Mama sóc aquí

 EL PROPÒSIT DE LA NOSTRA VIDA

Estem novament a Perú. En aquest 2026 s’han complert 40 anys des que en Chicho va sortir del seu país amb un grup de músics, amb la il·lusió de veure món, estudiar música a Europa, tornar després al seu país amb tot allà après i fundar una  escola de música allà. Van estar uns mesos viatjant per Amèrica del Sud, donant-se a conèixer amb la seva música i després van arribar a Europa, establint-se a Barcelona l’any 1986.

Qui li podia haver dit al Chicho que seria aquí, a Barcelona, un dia qualsevol, tocant davant del Cinema París com havia fet tantes vegades, on veuria per primera vegada la persona que es convertiria en la seva companya de vida?

I qui m’hagués pogut dit mai que seria aquí, a Barcelona, davant d’un grup de música andina com tants n’hi havia en aquells moments, i que sempre m’atreien per la seva música que m’arribava al cor, on quedaria eclipsada per uns ulls foscos que em miraven i un somriure radiant i net que se’m van quedar gravats ben endins?

Res més, això va ser tot. No ens  vam parlar, ell no va deixar de tocar ni jo vaig deixar d’anar on havia d’anar. Però en els dies següents, quan escoltava aquella música en el casset que els vaig comprar abans de marxar, només em venien aquells ulls i aquell somriure... “Ni que tinguessis quinze anys!”, em deia a mi mateixa. Era absurd, sense sentit... Qui eren? Estaven de pas per Barcelona? Qui era aquell noi i què tenia a veure amb mi?

Justament llavors va néixer la meva primera neboda i va ser la peça que em va tornar al meu centre. La vida es va encarregar de mostrar-me quina era la meva  prioritat, em vaig dedicar a viure l’Ariadna i vaig deixar el tema aparcat. Però dos mesos després, estant en una festa colombiana a Barcelona, la meva sorpresa va ser gran quan a la  mitja  part va sortir a tocar un grup de música que eren ells una altra vegada. Al finalitzar la seva actuació, ell va passar per on era jo, prop de l’escenari, em va mirar i em va dir: “Te vi hace unos días delante el Cine Paris, ibas vestida de rojo y negro. Si me esperes un rato vengo y podemos salir afuera a hablar un ratito.” Em vaig esperar, incrèdula encara del que estava passant,  va venir, vam anar a seure a fora en un banc i vam començar a parlar... I ja mai més ho hem deixat de fer. D’això fa 38 anys.

Quantes possibilitats hi havia que vivint en terres tan llunyanes i amb vides tan diferents ens arribéssim a trobar i a estimar tant com per unir les nostres vides? Ens ho hem preguntat moltes vegades amb en Chicho, però després de tants anys la  resposta la tenim molt clara... És perquè, senzillament, havíem de tenir l’Ernest.

D’alguna  manera, l’Ernest ens havia triat com a pares i la vida es va encarregar d’ajuntar-nos. El demés ho vam fer nosaltres per l’amor que sentíem. Per molt diferents que fossin les nostres costums i maneres de viure vam continuar endavant, perquè hi havia quelcom que ens sostenia, alguna cosa que sentíem que ens unia més que les possibles diferències, alguna cosa que havíem de construir, quelcom que seria, sense saber-ho, el propòsit de la nostra vida i que havia d’arribar 10 anys després d’aquella trobada.

Durant molt temps havíem somniat i demanat perquè algun dia poguéssim anar a Perú essent tres, i quan aquest somni es va complir va ser increïble la nostra felicitat i la felicitat de les nostres famílies.  La primera vegada que hi vam anar amb l’Ernest tenia 13 mesos  i ens va sorprendre moltíssim quan vam veure com  abraçava i s’acoblava a la família i al nou entorn ràpidament, com si tota la vida hagués viscut allà. Sempre ens va meravellar que, anant-hi només un mes cada dos anys, estimés tan bojament a les seves cosines i a la família que l’esperaven amb els braços oberts. Hi havia un vincle molt especial entre ells.

Viatjar, doncs, a Perú, ha estat sempre per a nosaltres viatjar a casa. Des de l’agost de 1991 que hi vaig  anar amb en Chicho per primera vegada, Perú ha format part de la meva vida, la seva família va passar a ser la meva família, els seus amics van passar a ser els meus amics i la seva vida, amb les seves il·lusions i disgustos, van passar a ser també els meus, i quan el nostre fill va arribar aquest vincle va créixer encara més.

L’Ernest va arribar a la nostra vida, ens la va omplir, ens la va enriquir de tal manera que el seu amor es va instaurar a les nostres vides i ens les ha modelat com mai haguéssim pogut imaginar. Va néixer, va viure, va estimar, va crear, va ser feliç i va deixar aquest pla terrenal  precisament  des d’aquesta terra que va reconèixer com a seva des del dia que hi va arribar. Va néixer a la terra de la seva mare i va retornar a la seva essència des de la terra del seu pare, segellant així aquest cercle que ens uneix per sempre.

La seva partença no va trencar cap vincle, ans al contrari, ens el va refermar, ens el va esculpir, ens el va transformar i ens va fer sentir i comprendre que per això havia vingut i per això ens havíem trobat:  per transformar la mort en vida, per ampliar la  mirada de qui som, de què som i per mantenir-nos junts des de l’amor incondicional, més enllà de tota limitació terrenal.

Som a Perú de nou, els tres junts en essència, com sempre, i aquesta vegada per un temps llarg que està fent ridículament curt els 30 dies que havíem tingut sempre per estar aquí i que ens semblaven tant llargs. Som a Perú i no estem de pas, els 4 mesos s’estenen davant nostra com una catifa multicolor que s’obre a un munt de possibilitats i que ens fan caminar pels carrers tan coneguts, pels nous llocs que ja han vingut i pels que vindran.

Estem complint el  somni d’en Chicho d’acompanyar i fer feliç la seva mare que, als 95 anys, manté encara la il·lusió de parlar i  compartir, de jugar a cartes, de menjar a gust i de passejar amb la seva cadira de rodes. Poder-la escoltar, fer-la riure, compartir els records viscuts en el passat, poder-li fer la vida més amena, estimar-se físicament en aquest present tan desitjat els dona a tots dos el regal que posa la cirereta al pastís il·lusionat de la seva vida.

I continuem...