les observes  t’adones de la seva complexitat i boniquesa. Algunes es panseixen molt ràpid i n’hi ha que allarguen més temps, també depenent del terreny on han sorgit i on es desenvolupa la seva vida... 

Però totes, totes, surten de la mateixa terra, respiren el mateix aire, reben la mateixa pluja,  el mateix sol, les ombres que les amaguen i les tempestes que cauen al seu damunt i les marquen. I totes, totes, viuen el seu temps d’existir, el gaudeixen, s’expandeixen tant com la seva  naturalesa els permet, s’obren a rebre els insectes que s’alimenten del seu nèctar i fan possible la seva reproducció i, quan és el moment, comencen a marcir-se, es desprenen dels seus pètals i quan finalitzen el procés, moren i tornen a  la  terra.

I mentre les miro i passejo em va venint el pensament que les flors són com les persones, o les persones som com les flors, senzilles i complexes a la vegada, algunes abocades a expressar-se cap a fora amb tota la fanfàrria,  i altres més fixades cap endins cercant la profunditat... Algunes tímides i porugues i altres decidides i sense por;  algunes  silencioses i humils i altres cridaneres i arrogants; algunes plantant cara a la vida des de la resistència a acceptar el que és i altres acceptant i abraçant la vida que és; Unes precioses per fora i  altres precioses per dintre, algunes creixent amb moltes  més dificultats que les altres depenent del lloc on han  nascut i on es desenvolupa la seva  vida... o una mica de tot a la vegada.

I també totes,  totes, vivim a la mateixa  mare Terra que ens acull i ens sosté,  respirem el mateix  aire, rebem la mateixa pluja quan ve, el  mateix sol, les hores d’ombra que ens amaguen i ens reclamen conèixer la llum, i les tempestes que ens cauen al damunt i també ens  marquen... I totes, totes vivim el nostre temps d’existir aquí, de gaudir,  d’expandir-nos tant com la nostra pròpia  naturalesa i voluntat  ens permet. Vivim el nostre temps d’obrir-nos a tots els factors externs que ens envolten i ens permeten créixer i reproduir-nos i crear...  i quan és el moment precís el nostre cos comença a  marcir-se i arribarem en algun moment, més llarg o més curt,  al procés de morir i tornar, una part a la terra, l’altre més enllà, a un nou pla d’existència.

Les flors són felices sent el que són i no pretenen ser res més, els animals també. Solament els humans, entre totes les espècies que vivim  a la Terra, no estem contents amb el que som, ens costa acceptar com som i moltes vegades desitjaríem ser diferents, ser uns altres.

Les persones pensem, i per tant raonem. I com que raonem ens separem de la vida que és, la que arriba cada dia, i passem gran part de la vida que tenim a les mans pensant-la, en comptes de viure-la. Pensem en com la volem, pensem en com podem controlar-la perquè respongui a les nostres expectatives i desitjos, pensem en com evitar els riscos perquè no afectin la trajectòria que ens hem marcat, pensem en la felicitat que tindrem quan la vida ens doni allò que volem, ens aixequem a trompades  de les patacades del camí que, de manera inevitable rebem, a l’igual que un infant ha de caure alguna vegada per aprendre  a caminar i ens llancem a projectar un futur somniat que mai arriba  i, a canvi,  ens oblidem de viure el present.

Ens pensem més intel·ligents que les flors i els animals, i segurament ho som, però les flors i els animals són molt més savis per viure la vida i formar-ne  part,  molt més savis que nosaltres, sens dubte.

Potser hauríem d’aprendre dels altres éssers vius, no fos cas que l’arbre ens arribi a tapar el bosc.

Maria Dolors Beltran Boixadera

mamasocaqui.com

 

CONNECTAR-NOS AL SOBRENATURAL

 “El més natural seria que estiguéssim connectats al sobrenatural, a allò que és i va més enllà de nosaltres, a la transcendència del nostre “jo” efímer per anar accedint al nostre ésser intern i descobrir qui som.” Un dia vaig escoltar algú que deia aquestes paraules i vaig pensar que eren ben certes, perquè el més natural, el més proper a nosaltres mateixes, a totes les persones, seria estar connectades a l’Univers del que formem part, juntament amb tot el que existeix. 

Però ens hem allunyat tant, com a humanitat, d’aquesta percepció, d’aquesta transcendència, ens han fet creure tant que no existeix res més enllà dels nostres limitats sentits físics, ens volen fer creure, sí o sí, que els nostres veritables objectius i referències als que podem i hem d’aspirar són aquelles que tenen data de caducitat i que poder adquirir-les es converteix en l’objectiu i el fi de les nostres vides i la nostra raó d’existir. 

La veritat és que som molt més que aquest cos efímer al que estem tan aferrats i identificats, som una conjunció perfecta de matèria i esperit. La primera és passatgera i amb data de caducitat, el cos és el vestit amb el que venim a aquest món per a poder viure-hi. La matèria és meravellosa perquè ens permet experimentar totes les accions, les emocions, els sentiments, els desitjos i els anhels mitjançant la capacitat de relacionar-nos amb nosaltres mateixes, amb els demés, amb la naturalesa i totes les formes de vida, amb el misteri del cosmos i l’Univers.

La matèria ens permet experimentar des del més dens al més sublim, des de l’odi més profund a l’amor més incondicional, ens permet carregar tants pesos i culpes com necessitem fins arribar a la comprensió i al perdó del passat, ens permet anar des de l’obscuritat més absoluta a la llum més radiant, d’un extrem a l’altre, d’una vida a l’altra, tot per anar evolucionant en Amor i en Consciència. El que ahir era un dogma immutable, avui ha quedat definitivament enrere, el que avui ens sembla un èxit increïble més endavant serà refutat pels nous coneixements, per la nova manera d’entendre la vida.  Tot és un aprenentatge i una connexió constant que arriba quan es donen totes les condicions per ser escoltada, vista i compresa, tot es mou, tot evoluciona en diferents temps, en diferents ritmes, tot arriba quan és el moment d’arribar. Hi ha tant per descobrir, per profunditzar, per aprendre de tot el que som i de tot el sentit del què ens passa a la nostra vida! Hi ha tanta unitat en el que som i el que és la naturalesa, els demés éssers vius i l’Univers nascut de la gran i amorosa Consciència d’Amor de la que ha sorgit tot el que existeix i És! 

Creixem en vertical, però no creixem en amplitud ni en profunditat i això ens dona una visió distorsionada, febril i desequilibrada del nostre pas tan efímer en aquesta vida terrenal que ens angoixa perquè no ens sosté, perquè no ens dona pau, perquè no ens permet pensar ni respondre a les grans preguntes que la humanitat s’ha fet des dels principis de la vida: Qui soc? D’on vinc? Per a què estic aquí? On vaig?

 Aquestes preguntes han sobreviscut a tots els segles d’història, d’evolució, de coneixements adquirits, i són tan vives com ho foren en els seus inicis, són tan misterioses, profundes i vitals que continuen vigents, avui més que mai, perquè aquest món tan controlat en el que vivim actualment, amb tanta pressa, amb tanta exigència, amb tanta necessitat que els demés ens donin el vist i plau, amb tanta por de quedar-nos enrere en aquesta cursa sense sentit, amb tanta desigualtat i amb tanta informació que ens desinforma, i un llarg etcetera, ens allunya cada vegada més de nosaltres mateixes, de la nostra essència, de tot el que realment és valuós i no es pot comprar ni trobar fora de nosaltres mateixes. 

Realment, el nostre veritable ésser, allò que som i pel que hem vingut, aquella guspira de llum que totes i tot el que existeix portem dintre, sorgida de la Consciència absoluta que ho va crear tot, tant és com la vulguem anomenar: Amor, Font, Deu, Buda, Divinitat, Alà... aquesta guspira de llum que no és matèria, que no té data de caducitat, que continua evolucionant més enllà del nostre cos físic que mor, això és el que realment som, i és el que ens manté vives aquestes preguntes que un dia o altre ens plantegem quan la realitat de la nostra efímera existència com éssers humans se’ns fa patent, o quan la nostra existència aquí comença a perdre el sentit i no respon al que realment desitgem trobar: aquest sentit a la vida que totes sabem en el nostre interior que té relació amb aquest anhel profund d’Amor, de Vida més enllà de la vida, d’aquesta transcendència que ens porta a la Unitat.

El nostre camí és un camí de tornada cap aquesta Consciència d’Amor, un camí d’aprenentatge que no té fi, que ens porta cada vegada més cap al nostre interior i ens porta a contemplar i connectar-nos amb tot el “sobrenatural” que és la nostra veritable naturalesa, sentir que som molt estimades, que tot té un per què i un per a què, que tot arriba quan ha d’arribar i que obrir-nos a la vida sense por és perdre la por a morir, perquè qui realment som no mor mai. Existeix un llenguatge d’ànima per a nosaltres: les sincronies, els senyals, les repeticions que es succeeixen, els pressentiments, les percepcions, les intuïcions, la inspiració, la certesa que es sent al cor, aquesta veu interna que podem sentir... És necessari estar alerta a tot el que ens cridi l’atenció, parar-nos un moment, mantenir el canal obert a percebre els senyals de l’Univers de la mateixa manera que és necessari tenir el mòbil connectat per a rebre qualsevol missatge, obrir la ment al què ens succeeix i al per a què ens succeeix, obrir-nos als nous descobriments de la Ciència en el que es refereix a la mort, a l’ànima i a la transcendència, travessar la porta de la por que ens separa d’una nova oportunitat, d’un nou aprenentatge i crear-nos una vida que tingui realment un sentit de ser viscuda. 

Maria Dolors Beltran Boixadera

 mamasocaqui.com