Mama sóc aquí

 FER EXTRAORDINARI L’ORDINARI

M’assec davant la pantalla per escriure un nou article i no em ve l’espurna de què parlar; sento com una peresa de pensar o d’actuar... Em decideixo a començar i deixar anar els pensaments, les emocions i els sentiments que pugui arribar a sentir... Sento un silenci dintre meu, un silenci ple de pau i de possibilitats, un silenci que em parla de calma, de respecte cap al meu estat d’ara... Veig el sol que entra mandrós pel balcó així com em sento jo, sense pressa, és com una sensació de tot està bé.

Veig les meves mans i els meus dits teclejant l’ordinador, no es mou res més, sento el so de les tecles al ser colpejades pels dits, res més, un cotxe escadusser que passa de tant en tant pel carrer i prou.. En el fons és com un deixar anar, deixar anar, deixar... Deixar que tot pensament arribi i se’n torni a anar, que passi davant meu i s’allunyi com aquests cotxes que passen desconeguts pel carrer.

Aixeco la vista i veig els llibres que descansen en les prestatgeries, veig El petit Príncep a primer terme, veig els llibres que ens agradaven i ens continuen agradant tant, Ernest, els nous que han anat arribant, les fotografies estimades que hi viuen, els records.... També els deixo passar.

Estar amb mi, escoltar-me sense esperar res, això és el que ara estic fent, l’únic moviment continuen essent les meves mans que s’ajuden l’una a l’altre contínuament, oportunament, sense cap preàmbul, sense mirar-se... Es saben i es complementen i una sense l’altre ho tindria molt difícil per moure’s i crear amb tanta facilitat... Me’n dono compte de com es necessiten i de com s’ajuden, no només ara, sinó en tot moment. Quina poca atenció els concedim quan tot el dia, des que ens llevem fins que ens adormim treballen juntes per cuidar-nos i complaure’ns en tot!

Quantes persones tenim al costat i al nostre voltant que ens ajuden i els ajudem sense donar-hi importància, sense pensar que sense nosaltres, que nosaltres sense elles, les coses ens serien molt més difícils o senzillament no les podríem fer. Quantes coses ens passen inadvertides perquè són quotidianes i les donem per fetes!

Recordo un escrit que vaig llegir alguna vegada que parlava de fer extraordinari allò ordinari, de fixar-nos en les coses quotidianes que fem sense cap alegria, d’esma, perquè s’han de fer, i les fem amb el pensament volant a qualsevol lloc o afer que esperem que arribi en algun moment i que elevem a la categoria d’extraordinari, quan tan sols existeix en la nostra imaginació.

Es tractaria de posar la nostra energia en el present i fixar-nos en les coses quotidianes que fem cada dia mentre les estem fent, per exemple mirar les nostres mans que es belluguen i treballen conjuntament per fer aquelles tasques que la nostra ment vol ignorar per conegudes, però que són tot un espectacle.

Ser conscients de les nostres mans, dels seus moviments, de la força i l’habilitat que estan imprimint a cada gest, la traça dels seus moviments ajustats a la feina que cal fer, sense treva, sense repòs, ens fa ser conscients de la gran tasca que fem cada dia quan realitzem allò que no mirem ni valorem i que, en canvi, només pel fet de posar-hi l’atenció podríem convertir-les en extraordinàries.

 Fer extraordinari l’ordinari. Que bonic,oi? Posar consciència a la tasca que fem cada  dia i admirar-les, valorar-les i  agrair-les, en comptes d’ignorar-les i avorrir-les. Em pregunto quantes coses podríem elevar a la categoria d’extraordinaries...

-Veure com extraordinari el petó que fem  als nostres filles i filles quan es desperten i quan els deixem o se’n van a l’escola... No és per sempre, és un regal que hem d’agrair cada dia. Això no és EXTRAORDINARI?

- Aprofitar  quan reguem les plantes per admirar-les, per acariciar-les, cuidar-les i dir-los: “Que maques que sou, gràcies  per alegrar-me la vista!” I ser conscients que són éssers vius  que ens necessiten, això no és extraordinari?

-Mirar el reflex que existeix dins d’un bassal quan ha plogut, i deixar que la mirada s’hi enfonsi... és extraordinari.

- Portar a passejar els nostres companys de camí de 4 potes i agrair-los aquesta estona de sortir a caminar i respirar l’aire fresc, mentre riem dels seus rituals i alegria, les seves mostres d’afecte i fidelitat, la seva felicitat quan arribes a casa... Tampoc és per sempre, convertim aquests moments en extraordinaris.

Realment, posar consciència en el que estem fent, en el que estem vivint a cada moment,  és la manera en que allò quotidià que no valorem, però que ocupa la major part del nostre dia a dia, es pugui  convertir en extraordinari, perquè és real, perquè ho estem realitzant, perquè és la vida que creem  i a mesura que li donem valor arribarà la  joia d’agrair.

Agrair allò que tenim i fem, agrair la capacitat de donar amor als que ens envolten, agrair l’amor dels que ens estimen, i agrair totes les possibilitats que ens arriben a cada moment per créixer en consciència i estimar.

Perquè el simple fet  d’estar vius i valorar cada matí l’oportunitat de viure un nou dia,  això és EXTRAORDINARI.

Dolors Beltran Boixadera

Mamasocaqui.com