DEIXAR ANAR EL PASSAT

Quan el meu fill Ernest va deixar aquest pla  terrenal i vaig començar a escoltar la seva veu clara i interna que va arribar a mi, el que ell m’ha ensenyat i em  continua ensenyant és immens. Tot el meu camí durant aquests dotze anys ha estat guiat per ell.  Mai he dubtat del poder de les seves paraules i del seu amor per aprendre que res és el que sembla, que tot és Amor, que totes les persones tenim aquesta espurna divina dins nostre i el poder de decidir com volem viure les situacions que la vida ens presenta.

Avui he agafat el llibre que vaig escriure durant els primers anys, que encara ara em sorprèn per la claredat, la força i el poder que ha  tingut per canviar la nostra manera de veure i de viure la vida. L’he obert a l’atzar i he llegit aquest text que ara us comparteixo. Moltes vegades el que més ens  costa és deixa anar enrere el passat i mirar cap endavant, i l’Ernest ho explica d’aquesta manera tan amorosa i clara. Us convido a llegir-lo:

 “El passat,  mama, ja és passat. Ho vam viure, ho vam celebrar, ens va fer feliços, ens va fer grans i ens va obrir el cor per a poder viure ara la continuació d’aquella relació, d’aquell amor, més enllà de tot el terrenal, de tot allò imaginat i esperat.

Abandona les expectatives de  la vida que pensaves que tindries i deixa’t viure a la vida d’ara. No comparis, no desitgis, no et facis expectatives, no pengis en ningú la teva motxilla. Porta-la tu, i quan et pesi massa per poder caminar lleugera, buida-la de tot allò acumulat que ja no  et serveix. Al llarg del camí aniràs trobant altres eines, altres records, altres vivències precioses. No les podràs carregar a la motxilla si la tens plena.

Mama, deixa les joguines del passat, com jo vaig fer amb les meves quan em vaig sentir gran. Deixa els pensaments que et fan mal. Neteja el teu ésser preciós del sofriment que et crea por. Ets lliure, mamu, tot això ja ho saps. Pel camí hi ha  pols, hi ha pedretes que primer potser et semblen  diamants i després descobreixes que no ho són tant... Tot té la seva funció i tot et fa de mestre. El bon mestre no  es veu, però et fa treballar. Mama, no et passa res. És temps de netejar, d’ordenar, de tornar a ubicar els mobles de la casa, de donar allò que ja no vols, perquè s’ha fet vell, perquè no ho necessites, o perquè ja no ho fas servir.

És temps d’estimar-te, tant, que et puguis mirar al  mirall i contemplar la teva llum que esclata sense traves, sense dilemes, sense por. Estima’t, mama, nosaltres ho fem molt. No donis importància al que no en  té. Abandona tota resistència al que És i tota justificació. Deixar de ser algú per senzillament ser, fluir, obrir.

Jo t’acompanyo sempre, t’ajudo sempre. Ara també, quan tu vulguis. Tot ho has de fer amb el cor obert, amb la confiança per bandera. L’Amor és el motor, el motiu, el camí, la troballa.

Mama, anem a buscar tresors, va! Jo ja estic a punt, t’espero...”

                                                         Ernest

 

“Sí, carinyo, tu estàs a punt i jo m’hi estic posant. Sento que vaig avançant cap al despreniment del  passat, vencent de mica en mica la por que em provoca la ment i que em diu que deixar el passat vol dir deixar-te a tu. I això sento clarament que no és així. Desprendre’m del passat vol dir deixar la necessitat que siguis aquí físicament. Desprendre’m del passat vol dir reconèixer la meva por de viure sense tu físicament aquí; vol dir guardar a la meva caixeta de records tots i cada un dels moments viscuts amb tu, el meu fill preciós i màgic, rialler i feliç, el teu somriure, els teus petons, tot l’amor i les vivències compartides amb tu per tornar-les a reviure cada vegada que ho vulgui; reconèixer, plenament, que em  pertanyen totalment i sempre seran part nostra, el nostre combustible, el nostre motor,  el nostre per què.  Desprendre’m del passat vol dir obrir-me totalment a la  vivència d’ara, que és immensament més subtil, més gran, més amorosa encara...

Però millor no posar-hi cap adjectiu. Tot adjectiu limita, no hi ha comparació. Ara, el teu amor ens porta a trencar límits mentals que portem a sobre. Tot és possible i res està tancat ni  acabat.

Vaig caminant per aquest sender, de vegades molt lleugera sentint l’herba fresca i suau sota els meus peus; de vegades camino sota estels màgics i misteriosos, bellíssims; altres vegades el sender és costerut i haig d’esforçar-me per continuar caminant;  de vegades ni tan  sols camino, sinó que m’assec i deixo que el dolor em cobreixi fins que, a poc a poc, torna a marxar i em puc aixecar de nou. De vegades, com  ara, camino per camins de sorra on els peus s’enfonsen i el  pas s’alenteix; encara, de vegades, el camí se’m mostra alegre, feliç, d’una gran  pau i, en altres moments, tot d’ombres tapen el sol i em demanen atenció...

I sempre la força, la llum, l’amor que em guia està dins meu, perquè és l’Ernest i soc jo, soc jo i és l’Ernest. Perquè tots dos som el mateix, perquè el camí el fem plegats, perquè jo soc la seva llum i ell és la meva llum. La separació és aparent. El nostre ésser intern és Un i mai s’ha deixat ni es deixarà.

Amb la ment, amb els ulls d’aquí, només puc sentir una breu pinzellada del que vol dir tot això. No hi ha paraules que puguin explicar-ho. Val  més callar, val més el silenci. Quan intento definir-ho es perd, quan intento dibuixar-ho, ja no hi és.”

(Extracte del  meu llibre “Mama, soc aquí)

Dolors Beltran Boixadera

mamasocaqui.com

 FER EXTRAORDINARI L’ORDINARI

M’assec davant la pantalla per escriure un nou article i no em ve l’espurna de què parlar; sento com una peresa de pensar o d’actuar... Em decideixo a començar i deixar anar els pensaments, les emocions i els sentiments que pugui arribar a sentir... Sento un silenci dintre meu, un silenci ple de pau i de possibilitats, un silenci que em parla de calma, de respecte cap al meu estat d’ara... Veig el sol que entra mandrós pel balcó així com em sento jo, sense pressa, és com una sensació de tot està bé.

Veig les meves mans i els meus dits teclejant l’ordinador, no es mou res més, sento el so de les tecles al ser colpejades pels dits, res més, un cotxe escadusser que passa de tant en tant pel carrer i prou.. En el fons és com un deixar anar, deixar anar, deixar... Deixar que tot pensament arribi i se’n torni a anar, que passi davant meu i s’allunyi com aquests cotxes que passen desconeguts pel carrer.

Aixeco la vista i veig els llibres que descansen en les prestatgeries, veig El petit Príncep a primer terme, veig els llibres que ens agradaven i ens continuen agradant tant, Ernest, els nous que han anat arribant, les fotografies estimades que hi viuen, els records.... També els deixo passar.

Estar amb mi, escoltar-me sense esperar res, això és el que ara estic fent, l’únic moviment continuen essent les meves mans que s’ajuden l’una a l’altre contínuament, oportunament, sense cap preàmbul, sense mirar-se... Es saben i es complementen i una sense l’altre ho tindria molt difícil per moure’s i crear amb tanta facilitat... Me’n dono compte de com es necessiten i de com s’ajuden, no només ara, sinó en tot moment. Quina poca atenció els concedim quan tot el dia, des que ens llevem fins que ens adormim treballen juntes per cuidar-nos i complaure’ns en tot!

Quantes persones tenim al costat i al nostre voltant que ens ajuden i els ajudem sense donar-hi importància, sense pensar que sense nosaltres, que nosaltres sense elles, les coses ens serien molt més difícils o senzillament no les podríem fer. Quantes coses ens passen inadvertides perquè són quotidianes i les donem per fetes!

Recordo un escrit que vaig llegir alguna vegada que parlava de fer extraordinari allò ordinari, de fixar-nos en les coses quotidianes que fem sense cap alegria, d’esma, perquè s’han de fer, i les fem amb el pensament volant a qualsevol lloc o afer que esperem que arribi en algun moment i que elevem a la categoria d’extraordinari, quan tan sols existeix en la nostra imaginació.

Es tractaria de posar la nostra energia en el present i fixar-nos en les coses quotidianes que fem cada dia mentre les estem fent, per exemple mirar les nostres mans que es belluguen i treballen conjuntament per fer aquelles tasques que la nostra ment vol ignorar per conegudes, però que són tot un espectacle.

Ser conscients de les nostres mans, dels seus moviments, de la força i l’habilitat que estan imprimint a cada gest, la traça dels seus moviments ajustats a la feina que cal fer, sense treva, sense repòs, ens fa ser conscients de la gran tasca que fem cada dia quan realitzem allò que no mirem ni valorem i que, en canvi, només pel fet de posar-hi l’atenció podríem convertir-les en extraordinàries.

 Fer extraordinari l’ordinari. Que bonic,oi? Posar consciència a la tasca que fem cada  dia i admirar-les, valorar-les i  agrair-les, en comptes d’ignorar-les i avorrir-les. Em pregunto quantes coses podríem elevar a la categoria d’extraordinaries...

-Veure com extraordinari el petó que fem  als nostres filles i filles quan es desperten i quan els deixem o se’n van a l’escola... No és per sempre, és un regal que hem d’agrair cada dia. Això no és EXTRAORDINARI?

- Aprofitar  quan reguem les plantes per admirar-les, per acariciar-les, cuidar-les i dir-los: “Que maques que sou, gràcies  per alegrar-me la vista!” I ser conscients que són éssers vius  que ens necessiten, això no és extraordinari?

-Mirar el reflex que existeix dins d’un bassal quan ha plogut, i deixar que la mirada s’hi enfonsi... és extraordinari.

- Portar a passejar els nostres companys de camí de 4 potes i agrair-los aquesta estona de sortir a caminar i respirar l’aire fresc, mentre riem dels seus rituals i alegria, les seves mostres d’afecte i fidelitat, la seva felicitat quan arribes a casa... Tampoc és per sempre, convertim aquests moments en extraordinaris.

Realment, posar consciència en el que estem fent, en el que estem vivint a cada moment,  és la manera en que allò quotidià que no valorem, però que ocupa la major part del nostre dia a dia, es pugui  convertir en extraordinari, perquè és real, perquè ho estem realitzant, perquè és la vida que creem  i a mesura que li donem valor arribarà la  joia d’agrair.

Agrair allò que tenim i fem, agrair la capacitat de donar amor als que ens envolten, agrair l’amor dels que ens estimen, i agrair totes les possibilitats que ens arriben a cada moment per créixer en consciència i estimar.

Perquè el simple fet  d’estar vius i valorar cada matí l’oportunitat de viure un nou dia,  això és EXTRAORDINARI.

Dolors Beltran Boixadera

Mamasocaqui.com

 CONNECTAR-NOS AL SOBRENATURAL      

“El més natural seria que estiguéssim connectats al sobre natural, a allò que És i va més enllà de nosaltres, a la transcendència del nostre “jo” efímer per anar accedint al nostre ésser intern i descobrir qui som.”

Un dia vaig sentir aquesta afirmació i vaig pensar que era ben certa, perquè el més  natural, el més  proper a nosaltres mateixes seria estar connectades a l’Univers del que formem part, juntament amb tot el que existeix. Però ens hem allunyat tant, com a humanitat, d’aquesta percepció, d’aquesta transcendència, ens han fet creure tant que no existeix res més enllà dels nostres limitats sentits físics, ens volen  fer creure, sí o sí, que els nostres veritables objectius i referències als que podem i hem d’aspirar són totes aquelles que tenen data de caducitat i  que, adquirir-les, es converteix en l’objectiu i la finalitat de les nostres vides i de la nostra raó d’existir.

Però la veritat és que som molt més que aquest cos efímer al que estem tan aferrats i identificats, som una conjunció perfecta de matèria i esperit. La primera és passatgera i té data de caducitat, el cos és el vestit amb el que venim a aquest món per poder-hi viure. La matèria és  meravellosa perquè  ens permet experimentar totes les accions, les emocions, els sentiments, els desitjos i els anhels mitjançant la capacitat de relacionar-nos amb nosaltres mateixes, amb els demés, amb la naturalesa i totes les formes de vida, amb el misteri del cosmos i de tot l’Univers.

La matèria ens permet experimentar des del més dens al més sublim, des de l’odi més profund a l’amor més incondicional, ens permet carregar tant pesos i culpes com necessitem fins arribar a la comprensió i al perdó del passat i de nosaltres mateixes, ens permet anar des del més obscur al més il·luminat, d’un extrem a l’altre, d’una vida a l’altra, tot per anar evolucionant en Amor i en Consciència. El  que ahir  era un dogma immutable, avui ha quedat definitivament enrere, el que avui ens sembla  una descoberta increïble més endavant quedarà refutat pels nous coneixements, per la nova manera de comprendre la vida. Tot és un  aprenentatge i una connexió constant que arriba quan es donen totes les condicions per ser escoltada, vista i compresa, tot es mou, tot evoluciona en diferents temps, en diferents ritmes, tot arriba quan és  el seu  moment d’arribar.

Hi ha tant per descobrir, per profunditzar, per aprendre de tot el que som  i de tot el sentit del que ens passa a la nostra vida! Hi ha tanta unitat en el que som i el que és la naturalesa, els éssers vius i l’Univers nascut de la gran i amorosa Consciència d’Amor de la que ha sorgit tot el que existeix i És!

Creixem en vertical, però no creixem en amplitud ni en profunditat i això ens dona una visió distorsionada, febril i desequilibrada del nostre pas tan efímer per aquesta vida terrenal que ens angoixa perquè no ens sosté, perquè no ens dona pau, perquè no ens permet pensar ni respondre a les grans preguntes que la humanitat s’ha fet des dels inicis de la vida: Qui soc? D’on vinc? Per què estic aquí? On vaig?

Aquestes preguntes han sobreviscut a tots els segles d’història, d’evolució i de coneixements adquirits,  i són tan vives com ho van ser en el seu origen, són tan misterioses, profundes i vitals que continuen vigents, avui més que mai, perquè en aquest món tan controlat en el que vivim actualment, amb tanta pressa, amb tanta exigència, amb tanta necessitat que els altres ens donin el vist i plau, amb tanta por de quedar enrere en aquesta carrera sense sentit, amb tanta desigualtat i tanta informació que ens desinforma, i un llarg etcètera, ens allunya cada vegada més de nosaltres mateixes, de la nostra essència, de tot el que realment és valuós i no  es pot comprar ni trobar fora de nosaltres mateixes.

Realment, el nostre veritable ésser, allò que som i pel què hem vingut, aquella guspira de llum que totes les persones i tot el que existeix portem dintre, sorgida de la Consciència Absoluta que ho va generar tot, tant és el nom que li donem: Amor, Font, Déu,  Buda, Alà, Divinitat... Aquesta guspira de llum que no és  matèria, que no té data de caducitat, que continua evolucionant més enllà del cos físic que mor, això és  el  que realment som, i és la que ens manté vives aquestes preguntes que un dia o altre ens plantegem quan la realitat de la nostra efímera existència com a éssers  humans se’ns fa patent, o quan la nostra existència aquí comença a perdre el sentit i no ens respon al que nosaltres desitgem, que és trobar aquest sentit a la vida que totes  sabem en el  nostre interior que té que veure amb aquest anhel profund d’Amor, de Vida més enllà de la vida, d’aquesta transcendència que ens porta a la Unitat.

El nostre camí és un camí de tornada cap a aquesta Consciència d’Amor, un camí d’aprenentatge que no té fi, que ens porta cada vegada més al nostre interior i a contemplar i connectar-nos amb tot el “sobrenatural” que és la  nostra veritable naturalesa, sentir que som molt estimats, que tot té un perquè i un per a què, que tot arriba quan ha d’arribar i que obrir-nos a la vida sense por és perdre la por a morir, perquè qui  realment som mai mor.

Existeix un  llenguatge de l’ànima per a nosaltres: les sincronies, els senyals, les repeticions que es succeeixen, els pressentiments, les percepcions, la inspiració, la certesa que surt del cor, aquesta veu interna que de vegades podem sentir... És necessari estar alerta a tot allò que ens crida l’atenció, parar un moment, mantenir el canal obert per percebre els senyals de l’Univers de la mateixa manera que és necessari tenir  el mòbil connectat per rebre qualsevol missatge; obrir la ment a allò que ens passa i al per a què ens passa, obrir-nos als nous descobriments de la ciència en allò que es refereix a la mort, l’ànima i la transcendència, travessar la porta de la por que ens separa d’una nova oportunitat, d’un nou aprenentatge, i ser capaces de crear-nos una vida que tingui realment un sentit de ser viscuda.

Maria Dolors Beltran Boixadera

mamasocaqui.com

 POSICIONA’T  DAVANT LA VIDA

Hi ha llocs i espais especials per a cadascú, llocs i espais que tenen alguna  cosa que els fan diferents, que et donen pau, llocs en els que t’hi sents bé, en els que et sents connectat a alguna cosa molt profunda que habita dins teu.

A mi em passa, no és un lloc ni gaire maco ni gaire lleig, és un camí, un camí normalment solitari, pedregós, polsós a trams, una mica feréstec, un paisatge gris de margues, d’aquestes margues que acompanyen tants paisatges de la nostra comarca.

A vegades crec que també el fa especial l’hora en que hi solo caminar, al matí, d’hora, ben d’hora, a les 7,  a vegades encara fosqueja i, d’altres, ja comença a clarejar. Solitari, una mica allunyat del poble, constitueix el meu lloc especial, em dona pau, em dona calma, i només pel fet de recórrer-lo em transforma, d’alguna manera en surto renovada. És com una meditació.

Miro enlaire i veig el cel que comença a canviar de colors, un cel que es comença a fer clar i això li dona una llum diferent, un efecte especial,  el sento proper, amistós, com  un amic que em ve a rebre. Tot es va presentant davant dels meus ulls, les pedres del terra, les plantes que canvien de vestit depenent de l’estació de l’any... Els arbres, plens de fulles o ben desfullats, aixecant les seves branques amunt,  cap amunt, formant ara al hivern una  trama delicada  i fràgil que es va posant a punt per convertir-se més endavant en un tapís de fulles naixent. I les roques que formen muntanyes, i les muntanyes sòlides, serenes, confiables, que tenen vida pròpia i que, quan menys t’ho esperes, les sorprens mirant-te amb ulls de pedra, estimant-te amb cor de pedra, mostrant-te un portal mig insinuat que et convida a imaginar... Esplendorós a la primavera i contingut al hivern, però sempre a punt per abraçar-me.   

I en aquest espai entro a poc a poc i saludo els meus éssers estimats que ja són fora del pla terrenal. Els anomeno i els convido a caminar amb mi i llavors deixo que el cos s’assereni i arribi tot el que vulgui venir, de vegades són pensaments nous o que obren una finestra per veure-hi una mica més enllà; a vegades sento molta calma i la gaudeixo;  tal volta arriba un discerniment sobre alguna vivència que la veu interna de l’Ernest em va mostrant... Altres vegades és la veu del meu pare o de la meva mare que em parlen, o imatges de l’Àlvar que sempre somriu... De vegades estic més emboirada i només sento els meus pensaments reiteratius que no puc fer marxar, però d’alguna manera,  sempre torno més serena, i més conscient.

M’adono del valor del meu cos, de l’increïble valor que té en la meva vida, de la perfecció que arriba a ser i de l’amor tan gran que hi ha al seu darrere per ajudar-me a viure la vida que jo vull viure, que jo he vingut a viure. Llavors començo a visualitzar-lo per dintre com una entitat que m’escolta i em coneix, que sap i coneix els meus secrets més ben guardats i els meus anhels més grans  que es reflecteixen d’alguna  manera en les contraccions del cor, en els pensaments de la ment, en el reflex dels meus músculs i extremitats, en l’estat i funcionament dels meus òrgans i sentits, i així em vaig recorrent per dintre fins que arribo a les cèl·lules més petites. És un recorregut ràpid, però intens i clar, i és quan començo a donar gràcies a totes les cèl·lules  del meu cos per l’amor i la perfecció de la tasca que fan i que propicien que tot funcioni correctament i que cada òrgan faci la funció per la qual ha estat creat i que em permet viure la vida a totes sense cap limitació física.

Sempre he cregut que els pensaments, l’actitud i la disposició que les persones prenem davant la vida és una de les claus per gaudir de bona salut. Els anys passen per tothom, és així, però  la manera de mirar endavant condiciona el que viurem. La ment i el cos senten  el que manifestem, el que esperem que passi. Si ens fa pot la vida i temem el futur i així ho manifestem en cada ocasió, en cada situació del dia a dia, això és  el  que ens trobarem, perquè és el que estem creant. Si creiem que els petits dolors del nostre cos són senyal que ja ens fem vells, encara que tinguem només 40 anys, i ho anem manifestant així, el nostre cos respondrà a les nostres expectatives perquè és el que la ment sent que expressem i continuarem sentint-nos febles, en comptes d’agrair l’avís i procurar fer una vida més activa i sana a tots nivells.

El cos t’estima, sap com estàs més abans que tu mateix, t’avisa, moltes vegades ens avisa perquè ens aturem, o ens ocupem d’aquestes petites manifestacions que només demanen atenció per no anar a més. El mateix passa amb la nostra, ment, si no la cuidem, si no l’alimentem amb pensaments de poder, de positivitat, d’amor, anirem claudicant i esperant passivament que tot allò que temem es vagi fent realitat.

Dialoga amb el teu cos, dialoga amb el teu cor, dialoga amb els teus sentiments i les teves emocions, dialoga amb tu mateix, aquesta espurna divina que viu en tu, que ets,  i agraeix el teu avui, sense por al que vindrà. No et situïs en la vida com a víctima,  situa’t en la vida com a creadora,  obre’t a l’amor de veritat, obre’t a sentir-te part de tot el que existeix i viu la vida amb passió, estimant-te, respectant-te i agraint aquest viatge que et portarà molt més enllà del que puguis ara somniar.

Ser víctima o  ser creadora de la teva vida... Vet aquí la qüestió, vet aquí la decisió.

Dolors Beltran Boixadera

mamasocaqui.com

 

 MAMA,  OI  QUE ÉS MACA LA VIDA?

Aquesta  pregunta me la va fer el meu fill quan tenia 3 anys.. Érem al Pantà de Sau, feia molt poc temps que el meu germà gran havia mort i estàvem asseguts en unes roques. Jo estava abstreta en la meva tristesa interna quan vaig sentir aquella veu clara que em preguntava... Vaig aixecar els ulls i el vaig veure dret damunt la roca, amb els braços enlaire, mirant-me amb els seus ulls foscos i brillants, esperant la meva resposta...

“La vida és maca”, em deia el meu fill de 3 anys, i vaig pensar que devia ser veritat si ell m’ho deia, perquè jo, llavors, després de l’absència sobtada del meu germà, la veia com de lluny, esquiva, freda, indiferent, com si a la vida li importés ben poc el que jo, o qualsevol altre persona, en pensés. La vida passava al marge de nosaltres, ella era com sempre havia estat, només érem nosaltres que voleiàvem d’un cantó a l’altre sense entendre ni poder decidir res. Sentia profundament que el meu germà era mort i que no li tocava, ell no ho sabia que tenia que marxar, i la vida continuava igual, només nosaltres patíem aquella pena, érem nosaltres els titelles.

Però al meu fill mai no li deixaria aquest bagatge, al meu fill sempre li asseguraria que la vida és maca i que val la pena viure-la, encara que hi hagi moments tristos. Això estava per sobre de tot el que pogués sentir, i li vaig dir:

-“Sí, preciós meu, la vida és maca!”

Avui, 25 anys més tard, continuo pensant i sentint que la vida és  maca, i dono gràcies i estimo tot el que he viscut i visc. La vida és maca i molt  àmplia, conté totes les textures, tots els colors, tots els sabors, milions de disfresses amb les que vestir-se i milions de possibilitats per oferir-nos... i nosaltres, il·lusòriament, pensem que la controlem i que controlem la nostra vida petita perquè així ens ho volen fer creure des dels mitjans de comunicació, els anuncis de la televisor, les xarxes socials, etc, ens fan creure que una senzilla, encara que costosa crema pel cutis, ens pot obrir les portes a sentir-nos persones d’èxit. I el més trist ens que la majoria de gent s’ho creu, qui diu crema pel cutis diu qualsevol de les coses que ens volen vendre i que acabem comprant creient que ens faran millor als ulls dels altres i potser també als nostres propis ulls.

Però la vida no tracta de res que es pugui comprar. La vida tracta, bàsicament, de quatre àmbits: VIURE, CONÈIXER-TE, APRENDRE I ESTIMAR.

- VIURE experiències diverses, les que t’arriben encara que no les vulguis i les que vas a buscar pel teu compte, i et van ensenyant a canviar la mirada de l’adversitat per la certesa de l’oportunitat.

- CONÈIXER-TE a tu mateixa per trobar el teu espai, la teva veu, la teva manera de sentir, la teva manera d‘estimar, de pensar, la  música que et convida a ballar la  dansa de la teva vida, única, diferent, personal, que connecta amb el teu cor i el teu ésser, la que et fa sentir plena i que et fa créixer amb tot, amb el que és plaent i amb el que no t’hauries esperat mai i que et fa sortir de dintre el més valuós que hi ha en tu, la vida que t’obre al canvi i et manté les portes obertes  per captar el que et fa sentir bé, el que realment vols el que realment ets.

-APRENDRE a ser feliç, i per aprendre a ser feliç hem de comprendre i deixar anar tot allò que ens priva de ser-ho: l’egoisme i orgull que venen del nostre ego, les nostres pors; la mirada sempre pendent del que passa a fora; la nostra exigència que siguin els altres els que ens facilitin la vida, en comptes d’assumir la nostra pròpia responsabilitat de facilitar-nos-la nosaltres mateixes; desfer-nos de la pressa, la impaciència, el judici a tot i a tots; la por a viure obertament i la por a morir... La veritat és que necessitem moltes vides per aprendre a ser feliços  aquí!

-ESTIMAR, aprendre a estimar de veritat, sense lligams nascuts de la  necessitat de no estar sola, o de la necessitat de trobar algú que compleixi les teves expectatives i que faci per tu el que tu mateixa no et fas. Estimar vol dir  estimar-te primer a tu mateixa per poder compartir la vida amb algú altre i estimar i respectar la seva diferència, la seva llibertat, el seu camí, el seus somnis de la mateixa manera que tu estimes la teva diferència, la teva llibertat, el teu camí, els teus somnis i no permetries que ningú te’ls retallés i no et permetràs retallar-los a ningú.

La vida és única, és important,  és vital, és el  camí per tornar al que realment som i és l’oportunitat de sentir, de crear, de comprendre, d’acceptar, d’expressar, de canviar, d’il·luminar, d’obrir, d’acomiadar, d’agrair, de perdonar-nos,  d’estimar... I res de tot això ningú ens ho pot vendre ni ho podem comprar perquè no estan a fora, sinó a dins.  Són els regals que hem de descobrir i desplegar per poder viure i arribar a sentir que, amb tot i malgrat tot, la vida és  bonica.

Dolors Beltran Boixadera

dbeltra2@hotmail.com

 

 SOM CAMINANTS

Som caminants, caminem per la vida amb una motxilla a l’esquena, cadascú la seva.  Una motxilla invisible en la que portem carregades aquelles coses que hem anat col·leccionant durant el nostre trajecte de vida, des del primer dia  que vam  començar el viatge i fins i tot des de abans de néixer.

Algunes d’aquestes coses les hem  recollit nosaltres mateixes. D’altres, moltes, ens les han carregat persones i circumstàncies que han envoltat la nostra vida, encara que ni tan sols les recordem... Senzillament, totes formen  part de nosaltres sense notar ni tan  sols que portem  una motxilla invisible incrustada a les espatlles i que, com  tota motxilla que agafem per anar a fer una excursió, es pot despenjar i treure,  obrir, mirar què hi portem i destriar què ens convé portar i què ens convé deixar.

El pes d’aquesta motxilla  invisible pesa molt i passa a formar part de la nostra persona sense adonar-nos-en. A dins hi portem totes les frases escoltades insistentment des que érem infants, paraules punxants, frases lapidàries, moltes pors, paraules d’amor, enfocaments de vida diversos que amb el temps s’han anat gravant insconscientment en nosaltres i algunes s’han transformat en pedres i rocs que pesen a la nostra ànima, tant, que a vegades els arribem a sentir també físicament i emmarquen les nostres vivències: Estem parlant de creences, dogmes, rituals,  pors de tota mena, dolors amagats, patiments que ens limiten i ens oprimeixen i eviten que puguem viure  la nostra vida, ara i aquí,  a la nostra manera.

La vida, però, és sàvia, i arriba un dia que si no ens parem nosaltres, ella mateixa s’encarrega de parar-nos i ens encoratja a prendre la decisió d’ obrir finalment aquesta motxilla tan  pesada i plena que portem a sobre. Ens és  necessari fer aquest pas per treure’ns pes del damunt, per mirar què hi portem, per destriat què és nostre i què no ho és, per començar-la a buidar de tot allò que no ens deixa caminar i ens priva d’avançar lliurement. Ens cal descarregar tot el que avui ja no ens serveix i no ens ajuda a viure, i aprendre a deixar-ho fora, sense rancúnia, ja que finalment ens ha ensenyat el que no ens fa bé.  En definitiva, es tracta de mirar-nos a nosaltres mateixos.

Si tenim la motxilla plena, quan caminem no podrem recollir res de nou, no hi cabrà res més, però amb la motxilla buida, o gairebé buida, podrem aprofitar l’oportunitat d’omplir-la amb les coses noves que trobarem al nostre camí, aquelles que ens faran respirar fondo i ens aportaran pau, que ens arribaran al cor i que ens aportaran bellesa i amor per comprendre que res s’acaba, que tot continua infinitament.

Deixar anar, no aferrar-nos a les coses que tenim, a les persones que estimem, a les propietats que atresorem o a les creences que coneixem... és l’aprenentatge més gran que hem de fer a la vida. No es tracta de posseir-les, de fer-les nostres, de lligar-nos a elles com si ens hi anés la vida. Es tracta d’agrair-les, viure-les, gaudir-les i estimar-les mentre són present, però sabent que no són per sempre, que el canvi forma part constant de la vida, que el que avui tenim demà no ens ho emportarem, que els que avui estimem poden canviar i allunyar-se de nosaltres per fer la  seva vida, la que han vingut a viure, i que un dia el que avui és casa nostra demà serà habitada per altres persones o senzillament ja no hi serà... Tot canvia, el nostre és un viatge constant i canviant, el nen petit no és igual que el bebè que era quan va néixer, l’adolescent no és el mateix nen d’abans, el jove deixa l’adolescència enrere i es comença a enfrontar al món amb les seves pròpies cartes, l’adult va madurant i va deixant pas lentament a l’ancià en que es convertirà a la llarga, si la vida el manté encara aquí.

I tot això no és trist, no és negatiu,  no és terrorífic ni dramàtic, això és la vida a la Terra, el  nostre pas físic per aquesta vida que és passatger, que és per un temps del que en desconeixem la llargada, però en el que podem crear i dibuixar-ne la fondària, l’amplada, els colors, la textura, la música, els poemes, la llum, l’aroma... Nostra és l’oportunitat d’omplir-lo d’amor o d’odi, d’enfocar-lo cap a la llum o cap a la foscor, d’omplir-lo de patiment o de comprensió, de compassió o de culpa... Som el pintor que cerca en la paleta els colors adients per la seva millor obra  mai creada abans i sempre única.

L’Ernest, una vegada em va dir:

“Mama, la vida és com una pizza,  pots imaginar-te-la com vulguis, pots fer-te-la com vulguis, tens tots els ingredients del món al teu abast per posar-hi, però aniràs agafant només aquells que t’agraden, triaràs els que et fan patxoca i són bons per tu i descartaràs els que no et fan bé i  no vols ni tastar... Serà la teva pizza.”

Recordeu que som molt més que aquest cos que té data de caducitat, recordeu que la vida no s’acaba amb  la  mort, sinó que la  transcendeix, i que quan aconseguim fer cada un de nosaltres la nostra millor pizza, estarem a punt per deixar la motxilla vella i continuar viatjant, carregats  d’amor, cap  un altre pla d’Existència.

Dolors Beltran i Boixadera

mamasocaqui.com

  

LA MÀGIA DELS SENYALS

Totes les persones que hem viscut l’experiència d’acomiadar un ésser estimat, hem viscut o hem sentit a parlar molt dels senyals que aquests éssers estimats ens envien per fer-nos saber que estan bé i que estan amb nosaltres. Hi ha persones que reben i senten  molt aviat aquests senyals, d’altres tarden més i hi ha persones que potser no les han pogut captar mai, o fins després de molt temps.

Tenen una característica comuna: només les reben les persones a qui van dirigides, que solen ser les mares, pares, germans, familiars molt propers i de vegades, fins i tot, amics molt amics de la persona que ha transcendit. Els altres no els poden percebre normalment ni molt menys comprendre per què allò, aparentment sense cap transcendència i que per ells ha passat desapercebut, a nosaltres ens posa la pell de gallina, el cor se’ns para per un instant i ens omple de joia i d’agraïment infinit. Ho sabem, ho sentim, és una certesa d’ànima.

No us penseu que tenen res a veure amb focs artificials, o meravella de les meravelles, no, de vegades poden ser espectaculars, és veritat, però la majoria de vegades pots sentir els senyals en una situació o cosa totalment quotidiana, en un detall, en una olor, en un objecte inesperat, en un animal, en la natura, en una paraula que pot sentir tothom però que a tu et va directe al cor, en un somni, en una música que t’arriba de sobte i que t’omple de la persona que ja no és present físicament i que, en canvi, es  mostra una vegada i una altra en tu i per a tu.

Els  senyals dels éssers estimats que viuen en un  altre pla d’existència són un regal  perquè ens fan saber que continuen existint i que el seu amor per nosaltres continua i no s’acabarà  mai, ens fan somriure, ens omplen el cor d’esperança, ens ajuden a caminar en aquest nou camí que la seva partida ens ha posat, ens escalfen l’ànima.

Ahir fullejava una de les moltes llibretes que he escrit durant els darrers 12 anys, i vaig trobar un d’aquests senyals que em van arribar i que em van fer molt feliç.. Em  trobava en una casa rural prop d’Arbúcies on havia anat sola durant tres dies per tal d’estar amb mi i concentrar-me a acabar el llibre. Us el transcric tal com el vaig escriure llavors:

“Aquesta tarda he sortit a caminar i he decidit anar per un camí sense senyalitzar que he vist abans des del prat de la Casa rural on soc, i que passa per una casa que m’ha semblat molt bonica. Després d’una estona de caminar m’ha semblat que la casa era a sota d’una arbreda i m’hi he acostat per veure-la. Tot just treure el cap per mirar-la he sentit bordar gossos i a l’acte he vist venir corrent cap a mi dos gossos enormes, mastins del Pirineu blancs. No es veien agressius i a. mi m’encanten els gossos, però m’han impressionat per la seva grandària, la potència que tenien i perquè no em coneixien de res i, de sobte, del pati de la casa han començat a sortir mastins de tot arreu  i tots venien bordant cap a mi. Els dos primers han arribat i els he saludat i tocat procurant que em veiessin tranquil·la, movien la cua contents, però tots els altres han arribat al mateix temps i tots em volien ensumar i han estat a punt de fer-me caure amb la seva efusivitat i ganes d’estar a prop meu. No ho acabava d’entendre: Què feien tants gossos enormes amb aquella alegria? I com és que no sortia ningú de la casa a veure què passava?

He començat a recular cap el camí i tots han vingut amb mi la mar de contents. Quan he arribat a dalt he continuat caminant i els he dit adéu. Tots han vingut amb mi, però després s’’han anat quedant i a poc a poc  anaven tornant cap a casa seva... Tots menys un, molt gran, molt blanc, molt tranquil i pausat que anava venint xino-xano al meu darrere, a una certa distància. He pensat que en un moment o altre em deixaria, però no, ha anat continuant. M’he desviat del camí i ell m’ha seguit. Si jo em parava, ell es parava, no venia tampoc al meu costat. Quan jo avançava, ell continuava parsimoniós al meu darrere... Al final li he dir: “Noi, confio que  siguis tu qui em guiï, perquè jo no sé cap on vaig.”

Ha passat davant meu i jo l’he anat seguint tranquil·lament, parant-me quan ell es parava, i acompanyant-lo quan tornava a avançar. I així hem anat caminant una bona estona, llavors ja anàvem de costat, fins i tot junts, la meva mà sobre el seu coll, sense estressar-nos gens ni mica.

-“No és màgic, mama?” –he sentit de sobte que em deia l’Ernest.

-Molt, carinyo, és una passada.

-“Mama, aquest gos et guia com et guio jo. Fixa’t, ell va al davant i tu vas al darrere, el segueixes. No saps on et porta, però confies en ell i el  segueixes, com fas amb mi, que no em veus però confies en el que sents i em segueixes. Confies que ell et porta per un camí segur i te’n refies. De vegades està al teu costat, d’altres va al davant, a vegades ve al darrere, de vegades va per camins on tu no vols passar encara, però hi continues confiant. Aquest guia blanc, enorme, pacient, segur, potent, serè, afectuós, soc jo, i això és el  que fem, mama.”

Em sentia tan bé, tan feliç de sentir l’Ernest tan clarament i sentint la màgia de tot el que estava passant i, sí, al final hem arribat amb el gos pel darrere de casa seva i tots els altres gossos han tornar buscant el meu contacte. Ell ha seguit cap a dintre la casa i jo he  tornat al camí inicial acompanyada dels altres, que ja  no m’han seguit més.

“Gràcies”, he  dit des del  cor als meus dos guies.

Havia sortit a caminar sense res, ni mòbil, ni rellotge ni claus, solament jo i la meva vivència, confiant en mi, i quan t’obres a la vida amb una altra mirada,  oberta, sense por, pots arribar a sentir que tot et parla i t’ensenya. Els senyals són això: confiar en allò que t’arriba, que sents i vius, sense posar-hi la ment.

 

Dolors Beltran Boixadera

mamasocaqui.com

 

 ESTIMAR SENSE LÍMITS

Aquest agost he visitat novament la meva segona pàtria, el Perú, la terra d’en Chicho i el lloc des del que el nostre fill Ernest va sentir la crida de l’Amor i va marxar d’aquest món físic.

De nou cap a Perú... Quantes vegades haurem viatjat cap allà? Hauria de comptar-ho bé per saber-ho. De nou un altre viatge sense tu físicament al nostre costat, estimat Ernest. Es fa estrany i sabut al mateix temps.

Aquest estiu es van complir 12 anys des d’aquell dia que la nostra vida va donar un tomb, el dia que tu vas seguir content el impuls que et va fer transcendir d’aquest món i nosaltres vam saber que te n’havies anat i tot es va convertir en un caos... i vam sentir al mateix temps el dolor més gran i també la força més gran, que no sabíem de on ens venia, però que ens aixecava i ens sostenia i ens empenyia a fer tot el que havíem de fer.

I de nou vaig sentir la teva presència, ja no física, sinó subtil, profunda, inesperada, càlida i certa que va acompanyar la teva veu dintre meu:

-“Mama, no ploris, tot està bé.”

I, a partir d’aquí, el món va tornar a canviar. La nostra percepció va canviar, es va despertar i es va ampliar; les prioritats materials van canviar, però la prioritat més gran es va fer enorme: Tu, el nostre fill  estimat i que ens estimes tant... La nostra prioritat de tu es va eixamplar i ho va omplir tot, i et vam descobrir d’una altra manera, sense els sentits físics habituals, i ens vam comunicar d’una altra manera, la veritable, la del cor, la de dintre, la que anava creixent cada dia i ens anava fent créixer cada dia.

No vam morir darrere teu, sinó que vam tornar a néixer des de dintre, amb una altra mirada i una altra comprensió de nosaltres mateixos que ens va anar obrint també a una altra visió dels altres, del món, de la vida i de la mort.

De tot això, el dia 10 d’agost en va fer 12 anys, dels que no tenim noció de com han passat, perquè el pas del temps també ens ha canviat, no existeix, poden passar una munió d’anys i tot continua al mateix temps ara i aquí, estem junts ara i aquí.

Viatjava a l’avió amb en Chicho i em venien els records d’anterior viatges amb tu físicament aquí, Ernest, de com vam viure el nostre temps d’estar junts i d’estimar-nos tant. No sabíem res del que passaria en el nostre  rol  terrenal, però vivíem el present tan intensament que, sense saber-ho, ens estàvem preparant pel canvi tan gran que ens  esperava, que havíem pactat viure i experimentar, d’alguna manera, abans de néixer.

Ara també, preciós, sé que el més important per mi serà el retrobament que arribarà en algun moment, la comprensió que tindré, la saviesa que m’abraçarà quan jo també deixi el meu cos  aquí i em fongui totalment en tu sense cap límit de cos, ni de consciència... Aquest és el meu anhel i la meva il·lusió, sé que arribarà.

El temps que em quedi del  meu pas a la Terra el vull viure amb en Chicho, amb la meva família estimada, amb tota la gent que m’estima, amb  tots els companys de quatre potes  que encara han d’arribar a mi, i sempre amb tu. Amb tu al meu cor, amb tu al meu sentiment, amb tu en els senyals i els missatges que em fas arribar, amb tu dintre meu, sentint-te,  estimant-te, rient junts, lliure de qualsevol limitació o imposició que no vingui d’aquest amor, Ernest estimat.

 

-“Mama, estic aquí amb tu, estic llegint el que escrius, t’estic sentint i viatjo amb vosaltres. Continua caminant, sentint-te, escoltant-te, no tinguis por de res del que se t’obri al teu camí. Tot el que t’arriba t’ensenya i et fa anar més enllà. Tot està en tu, mama, no pots perdre res perquè tot està en tu i viu en tu.

Crec en tu, t’estimo, et parlo, et toco i em saps. No dubtis de tu, del teu amor, de la teva força. No et quedis amb cap por, escolta-la, mira-la i deixa-la anar. Ara mateix estàs viatjant molt per sobre de la Terra, a prop del cel,  i tot continua en tu. És la vida la que viu en tu i es crea en tu. La vida és aquest alè d’energia que et fa viure a la Terra i que un dia ja no  tornarà a la teva boca, sinó que s’expandirà i et tornarà a mi, i tornaràs a la teva veritable essència i consciència increïble d’Amor.

Mama, viu el teu viatge intensament, com l’heu viscut des d’un principi, vivint cada sorpresa inesperada, sigui del color que sigui, perquè totes són flors disfressades que et venen a rebre i creixen davant teu quan tu passes, ja ho saps.

Riu, mama, i sobretot estima a tots i a tot el que vagis trobant. Sigues amor, no  personalitat. Sigues aquella meravella que ets quan no hi ets. Desfés qualsevol pensament de carència o de obligació, deixa’t ser qui ets, sigues lliure per viure la teva vida. Estaré amb tu  sempre.”

                                                                            Ernest

 EL NOSTRE FILL INVISIBLE

El dia de la mare estava abraçant al Chicho i els meus ulls van  llegit per inèrcia el títol  d‘un conte estès al sofà: “El fil invisible”, només que jo vaig llegir “El fill invisible”... Li ho vaig dit al Chicho i ell em va contestat:  “El més visible.”

I sí, se'm va  obrir el cor, perquè  és així, el fill més visible és el invisible, el que no es veu i està a tot arreu,  el que veus a tothora, el que sents per tot, el que vius contínuament a qualsevol moment,  el fill etern, el que mai falla, el que sempre està a punt  per mi i en mi, el que ja no necessita res físic ni limitat per ser, el que ja ha  traspassat el fil de la necessitat per transformar-se en alè de l'Existència, el que existeix sense embolcall, sense mesura, el que viu en nosaltres i nosaltres en ell, el que no tem res perquè ja no té cos i només, i sobretot, és VIDA sense límits, sense pesos, sense lligams externs ni interns.

Aquest és el nostre fill, la nostra filla invisible: els més visibles de tots.

Celebrem el infinit privilegi i gratitud de ser mares d’aquests fills “invisibles” que ens han  omplert la  vida per sempre, fins que ens tornem a retrobar.

Gràcies a totes les mares que ja han tornat a la Llum des de on ens continuen cuidant i estimant, i felicitats a totes les mares que estimeu i cuideu els vostres fills-filles ara i aquí: Aprofiteu i gaudiu de cada moment.

  LES PETITES COSES SÓN LES MÉS VALUOSES

Caminava aquest matí i he sentit que una minúscula pedreta se’m havia  posat dintre la sabata.  No feia gaire mal, just per molestar-me  cada vegada que posava el peu a terra i, així i tot, em feia mandra parar per treure-me-la, confiava que potser aconseguiria moure-la d’alguna manera que es tornés pràcticament imperceptible... Senzillament només era una mica empipadora.

He continuat caminant i de sobte he sentit la veu divertida de l’Ernest: “Per què no et treus la sabata i espolses la pedra?”

M’ha fet riure... és tan evident! Quina tonteria voler aguantar la pedreta sabent que continuaré molt millor i més tranquil·la sense ella! I  tan fàcil com és!.. Però quantes vegades continuem caminant amb la petita molèstia al peu amb la il·lusió que desapareixerà o que deixarà de fer-nos mal en algun moment.

I després això m’ha fet pensar en la quantitat de pedretes que aguantem a la nostra vida per aquesta absurda mandra de parar o per altres raons. De fet, moltes vegades no ens permetem parar per “petiteses”, perquè el que hem de fer és massa important i massa urgent per poder perdre el temps fent cas a coses tan petites, i continuem la rutina de cada dia amb la pedreta que continua molestant-nos al peu, o al cor, o a la ment, o a l’ànima.

I la suposada pedreta es va fent notar, cada dia. De vegades es situa a algun lloc o d’alguna manera que ens fa creure que ja ha marxat, o és que senzillament hi ha pedres molt més grans que ens fan córrer apressats i aprenem a ignorar la petita, o ens acostumem a sentir-la i a portar-la, a carregar-la, a patir-la, com si fos ja una mica part nostra.

Exemples de pedretes?

-          -Aquella mirada dels nostres fill-es quan al matí els llevem i els fem anar de pressa sense tenir ni un moment gairebé per escoltar-los, perquè la pedra de la urgència no ens ho permet.

-          -Aquell pes que portem a dins perquè hem discutit per una nimietat amb algú i ens ha deixat alterats i tristos a la vegada.

-          -Aquell comiat quotidià del matí que gairebé no ha  existit avui perquè ens ha guanyat el despit de fer saber que encara estem enfadades, malgrat que el cor ens plori per dins.

-          -Aquella ràbia que sentim quan les persones més properes no fan allò que donàvem per fet que farien, perquè ja ho sabien.

-          -Aquella costum de la meva parella de vida o de feina que m’irrita o no m’agrada directament, però faig veure que no passa res i la ignoro, o intento acostumar-m’hi sense dir res.

-              -Aquella capacitat d’aguant que tenim per empassar-nos el que, d’una manera o altra ens fa mal i ens resistim a mirar-nos  i  a posar-hi remei, fins que un dia explota i ho esquitxa tot i encara ens fa sentir pitjor perquè arrasem fins i tot el que no volíem...

    Podríem posar molts exemples de pedretes,  cadascú les seves,  referits a les relacions amb els altres, amb nosaltres mateixes, amb la feina, amb els nostres desitjos i somnis,  amb el món que vivim, amb les expectatives prèvies que ens fem de les coses, amb la nostra manera de veure la vida...

    No es tracta de quantes pedretes o pedrasses portem a sobre, però són les petites, les que portem a la sabata i ens fa mandra treure’ns de seguida, en les que ens hauríem de fixar, perquè si no observem i no ens proposem desprendre’ns d’aquestes, les més fàcils, ens costarà molt veure i treure’ns de sobre les altres.

Fixar-nos en les coses petites ens dona pau, perquè ens fan aturar i ens aparten una mica de la pressa del dia a dia, d’haver de pensar i calcular per poder fer tot el que tenim al davant i que de vegades ens col·lapsa abans de poder començar a actuar.

    Parar a contemplar una sortida o una posta de sol, els colors canviants del cel, la forma capritxosa dels núvols, un niu de formigues, explicar un conte, cantar una cançó, tancar els ulls un instant i respirar fondo, escoltar una piuladissa d’ocells, la veu dels nens i de les persones que t’expliquen alguna cosa important per ells... tot són oportunitats d’aturar uns instants la nostra vida inconscient i deixar el neguit, la pressa i la impossibilitat d’escoltar-nos i estimar-nos. 

     Ens cal estar alerta per treure’ns la pedreta que portem al peu així que la sentim, perquè no tenim cap necessitat ni ens mereixem sentir incomoditat al caminar. Estiguem alerta per sentir quines són les pedretes que ens fan sentir malament, física, emocionalment, mentalment, i no deixem que ens facin una ferida per dintre i per fora per no haver-nos aturat a sentir-la, a mirar-la i a trobar la manera d’espolsar-la o de curar-la.

   Les coses petites són les més importants, com diu El Petit Príncep, i ens solen passar desapercebudes, però són les petites pedretes que es traven a les rodes les que poden fer descarrilar un tren i, també, omplir-nos de joia. Tots les tenim en el nostre dia a dia, però ens cal parar una mica per poder veure-les, respirar-les i aprendre d’elles.

     Parar a temps, respirar a temps, perdonar a temps, parlar a temps, escoltar a temps, somriure a temps, riure a temps, estimar-nos a temps, plantar-nos a temps... fer cas de les petites coses a temps,

Dolors Beltran Boixadera

mamaestoyaqui.com