ESTIMAR SENSE LÍMITS

Aquest agost he visitat novament la meva segona pàtria, el Perú, la terra d’en Chicho i el lloc des del que el nostre fill Ernest va sentir la crida de l’Amor i va marxar d’aquest món físic.

De nou cap a Perú... Quantes vegades haurem viatjat cap allà? Hauria de comptar-ho bé per saber-ho. De nou un altre viatge sense tu físicament al nostre costat, estimat Ernest. Es fa estrany i sabut al mateix temps.

Aquest estiu es van complir 12 anys des d’aquell dia que la nostra vida va donar un tomb, el dia que tu vas seguir content el impuls que et va fer transcendir d’aquest món i nosaltres vam saber que te n’havies anat i tot es va convertir en un caos... i vam sentir al mateix temps el dolor més gran i també la força més gran, que no sabíem de on ens venia, però que ens aixecava i ens sostenia i ens empenyia a fer tot el que havíem de fer.

I de nou vaig sentir la teva presència, ja no física, sinó subtil, profunda, inesperada, càlida i certa que va acompanyar la teva veu dintre meu:

-“Mama, no ploris, tot està bé.”

I, a partir d’aquí, el món va tornar a canviar. La nostra percepció va canviar, es va despertar i es va ampliar; les prioritats materials van canviar, però la prioritat més gran es va fer enorme: Tu, el nostre fill  estimat i que ens estimes tant... La nostra prioritat de tu es va eixamplar i ho va omplir tot, i et vam descobrir d’una altra manera, sense els sentits físics habituals, i ens vam comunicar d’una altra manera, la veritable, la del cor, la de dintre, la que anava creixent cada dia i ens anava fent créixer cada dia.

No vam morir darrere teu, sinó que vam tornar a néixer des de dintre, amb una altra mirada i una altra comprensió de nosaltres mateixos que ens va anar obrint també a una altra visió dels altres, del món, de la vida i de la mort.

De tot això, el dia 10 d’agost en va fer 12 anys, dels que no tenim noció de com han passat, perquè el pas del temps també ens ha canviat, no existeix, poden passar una munió d’anys i tot continua al mateix temps ara i aquí, estem junts ara i aquí.

Viatjava a l’avió amb en Chicho i em venien els records d’anterior viatges amb tu físicament aquí, Ernest, de com vam viure el nostre temps d’estar junts i d’estimar-nos tant. No sabíem res del que passaria en el nostre  rol  terrenal, però vivíem el present tan intensament que, sense saber-ho, ens estàvem preparant pel canvi tan gran que ens  esperava, que havíem pactat viure i experimentar, d’alguna manera, abans de néixer.

Ara també, preciós, sé que el més important per mi serà el retrobament que arribarà en algun moment, la comprensió que tindré, la saviesa que m’abraçarà quan jo també deixi el meu cos  aquí i em fongui totalment en tu sense cap límit de cos, ni de consciència... Aquest és el meu anhel i la meva il·lusió, sé que arribarà.

El temps que em quedi del  meu pas a la Terra el vull viure amb en Chicho, amb la meva família estimada, amb tota la gent que m’estima, amb  tots els companys de quatre potes  que encara han d’arribar a mi, i sempre amb tu. Amb tu al meu cor, amb tu al meu sentiment, amb tu en els senyals i els missatges que em fas arribar, amb tu dintre meu, sentint-te,  estimant-te, rient junts, lliure de qualsevol limitació o imposició que no vingui d’aquest amor, Ernest estimat.

 

-“Mama, estic aquí amb tu, estic llegint el que escrius, t’estic sentint i viatjo amb vosaltres. Continua caminant, sentint-te, escoltant-te, no tinguis por de res del que se t’obri al teu camí. Tot el que t’arriba t’ensenya i et fa anar més enllà. Tot està en tu, mama, no pots perdre res perquè tot està en tu i viu en tu.

Crec en tu, t’estimo, et parlo, et toco i em saps. No dubtis de tu, del teu amor, de la teva força. No et quedis amb cap por, escolta-la, mira-la i deixa-la anar. Ara mateix estàs viatjant molt per sobre de la Terra, a prop del cel,  i tot continua en tu. És la vida la que viu en tu i es crea en tu. La vida és aquest alè d’energia que et fa viure a la Terra i que un dia ja no  tornarà a la teva boca, sinó que s’expandirà i et tornarà a mi, i tornaràs a la teva veritable essència i consciència increïble d’Amor.

Mama, viu el teu viatge intensament, com l’heu viscut des d’un principi, vivint cada sorpresa inesperada, sigui del color que sigui, perquè totes són flors disfressades que et venen a rebre i creixen davant teu quan tu passes, ja ho saps.

Riu, mama, i sobretot estima a tots i a tot el que vagis trobant. Sigues amor, no  personalitat. Sigues aquella meravella que ets quan no hi ets. Desfés qualsevol pensament de carència o de obligació, deixa’t ser qui ets, sigues lliure per viure la teva vida. Estaré amb tu  sempre.”

                                                                            Ernest

 EL NOSTRE FILL INVISIBLE

El dia de la mare estava abraçant al Chicho i els meus ulls van  llegit per inèrcia el títol  d‘un conte estès al sofà: “El fil invisible”, només que jo vaig llegir “El fill invisible”... Li ho vaig dit al Chicho i ell em va contestat:  “El més visible.”

I sí, se'm va  obrir el cor, perquè  és així, el fill més visible és el invisible, el que no es veu i està a tot arreu,  el que veus a tothora, el que sents per tot, el que vius contínuament a qualsevol moment,  el fill etern, el que mai falla, el que sempre està a punt  per mi i en mi, el que ja no necessita res físic ni limitat per ser, el que ja ha  traspassat el fil de la necessitat per transformar-se en alè de l'Existència, el que existeix sense embolcall, sense mesura, el que viu en nosaltres i nosaltres en ell, el que no tem res perquè ja no té cos i només, i sobretot, és VIDA sense límits, sense pesos, sense lligams externs ni interns.

Aquest és el nostre fill, la nostra filla invisible: els més visibles de tots.

Celebrem el infinit privilegi i gratitud de ser mares d’aquests fills “invisibles” que ens han  omplert la  vida per sempre, fins que ens tornem a retrobar.

Gràcies a totes les mares que ja han tornat a la Llum des de on ens continuen cuidant i estimant, i felicitats a totes les mares que estimeu i cuideu els vostres fills-filles ara i aquí: Aprofiteu i gaudiu de cada moment.

  LES PETITES COSES SÓN LES MÉS VALUOSES

Caminava aquest matí i he sentit que una minúscula pedreta se’m havia  posat dintre la sabata.  No feia gaire mal, just per molestar-me  cada vegada que posava el peu a terra i, així i tot, em feia mandra parar per treure-me-la, confiava que potser aconseguiria moure-la d’alguna manera que es tornés pràcticament imperceptible... Senzillament només era una mica empipadora.

He continuat caminant i de sobte he sentit la veu divertida de l’Ernest: “Per què no et treus la sabata i espolses la pedra?”

M’ha fet riure... és tan evident! Quina tonteria voler aguantar la pedreta sabent que continuaré molt millor i més tranquil·la sense ella! I  tan fàcil com és!.. Però quantes vegades continuem caminant amb la petita molèstia al peu amb la il·lusió que desapareixerà o que deixarà de fer-nos mal en algun moment.

I després això m’ha fet pensar en la quantitat de pedretes que aguantem a la nostra vida per aquesta absurda mandra de parar o per altres raons. De fet, moltes vegades no ens permetem parar per “petiteses”, perquè el que hem de fer és massa important i massa urgent per poder perdre el temps fent cas a coses tan petites, i continuem la rutina de cada dia amb la pedreta que continua molestant-nos al peu, o al cor, o a la ment, o a l’ànima.

I la suposada pedreta es va fent notar, cada dia. De vegades es situa a algun lloc o d’alguna manera que ens fa creure que ja ha marxat, o és que senzillament hi ha pedres molt més grans que ens fan córrer apressats i aprenem a ignorar la petita, o ens acostumem a sentir-la i a portar-la, a carregar-la, a patir-la, com si fos ja una mica part nostra.

Exemples de pedretes?

-          -Aquella mirada dels nostres fill-es quan al matí els llevem i els fem anar de pressa sense tenir ni un moment gairebé per escoltar-los, perquè la pedra de la urgència no ens ho permet.

-          -Aquell pes que portem a dins perquè hem discutit per una nimietat amb algú i ens ha deixat alterats i tristos a la vegada.

-          -Aquell comiat quotidià del matí que gairebé no ha  existit avui perquè ens ha guanyat el despit de fer saber que encara estem enfadades, malgrat que el cor ens plori per dins.

-          -Aquella ràbia que sentim quan les persones més properes no fan allò que donàvem per fet que farien, perquè ja ho sabien.

-          -Aquella costum de la meva parella de vida o de feina que m’irrita o no m’agrada directament, però faig veure que no passa res i la ignoro, o intento acostumar-m’hi sense dir res.

-              -Aquella capacitat d’aguant que tenim per empassar-nos el que, d’una manera o altra ens fa mal i ens resistim a mirar-nos  i  a posar-hi remei, fins que un dia explota i ho esquitxa tot i encara ens fa sentir pitjor perquè arrasem fins i tot el que no volíem...

    Podríem posar molts exemples de pedretes,  cadascú les seves,  referits a les relacions amb els altres, amb nosaltres mateixes, amb la feina, amb els nostres desitjos i somnis,  amb el món que vivim, amb les expectatives prèvies que ens fem de les coses, amb la nostra manera de veure la vida...

    No es tracta de quantes pedretes o pedrasses portem a sobre, però són les petites, les que portem a la sabata i ens fa mandra treure’ns de seguida, en les que ens hauríem de fixar, perquè si no observem i no ens proposem desprendre’ns d’aquestes, les més fàcils, ens costarà molt veure i treure’ns de sobre les altres.

Fixar-nos en les coses petites ens dona pau, perquè ens fan aturar i ens aparten una mica de la pressa del dia a dia, d’haver de pensar i calcular per poder fer tot el que tenim al davant i que de vegades ens col·lapsa abans de poder començar a actuar.

    Parar a contemplar una sortida o una posta de sol, els colors canviants del cel, la forma capritxosa dels núvols, un niu de formigues, explicar un conte, cantar una cançó, tancar els ulls un instant i respirar fondo, escoltar una piuladissa d’ocells, la veu dels nens i de les persones que t’expliquen alguna cosa important per ells... tot són oportunitats d’aturar uns instants la nostra vida inconscient i deixar el neguit, la pressa i la impossibilitat d’escoltar-nos i estimar-nos. 

     Ens cal estar alerta per treure’ns la pedreta que portem al peu així que la sentim, perquè no tenim cap necessitat ni ens mereixem sentir incomoditat al caminar. Estiguem alerta per sentir quines són les pedretes que ens fan sentir malament, física, emocionalment, mentalment, i no deixem que ens facin una ferida per dintre i per fora per no haver-nos aturat a sentir-la, a mirar-la i a trobar la manera d’espolsar-la o de curar-la.

   Les coses petites són les més importants, com diu El Petit Príncep, i ens solen passar desapercebudes, però són les petites pedretes que es traven a les rodes les que poden fer descarrilar un tren i, també, omplir-nos de joia. Tots les tenim en el nostre dia a dia, però ens cal parar una mica per poder veure-les, respirar-les i aprendre d’elles.

     Parar a temps, respirar a temps, perdonar a temps, parlar a temps, escoltar a temps, somriure a temps, riure a temps, estimar-nos a temps, plantar-nos a temps... fer cas de les petites coses a temps,

Dolors Beltran Boixadera

mamaestoyaqui.com

 

  MISSATGE PEL PAPA

“Papu,  la mama està mig adormida i no sé com em sentirà, però així és l’amor que ens porta: una mica boig, diferent, capaç de tot. T’estimo, papa maco, així som, així vivim aquesta experiència a la Terra, sense límits, sense barreres, estimant-nos molt i deixant que tot passi en nosaltres, que tot llisqui en nosaltres, amples i fondos, sense teixits que ens destorbin..

Així viatjo jo en tu i tu en mi, sense treva, sense pausa, obrint-nos a aquest oceà d’amor que ens envolta, a aquesta força lluminosa, misteriosa i canviant que ens acull quan tanques els ulls i obres la porta al que SOM.

Tu i jo, papu, per la mama, amb la mama, tots tres fets UN, l’Amor Increïble.

Feliç dia del papa més maco de l’Univers. T’estimo!”

                                     Ernest

 EL JUDICI DE LA NOSTRA MENT

Avui, a primera hora del matí, passejant pel camp amb els gossos, de cop ha estat com si els  meus ulls s’obrissin meravellats a percebre  la bellesa i la llum que m’envoltava.  M’he aturat i he sentit un impuls sobtat de tancat els ulls, deixar caure els braços al llarg del cos i desitjar intensament ser un arbre.

Un arbre sense ment, sense pensament, sense judici,  per poder sentir-me part de tot i gaudir del vent, del sol, de la terra que m’acull, de la vida que m’envolta arreu, dels sons que m’arriben i de la presència muda de les coses... Un arbre viu per sentir la pura  felicitat de ser, d’existir i d’agrair el que soc i on soc... Un arbre per poder formar part d’aquella unitat i pau que s’estava mostrant al  meu davant.

Que meravellós poder ser, de tant en tant, arbre, o muntanya, o ocell i no tenir ment que pugui embrutar o complicar allò que un és, allò que un viu. Saber ser tan quiet i present, tan arrelat, tan preparat a obrir les  branques cap al cel per contemplar, en el dia que comença, la bellesa de la meva vida, del meu ésser. Poder agrair allò que més estimo, sentir-me estimada i mirar la meva vida sense cap judici, sense les ulleres del judici que tant  enfosqueixen el dia que m’espera...  Com si ja sabés el dia que m’espera! Com si no hi pogués haver una escletxa oberta per deixar passar una  nova possibilitat, una nova llum, un nou somriure, una nova carícia, una nova imatge, una nova il·lusió, una nova certesa...

Us imagineu poder-nos contemplar sense les ulleres del judici constant? Mirar-nos a dintre sense sentir cap veu que ens digui que ens hem tornat a equivocar, que no servim per fer això o allò, que ja hem tornat a fer el pena, que ja hem tornat a ficar la pota, que és culpa nostre o què coi estem fent amb la nostra vida?... Nosaltres mateixes, totes les persones som, moltes vegades, aquest jutge intractable que no deixa passar un moment sense judicar i judicar-nos, som aquesta veu incontenible que de tant aguantar-la pot arribar un moment que estigui tan incorporada al nostre dia a dia que ja ens la fem nostra i trobem normal que es fiqui en tot i jutgi sobre tot i totes.

Però què passaria si aquesta veu condemnatòria callés de tant en tant, es fes silenci i ens poguéssim contemplar sense judici? Si ens poguéssim mirar dintre nostre i veure senzillament allò que som? Aquest  ésser que ha vingut a viure aquesta vida amb un objectiu que no sabem quin és i que hem d’anar descobrint en el  nostre caminar. Aquest ésser il·lusionat que ha vingut a recórrer un camí ple de pistes i d’enigmes per aclarir i reconèixer els tresors amagats que el faran créixer i tornar més savi que quan va arribar? Aquest ésser que no ha vingut a viure sol, sinó que s’envoltarà d’altres éssers que com ell han vingut per créixer en l’amor i que es faran mútuament de mestre i d’aprenent? I tot per mitjà d’aquest personatge físic que representem, d’aquest jo terrenal que no és conscient de l’ésser que realment és i que aprèn en contacte amb totes les emocions, sentiments, sensacions i situacions que venen i se’n van, que de vegades l’arrosseguen per terra i d’altres el fan feliç, que s’aixeca i cau i hi torna una vegada i una altra, oblidat de què és, qui és i per què ha vingut?

Segurament, si fóssim capaços de treure el judici de la nostra ment, ens miraríem a nosaltres mateixes amb els ulls del respecte i de l’amor. Segurament ens estimaríem d’una altra manera, molt més intensa, perquè reconeixeríem el valentes que som per haver volgut venir, pel fet d’estar vives i tirar endavant amb la voluntat d’aprendre a ser felices amb i malgrat totes les circumstàncies. Admiraríem cada un dels nostres passos, fins i tot els que havíem vist com equivocacions perquè ens adonaríem que no han sigut altra cosa que graons que ens han impulsat cap a un altre nivell més alt de consciència.

Si ens poguéssim veure sense el vel del judici, sinó amb les ulleres clares de la consciència, ens estimaríem immensament, ens abraçaríem amb tot el cor i ens trauríem pesos inútils del damunt per tal de fer més suau i agraït el nostre camí: aniríem apartant i disminuint més el pes de la culpa, el llast de la por, la pressió d’haver de ser i de fer el que no som ni volem fer.

No és fàcil treure’ns de sobre tantes capes de judici, però és necessari i apassionant si volem estimar-nos i avançar en la nostra pròpia descoberta, en la nostra pròpia llibertat i evolució, conscients que totes aquestes capes han vingut  imposades des d’unes èpoques passades que ja no toquen, que ja no són les nostres. És cert que hi ha moltes persones en diferents parts del món que no es poden ni plantejar aquesta opció, perquè estan intentant sobreviure en el seu entorn  hostil i terrible, però les persones que som aquí, en un entorn que, tot i ser complicat, podem arribar a ser molt més lliures i conscients del que som, és una tasca que ens pertocaria, per nosaltres, per elles, i pel nostre món.

Cal observar-nos, cal reconèixer-nos i estimar-nos per poder estimar i respectar la vida que hem vingut a viure i poder créixer com a éssers d’amor infinit que som.

Dolors

 AMOR DE MARE 

Ja som al 2024, ja han passat les festes, unes festes que uns esperen amb alegria, d’ altres només volen que passin ben de pressa i altres no poden saber ni notar que existeixen... Sigui com sigui, ja han passat, ens enfoquem al nou any i enrere van quedant els records.

 Entre els meus, recordo un d’aquests dies que a dins l’habitació del meu fill, contemplava els llums de Nadal que pengem cada any al balcó, els llums daurats i blaus, platejats i blaus, lluminosos i canviants... i vaig sentir sobtadament al meu cor l’emoció del Nadal que sempre havia sentit de nena i que vam tornar a reviure amb l’Ernest, l’emoció de l’Ernest quan arribaven aquests dies, els seus ulls brillants, mirant, sentint... i que compartíem junts.

 Que preciós haver-ho viscut, Ernest! Que preciós haver pogut viure la nostra vida junts i tenir ara tantes vivències dins, tants moments d’amor! Que preciós que hagis vingut, rei, i m’hagis pogut oferir l’oportunitat de viure i sentir aquest amor de mare! L’amor de mare... Quina profunditat, quin horitzó il·limitat, quina riquesa de sentiments, d’aprenentatges, d’amor incondicional, de bellesa... Amor de Mare!

Ahir era ahir, avui és avui, i el sentit de pèrdua que hagi pogut sentir en el meu camí perd tant pes al costat de la felicitat d’haver-te viscut!... Ens vam viure, preciós, i aquest és el gran regal. Haguéssim pogut no viure-ho, haguessis pogut no arribar mai, haguéssim pogut no conèixer-nos en aquesta vida... Però vas venir i m’ho vas fer viure, ho vam viure junts, i això ho canvia tot perquè aquests records i vivències brillen amb colors inesborrables i eternament presents en el meu cor, són part del meu avui per sempre. 

M’ha agradat tenir aquests dies la casa tant il·luminada i encendre cada vespre el llums de dins i de fora el balcó, m’ha agradat aquesta rutina diària i compartir-la amb el papa i amb tu, amb la família i les persones que han vingut a casa. Aquest any el Nadal, per mi, va ser plàcid, divertit, estimat.

 Potser és el primer any, Ernest, des que vas marxar, que no he sentit aquell moment d’enyorament intens que cada any em feia sortir llàgrimes dels ulls. Has estat tan present amb mi, ja estàs tant amb mi, que això es fa cada vegada més potent. Sento la certesa que tot està bé, que tu vas ser aquí, que ho vam viure intensament i que no hi ha ningú que sigui com tu, que el teu espai no el pot ocupar ningú més, i agraeixo tant que ho hàgim pogut viure junts, maco, tan intens, tan màgic, tan volgut, tan nostre, tan afectuós tot i estimat, que això és incomparable.

 I sentir que això és incomparable em fa estimar més i més aquesta família que comparteix aquí el nostre espai.

 Res tapa el que va ser, al contrari, el que va ser llueix com mai, com aquests llums que encenc cada nit, diferents, nostres, estimats. Arribes a nosaltres des d’aquests senyals 2 tan clars, tan entranyablement connectats a la nostra vida, Ernest! Quin dubte podem tenir...? Cap, bonic, cap.

 “Així és, mamu, cap. Vam venir per viure aquesta experiència d’amor i tot ens hi porta. El camí de l’Amor es va obrint, no n’hi ha cap dubte, i tot és un sender per continuar caminant. El nostre camí màgic, mamu, aquell que no sabies si era veritat i que estàs vivint amb el papa, amb mi, i amb tanta gent que ens estima. És tan bonic, mama, gaudeix-lo, no hi ha por, no hi ha neguit, no hi ha pena, tan sols AMOR, mama, això és tot, això és el TOT.

 Obre’t sempre, deixa anar el que ja has après i aboca’t a viure el que està a punt d’arribar i continua arribant. Cada pas endavant us apropa més i més a mi, i això és meravellós. Sigues feliç, mamu, continua mirant-te, continua discernint i ubicant l’amor que t’envolta i que ets.

 T’estimo i t’estimem, us estimem infinitament. T’agombolo, mamu, estic tant dins teu i tu estàs tant a dins meu que no hi ha límits, no hi ha distància, no hi ha diferència. Jo soc tu i tu ets jo, i el papa amb nosaltres.” 

Dolors Beltran Boixadera

 mamaestoyaqui.com

 

GUSPIRES DE LLUM PER LA VIDA DE L’ANY QUE COMENÇA

Recorda: La vida és…

-        La  oportunitat que va passant  pel  meu costat mentre m’escarrasso a controlar-ho tot i se m’escapa de les mans.

-          La vida és aquesta aventura que es desplega sota els meus peus  a mesura que la vaig dibuixant amb els meus passos

-          La vida és aquesta guspira de bogeria, passió i risc que sento  quan em permeto no tenir por.

-         La vida és aquest corrent del  riu que no s’atura encara que a vegades s’estanqui, mes tard o més d’hora tornen les pluges.

-       La vida és la oportunitat constant de reconèixer qui soc, què vull, què em fa feliç i què em ressona dintre meu per crear-ho

-     La vida és aquest impuls de cantar, de ballar, de riure i de cridar sola al mig d‘un bosc,  dalt d’una muntanya solitària o en mig del mar, només per la pura felicitat d’existir.

-        La vida és respirar, agrair i deixar anar... Respirar, agrair i deixar anar...Respirar, agrair i deixar anar, i no et descuidis de gaudir-la entre tram i tram.

-       La vida és aquest tapis fet de multitud de detalls petits que acceleren el meu cor i el fan somriure, créixer i m’eleva.

-      La vida és en aquests ulls que em  miren amb tanta alegria, amb tant amor,  amb tanta il·lusió i confiança  que aconsegueixen despertar i treure de mi el millor que pot existir a la meva ànima.

-       La vida és el cúmul de situacions que es presenten davant meu, esperades o inesperades, desitjades o temudes, imaginades o impossibles d’imaginar, però que arriben i em convida  a viure-les.

-         La vida és com decideixo viure-les.

-      La vida és aprendre a deixar anar les expectatives de com han de ser les coses i acceptar el que ja és, abraçar-me fort per acceptar el moment, el meu moment, sigui com sigui, sigui el que sigui.

-        La vida és descobrir que som amor infinit que viatja per l’Univers i més enllà, i que no té límits.

-      La vida és el temps valuós que dediques a algú i que et fa tant important, no pel que dius, no pel que penses, no pel que  promets que faràs.

-       La vida ens ofereix molts mestres per calmar les nostres pors, els nostres dubtes, el nostres pensaments: la Natura n’és un; la teva intuïció, el teu cor, la teva saviesa  interna són uns  altres. Aprèn a escoltar-te.

-       La vida és  per creure en tu, en el que sents, en el que vius, en la certesa que surt del teu cor. Ningú més que tu pot saber ni viure el que sents, només tu. Estima’t.

-    La vida és una aventura, una excursió plena de pistes. No hi caminis amb massa pesos  al damunt. Procura anar buidant regularment la teva motxilla, així tindràs espai suficient per recollir totes les coses noves i boniques que t’esperen en el camí.

-     La vida és descobrir que el nostre cos només és l’embolcall de la nostra ànima,  del nostre veritable ésser, que som molt més del que ens creiem.

-     La vida tracta de l’estimar, d’aprendre a estimar, d’aprendre a descobrir l’amor darrere de cada adversitat, de cada entrebanc.

-      La vida no té final, la vida és infinita i conté  moltes existències, moltes altres formes de vida. La mort és el contrari del naixement, no de la vida, que no té  contrari

-       La vida i la mort van agafades de la mà, no temis ni a la una ni a l’altra. Les dues són necessàries, les dues t’ompliran de saviesa, i una no és blanca ni l’altra és negra. La vida ve de molt infinitament enrere, i la mort va molt més enllà de l’infinit. Les dues contenen tots els colors, els sabuts i els inimaginables.

-      No temis la mort, no és cap final. Venim, creem i tornem, és el mateix camí d’anada i tornada. Aquí només estem de  pas, procurem tornar amb tant d’amor regalat i rebut com ens sigui possible, la tornada serà  una  gran festa.

Recorda: Estimar és la  clau, confiar el camí, riure la llum, compartir el regal.

                                PER UN 2024 PLE DE LA TEVA PRÒPIA LLUM

Dolors Beltran i Boixadera                                                                                             mamaestoyaqui.com

LA MÀGIA DEL DEIXAR ANAR 

És l'aprenentatge més gran, més intens i més  difícil de la  vida: el deixar anar, el no aferrar-te a les persones i a les coses, el no aferrar-te a res ni a ningú, ni als pensaments, ni a les creences, ni al que creus saber. Deixar anar, deixar ser, és el veritable aprenentatge i el que més costa.

Però vivim amb tantes pors! La por forma part de les nostres vides i del nostre inconscient, la por és la que moltes vegades, sense donar-nos compte, decideix els nostres actes, les nostres decisions, les nostres paraules i els nostres somnis, parla per la nostra boca, pels nostres actes, pels nostres pensaments; hem crescut amb ella, ens  han educat amb ella i és el millor recurs que té aquesta societat globalitzada per aconseguir que comprem tot allò que, suposadament, ens ha d'ajudar a deixar de tenir por: assegurances mèdiques i de qualsevol tipus, alarmes, cases protegides, barris amb vigilància, infants vigilats i continguts que ja no juguen amb altres infants fora de l'escola i molt menys surten al carrer; una societat  que envaeix la  privacitat dels nostres passos, de les nostres compres, de la nostra salut, de les nostres relacions per després oferir-nos la possibilitat de recuperar-les adquirint més assegurances, més alarmes... una societat que pretén protegir-nos de tot a força de fer-nos tenir primer por de tot.

I com aprendrem a deixar anar mentre tinguem tanta por de viure i de morir?

Pensem que tenim por de morir  però, en realitat, això es tradueix en por a viure. Por a que ens passi alguna desgràcia, por a perdre la feina, por a no saber si sortirà bé aquesta idea que tinc, por als desconeguts i al que no coneixem, por a que ens robin, a que ens violin, a que ens  enganyin, por a ser rebutjats o criticats, por pel que veiem cada dia a les notícies, por a que els pugui passar alguna cosa  dolenta als  nostres éssers estimats, por als  que arriben de fora buscant una vida més digne i que pensem que ens perjudicaran, por finalment  a la mot... Por a viure, por a morir.

Llavors, quan comencem a tenir consciència de la por adquirida, ens distreuen i ens trasbalsen amb tot l'espectre virtual al que estem immersos i que tan fàcilment capta la nostra atenció, la nostra addicció, el nostre temps  i el dels nostres fills... Les xarxes socials i totes les aplicacions hagudes i per haver. Són, veritablement, xarxes on la nostra consciència com a humanitat queda atrapada. El "ser" deixa pas a l'aparença, no importa qui o què soc realment, sinó el que vull aparentar, la imatge virtual que vull projectar als altres, el que els demés creguin de mi, el número de likes que em dediquen... Això és el que la societat intenta ensenyar als nostre fills i ens converteix en els seus còmplices: aparentar i sentir-nos persones d'èxit  amb aquesta  aparença.

Però ningú pot viure la nostra vida, ni nosaltres podem viure la vida  d'altres. Podem passar la vida mirant cap a fora, admirant o seguint altres persones, però haurem perdut l'oportunitat de conèixer-nos a nosaltres mateixos i de viure la nostra pròpia vida a la nostra manera. I llavors, quan arriben les experiències dures, no estem preparats per viure-les.

Hem de ser conscients del món on estem, hem de reaprendre i mostrar als nostres fills que la vida dona per molt més que per viure-la en una pantalla, que la vida és una oportunitat única  per conèixer  i desenvolupar les  nostres habilitats personals, els nostres dons, els nostres  talents, per millorar el món en el que vivim, per abraçar els demés, per sentir l'aire, la pluja, el sol, la terra al nostre cos, per amarar-nos de totes les emocions i sensacions  que podem viure des dels nostres sentits físics i el nostre cor, per desenvolupar la ment, imaginar i crear noves possibilitats i aprendre a estimar i a estimar-nos. Passar de sentir-nos víctimes a ser creadors de vida.

I per viure sense por hem d'aprendre a deixar anar, hem d'aprendre a caminar més lleugers.. Aprendre a deixar anar els pesos que portem sense adonar-nos-en; deixar anar les nostres expectatives sobre com haurien de ser les coses; deixar anar la resistència a no voler acceptar el que ja és, deixar anar el control i l'autoexigència que aquesta comporta amb el consegüent patiment que genera el no poder amb tot; deixar anar la  quantitat de judicis que portem a sobre contra nosaltres mateixos i els demés i començar a agrair pel que tenim en aquest instant, pel que estimem, per allò que en realitat és important; deixar anar les nostres ganes de tenir la raó com sigui i d'opinar de tot com si de això depengués  la nostra autoestima; deixar anar les expectatives sobre els fills i  aprendre'n , perquè puguin ser ells els que ens ensenyin com són, què necessiten i quins són els seus somnis; deixar anar pensaments caducats, tancats, i atrevir-nos  a obrir la ment a noves mirades, i a enfocar-nos més cap a l'amor, la compassió, el gaudi de la vida, la bondat i la bellesa del món i de nosaltres mateixos.

En definitiva, es tracta de sentir, confiar, agrair, escoltar-nos, respectar-nos, estimar-nos i jugar amb la vida, amarar-nos-en, assaborir-la, enriquir-la, deixar que tot arribi, ens traspassi i ens ensenyi i continuar confiant i estimant, perquè la mort arribarà  quan sigui el moment de cadascú,  mai abans, i solament la podrem mirar sense por si hem viscut la vida lliurement, àmpliament, curiosament, amb amor,  perquè en aquest trajecte haurem comprès  que allò que és  veritablement real, mai mor.

Maria. Dolors Beltran Boixadera

 VINT-I CINC ANYS? NO SÓN RES.

El dia 17 el nostre estimat Ernest va fer 25 anys que ens va fer pares i ens va omplir la vida amb la seva llum. Una llum que ens continua estimant i guiant, ensenyant-nos que no hi ha límit per l'Amor, que la Vida no s'acaba mai, que va molt més enllà del que podem arribar a imaginar. Preciós nostre, gràcies per la teva vida, pel teu somriure, per les teves paraules que continuem sentint, per aquesta vida tan plena que ens regales i que compartim. T'estimem tant i ens estimes tant! No s'acabarà mai!

Vint-i cinc anys, Ernest preciós, i no semblen possibles ni reals, el temps no té sentit, no  és res, ni l'espai. És en nosaltres on hi és tot, on existeix tot, és en aquesta profunditat silenciosa i plena, en aquesta fondària on existim sempre.

"Mamu, és així, sense mesura, sense paraules, sense consistència ni ment; aquí, molt a prop i molt lluny, aquí és on existeix tot, on viu tot, on no hi ha diferència, on no existeix res més que allò que som, aquest amor infinit que viatja per l'univers i més enllà, allà on tot té el seu punt de partida i tornada, allà on va sorgir tot. Tot. 

No es pot descriure, no es pot expressar, només es pot albirar breument, vol d'ocell  invisible, fugaç. I no cal saber-lo, mamu, perquè mai es pot acotar.  Només  el camí, el sender, aquest meravellós sender que caminem quan el descobrim, quan ens descobrim, quan confiem, quan estimem, quan escoltem, quan olorem i comprenem, quan obrim les mans i el cor. Aquest sender plegat de misteri i de flors desconegudes i precioses, d'una intensa flaire. Caminar i deixar-nos anar de nou per retrobar-nos després. No hi ha separació, no hi ha por, només hi ha un Amor que vibra molt fons, molt immens,  que ens impulsa i ens agombola, i cap allà anem, sense anar enlloc, cap a dintre, ja hi som, cap a dintre.

T'estimo tant, mamu! Quan surtis de la Terra seràs tan feliç, tan plena, tan estimada, tan meravellada! Continua essent feliç a la Terra, mamu, aprenent, confiant, obrint-te al que arribi sense por, sense pressa, gaudint de tota la teva vida preciosa que crees.

Vint-i-cinc anys? Una fotesa, no és res, res. Som sempre."

                                   Ernest

EL JOC DE L'EXISTÈNCIA

Ernest maco, aquest matí mentre caminava pel camp sentia el rossinyol, contemplava el paisatge i em sentia tranquil·la i plàcida; he mirat la carretera al lluny, amb els cotxes de joguina passant, de tots colors,  com si fossin un joc de criatures, i t'he tornat a sentir com els feies anar amb la teva mà, tot immens i juganer, recordant-me el petits que som i que tot és un joc.

Què fan, sinó, els infants quan juguen? Experimenten, repeteixen, aprenen, riuen, s'ho passen bé, de vegades ploren perquè no els surt com volen o perquè algú els malbarata el joc, però bàsicament d'això es tracta: d'aprendre i de passar-s'ho bé per un mateix fent i desfent, aprenentatge i error, sempre amb l'alegria de jugar i experimentar...

Exactament com la vida, una estona d'experimentació i joc, de descoberta, d'equivocar-se i tornar-ho a provar, de riure i de gaudir, de triar i destriar, de seguir el fil del què et motiva i et proposes, rient i plorant, nerviós i tranquil, sol o acompanyat, amb sol i amb pluja... el joc t'ensenya sempre a ser pacient, a repetir i intentar-ho tantes vegades com faci falta o a deixar-ho estar per un altre moment, t'ensenya a compartir i a provar-ho sol, en silenci o cridant d'emoció, amb moments d'atenció i concentració i amb moments de disbauxa i bogeria... Però tot et va ensenyant qui ets, què vols, què et fa feliç, què et deixa intranquil o apagat...

Sí, la vida és aquest joc que creiem absolut i total, quan tan sols és una petita part del gran joc de l'Existència, una petitísima part que es juga al pati de la Terra.

El pati s'acaba quan s'obre la porta i cadascú la creua al seu moment, quan ha acabat el joc, quan ja ha aconseguit el que volia fer i desitja  continuar jugant a un altre nivell. No tothom acaba de jugar al mateix moment, cadascú l'acaba al seu moment, sense edat, sense temps, sense jou, quan és el seu moment perfecte per creuar l'aula per la que ha vingut i tornar a casa per continuar jugant.

El drama només el  pinta la  nostra ment petita i poruga que no vol que res canviï, que vol que tot sigui per sempre, quan res és per sempre, quan tot és canviant i així ha de ser perquè pugui tenir lloc l'evolució.

Aquest matí, preciós meu, t'he visualitzat amb les teves galtones i t'he demanat que t'acostessis i te les he omplert de petons i de carícies,  t'he abraçat amb tot el meu  ésser i t'he demanat on volies estar, si al meu cor o a les meves espatlles, i així hem continuat caminant junts, amb felicitat, perquè així som en realitat: invisibles, eterns, amor i rialla, joc, descoberta. Així som.

"Sí, mamu maca, he sentit els teus petons i he vingut a tu, i m'has sentit i m'he enfilat a les teves espatlles i junts hem escoltat els ocells i he fet passar aquell corb davant els teus ulls que l'han seguit fins que ha desaparegut muntanyes enllà, perquè tot és així: sincrònic, fàcil, tot reflexa allò que som. Gràcies, mamu, per tant d'amor. El meu el tens sempre a la teva disposició, perquè jo soc tu i tu ets jo, la gran sincronia, la gran Veritat."

                                                              Ernest