Mama sóc aquí

  

LA MÀGIA DELS SENYALS

Totes les persones que hem viscut l’experiència d’acomiadar un ésser estimat, hem viscut o hem sentit a parlar molt dels senyals que aquests éssers estimats ens envien per fer-nos saber que estan bé i que estan amb nosaltres. Hi ha persones que reben i senten  molt aviat aquests senyals, d’altres tarden més i hi ha persones que potser no les han pogut captar mai, o fins després de molt temps.

Tenen una característica comuna: només les reben les persones a qui van dirigides, que solen ser les mares, pares, germans, familiars molt propers i de vegades, fins i tot, amics molt amics de la persona que ha transcendit. Els altres no els poden percebre normalment ni molt menys comprendre per què allò, aparentment sense cap transcendència i que per ells ha passat desapercebut, a nosaltres ens posa la pell de gallina, el cor se’ns para per un instant i ens omple de joia i d’agraïment infinit. Ho sabem, ho sentim, és una certesa d’ànima.

No us penseu que tenen res a veure amb focs artificials, o meravella de les meravelles, no, de vegades poden ser espectaculars, és veritat, però la majoria de vegades pots sentir els senyals en una situació o cosa totalment quotidiana, en un detall, en una olor, en un objecte inesperat, en un animal, en la natura, en una paraula que pot sentir tothom però que a tu et va directe al cor, en un somni, en una música que t’arriba de sobte i que t’omple de la persona que ja no és present físicament i que, en canvi, es  mostra una vegada i una altra en tu i per a tu.

Els  senyals dels éssers estimats que viuen en un  altre pla d’existència són un regal  perquè ens fan saber que continuen existint i que el seu amor per nosaltres continua i no s’acabarà  mai, ens fan somriure, ens omplen el cor d’esperança, ens ajuden a caminar en aquest nou camí que la seva partida ens ha posat, ens escalfen l’ànima.

Ahir fullejava una de les moltes llibretes que he escrit durant els darrers 12 anys, i vaig trobar un d’aquests senyals que em van arribar i que em van fer molt feliç.. Em  trobava en una casa rural prop d’Arbúcies on havia anat sola durant tres dies per tal d’estar amb mi i concentrar-me a acabar el llibre. Us el transcric tal com el vaig escriure llavors:

“Aquesta tarda he sortit a caminar i he decidit anar per un camí sense senyalitzar que he vist abans des del prat de la Casa rural on soc, i que passa per una casa que m’ha semblat molt bonica. Després d’una estona de caminar m’ha semblat que la casa era a sota d’una arbreda i m’hi he acostat per veure-la. Tot just treure el cap per mirar-la he sentit bordar gossos i a l’acte he vist venir corrent cap a mi dos gossos enormes, mastins del Pirineu blancs. No es veien agressius i a. mi m’encanten els gossos, però m’han impressionat per la seva grandària, la potència que tenien i perquè no em coneixien de res i, de sobte, del pati de la casa han començat a sortir mastins de tot arreu  i tots venien bordant cap a mi. Els dos primers han arribat i els he saludat i tocat procurant que em veiessin tranquil·la, movien la cua contents, però tots els altres han arribat al mateix temps i tots em volien ensumar i han estat a punt de fer-me caure amb la seva efusivitat i ganes d’estar a prop meu. No ho acabava d’entendre: Què feien tants gossos enormes amb aquella alegria? I com és que no sortia ningú de la casa a veure què passava?

He començat a recular cap el camí i tots han vingut amb mi la mar de contents. Quan he arribat a dalt he continuat caminant i els he dit adéu. Tots han vingut amb mi, però després s’’han anat quedant i a poc a poc  anaven tornant cap a casa seva... Tots menys un, molt gran, molt blanc, molt tranquil i pausat que anava venint xino-xano al meu darrere, a una certa distància. He pensat que en un moment o altre em deixaria, però no, ha anat continuant. M’he desviat del camí i ell m’ha seguit. Si jo em parava, ell es parava, no venia tampoc al meu costat. Quan jo avançava, ell continuava parsimoniós al meu darrere... Al final li he dir: “Noi, confio que  siguis tu qui em guiï, perquè jo no sé cap on vaig.”

Ha passat davant meu i jo l’he anat seguint tranquil·lament, parant-me quan ell es parava, i acompanyant-lo quan tornava a avançar. I així hem anat caminant una bona estona, llavors ja anàvem de costat, fins i tot junts, la meva mà sobre el seu coll, sense estressar-nos gens ni mica.

-“No és màgic, mama?” –he sentit de sobte que em deia l’Ernest.

-Molt, carinyo, és una passada.

-“Mama, aquest gos et guia com et guio jo. Fixa’t, ell va al davant i tu vas al darrere, el segueixes. No saps on et porta, però confies en ell i el  segueixes, com fas amb mi, que no em veus però confies en el que sents i em segueixes. Confies que ell et porta per un camí segur i te’n refies. De vegades està al teu costat, d’altres va al davant, a vegades ve al darrere, de vegades va per camins on tu no vols passar encara, però hi continues confiant. Aquest guia blanc, enorme, pacient, segur, potent, serè, afectuós, soc jo, i això és el  que fem, mama.”

Em sentia tan bé, tan feliç de sentir l’Ernest tan clarament i sentint la màgia de tot el que estava passant i, sí, al final hem arribat amb el gos pel darrere de casa seva i tots els altres gossos han tornar buscant el meu contacte. Ell ha seguit cap a dintre la casa i jo he  tornat al camí inicial acompanyada dels altres, que ja  no m’han seguit més.

“Gràcies”, he  dit des del  cor als meus dos guies.

Havia sortit a caminar sense res, ni mòbil, ni rellotge ni claus, solament jo i la meva vivència, confiant en mi, i quan t’obres a la vida amb una altra mirada,  oberta, sense por, pots arribar a sentir que tot et parla i t’ensenya. Els senyals són això: confiar en allò que t’arriba, que sents i vius, sense posar-hi la ment.

 

Dolors Beltran Boixadera

mamasocaqui.com