MAMA, OI QUE ÉS MACA LA VIDA?
Aquesta pregunta me la va fer el meu fill quan tenia 3 anys.. Érem al Pantà de Sau, feia molt poc temps que el meu germà gran havia mort i estàvem asseguts en unes roques. Jo estava abstreta en la meva tristesa interna quan vaig sentir aquella veu clara que em preguntava... Vaig aixecar els ulls i el vaig veure dret damunt la roca, amb els braços enlaire, mirant-me amb els seus ulls foscos i brillants, esperant la meva resposta...
“La
vida és maca”, em deia el meu fill de 3 anys, i vaig pensar que devia
ser veritat si ell m’ho deia, perquè jo, llavors, després de l’absència sobtada
del meu germà, la veia com de lluny, esquiva, freda, indiferent, com si a la
vida li importés ben poc el que jo, o qualsevol altre persona, en pensés. La
vida passava al marge de nosaltres, ella era com sempre havia estat, només érem
nosaltres que voleiàvem d’un cantó a l’altre sense entendre ni poder decidir
res. Sentia profundament que el meu germà era mort i que no li tocava, ell no
ho sabia que tenia que marxar, i la vida continuava igual, només nosaltres
patíem aquella pena, érem nosaltres els titelles.
Però al meu fill
mai no li deixaria aquest bagatge, al meu fill sempre li asseguraria que la
vida és maca i que val la pena viure-la, encara que hi hagi moments tristos.
Això estava per sobre de tot el que pogués sentir, i li vaig dir:
-“Sí, preciós meu, la vida és maca!”
Avui, 25 anys més tard, continuo pensant i sentint que la vida és maca, i dono gràcies i estimo tot el que he viscut i visc. La vida és maca i molt àmplia, conté totes les textures, tots els colors, tots els sabors, milions de disfresses amb les que vestir-se i milions de possibilitats per oferir-nos... i nosaltres, il·lusòriament, pensem que la controlem i que controlem la nostra vida petita perquè així ens ho volen fer creure des dels mitjans de comunicació, els anuncis de la televisor, les xarxes socials, etc, ens fan creure que una senzilla, encara que costosa crema pel cutis, ens pot obrir les portes a sentir-nos persones d’èxit. I el més trist ens que la majoria de gent s’ho creu, qui diu crema pel cutis diu qualsevol de les coses que ens volen vendre i que acabem comprant creient que ens faran millor als ulls dels altres i potser també als nostres propis ulls.
Però la vida no
tracta de res que es pugui comprar. La vida tracta, bàsicament, de quatre
àmbits: VIURE, CONÈIXER-TE, APRENDRE I ESTIMAR.
- VIURE
experiències diverses, les que t’arriben encara que no les vulguis i les que
vas a buscar pel teu compte, i et van ensenyant a canviar la mirada de
l’adversitat per la certesa de l’oportunitat.
- CONÈIXER-TE a
tu mateixa per trobar el teu espai, la teva veu, la teva manera de sentir, la
teva manera d‘estimar, de pensar, la
música que et convida a ballar la
dansa de la teva vida, única, diferent, personal, que connecta amb el
teu cor i el teu ésser, la que et fa sentir plena i que et fa créixer amb tot,
amb el que és plaent i amb el que no t’hauries esperat mai i que et fa sortir
de dintre el més valuós que hi ha en tu, la vida que t’obre al canvi i et manté
les portes obertes per captar el que et
fa sentir bé, el que realment vols el que realment ets.
-APRENDRE a ser
feliç, i per aprendre a ser feliç hem de comprendre i deixar anar tot allò que
ens priva de ser-ho: l’egoisme i orgull que venen del nostre ego, les nostres
pors; la mirada sempre pendent del que passa a fora; la nostra exigència que
siguin els altres els que ens facilitin la vida, en comptes d’assumir la nostra
pròpia responsabilitat de facilitar-nos-la nosaltres mateixes; desfer-nos de la
pressa, la impaciència, el judici a tot i a tots; la por a viure obertament i
la por a morir... La veritat és que necessitem moltes vides per aprendre a ser
feliços aquí!
-ESTIMAR,
aprendre a estimar de veritat, sense lligams nascuts de la necessitat de no estar sola, o de la
necessitat de trobar algú que compleixi les teves expectatives i que faci per
tu el que tu mateixa no et fas. Estimar vol dir
estimar-te primer a tu mateixa per poder compartir la vida amb algú
altre i estimar i respectar la seva diferència, la seva llibertat, el seu camí,
el seus somnis de la mateixa manera que tu estimes la teva diferència, la teva
llibertat, el teu camí, els teus somnis i no permetries que ningú te’ls retallés
i no et permetràs retallar-los a ningú.
La vida és
única, és important, és vital, és
el camí per tornar al que realment som i
és l’oportunitat de sentir, de crear, de comprendre, d’acceptar, d’expressar,
de canviar, d’il·luminar, d’obrir, d’acomiadar, d’agrair, de perdonar-nos, d’estimar... I res de tot això ningú ens ho
pot vendre ni ho podem comprar perquè no estan a fora, sinó a dins. Són els regals que hem de descobrir i
desplegar per poder viure i arribar a sentir que, amb tot i malgrat tot, la
vida és bonica.
Dolors Beltran Boixadera
dbeltra2@hotmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada