Mama sóc aquí

DEIXAR ANAR EL PASSAT

Quan el meu fill Ernest va deixar aquest pla  terrenal i vaig començar a escoltar la seva veu clara i interna que va arribar a mi, el que ell m’ha ensenyat i em  continua ensenyant és immens. Tot el meu camí durant aquests dotze anys ha estat guiat per ell.  Mai he dubtat del poder de les seves paraules i del seu amor per aprendre que res és el que sembla, que tot és Amor, que totes les persones tenim aquesta espurna divina dins nostre i el poder de decidir com volem viure les situacions que la vida ens presenta.

Avui he agafat el llibre que vaig escriure durant els primers anys, que encara ara em sorprèn per la claredat, la força i el poder que ha  tingut per canviar la nostra manera de veure i de viure la vida. L’he obert a l’atzar i he llegit aquest text que ara us comparteixo. Moltes vegades el que més ens  costa és deixa anar enrere el passat i mirar cap endavant, i l’Ernest ho explica d’aquesta manera tan amorosa i clara. Us convido a llegir-lo:

 “El passat,  mama, ja és passat. Ho vam viure, ho vam celebrar, ens va fer feliços, ens va fer grans i ens va obrir el cor per a poder viure ara la continuació d’aquella relació, d’aquell amor, més enllà de tot el terrenal, de tot allò imaginat i esperat.

Abandona les expectatives de  la vida que pensaves que tindries i deixa’t viure a la vida d’ara. No comparis, no desitgis, no et facis expectatives, no pengis en ningú la teva motxilla. Porta-la tu, i quan et pesi massa per poder caminar lleugera, buida-la de tot allò acumulat que ja no  et serveix. Al llarg del camí aniràs trobant altres eines, altres records, altres vivències precioses. No les podràs carregar a la motxilla si la tens plena.

Mama, deixa les joguines del passat, com jo vaig fer amb les meves quan em vaig sentir gran. Deixa els pensaments que et fan mal. Neteja el teu ésser preciós del sofriment que et crea por. Ets lliure, mamu, tot això ja ho saps. Pel camí hi ha  pols, hi ha pedretes que primer potser et semblen  diamants i després descobreixes que no ho són tant... Tot té la seva funció i tot et fa de mestre. El bon mestre no  es veu, però et fa treballar. Mama, no et passa res. És temps de netejar, d’ordenar, de tornar a ubicar els mobles de la casa, de donar allò que ja no vols, perquè s’ha fet vell, perquè no ho necessites, o perquè ja no ho fas servir.

És temps d’estimar-te, tant, que et puguis mirar al  mirall i contemplar la teva llum que esclata sense traves, sense dilemes, sense por. Estima’t, mama, nosaltres ho fem molt. No donis importància al que no en  té. Abandona tota resistència al que És i tota justificació. Deixar de ser algú per senzillament ser, fluir, obrir.

Jo t’acompanyo sempre, t’ajudo sempre. Ara també, quan tu vulguis. Tot ho has de fer amb el cor obert, amb la confiança per bandera. L’Amor és el motor, el motiu, el camí, la troballa.

Mama, anem a buscar tresors, va! Jo ja estic a punt, t’espero...”

                                                         Ernest

 

“Sí, carinyo, tu estàs a punt i jo m’hi estic posant. Sento que vaig avançant cap al despreniment del  passat, vencent de mica en mica la por que em provoca la ment i que em diu que deixar el passat vol dir deixar-te a tu. I això sento clarament que no és així. Desprendre’m del passat vol dir deixar la necessitat que siguis aquí físicament. Desprendre’m del passat vol dir reconèixer la meva por de viure sense tu físicament aquí; vol dir guardar a la meva caixeta de records tots i cada un dels moments viscuts amb tu, el meu fill preciós i màgic, rialler i feliç, el teu somriure, els teus petons, tot l’amor i les vivències compartides amb tu per tornar-les a reviure cada vegada que ho vulgui; reconèixer, plenament, que em  pertanyen totalment i sempre seran part nostra, el nostre combustible, el nostre motor,  el nostre per què.  Desprendre’m del passat vol dir obrir-me totalment a la  vivència d’ara, que és immensament més subtil, més gran, més amorosa encara...

Però millor no posar-hi cap adjectiu. Tot adjectiu limita, no hi ha comparació. Ara, el teu amor ens porta a trencar límits mentals que portem a sobre. Tot és possible i res està tancat ni  acabat.

Vaig caminant per aquest sender, de vegades molt lleugera sentint l’herba fresca i suau sota els meus peus; de vegades camino sota estels màgics i misteriosos, bellíssims; altres vegades el sender és costerut i haig d’esforçar-me per continuar caminant;  de vegades ni tan  sols camino, sinó que m’assec i deixo que el dolor em cobreixi fins que, a poc a poc, torna a marxar i em puc aixecar de nou. De vegades, com  ara, camino per camins de sorra on els peus s’enfonsen i el  pas s’alenteix; encara, de vegades, el camí se’m mostra alegre, feliç, d’una gran  pau i, en altres moments, tot d’ombres tapen el sol i em demanen atenció...

I sempre la força, la llum, l’amor que em guia està dins meu, perquè és l’Ernest i soc jo, soc jo i és l’Ernest. Perquè tots dos som el mateix, perquè el camí el fem plegats, perquè jo soc la seva llum i ell és la meva llum. La separació és aparent. El nostre ésser intern és Un i mai s’ha deixat ni es deixarà.

Amb la ment, amb els ulls d’aquí, només puc sentir una breu pinzellada del que vol dir tot això. No hi ha paraules que puguin explicar-ho. Val  més callar, val més el silenci. Quan intento definir-ho es perd, quan intento dibuixar-ho, ja no hi és.”

(Extracte del  meu llibre “Mama, soc aquí)

Dolors Beltran Boixadera

mamasocaqui.com