DEIXAR ANAR EL PASSAT

Quan el meu fill Ernest va deixar aquest pla  terrenal i vaig començar a escoltar la seva veu clara i interna que va arribar a mi, el que ell m’ha ensenyat i em  continua ensenyant és immens. Tot el meu camí durant aquests dotze anys ha estat guiat per ell.  Mai he dubtat del poder de les seves paraules i del seu amor per aprendre que res és el que sembla, que tot és Amor, que totes les persones tenim aquesta espurna divina dins nostre i el poder de decidir com volem viure les situacions que la vida ens presenta.

Avui he agafat el llibre que vaig escriure durant els primers anys, que encara ara em sorprèn per la claredat, la força i el poder que ha  tingut per canviar la nostra manera de veure i de viure la vida. L’he obert a l’atzar i he llegit aquest text que ara us comparteixo. Moltes vegades el que més ens  costa és deixa anar enrere el passat i mirar cap endavant, i l’Ernest ho explica d’aquesta manera tan amorosa i clara. Us convido a llegir-lo:

 “El passat,  mama, ja és passat. Ho vam viure, ho vam celebrar, ens va fer feliços, ens va fer grans i ens va obrir el cor per a poder viure ara la continuació d’aquella relació, d’aquell amor, més enllà de tot el terrenal, de tot allò imaginat i esperat.

Abandona les expectatives de  la vida que pensaves que tindries i deixa’t viure a la vida d’ara. No comparis, no desitgis, no et facis expectatives, no pengis en ningú la teva motxilla. Porta-la tu, i quan et pesi massa per poder caminar lleugera, buida-la de tot allò acumulat que ja no  et serveix. Al llarg del camí aniràs trobant altres eines, altres records, altres vivències precioses. No les podràs carregar a la motxilla si la tens plena.

Mama, deixa les joguines del passat, com jo vaig fer amb les meves quan em vaig sentir gran. Deixa els pensaments que et fan mal. Neteja el teu ésser preciós del sofriment que et crea por. Ets lliure, mamu, tot això ja ho saps. Pel camí hi ha  pols, hi ha pedretes que primer potser et semblen  diamants i després descobreixes que no ho són tant... Tot té la seva funció i tot et fa de mestre. El bon mestre no  es veu, però et fa treballar. Mama, no et passa res. És temps de netejar, d’ordenar, de tornar a ubicar els mobles de la casa, de donar allò que ja no vols, perquè s’ha fet vell, perquè no ho necessites, o perquè ja no ho fas servir.

És temps d’estimar-te, tant, que et puguis mirar al  mirall i contemplar la teva llum que esclata sense traves, sense dilemes, sense por. Estima’t, mama, nosaltres ho fem molt. No donis importància al que no en  té. Abandona tota resistència al que És i tota justificació. Deixar de ser algú per senzillament ser, fluir, obrir.

Jo t’acompanyo sempre, t’ajudo sempre. Ara també, quan tu vulguis. Tot ho has de fer amb el cor obert, amb la confiança per bandera. L’Amor és el motor, el motiu, el camí, la troballa.

Mama, anem a buscar tresors, va! Jo ja estic a punt, t’espero...”

                                                         Ernest

 

“Sí, carinyo, tu estàs a punt i jo m’hi estic posant. Sento que vaig avançant cap al despreniment del  passat, vencent de mica en mica la por que em provoca la ment i que em diu que deixar el passat vol dir deixar-te a tu. I això sento clarament que no és així. Desprendre’m del passat vol dir deixar la necessitat que siguis aquí físicament. Desprendre’m del passat vol dir reconèixer la meva por de viure sense tu físicament aquí; vol dir guardar a la meva caixeta de records tots i cada un dels moments viscuts amb tu, el meu fill preciós i màgic, rialler i feliç, el teu somriure, els teus petons, tot l’amor i les vivències compartides amb tu per tornar-les a reviure cada vegada que ho vulgui; reconèixer, plenament, que em  pertanyen totalment i sempre seran part nostra, el nostre combustible, el nostre motor,  el nostre per què.  Desprendre’m del passat vol dir obrir-me totalment a la  vivència d’ara, que és immensament més subtil, més gran, més amorosa encara...

Però millor no posar-hi cap adjectiu. Tot adjectiu limita, no hi ha comparació. Ara, el teu amor ens porta a trencar límits mentals que portem a sobre. Tot és possible i res està tancat ni  acabat.

Vaig caminant per aquest sender, de vegades molt lleugera sentint l’herba fresca i suau sota els meus peus; de vegades camino sota estels màgics i misteriosos, bellíssims; altres vegades el sender és costerut i haig d’esforçar-me per continuar caminant;  de vegades ni tan  sols camino, sinó que m’assec i deixo que el dolor em cobreixi fins que, a poc a poc, torna a marxar i em puc aixecar de nou. De vegades, com  ara, camino per camins de sorra on els peus s’enfonsen i el  pas s’alenteix; encara, de vegades, el camí se’m mostra alegre, feliç, d’una gran  pau i, en altres moments, tot d’ombres tapen el sol i em demanen atenció...

I sempre la força, la llum, l’amor que em guia està dins meu, perquè és l’Ernest i soc jo, soc jo i és l’Ernest. Perquè tots dos som el mateix, perquè el camí el fem plegats, perquè jo soc la seva llum i ell és la meva llum. La separació és aparent. El nostre ésser intern és Un i mai s’ha deixat ni es deixarà.

Amb la ment, amb els ulls d’aquí, només puc sentir una breu pinzellada del que vol dir tot això. No hi ha paraules que puguin explicar-ho. Val  més callar, val més el silenci. Quan intento definir-ho es perd, quan intento dibuixar-ho, ja no hi és.”

(Extracte del  meu llibre “Mama, soc aquí)

Dolors Beltran Boixadera

mamasocaqui.com

 FER EXTRAORDINARI L’ORDINARI

M’assec davant la pantalla per escriure un nou article i no em ve l’espurna de què parlar; sento com una peresa de pensar o d’actuar... Em decideixo a començar i deixar anar els pensaments, les emocions i els sentiments que pugui arribar a sentir... Sento un silenci dintre meu, un silenci ple de pau i de possibilitats, un silenci que em parla de calma, de respecte cap al meu estat d’ara... Veig el sol que entra mandrós pel balcó així com em sento jo, sense pressa, és com una sensació de tot està bé.

Veig les meves mans i els meus dits teclejant l’ordinador, no es mou res més, sento el so de les tecles al ser colpejades pels dits, res més, un cotxe escadusser que passa de tant en tant pel carrer i prou.. En el fons és com un deixar anar, deixar anar, deixar... Deixar que tot pensament arribi i se’n torni a anar, que passi davant meu i s’allunyi com aquests cotxes que passen desconeguts pel carrer.

Aixeco la vista i veig els llibres que descansen en les prestatgeries, veig El petit Príncep a primer terme, veig els llibres que ens agradaven i ens continuen agradant tant, Ernest, els nous que han anat arribant, les fotografies estimades que hi viuen, els records.... També els deixo passar.

Estar amb mi, escoltar-me sense esperar res, això és el que ara estic fent, l’únic moviment continuen essent les meves mans que s’ajuden l’una a l’altre contínuament, oportunament, sense cap preàmbul, sense mirar-se... Es saben i es complementen i una sense l’altre ho tindria molt difícil per moure’s i crear amb tanta facilitat... Me’n dono compte de com es necessiten i de com s’ajuden, no només ara, sinó en tot moment. Quina poca atenció els concedim quan tot el dia, des que ens llevem fins que ens adormim treballen juntes per cuidar-nos i complaure’ns en tot!

Quantes persones tenim al costat i al nostre voltant que ens ajuden i els ajudem sense donar-hi importància, sense pensar que sense nosaltres, que nosaltres sense elles, les coses ens serien molt més difícils o senzillament no les podríem fer. Quantes coses ens passen inadvertides perquè són quotidianes i les donem per fetes!

Recordo un escrit que vaig llegir alguna vegada que parlava de fer extraordinari allò ordinari, de fixar-nos en les coses quotidianes que fem sense cap alegria, d’esma, perquè s’han de fer, i les fem amb el pensament volant a qualsevol lloc o afer que esperem que arribi en algun moment i que elevem a la categoria d’extraordinari, quan tan sols existeix en la nostra imaginació.

Es tractaria de posar la nostra energia en el present i fixar-nos en les coses quotidianes que fem cada dia mentre les estem fent, per exemple mirar les nostres mans que es belluguen i treballen conjuntament per fer aquelles tasques que la nostra ment vol ignorar per conegudes, però que són tot un espectacle.

Ser conscients de les nostres mans, dels seus moviments, de la força i l’habilitat que estan imprimint a cada gest, la traça dels seus moviments ajustats a la feina que cal fer, sense treva, sense repòs, ens fa ser conscients de la gran tasca que fem cada dia quan realitzem allò que no mirem ni valorem i que, en canvi, només pel fet de posar-hi l’atenció podríem convertir-les en extraordinàries.

 Fer extraordinari l’ordinari. Que bonic,oi? Posar consciència a la tasca que fem cada  dia i admirar-les, valorar-les i  agrair-les, en comptes d’ignorar-les i avorrir-les. Em pregunto quantes coses podríem elevar a la categoria d’extraordinaries...

-Veure com extraordinari el petó que fem  als nostres filles i filles quan es desperten i quan els deixem o se’n van a l’escola... No és per sempre, és un regal que hem d’agrair cada dia. Això no és EXTRAORDINARI?

- Aprofitar  quan reguem les plantes per admirar-les, per acariciar-les, cuidar-les i dir-los: “Que maques que sou, gràcies  per alegrar-me la vista!” I ser conscients que són éssers vius  que ens necessiten, això no és extraordinari?

-Mirar el reflex que existeix dins d’un bassal quan ha plogut, i deixar que la mirada s’hi enfonsi... és extraordinari.

- Portar a passejar els nostres companys de camí de 4 potes i agrair-los aquesta estona de sortir a caminar i respirar l’aire fresc, mentre riem dels seus rituals i alegria, les seves mostres d’afecte i fidelitat, la seva felicitat quan arribes a casa... Tampoc és per sempre, convertim aquests moments en extraordinaris.

Realment, posar consciència en el que estem fent, en el que estem vivint a cada moment,  és la manera en que allò quotidià que no valorem, però que ocupa la major part del nostre dia a dia, es pugui  convertir en extraordinari, perquè és real, perquè ho estem realitzant, perquè és la vida que creem  i a mesura que li donem valor arribarà la  joia d’agrair.

Agrair allò que tenim i fem, agrair la capacitat de donar amor als que ens envolten, agrair l’amor dels que ens estimen, i agrair totes les possibilitats que ens arriben a cada moment per créixer en consciència i estimar.

Perquè el simple fet  d’estar vius i valorar cada matí l’oportunitat de viure un nou dia,  això és EXTRAORDINARI.

Dolors Beltran Boixadera

Mamasocaqui.com

 CONNECTAR-NOS AL SOBRENATURAL      

“El més natural seria que estiguéssim connectats al sobre natural, a allò que És i va més enllà de nosaltres, a la transcendència del nostre “jo” efímer per anar accedint al nostre ésser intern i descobrir qui som.”

Un dia vaig sentir aquesta afirmació i vaig pensar que era ben certa, perquè el més  natural, el més  proper a nosaltres mateixes seria estar connectades a l’Univers del que formem part, juntament amb tot el que existeix. Però ens hem allunyat tant, com a humanitat, d’aquesta percepció, d’aquesta transcendència, ens han fet creure tant que no existeix res més enllà dels nostres limitats sentits físics, ens volen  fer creure, sí o sí, que els nostres veritables objectius i referències als que podem i hem d’aspirar són totes aquelles que tenen data de caducitat i  que, adquirir-les, es converteix en l’objectiu i la finalitat de les nostres vides i de la nostra raó d’existir.

Però la veritat és que som molt més que aquest cos efímer al que estem tan aferrats i identificats, som una conjunció perfecta de matèria i esperit. La primera és passatgera i té data de caducitat, el cos és el vestit amb el que venim a aquest món per poder-hi viure. La matèria és  meravellosa perquè  ens permet experimentar totes les accions, les emocions, els sentiments, els desitjos i els anhels mitjançant la capacitat de relacionar-nos amb nosaltres mateixes, amb els demés, amb la naturalesa i totes les formes de vida, amb el misteri del cosmos i de tot l’Univers.

La matèria ens permet experimentar des del més dens al més sublim, des de l’odi més profund a l’amor més incondicional, ens permet carregar tant pesos i culpes com necessitem fins arribar a la comprensió i al perdó del passat i de nosaltres mateixes, ens permet anar des del més obscur al més il·luminat, d’un extrem a l’altre, d’una vida a l’altra, tot per anar evolucionant en Amor i en Consciència. El  que ahir  era un dogma immutable, avui ha quedat definitivament enrere, el que avui ens sembla  una descoberta increïble més endavant quedarà refutat pels nous coneixements, per la nova manera de comprendre la vida. Tot és un  aprenentatge i una connexió constant que arriba quan es donen totes les condicions per ser escoltada, vista i compresa, tot es mou, tot evoluciona en diferents temps, en diferents ritmes, tot arriba quan és  el seu  moment d’arribar.

Hi ha tant per descobrir, per profunditzar, per aprendre de tot el que som  i de tot el sentit del que ens passa a la nostra vida! Hi ha tanta unitat en el que som i el que és la naturalesa, els éssers vius i l’Univers nascut de la gran i amorosa Consciència d’Amor de la que ha sorgit tot el que existeix i És!

Creixem en vertical, però no creixem en amplitud ni en profunditat i això ens dona una visió distorsionada, febril i desequilibrada del nostre pas tan efímer per aquesta vida terrenal que ens angoixa perquè no ens sosté, perquè no ens dona pau, perquè no ens permet pensar ni respondre a les grans preguntes que la humanitat s’ha fet des dels inicis de la vida: Qui soc? D’on vinc? Per què estic aquí? On vaig?

Aquestes preguntes han sobreviscut a tots els segles d’història, d’evolució i de coneixements adquirits,  i són tan vives com ho van ser en el seu origen, són tan misterioses, profundes i vitals que continuen vigents, avui més que mai, perquè en aquest món tan controlat en el que vivim actualment, amb tanta pressa, amb tanta exigència, amb tanta necessitat que els altres ens donin el vist i plau, amb tanta por de quedar enrere en aquesta carrera sense sentit, amb tanta desigualtat i tanta informació que ens desinforma, i un llarg etcètera, ens allunya cada vegada més de nosaltres mateixes, de la nostra essència, de tot el que realment és valuós i no  es pot comprar ni trobar fora de nosaltres mateixes.

Realment, el nostre veritable ésser, allò que som i pel què hem vingut, aquella guspira de llum que totes les persones i tot el que existeix portem dintre, sorgida de la Consciència Absoluta que ho va generar tot, tant és el nom que li donem: Amor, Font, Déu,  Buda, Alà, Divinitat... Aquesta guspira de llum que no és  matèria, que no té data de caducitat, que continua evolucionant més enllà del cos físic que mor, això és  el  que realment som, i és la que ens manté vives aquestes preguntes que un dia o altre ens plantegem quan la realitat de la nostra efímera existència com a éssers  humans se’ns fa patent, o quan la nostra existència aquí comença a perdre el sentit i no ens respon al que nosaltres desitgem, que és trobar aquest sentit a la vida que totes  sabem en el  nostre interior que té que veure amb aquest anhel profund d’Amor, de Vida més enllà de la vida, d’aquesta transcendència que ens porta a la Unitat.

El nostre camí és un camí de tornada cap a aquesta Consciència d’Amor, un camí d’aprenentatge que no té fi, que ens porta cada vegada més al nostre interior i a contemplar i connectar-nos amb tot el “sobrenatural” que és la  nostra veritable naturalesa, sentir que som molt estimats, que tot té un perquè i un per a què, que tot arriba quan ha d’arribar i que obrir-nos a la vida sense por és perdre la por a morir, perquè qui  realment som mai mor.

Existeix un  llenguatge de l’ànima per a nosaltres: les sincronies, els senyals, les repeticions que es succeeixen, els pressentiments, les percepcions, la inspiració, la certesa que surt del cor, aquesta veu interna que de vegades podem sentir... És necessari estar alerta a tot allò que ens crida l’atenció, parar un moment, mantenir el canal obert per percebre els senyals de l’Univers de la mateixa manera que és necessari tenir  el mòbil connectat per rebre qualsevol missatge; obrir la ment a allò que ens passa i al per a què ens passa, obrir-nos als nous descobriments de la ciència en allò que es refereix a la mort, l’ànima i la transcendència, travessar la porta de la por que ens separa d’una nova oportunitat, d’un nou aprenentatge, i ser capaces de crear-nos una vida que tingui realment un sentit de ser viscuda.

Maria Dolors Beltran Boixadera

mamasocaqui.com