SOM CAMINANTS
Som caminants,
caminem per la vida amb una motxilla a l’esquena, cadascú la seva. Una motxilla invisible en la que portem
carregades aquelles coses que hem anat col·leccionant durant el nostre trajecte
de vida, des del primer dia que vam començar el viatge i fins i tot des de abans
de néixer.
Algunes
d’aquestes coses les hem recollit
nosaltres mateixes. D’altres, moltes, ens les han carregat persones i
circumstàncies que han envoltat la nostra vida, encara que ni tan sols les
recordem... Senzillament, totes formen
part de nosaltres sense notar ni tan
sols que portem una motxilla
invisible incrustada a les espatlles i que, com
tota motxilla que agafem per anar a fer una excursió, es pot despenjar i
treure, obrir, mirar què hi portem i destriar
què ens convé portar i què ens convé deixar.
El pes d’aquesta
motxilla invisible pesa molt i passa a
formar part de la nostra persona sense adonar-nos-en. A dins hi portem totes
les frases escoltades insistentment des que érem infants, paraules punxants,
frases lapidàries, moltes pors, paraules d’amor, enfocaments de vida diversos
que amb el temps s’han anat gravant insconscientment en nosaltres i algunes
s’han transformat en pedres i rocs que pesen a la nostra ànima, tant, que a
vegades els arribem a sentir també físicament i emmarquen les nostres
vivències: Estem parlant de creences, dogmes, rituals, pors de tota mena, dolors amagats, patiments
que ens limiten i ens oprimeixen i eviten que puguem viure la nostra vida, ara i aquí, a la nostra manera.
La vida, però,
és sàvia, i arriba un dia que si no ens parem nosaltres, ella mateixa
s’encarrega de parar-nos i ens encoratja a prendre la decisió d’ obrir
finalment aquesta motxilla tan pesada i
plena que portem a sobre. Ens és
necessari fer aquest pas per treure’ns pes del damunt, per mirar què hi
portem, per destriat què és nostre i què no ho és, per començar-la a buidar de
tot allò que no ens deixa caminar i ens priva d’avançar lliurement. Ens cal
descarregar tot el que avui ja no ens serveix i no ens ajuda a viure, i
aprendre a deixar-ho fora, sense rancúnia, ja que finalment ens ha ensenyat el
que no ens fa bé. En definitiva, es
tracta de mirar-nos a nosaltres mateixos.
Deixar anar, no
aferrar-nos a les coses que tenim, a les persones que estimem, a les propietats
que atresorem o a les creences que coneixem... és l’aprenentatge més gran que hem
de fer a la vida. No es tracta de posseir-les, de fer-les nostres, de
lligar-nos a elles com si ens hi anés la vida. Es tracta d’agrair-les,
viure-les, gaudir-les i estimar-les mentre són present, però sabent que no són
per sempre, que el canvi forma part constant de la vida, que el que avui tenim
demà no ens ho emportarem, que els que avui estimem poden canviar i allunyar-se
de nosaltres per fer la seva vida, la
que han vingut a viure, i que un dia el que avui és casa nostra demà serà
habitada per altres persones o senzillament ja no hi serà... Tot canvia, el
nostre és un viatge constant i canviant, el nen petit no és igual que el bebè
que era quan va néixer, l’adolescent no és el mateix nen d’abans, el jove deixa
l’adolescència enrere i es comença a enfrontar al món amb les seves pròpies
cartes, l’adult va madurant i va deixant pas lentament a l’ancià en que es
convertirà a la llarga, si la vida el manté encara aquí.
I tot això no és
trist, no és negatiu, no és terrorífic
ni dramàtic, això és la vida a la Terra, el
nostre pas físic per aquesta vida que és passatger, que és per un temps
del que en desconeixem la llargada, però en el que podem crear i dibuixar-ne la
fondària, l’amplada, els colors, la textura, la música, els poemes, la llum,
l’aroma... Nostra és l’oportunitat d’omplir-lo d’amor o d’odi, d’enfocar-lo cap
a la llum o cap a la foscor, d’omplir-lo de patiment o de comprensió, de
compassió o de culpa... Som el pintor que cerca en la paleta els colors adients
per la seva millor obra mai creada abans
i sempre única.
L’Ernest, una
vegada em va dir:
“Mama, la vida
és com una pizza, pots imaginar-te-la
com vulguis, pots fer-te-la com vulguis, tens tots els ingredients del món al
teu abast per posar-hi, però aniràs agafant només aquells que t’agraden,
triaràs els que et fan patxoca i són bons per tu i descartaràs els que no et
fan bé i no vols ni tastar... Serà la
teva pizza.”
Recordeu que som
molt més que aquest cos que té data de caducitat, recordeu que la vida no
s’acaba amb la mort, sinó que la transcendeix, i que quan aconseguim fer cada
un de nosaltres la nostra millor pizza, estarem a punt per deixar la motxilla
vella i continuar viatjant, carregats
d’amor, cap un altre pla
d’Existència.
Dolors Beltran i
Boixadera
mamasocaqui.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada