HOMENATGE A L'ERNEST
El dia 18 de desembre, en el marc de l'Exposició de Pintura "L'Inici del Vol" que va fer en Chicho, va tenir lloc l'Homenatge "PARAULES PER L'ERNEST" que us compartim seguidament:
PRESENTACIÓ
“L’INICI DEL
VOL” és el teu llegat d’amor, fill preciós. Em vas regalar el despertar davant
d’un suport en blanc on plasmar les idees que percebo amb els ulls i interpreta
el meu cor. Tot un procés per treure’m la pols de la meva finestra vital.
Mentre em feia
una imatge de com seria la setmana de l’exposició, em va venir la idea de
fer-te un homenatge, convidant un grup d’amics per a que et diguessin
algunes paraules, les que vinguessin al seu cap al pensar en tu Ernest meu. No
hi són tots els que podríem haver convidat, en falten molts, però en són una
mostra molt preuada.
Enviant
missatges i rebent respostes van passar
els dies, al final dels quals vaig comptar 17 confirmacions, 17, el teu número,
aquell que representa el dia que vas néixer, aquell que se’ns presenta sempre
quan trobem els teus senyals i amb el que també et comuniques amb nosaltres. No
era pas una coincidència, sinó una confirmació: Estàs present sempre entre
nosaltres, i així va ser.
El dia de
l’aniversari de la mama Dolors i del teu tiet Abel, aquell dia, ens vam trobar
per sentir-te present mentre escoltàvem els escrits que cadascú llegia en veu
alta, gaudint d’aquest immens amor que vas iniciar i que ara s’expandeix sense
fronteres que el limitin.
Aquest ram de
belles flors en forma de somriures i llàgrimes, veus clares, paraules
emocionades curosament triades, compartides prèviament, o no, eren per dir-te
“Ernest, quant t’estimem!”, i per
reconèixer sense amagar-nos que et portem al cor, aquest cor que vol sortir del
seu espai vital per abraçar-te, maco .
“L’INICI DEL
VOL”, és el nostre inici de vol. No hem arribat enlloc, tan sols ens hem
alliberat de la força gravitacional al sentir el suau bategar de les teves ales
precioses i enlairar-nos darrere teu.
Vet aquí, gaudim
ara d’aquest estel de paraules dedicades a tu, estimat Ernest.
Chicho Sandoval
Iris Carpio (amiga Ernest)
Hola, bona tarda a tots i a totes. No soc
gaire d’expressar-me amb paraules, ja
que m’expresso millor ballant o cantant. Intentaré escriure paraules...
Paraules per un amic... per a tu, Ernest!
La teva història estarà sempre amb mi, sé dels
teus records estimats. Parlant del passat
he mirat cap al futur, compartint les alegries i tristeses, tot allò que
ens ha fet feliços i que avui ens dona més desitjos de continuar.
Aquí i ara, a través d’aquestes paraules, et
dono una abraçada i et dic, una vegada més, que passi el que passi -perquè no
importa on siguis ni el temps que passi- vius en el meu cor per sempre. Mai
oblidaré la gran persona que vas ser.
Segueix amb el teu somriure.
Mireia Bantulà (amiga Ernest)
Que senzill és tancar els ulls i escoltar-te a totes i cada una de les notes que surten
d’un piano, d’una guitarra, de la veu quan canto o quan canten... Que fàcil és
poder aprofitar cada traç al full per sentir-te aquí, amb mi. Si és que
compartir aficions al cap i a la fi és el millor que es pot fer per compaginar
amb algú. Provar tècniques noves? Estil de dibuixos nous? La qüestió és
experimentar i trobar-nos. La música sempre ens ha ajudat a tirar endavant i
ens ha guiat. El dibuix, en canvi, ens ha ajudat a deixar plasmat tot el que deixem enrere i a construir nous
objectius.
L’art sempre ens ha estat una via d’escapatòria... Com podeu
comprovar, en aquest escrit el torno a fer servir d’excusa per poder-ho
connectar tot. Expressar-me i expressar-nos lliurement sempre ha sigut una gran
virtut, sobretot, gràcies una altra vegada, a l’art.
Transmets energia i bones vibracions. Només has d’observar els amics i
amigues que tenim en comú. Mira com somriuen, com creixen, com s’equivoquen i
rectifiquen de nou. Que l’art de viure és
molt gratificant si ho complementes. I que, al final, veure somriure a
la gent més propera fa que no només et senti amb mi, sinó amb nosaltres. Aquest
és l’objectiu des d’un bon inici, no? Sentir-nos ben a prop. Que, al cap i a la fi, l’art de
compartir-nos és l’art d’estimar-nos.
Anna Pujol i Úrsula
Márquez (amigues Ernest)
PER TU, ERNEST
Bona nit, avui som aquí per reviure algunes de
les moltes experiències viscudes amb el nostre amic Ernest.
Començarem pel nostre pas pel Institut:
Ja érem prou grandets com perquè el professor
d’Educació Física ens tingués confiança per deixar-nos anar al pavelló a l’hora
del pati. Qui ho havia de dir que els santets de la classe li xafessin el
material, la famosa pilota vermella i, també, els volants de bàdminton
enganxats al sostre.
I un cop acabades les classes, no en teníem
prou en veure’ns durant tot el dia, que quan arribàvem a casa el primer que
fèiem era connectar-nos a la webcam. Vam descobrir les noves tecnologies...
I aquelles tardes inacabables de diumenge fent
treballs i més treballs amb la seva merescuda recompensa. Ai... que bones
estaven les magdalenes! I sobre tot, els farts de riure que ens fèiem: “tant
per tant”, “”doncs no!”, “serà possible!” i quan vam descobrir la veu del
Google traductor: com diu en Pep Guardiola: ziga-zaga, ziga-zaga. Era la nostra
distracció!
La nostra penya, la Penya del Drac Daurat, en
la que pocs casos vam resoldre, però les rialles i les aventures no podien ser
millors.
Tampoc hi podien faltar els jocs dels
aniversaris amb els que embogíem: el twister, la figa... Quin fart de riure!
Tot això entre moltes altres anècdotes que us
podríem anar explicant i que sempre perduraran als nostres records.
T’ESTIMEM, ERNEST
Montse Homs
i Tino Pujol (amics família)
Ens ve a
la memòria l’Anna i l’Ernest, l’Ernest i l’Anna... ara a casa nostra, ara a
casa teva, jugant, estudiant, compartint, complementant-se.
Moments de la memòria, com aquella Pasqüa en la que vàrem fer la Mona
de xocolata blanca ( que tant t’agradava), i que tantes vegades vam recordar.
Les trobades de la Penya del Drac Daurat que, tot buscant l’enigma,
ens va portar a conèixer tants racons del nostre poble.
T’estimem, Ernest.
Gemma Farràs (amiga família)
Un humà és un ésser que porta moltes disfresses a sobre. Algunes ja les portava a la maleta abans de néixer,
d’altres les ha anat comprant o rebent. El gran treball de creixement personal
consisteix a despullar-se de tot allà que el carrega i que el limita, de tots
els personatges que ha interpretat, amb més o menys encert. Alguns, de bona
persona, altres, de gran pervers. Tots els ha representat el mateix ésser. La
que és més difícil de treure, és la disfressa de la pròpia pell. Però, quan
t’hi atreveixes, veus que a dins no hi ha res, i no pas perquè desapareguis,
sinó perquè t’uneixes a tot. Dins meu hi és tot. No hi ha res que em separi
dels altres, no hi ha res que em separi de l’amor que ens uneix a tots, aquell
amor que buscava a fora sense saber que ja era dins del meu cos, en tots i en
tot.
Sempre havia pensat que era en el moment de la mort que la matèria se
separa de l’ànima, però també puc morir en vida per despertar a la vida que no
mor, una vida que no separa i que viu en pau amb tot; una vida que és gaudi i
que integra llum i foscor; una vida que és plena de tot allò que buscava fora
de tots aquells personatges, sense saber que eren les disfresses les que em separaven del tresor que ja era
dins del cos, sota les capes i capes de dolor. Interpretant tots els papers,
protagonistes i secundaris, bons i dolents, puc aprendre a posar-me en el lloc
dels altres, que també cerquen qui són. Sense la meva pell, deixo de ser jo per
convertir-me en tot. Em separo del jo separat de la resta per unir-me al tot,
integrat per tots i tot. Trec capes de dolor i em quedo lliure, lliure de tot
allò que creia que havia de ser i puc observar, sense les pròpies limitacions,
sense cap tipus de separació, tot allò que em rodeja, la grandesa que emana de
tot. Sense pell, no tinc límits. Només quan estimo la pròpia pell, deixo anar
l’última capa, la capa que deixa sortir tota la llum que hi ha dins meu i que
s’uneix a la llum total que l’ha creada.
Soc una filla de l’amor, com tots, i ser-ne conscient em fa
responsable del poder que tinc, de la meva creació. Responsabilitzar-me
conscientment de tot allò que penso, dic i faig. Responsabilitzar-me de les
meves creacions, perquè siguin d’amor i
aportin el millor per a tots. Si això ajuda els altres, serà una conseqüència
d’aquesta actitud, però no la meva responsabilitat, perquè jo només puc crear
la meva part. Déu meu, aquesta responsabilitat sí que fa por! Però tot és
decidir fer-me’n càrrec i tota la por, la més immensa, es converteix en el més
gran dels amors, l’únic, el que no té definició. Els altres tenen el mateix
poder que jo! No soc aquí per ajudar els altres sinó per aprendre qui soc, amb
les experiències viscudes i per manifestar-ho. L’ajuda als altres n’és la
conseqüència, no la finalitat. Tots tenim poder creador. Tots som especials.
Voler-ho ser més que els altres és una altra prova de la manca d’amor a mi
mateixa, conseqüència del dolor que em resta per transformar. Quan dins meu
només hi ha amor, no hi ha personatges principals ni secundaris que em
defineixin. No hi ha parts més especials que d’altres. Només un infinit
escenari per gaudir de l’amor. Jo volia un paper protagonista, sense adonar-me
que protagonistes ho érem tots per igual. Era el meu desig d’un paper principal
el que em separava dels altres. Ajudar-me a mi
mateixa, aprenent sobre mi i fer el que senti, aquest és el meu camí. És
així com els altres rebran el millor regal. Regalar quan vius amb abundància
interna genera més riquesa que fer-ho quan vius amb misèria interior.
Mentre sigui aquí a la Terra, alguna pell he de portar, però soc jo
qui tria quin paper vull representar. Tinc aquest poder! Tenim aquest poder!
Interpretar el personatge que desitgem! Som eterns! I podem transformar
personatges per fer-ne viure de nous.
L’important és no excloure a ningú, porti la pell que porti o cometi
l’error que cometi, ni a mi mateixa ni els altres, perquè és això el que causa
dolor. Em disfresso de personatges per aprendre d’ells, no perquè em castiguin
o em castigui, no perquè m’apartin o m’aparti del grup.
Observem-nos sense pell, i serà llavors que els judicis i els
prejudicis desapareixeran del nostre món. Som un tot indivisible. La llum que
som no ens separa, ens uneix a tots. El que separa és el cos. Només fins que
t’adones que ets molt més que aquesta matèria que et fa humà.
Com
diu la cançó “Vaig aprendre” del musical de “El Petit Príncep”, m’agradaria dir
que amb l’Ernest “he aprés que l’essencial és invisible als ulls, que aprendre a
estimar i ser feliç és el que vull, i que ell m’ho ha ensenya com ningú.”
Laura Mayoral (amiga
família)
Tanca
els ulls un instant, imagina el moment més màgic quan mires un castell de focs,
quan els colors i les llums il·luminen el cel creant una magnífica figura.
Doncs en aquest instant comença aquesta història: quan dues ànimes
lliures i felices de Ser, en un dels seus viatges estel·lars, van dissenyar el
seu pla d’aprenentatge i experiència en un planeta anomenat Terra.
Una deia: - Jo em diré Dolors.
L’altre: - Doncs jo, Ernest.
-I què creus que podem fer allà a la Terra per créixer i deixar
petjada? –deia l’ànima Dolors.
-A veure... –contesta l’ànima Ernest que és molt creativa, i segueix:
-T’explico: arribaràs tu primer per obrir-me el camí. Al cap d’un
temps de caminar per la Terra et trobaràs amb una ànima que t’acompanyarà en el
teu aprenentatge, ja sabràs qui és. Jo vindré després, tardaré una mica, però
tu confia, no desisteixis del teu propòsit, em reconeixeràs només arribar.
Viurem moltes experiències, creant el nostre món a la Terra i sempre connectats
a la nostra essència. Ens ho passarem pipa! –riu l’ànima Ernest.
-Però ara escolta’m bé (s’apropa i li diu fluixet a l’orella): Jo
marxaré primer per obrir-te el camí de tornada a casa. Em buscaràs, però serà
un instant, doncs de seguida em sentiràs al teu costat. Aparentment semblarà
que estem separats però jo et recordaré que no ho hem estat mai, que el que ens
uneix és indivisible, és etern. És la més gran manifestació d’Amor, és la nostra
essència de Llum fusionada. Aquesta serà la nostra petjada.
I rient i jugant, li diu a l’ànima Dolors:
-Què et sembla, t’agrada???
I l’anima Dolors se’l mira amb complicitat i respon:
-Som-hi!!!
I és en aquest instant quan el cel s’il·lumina i com un castell de
focs ple de llums i de colors, ens regala una magnífica figura.
Eva Ventura (amiga
família)
“Diré el teu nom i el cantarà l’alosa” (J.S.Papasseit)
Amb les mans fredes
i el cor calent dins la boira,
tot deixa de tenir un nom
menys el teu.
Els sons es desdibuixen
i m’arriba la teva veu.
Ets lluny, qui sap on,
i tan a prop dins la boira.
Amb el piano a les mans
i el somriure entre els dits
interpretes la vida,
ens has obert els ulls.
Dins la boira
puc sentir el teu alè,
l’ésser etern.
Amb les mans fredes
i el cor calent dins la boira,
tot deixa de tenir un nom,
menys el teu.
Antoni Arisa (amic família)
Res m’agradaria més que poder participar amb
un escrit bonic com caldria en l’homenatge “Paraules per l’Ernest”. Però no soc
escriptor i sento que aquest és un encàrrec que em supera i que no sabria com
posar-m’hi. El que sí que et puc dir és que l’explicació de la vostra
experiència –teva, de la Dolors i de l’Ernest- que feu en el llibre Mama, soc aquí m’ha agradat molt, que és
una manera de dir que sento que m’ha fet bé.
Per a mi les vostres paraules són un sí a la
vida, són l’afirmació que l’estimació perdura –viva i actuant- més enllà de la
mort. I des d’aquesta vivència i d’aquest sí a la vida, sento que les vostres
paraules ens animen i ens diuen que tots som més capaços que no ens pensem, que
desconeixem les nostres possibilitats i que podem descobrir el potencial que
tots tenim dins nostre i néixer de nou en molts aspectes. Que cadascú de
nosaltres som éssers singulars, únics i que el món espera que, malgrat la
nostra petitesa, diguem la nostra paraula autèntica, insubstituïble, una
paraula d’amor i de vida, de llum per a nosaltres i els altres. I ens recorden
que “només s’hi veu bé amb el cor” i
que “l’essencial és invisible als ulls”.
Sento que aquestes vostres paraules ens
inviten a viure amb plenitud, a deixar que es desperti tot allò de bo que
portem dintre, deixant enrere quan calgui el que ens han ensenyat o hem après,
i descobrir que el present és obert i que per aprendre i créixer sovint ens cal
desaprendre i buidar la motxilla. Ens inviten a viure sense por, amb confiança,
i a creure humilment en nosaltres mateixos. Ens encoratgen a ser
protagonistes de la pròpia vida i a fer
el propi camí, no pas d’una manera preestablerta sinó de la manera que sentim
que és la nostra. Ens conviden a emprendre el vol, a volar, cadascú amb les
seves ales, cap allà on el vent ens porti. A viure amb una mirada nova, oberta
al misteri, oberta a l’infinit, a viure estimant i aprenent a transformar el dolor
en amor, a descobrir la bellesa amagada que hi ha en cada persona, en cada
cosa, en cada instant...
Dir-vos, per acabar, que amb les vostres
paraules i vivències que heu volgut compartir amb tots nosaltres encomaneu vida
a la nostra vida i esperança a la nostra esperança en un món d’alegria i de
pau, que no volem només per a nosaltres sinó que el volem per a tothom.
Finalment, dir-vos també que entre tots,
Ernest, Dolors i Chicho, ens heu ensenyat que no vivim per morir, sinó que
morim per viure.
I us en
donem les gràcies.
Jordi Llorenç (amic
família)
M’aturo un moment... La llum s’atenua...
Només la petita flama s’il·lumina per
vosaltres, Dolors i Chicho, i per tota la família.
Silenci.
Aturo
el temps i dedico tots els meus pensaments cap a vosaltres... Us envio tota
l’energia en aquest precís moment... En aquest instant en què l’Ernest es farà
present en forma d’homenatge, en forma de paraules...
Silenci per escoltar-lo, silenci per fer-lo
present en el meu pensament, silenci per recordar-lo sempre amb aquell somriure
que tant el caracteritza...
Des de la distància i des de l’estima que us
tinc, una forta abraçada.
Sandra Font (mestra Ernest)
El setembre del 2004 el meu fill, en Jan, va
començar a l’escola bressol. Allà vaig conèixer una dona fantàstica, la Dolors,
era la directora de La Cuca Fera. Segurament que cap de les dues ens vam poder
imaginar el vincle que crearíem al cap dels anys.
Anys més tard, el 2007, vaig anar a treballar
a l’Escola de El Figaró. Allà, “casualment” (les casualitats no existeixen),
vaig conèixer l’artista que ens presenta tota aquesta bellesa avui, en Chicho.
Us explicaré un secret: A l’escola tothom el coneixia per Gilbert! Com em va
costar canviar-li el nom!
Com que tots dos érem de Tona compartíem
cotxe. Alguna vegada, durant el trajecte, li parlava d’un amic de Mallorca que
preveia i endevinava coses. En aquells moments no sé ben bé què en pensava,
però ara totes aquelles converses segur que prendrien més sentit. De fet, hem
aprés tant últimament...
Dos anys més tard, estem ja al setembre del
2009, vaig entrar a treballar a l’Escola L’Era de Dalt. La Monti, la directora,
em va donar una tutoria fantàstica. Aquell any vaig xalar fent la meva feina. Sempre
dic que aquell curs va ser un regal de vida. A la classe tenia un alumne
extraordinari, l’Ernest. Com definir-lo?
Excel·lent, amic dels seus amics, responsable, intel·ligent, tímid però
divertit alhora, súper creatiu, tolerant, sincer, conciliador, tendre, un
alumne... perfecte! Un geni!
Ara, després dels anys, sé que és un àngel. Un
àngel que encara a dia d’avui m’està ensenyant tantes coses... L’Ernest m’està
ajudant a entendre la mort com una metamorfosi; el sento d’una manera molt
diferent, però el sento aquí i ara.
Quantes “casualitats”, oi? Doncs aquí en ve
una altra! Aquell any, justament aquell any, a l’escola vam fer el projecte
dels 4 elements. Si heu llegit el llibre de la Dolors sabreu que l’Ernest n’era
un expert.
Vam anar de Colònies a la Garrotxa i tot i que
ens va ploure vam gaudir moltíssim. L’Ernest i la seva colla em van enganxar a
jugar al Pio Pio i el Blokus!
Recordo també el programa de radio que va
presentar amb l’Anna i la Jordina, els debats i aportacions que feia a l’hora
de tutoria, l’obra de teatre de final de curs (feia de capellà), la genial
autobiografia que va fer, el quadre que em va pintar que està per aquí la sala,
i tant moments que ens va regalar! Quan recordo tots aquells instants
compartits se’m dibuixa un somriure a la boca.
I justament aquests petits moments són els que
ara em donen la força per creure que això no s’esvaeix d’un dia per l’altre,
sinó que ens ajuda a entendre que aquest amor compartit creix cada dia més,
sentint-lo d’una manera nova per a mi, d’una manera que no estem acostumats a
sentir però que, quan ho aconseguim, ens ajuda a entendre millor les coses i a
créixer com a persones. Només tinc paraules d’agraïment cap a aquesta família
tan bonica. Moltes gràcies per comptar amb mi i fer-me partícip del vostre
camí.
Anna Pla (mestra Ernest)
SEMPRE HI ETS
“Sempre”
és més
que una paraula,
és un
ésser conegut.
Camina pausadament.
Es queda
al teu costat
i et gronxa els somnis.
Té el
color de la mel,
la
calidesa del sol.
T’abraça i somriu.
“Sempre”
té la
taula parada
per si
et ve de gust ser-hi.
Els
llençols nets al llit
per si
et vols quedar a dormir.
Quan
te’l mires ben a prop
s’alenteix
el teu alè
i una
calma suau
t’acarona
els cabells.
“Sempre”
és una
matinada
amb
gebre a les fulles.
Un
riuet tranquil
adornant
el paisatge.
Un arbre
centenari
amb
escorça de plata,
les
fulles ben brillants
i
història a les arrels.
“Sempre”
és una
melodia
amb les
ales d’un àngel.
L’espiral
que s’enfila
molt més
enllà d’enllà.
És el
batec del cor
que
suaument em diu,
xiuxiuejant
a prop,
em diu:
“Sempre hi ets”.
ÀNIMA
Hi sóc,
en la
profunditat
del teu mar immens.
Si et desvetlles,
em desvetllo,
si et
mous, em moc.
El ressò
de mil estrelles
esclata
en el teu viure.
I en la
profunditat
del teu
mar immens,
el Jo
clama
i em
reconeixes
i et
reconec.
L’ESTEL QUE ETS BRILLA
L’estel que ets brilla,
i amb una xiulada
s’aparta l’obaga
i es tanca la ferida.
Els àngels m’acompanyen,
em parlen, em guien,
són al meu cap
fent-me pessigolles.
És llum, tot és llum.
És immens, tot és immens.
És amor, tot és amor.
És u, tot és u.
Aleix Blancafort (monitor de L’Esplai Güitxi-güitxi)
Bona tarda a tothom!
Primer de tot, és emocionant formar part
d’aquest acte. Gràcies Chicho i Dolors per convidar-me a compartir aquest
moment. Us parlaré de l’Ernest i l’Esplai.
M’he proposat explicar-vos què és l’Esplai i
la veritat és que no és fàcil. Potser ho intento amb dues frases:
-
Un temps i un espai compartit on tothom aprèn de tothom.
-
El que defineix com és un
Esplai és la gent que en forma part i els vincles que s’han creat.
Per tant, l’Ernest és l’Esplai.
Per aquesta raó, em vaig adonar que sol no
podia explicar aquesta relació, necessitava més veus. I amb l’ajuda de les veus
i les vivències de les monitores i els monitors que vam estar al capdavant de
l’Esplai, hem estat parlant de l’Ernest i fins i tot hem verbalitzat que molt sovint
és present a les nostres vides, al nostre dia a dia, però que en parlem poc.
Per això, al principi, no va ser fàcil trobar les paraules.
Després de parlar-ne, he reunit un seguit de
paraules/imatges i aprenentatges incorporats del temps i espai compartit a
l’Esplai. A continuació us les llegeixo:
-
Quin regal aprendre de la seva calma.
-
La seva mirada positiva.
-
Els seus silencis.
-
Sempre que deixàvem escollir grups, sabíem que l’Anna, la Jordina, la
Paula i l’Ernest serien un grup
-
Una bona persona.
-
Discret i al mateix temps molta presència.
-
Sempre disposat a ajudar.
-
Molt participatiu.
-
Un riure que s’encomana.
-
Empatia i una gran capacitat d’acompanyar i recolzar companyes i
companys davant d’un conflicte i/o tristesa.
-
Molt dolç, molt respectuós, molt amable.
-
Sempre un somriure dibuixat a la cara.
-
Molta delicadesa i imaginació fent manualitats i amb significats molt
profunds.
-
Una gran capacitat d’observació, una atenció i una mirada especial de
les coses, una mirada neta, senzilla i sòlida a parts iguales.
Ha estat una feina bonica fer aquest recull amb la Sílvia, en Guillem,
la Gisela, la Mònica, la Montse, l’Èric, en Marc... Hem viscut un munt de
sentiments fent-lo.
MOLTES GRÀCIES PER ESCOLTAR-LO!
Abel Beltran (padrí)
Quan més gran em faig, més ploro. Podem dir
que he estat 40 anys en silenci, sense plors, sense llàgrimes, perquè potser no
sentia res, o sentia molt poc, la qual cosa vol dir que m’he perdut moltíssimes
coses. Però, quan va marxar l’Ernest, alguna
cosa va canviar i, des de llavors, la meva vida ha set diferent, i és totalment
diferent i és una altra cosa. És una altra cosa a la feina, és una altra cosa a
la vida de cada dia, és una altra cosa a la relació amb les persones que estic... He escrit una cosa molt
petita, he escrit això:
Estimat Ernest,
Sé que no et cal, perquè has transcendit l’ego
i els condicionaments que tenim tots els que estem en aquest pla d’existència,
però avui, en aquest acte que han organitzat els teus pares, vull fer-te
homenatge i agrair-te públicament que m’hagis salvat aquesta vida i,
segurament, algunes altres.
I no ha esta fàcil! Quants ocells em vas fer
venir fins que em vaig adonar que m’estaves ajudant a descobrir una consciència
que no sabia –i que negava- que existia.
Avui formes part de mi, de la meva vida. Ets
amb mi al PIVE, a les aules, als claustres, a les reunions amb les
famílies; ets amb mi quan soc amb les
meves filles i sento aquella felicitat infinita que m’omple, que em fa riure;
ets amb mi quan medito, quan em recullo; ets amb mi quan et demano que m’ajudis
a entendre i a desencallar les situacions que em trasbalsen i –oh miracle!- la
solució se m’apareix al davant sense buscar-la.
Per tot això, i molt més que no dic, per a tu,
Ernest, el meu agraïment i el meu homenatge.
Joana Aragall (tieta)
Ernest, escriure per a tu és un immens plaer, hi ha tantes coses,
tants sentiments, tantes emocions i aprenentatges que em fa respecte què sí i
què no he de posar. No obstant, des que el teu pare estimat m’ho va proposar,
pel meu interior han desfilat un munt de records, anècdotes i aprenentatges
viscuts des que vas marxar.
Val a dir que sempre estàs al meu cor, al meu pensament. Ja saps que
ets els meu expert en aparcaments, a vegades fins i tot et renyo, però sé que
m’entens i que un cop deixo el cotxe
sempre t’ho agraeixo, tant si és a prop com lluny, perquè sempre sento la
veueta que em diu: “Tieta, tot està bé, havies de passar per aquí”, i jo
continuo la meva anada amb un somriure feliç i respirant a consciència.
Un escrit per a l’Ernest... Hi ha tantes coses a dir, o no, perquè tot
és a dins. Et sento molt, revisc tot sovint les teves expressions i del meu
interior em surt:
“Hi havia una vegada un nen, un nen molt desitjat, un nen que dia a
dia creixia desmesuradament amb intel·ligència, respecte, amb convicció, i que sempre em deixava parada, atònita.
Sempre estaves a punt per venir a Centelles, a casa dels tiets, amb
les nenes, les teves cosines estimades, content, bevent “suc de porqueria”,
ensenyant-me a fer batuts...
Quan em van dir que no havia de llegir escrits d’altres persones, sinó
que havia de fer el meu, ja em vaig espantar, i ara què? Amb calma, asseguda a
la cadira de la meva mare, posant-te al meu pensament, em van venir aquests
records que ara compartiré:
-
Les anades a la piscina tu i jo, aquell fart de jugar amb la “galeta
Maria” –Me la tornes a tirar?- I així
estona i estona, fins que sabies que la Joana volia prendre el sol i després
anaves a comprar crispetes i patates i ens les menjàvem tots dos, i parlàvem
fins a l’hora de dinar, a casa teva, amb els teus pares estimats.
-
L’altra gran record és el de estar tots dos asseguts al passeig de
Centelles, conversant, jo amb tu, un nen de 9 o 10 anys curiós, interessant,
feliç.
-
La visita al meu nou pis, revisant-lo de dalt a baix i compartint al
sofà converses amb tu, amb aquell to de veu tan seriós i alegre alhora, tan poc
freqüent per un nen de la teva edat.
-
I els últims records, el viatge a Perú. Va ser al·lucinant poder estar
allà, compartint en primera persona aquell país que forma part de tota la
família gràcies al teu pare estimat i a tu mateix. La teva saviesa, el teu
estar, la teva alegria passejant per tots els racons de Perú. Va ser un gran
aprenentatge i unes grans vivències amb tota la família.
Poc m’imaginava el plor, el meu plor del dia que ens acomiadàvem,
desconsolat per part meva. Em deies: “Para de plorar, tieta, ja no ploris més”,
i jo, asseguda al bus, no podia parar.
Ernest, sempre et porto a dins, gràcies per
ser-hi i per tot el que m’estàs fent descobrir. Quantes coses m’has ensenyat i
m’ensenyes!
T’estimo, Ernest del meu cor. Una súper
abraçada i seguim parlant.
Sandra Sandoval (cosina
de Perú)
Tengo tanto que contarte, más creo (y siento) que tú lo sabes todo ya.
Y ojalá dijeras que sí.
Que hay amor dentro de mí y tú sí lo puedes sentir.
Ojalá dijeras que sí.
Que sí me ves, que me extrañas y me sueñas.
Que sí me piensas y te apenas de que yo no pueda hablarte como lo haces tú
conmigo.
Que sí hay amor y hay esperanza. Que aquellas me dirigirán a ti.
Que sí se puede vencer el miedo. El miedo de buscarte y no obtener
respuestas y al fin encontrarnos en lo eterno.
Más de una vez el viento se confunde con
recuerdos imborrables que tienen atrapada tu vida en un instante y me tocan
suavemente. Y me hacen pensar. Pensar que te tuve, que te tengo y que ahí estás
siempre, dándome la dicha de saber que nunca me dejaste. Que vives y sueñas y siempre esperas por mí.
ROGER BELTRAN (cosí)
Pluja de records
rellisquen entre els dits, fang a les mans.
Mirades buides, parets
fredes, vidres plorosos, aires faltats de calor.
Núvols negres,
espessos, enganxats entre ells, impenetrables, mal de cap.
Música sorda, retalls
de notes, partitures de dolor, tecles de petroli forjades amb regust oxidat.
Cel fosc retrobant
plors.
Pluja d’aigua dolça,
gotes de mel ballant sobre teulades de xocolata.
Núvols de cotó fluix,
de colors clars, verds, blaus, roses, grocs... ensucrats amb gust de vainilla.
Unicorn alat volant
majestuós sobre camps de violetes cultivades per nans de parla estranya.
Llargs glops de cafè
torrat, notes de piano omplint espais buits, dracs màgics omplint habitacions.
ELISENDA, ARIADNA i IRENE BELTRAN (cosines)
ARIADNA: Bàsicament, Mar i Cel ens ha acompanyat
molt des que som petits, amb l’Ernest. Volíem començar dient qualitats de
l’Ernest, però em sembla que ja les heu dit totes: Amabilitat...
IRENE: Humilitat
ELISENDA: Molt assenyat.
ARIADNA: Estimació per la família i els amics.
IRENE: Molta creativitat.
ELISENDA: Un ésser sense cap mena de
pretensió.
ARIADNA: Intel·ligent, serè...
En fi, tot el que heu anat anomenant.
ARIADNA: Tot això són qualitats de l’Ernest
que tenia des que érem petits i que ens van sorprendre a tots, perquè cada dia
ens ensenyava a ser més adults des de la innocència d’un nen petit, i encara
estem aprenent de tot el que l’Ernest ens ha donat. I ens ho ha ensenyat sense
cap pretensió, simplement estant a casa, en dinars, en sopars, passant estones
a l’habitació.
ELISENDA: Ell era feliç quan la família estava
junta, quan ens disfressàvem, quan ballàvem, quan saltàvem, quan miràvem
pel·lícules, quan fèiem tonteries... ell era feliç d’aquesta manera.
ARIADNA:
I sempre reia... Un record que tenim d’ell des que era molt, molt, molt
petit, quan encara era un bebè i era molt, molt seriós... li va costar riure
amb nosaltres. Era seriós, imposava només d’acostar-t’hi, perquè tenia aquells
ulls tan grans i seriosos! Només volíem que ens estimés molt, però no acabàvem
de reeixir.
I un
dia vam fer un picnic amb tota la família i, sense pretendre-ho, ell estava a
la falda de la seva tieta Joana i vam començar a explicar acudits i més
acudits. Hi havia un acudit que, bàsicament, era el soroll d’un escopit, més o
menys així (efecte sonor), i de cop i
volta aquella coseta petita que seia va començar a riure com mai l’havíem
sentit! I una vegada, una altra vegada, una altra... vam estar potser una hora
escopint, i ell rient. Jo vaig començar, però els altres em van seguir. Tots
vam acabar escopint i l’Ernest reia i reia...
IRENE: Un altre record que hem compartit és el
d’un altre dia que vam anar també a fer una excursió tota la família en un riu,
no recordem on era ben bé, però hi ha alguna foto de l’Ariadna asseguda dalt
d’una roca i jo estic dintre l’aigua. Vam acabar tots rient, l’Ariadna i jo
xopes i brutes i l’Ernest impecable, ben net, sense cap gota de fang ni d’aigua
a sobre. Això descriu una mica el que hi havia entre cosins.
ELISENDA: Però l’Ernest no ens deixava de
sorprendre perquè un dia, tal com el veieu, eh?, tan tranquil que era, estàvem
a casa la meva mare i jugàvem jo i ell a amagar-nos. Jo em vaig amagar darrere
el sofà i ell es va anar ficant nerviós, exaltat, buscant-me, i no se’m va
acudir res més també que sortir de
darrere el sofà i donar-li un ensurt... Em va clavar un mastegot! Li va sortir
de dintre, aquell espetec! Vam quedar tots... Un silenci! El primer sorprès em
sembla que va ser ell, el segon jo perquè aquell mastegot em va fer tenir un
mal al cap... No vaig jugar mai més a amagar-me!
ARIADNA: Llavors també, un dia de Nadal va
passar una d’ aquestes coses que expliquen per què diem que l’Ernest no parava
de sorprendre’ns i que semblava més gran que nosaltres. Després de la
sobretaula estàvem jugant a cartes o al bingo, no sé a què jugàvem... Jo i la
Senda, les cosines grans, estàvem fent el compte de la vella, comptant els
duros, repartint quants anaven pels cinc primers resultats, per la línea, pel
complet... Total, que estàvem entretingues i atabalades i l’Ernest va venir i
s’ho va mirar des del meu costat i en 30 segons ens va dir: “No,
això és 1 euro i mig, 50 cèntims i 30 cèntims”, i tan tranquil que es va quedar
ell! Ens ho va dir i va marxar! I nosaltres: “Bé... Doncs no, perquè volíem...”,
ens anàvem excusant, però vam acabar callant i es va posar ell de banquer.
IRENE: Jo volia compartir també les estones
que passàvem quan anava a vegades a
buscar-lo a l’Escola de Música de Centelles on anava a fer piano i solfeig.
Tinc la imatge d’un d’aquests dies que vam entrar en un bar a berenar... És una
mica la sensació que ha dit la Joana. Jo
era adolescent, asseguda amb el meu cosí més petit berenant, i sentia com que
ell m’alliçonava a mi. Havíem tingut converses així, com una mica del més
enllà, ell sempre m’explicava coses i allà va ser com vaig començar a agafar un
altre vincle amb l’Ernest que fins ara ha estat com molt íntim. No fa gaire
vaig trobar uns correus que ens havíem
estat escrivint. Va estat una sorpresa quan, remenant, els vaig trobar. Parlàvem
sobre la vida, una mica hi sortia tot el que heu anat dient i també allò que
ell m’ha portat a descobrir. M’explicava que hi havia una cosa més enllà que,
en algun moment o altra, tots acabem descobrint. Aquest era l’últim missatge
que tenia d’ell, un missatge que vam iniciar aquell dia al passeig de Centelles.
ARIADNA: Abans parlàvem de l’Escola de Música
i del piano... Jo tocava el piano abans
que l’Ernest i me’n recordo que al principi li ensenyava a tocar les cançons
que jo tocava a l’últim curs que vaig fer. L’Ernest, amb dos anys d’estudiar,
ja m’havia passat i em deia: “un altre cop?”
Irene: Jo sempre tocava la mateixa cançó i tu
també la teva...
Ariadna: Però, gràcies a això, tenim vídeos
amb l’Ernest, de Mar i Cel especialment, tocant el piano, cantant,
disfressant-nos... L’Ernest no es disfressava però ell ens provocava a fer-ho.
I tenim vídeos fent el boig i... És l’Ernestillo per nosaltres!
Elisenda: I un record molt maco que tenim és
el d’un sopar de cosins que vam fer. El vam anar a buscar a casa seva...
IRENE: ... Vam anar a una pizzeria que no
recordem quina és, però les taules eren rodones.
ARIADNA:
Tenim imatges gravades al cap d’aquell dia. Érem cinc al cotxe, perquè
la Irene i jo encara no teníem carnet. L Elisenda i en Roger ens van venir a
buscar a nosaltres primer i després vam anar tots a buscar l’Ernest. Recordo
que a la taula rèiem, perquè era la primera vegada que estàvem tots junts sense
adults... exceptuant l’Elisenda que ja portava cotxe! Recordo sentir-nos grans,
cadascú amb els seus diners per pagar la pizza...
ELISENDA: Fèiem molt xivarri, moltes
tonteries, estàvem contents, i l’Ernest sempre: Xxxxxst!, ens estan
escoltant!”. I nosaltres. “No, home, no, Ernest, tranquil...” “Xxxxxxst”
ARIADNA: Però l’Ernest feia anys i anys que
desitjava tenir una nit am els cosins! És un record que tindrem per sempre i és
súper bonic poder recordar això i tenir mil històries a recordar. Ens acompanya
cada dia i gràcies a ell ara tenim un angelet que portem a sobre a cada pas que
fem.
IRENE: Anem on anem.
ARIADNA: Sí, i que estarà amb nosaltres per
sempre.
Dolors Beltran (mama)
Jo us llegiré dues cartes que compartiré amb
vosaltres. Una la vaig escriure a l’Ernest a finals de l’any 2009, un matí que
ja havia marxat a l’escola i jo sentia tant amor per ell que li vaig voler
deixar dit per escrit, perquè el trobés quan tornés a casa.
12-11-2009
Carinyo meu:
Que n’ets de guapo i bona
persona! T’estimo fins on costa d’imaginar i t’estimaré sempre, siguis on
siguis tu, sigui on sigui jo.
No perdis mai el teu somriure,
la teva alegria, lluita sempre pel que creguis i fes, de tu mateix, el teu
millor amic.
Estima la nit, amb el seu
misteri i els seus estels immensos i estima el dia, amb la seva llum. No
tinguis por d’enfilar els diferents camins que puguis trobar, tots porten, a la
fi, al mateix port.
Gràcies, gràcies, gràcies per
ser com ets. No hauria pogut somniar un fillet millor.
La teva mama que t’estima i
està molt i molt orgullosa de tu,
Dolors
Uns dies després, em vaig trobar aquesta
resposta que per a mi és el tresor més gran que guardo per sempre. En ella em
diu tot el que necessito per viure i continuar sentint-lo avui.
Mama,
Ets la millor mama del món i t’estimaré sempre. M’has ensenyat moltes
coses i, encara que de vegades ens enfadem, al cap d’un minut ja em sap greu.
Vull que sàpigues que m’agrada molt la teva manera de pensar i veure el món.
M’agrada estar al teu costat i sentir el teu contacte. M’ajudes amb el que cal
i no m’has deixat mai. Jo tampoc ho faré.
T’estimo fins el cel i tornar.
Ernest
Sento que tot el que vaig viure amb ell quan
era aquí, tot el que vam parlar, tot el que vam riure i plorar, tot el que vam jugar, somniar, llegir,
estimar... és el que em serveix avui per continuar sentint-lo, estimant-lo i
comprendre que res s’acaba, que tot continua.
I també
sé que la pau que sento és perquè sempre ens vam poder dir tot el que ens
estimàvem, tot el que significàvem l’un per l’altre. No vam deixar res pendent,
ens vam estimar cada dia a totes i ens ho vam fer saber d’un munt de maneres
diferents. Això és el que vull dir-vos: no doneu per suposat que les vostres persones estimades ja saben que les estimeu. No doneu per suposat res. Digueu-los que els estimeu, feu-los saber el que sentiu per ells, viviu-los intensament i no deixeu res pendent per
dir perquè això serà el que un dia us aportarà pau i alegria al cor.
L’Ernest, amb la seva vida, ens va ensenyar
com n’és d’important estimar sense por i aprofitar la vida per fer tot allò que
et fa sentir feliç i creador. Amb la seva partida ens ha ensenyat a unir
aquests dos extrems, naixement i mort, i viure’ls com el que són: el mateix acte, el mateix gest de
deixar-se relliscar pel canal d’amor d’entrada i pel canal d’amor de sortida.
Els dos actes il·luminats per la llum i l’amor d’una saviesa que va molt més
enllà de nosaltres.
Venim, caminem, creem experiències, aprenem i
tornem. I tots som Amor, i tots tornem a l’Amor.
Gràcies, Ernest, fill meu preciós, per tant d’amor
i alegria, per tanta creació i felicitat que ens has brindat i que ens ha fet
afortunats per sempre. Sabem que estàs amb nosaltres i que ens retrobarem de
nou, plenament, sense cap limitació, quan arribi el nostre moment de sentir
també la crida de retorn de la nostra ànima.
AGRAÏMENTS
Gràcies a tots
els que vau respondre amb el vostre amor i acceptació a la proposta que us vam
fer per expressar en paraules aquests records, vivències i sentiments que
l’Ernest ha portat –i porta- a les nostres i vostres vides.
Si és difícil de
vegades escriure-ho, encara més ho és llegir-ho en públic, però compartir és
una de les eines més transformadores i precioses que disposem tots per fer
aquest món una mica més lluminós i alegre. L’energia d’amor que vam viure tots
plegats aquest vespre n’és la prova. La presència de l’Ernest es va manifestar
en tots i cada un de nosaltres fent-nos sentir i recordant-nos que la felicitat
la portem dins.
“Res és el que
sembla, tot és Amor” (Paraules d’Ernest)
Us portarem
sempre al cor.
Chicho, Ernest i Dolors
