CONNECTAR-NOS AL SOBRENATURAL
“El més natural seria que estiguéssim connectats al sobre natural, a allò que És i va més enllà de nosaltres, a la transcendència del nostre “jo” efímer per anar accedint al nostre ésser intern i descobrir qui som.”
Un dia vaig sentir aquesta afirmació i vaig pensar que era ben certa, perquè el més natural, el més proper a nosaltres mateixes seria estar connectades a l’Univers del que formem part, juntament amb tot el que existeix. Però ens hem allunyat tant, com a humanitat, d’aquesta percepció, d’aquesta transcendència, ens han fet creure tant que no existeix res més enllà dels nostres limitats sentits físics, ens volen fer creure, sí o sí, que els nostres veritables objectius i referències als que podem i hem d’aspirar són totes aquelles que tenen data de caducitat i que, adquirir-les, es converteix en l’objectiu i la finalitat de les nostres vides i de la nostra raó d’existir.
Però la veritat és que som molt més que aquest cos efímer al que estem tan aferrats i identificats, som una conjunció perfecta de matèria i esperit. La primera és passatgera i té data de caducitat, el cos és el vestit amb el que venim a aquest món per poder-hi viure. La matèria és meravellosa perquè ens permet experimentar totes les accions, les emocions, els sentiments, els desitjos i els anhels mitjançant la capacitat de relacionar-nos amb nosaltres mateixes, amb els demés, amb la naturalesa i totes les formes de vida, amb el misteri del cosmos i de tot l’Univers.
Hi ha tant per descobrir, per profunditzar, per aprendre de tot el que som i de tot el sentit del que ens passa a la nostra vida! Hi ha tanta unitat en el que som i el que és la naturalesa, els éssers vius i l’Univers nascut de la gran i amorosa Consciència d’Amor de la que ha sorgit tot el que existeix i És!
Creixem en vertical, però no creixem en amplitud ni en profunditat i això ens dona una visió distorsionada, febril i desequilibrada del nostre pas tan efímer per aquesta vida terrenal que ens angoixa perquè no ens sosté, perquè no ens dona pau, perquè no ens permet pensar ni respondre a les grans preguntes que la humanitat s’ha fet des dels inicis de la vida: Qui soc? D’on vinc? Per què estic aquí? On vaig?
Aquestes preguntes han sobreviscut a tots els segles d’història, d’evolució i de coneixements adquirits, i són tan vives com ho van ser en el seu origen, són tan misterioses, profundes i vitals que continuen vigents, avui més que mai, perquè en aquest món tan controlat en el que vivim actualment, amb tanta pressa, amb tanta exigència, amb tanta necessitat que els altres ens donin el vist i plau, amb tanta por de quedar enrere en aquesta carrera sense sentit, amb tanta desigualtat i tanta informació que ens desinforma, i un llarg etcètera, ens allunya cada vegada més de nosaltres mateixes, de la nostra essència, de tot el que realment és valuós i no es pot comprar ni trobar fora de nosaltres mateixes.
Realment, el nostre veritable ésser, allò que som i pel què hem vingut, aquella guspira de llum que totes les persones i tot el que existeix portem dintre, sorgida de la Consciència Absoluta que ho va generar tot, tant és el nom que li donem: Amor, Font, Déu, Buda, Alà, Divinitat... Aquesta guspira de llum que no és matèria, que no té data de caducitat, que continua evolucionant més enllà del cos físic que mor, això és el que realment som, i és la que ens manté vives aquestes preguntes que un dia o altre ens plantegem quan la realitat de la nostra efímera existència com a éssers humans se’ns fa patent, o quan la nostra existència aquí comença a perdre el sentit i no ens respon al que nosaltres desitgem, que és trobar aquest sentit a la vida que totes sabem en el nostre interior que té que veure amb aquest anhel profund d’Amor, de Vida més enllà de la vida, d’aquesta transcendència que ens porta a la Unitat.
El nostre camí és un camí de tornada cap a aquesta Consciència d’Amor, un camí d’aprenentatge que no té fi, que ens porta cada vegada més al nostre interior i a contemplar i connectar-nos amb tot el “sobrenatural” que és la nostra veritable naturalesa, sentir que som molt estimats, que tot té un perquè i un per a què, que tot arriba quan ha d’arribar i que obrir-nos a la vida sense por és perdre la por a morir, perquè qui realment som mai mor.
Existeix un llenguatge de l’ànima per a nosaltres: les sincronies, els senyals, les repeticions que es succeeixen, els pressentiments, les percepcions, la inspiració, la certesa que surt del cor, aquesta veu interna que de vegades podem sentir... És necessari estar alerta a tot allò que ens crida l’atenció, parar un moment, mantenir el canal obert per percebre els senyals de l’Univers de la mateixa manera que és necessari tenir el mòbil connectat per rebre qualsevol missatge; obrir la ment a allò que ens passa i al per a què ens passa, obrir-nos als nous descobriments de la ciència en allò que es refereix a la mort, l’ànima i la transcendència, travessar la porta de la por que ens separa d’una nova oportunitat, d’un nou aprenentatge, i ser capaces de crear-nos una vida que tingui realment un sentit de ser viscuda.
Maria Dolors Beltran Boixadera
mamasocaqui.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada