POSICIONA’T  DAVANT LA VIDA

Hi ha llocs i espais especials per a cadascú, llocs i espais que tenen alguna  cosa que els fan diferents, que et donen pau, llocs en els que t’hi sents bé, en els que et sents connectat a alguna cosa molt profunda que habita dins teu.

A mi em passa, no és un lloc ni gaire maco ni gaire lleig, és un camí, un camí normalment solitari, pedregós, polsós a trams, una mica feréstec, un paisatge gris de margues, d’aquestes margues que acompanyen tants paisatges de la nostra comarca.

A vegades crec que també el fa especial l’hora en que hi solo caminar, al matí, d’hora, ben d’hora, a les 7,  a vegades encara fosqueja i, d’altres, ja comença a clarejar. Solitari, una mica allunyat del poble, constitueix el meu lloc especial, em dona pau, em dona calma, i només pel fet de recórrer-lo em transforma, d’alguna manera en surto renovada. És com una meditació.

Miro enlaire i veig el cel que comença a canviar de colors, un cel que es comença a fer clar i això li dona una llum diferent, un efecte especial,  el sento proper, amistós, com  un amic que em ve a rebre. Tot es va presentant davant dels meus ulls, les pedres del terra, les plantes que canvien de vestit depenent de l’estació de l’any... Els arbres, plens de fulles o ben desfullats, aixecant les seves branques amunt,  cap amunt, formant ara al hivern una  trama delicada  i fràgil que es va posant a punt per convertir-se més endavant en un tapís de fulles naixent. I les roques que formen muntanyes, i les muntanyes sòlides, serenes, confiables, que tenen vida pròpia i que, quan menys t’ho esperes, les sorprens mirant-te amb ulls de pedra, estimant-te amb cor de pedra, mostrant-te un portal mig insinuat que et convida a imaginar... Esplendorós a la primavera i contingut al hivern, però sempre a punt per abraçar-me.   

I en aquest espai entro a poc a poc i saludo els meus éssers estimats que ja són fora del pla terrenal. Els anomeno i els convido a caminar amb mi i llavors deixo que el cos s’assereni i arribi tot el que vulgui venir, de vegades són pensaments nous o que obren una finestra per veure-hi una mica més enllà; a vegades sento molta calma i la gaudeixo;  tal volta arriba un discerniment sobre alguna vivència que la veu interna de l’Ernest em va mostrant... Altres vegades és la veu del meu pare o de la meva mare que em parlen, o imatges de l’Àlvar que sempre somriu... De vegades estic més emboirada i només sento els meus pensaments reiteratius que no puc fer marxar, però d’alguna manera,  sempre torno més serena, i més conscient.

M’adono del valor del meu cos, de l’increïble valor que té en la meva vida, de la perfecció que arriba a ser i de l’amor tan gran que hi ha al seu darrere per ajudar-me a viure la vida que jo vull viure, que jo he vingut a viure. Llavors començo a visualitzar-lo per dintre com una entitat que m’escolta i em coneix, que sap i coneix els meus secrets més ben guardats i els meus anhels més grans  que es reflecteixen d’alguna  manera en les contraccions del cor, en els pensaments de la ment, en el reflex dels meus músculs i extremitats, en l’estat i funcionament dels meus òrgans i sentits, i així em vaig recorrent per dintre fins que arribo a les cèl·lules més petites. És un recorregut ràpid, però intens i clar, i és quan començo a donar gràcies a totes les cèl·lules  del meu cos per l’amor i la perfecció de la tasca que fan i que propicien que tot funcioni correctament i que cada òrgan faci la funció per la qual ha estat creat i que em permet viure la vida a totes sense cap limitació física.

Sempre he cregut que els pensaments, l’actitud i la disposició que les persones prenem davant la vida és una de les claus per gaudir de bona salut. Els anys passen per tothom, és així, però  la manera de mirar endavant condiciona el que viurem. La ment i el cos senten  el que manifestem, el que esperem que passi. Si ens fa pot la vida i temem el futur i així ho manifestem en cada ocasió, en cada situació del dia a dia, això és  el  que ens trobarem, perquè és el que estem creant. Si creiem que els petits dolors del nostre cos són senyal que ja ens fem vells, encara que tinguem només 40 anys, i ho anem manifestant així, el nostre cos respondrà a les nostres expectatives perquè és el que la ment sent que expressem i continuarem sentint-nos febles, en comptes d’agrair l’avís i procurar fer una vida més activa i sana a tots nivells.

El cos t’estima, sap com estàs més abans que tu mateix, t’avisa, moltes vegades ens avisa perquè ens aturem, o ens ocupem d’aquestes petites manifestacions que només demanen atenció per no anar a més. El mateix passa amb la nostra, ment, si no la cuidem, si no l’alimentem amb pensaments de poder, de positivitat, d’amor, anirem claudicant i esperant passivament que tot allò que temem es vagi fent realitat.

Dialoga amb el teu cos, dialoga amb el teu cor, dialoga amb els teus sentiments i les teves emocions, dialoga amb tu mateix, aquesta espurna divina que viu en tu, que ets,  i agraeix el teu avui, sense por al que vindrà. No et situïs en la vida com a víctima,  situa’t en la vida com a creadora,  obre’t a l’amor de veritat, obre’t a sentir-te part de tot el que existeix i viu la vida amb passió, estimant-te, respectant-te i agraint aquest viatge que et portarà molt més enllà del que puguis ara somniar.

Ser víctima o  ser creadora de la teva vida... Vet aquí la qüestió, vet aquí la decisió.

Dolors Beltran Boixadera

mamasocaqui.com

 

 MAMA,  OI  QUE ÉS MACA LA VIDA?

Aquesta  pregunta me la va fer el meu fill quan tenia 3 anys.. Érem al Pantà de Sau, feia molt poc temps que el meu germà gran havia mort i estàvem asseguts en unes roques. Jo estava abstreta en la meva tristesa interna quan vaig sentir aquella veu clara que em preguntava... Vaig aixecar els ulls i el vaig veure dret damunt la roca, amb els braços enlaire, mirant-me amb els seus ulls foscos i brillants, esperant la meva resposta...

“La vida és maca”, em deia el meu fill de 3 anys, i vaig pensar que devia ser veritat si ell m’ho deia, perquè jo, llavors, després de l’absència sobtada del meu germà, la veia com de lluny, esquiva, freda, indiferent, com si a la vida li importés ben poc el que jo, o qualsevol altre persona, en pensés. La vida passava al marge de nosaltres, ella era com sempre havia estat, només érem nosaltres que voleiàvem d’un cantó a l’altre sense entendre ni poder decidir res. Sentia profundament que el meu germà era mort i que no li tocava, ell no ho sabia que tenia que marxar, i la vida continuava igual, només nosaltres patíem aquella pena, érem nosaltres els titelles.

Però al meu fill mai no li deixaria aquest bagatge, al meu fill sempre li asseguraria que la vida és maca i que val la pena viure-la, encara que hi hagi moments tristos. Això estava per sobre de tot el que pogués sentir, i li vaig dir:

-“Sí, preciós meu, la vida és maca!”

Avui, 25 anys més tard, continuo pensant i sentint que la vida és  maca, i dono gràcies i estimo tot el que he viscut i visc. La vida és maca i molt  àmplia, conté totes les textures, tots els colors, tots els sabors, milions de disfresses amb les que vestir-se i milions de possibilitats per oferir-nos... i nosaltres, il·lusòriament, pensem que la controlem i que controlem la nostra vida petita perquè així ens ho volen fer creure des dels mitjans de comunicació, els anuncis de la televisor, les xarxes socials, etc, ens fan creure que una senzilla, encara que costosa crema pel cutis, ens pot obrir les portes a sentir-nos persones d’èxit. I el més trist ens que la majoria de gent s’ho creu, qui diu crema pel cutis diu qualsevol de les coses que ens volen vendre i que acabem comprant creient que ens faran millor als ulls dels altres i potser també als nostres propis ulls.

Però la vida no tracta de res que es pugui comprar. La vida tracta, bàsicament, de quatre àmbits: VIURE, CONÈIXER-TE, APRENDRE I ESTIMAR.

- VIURE experiències diverses, les que t’arriben encara que no les vulguis i les que vas a buscar pel teu compte, i et van ensenyant a canviar la mirada de l’adversitat per la certesa de l’oportunitat.

- CONÈIXER-TE a tu mateixa per trobar el teu espai, la teva veu, la teva manera de sentir, la teva manera d‘estimar, de pensar, la  música que et convida a ballar la  dansa de la teva vida, única, diferent, personal, que connecta amb el teu cor i el teu ésser, la que et fa sentir plena i que et fa créixer amb tot, amb el que és plaent i amb el que no t’hauries esperat mai i que et fa sortir de dintre el més valuós que hi ha en tu, la vida que t’obre al canvi i et manté les portes obertes  per captar el que et fa sentir bé, el que realment vols el que realment ets.

-APRENDRE a ser feliç, i per aprendre a ser feliç hem de comprendre i deixar anar tot allò que ens priva de ser-ho: l’egoisme i orgull que venen del nostre ego, les nostres pors; la mirada sempre pendent del que passa a fora; la nostra exigència que siguin els altres els que ens facilitin la vida, en comptes d’assumir la nostra pròpia responsabilitat de facilitar-nos-la nosaltres mateixes; desfer-nos de la pressa, la impaciència, el judici a tot i a tots; la por a viure obertament i la por a morir... La veritat és que necessitem moltes vides per aprendre a ser feliços  aquí!

-ESTIMAR, aprendre a estimar de veritat, sense lligams nascuts de la  necessitat de no estar sola, o de la necessitat de trobar algú que compleixi les teves expectatives i que faci per tu el que tu mateixa no et fas. Estimar vol dir  estimar-te primer a tu mateixa per poder compartir la vida amb algú altre i estimar i respectar la seva diferència, la seva llibertat, el seu camí, el seus somnis de la mateixa manera que tu estimes la teva diferència, la teva llibertat, el teu camí, els teus somnis i no permetries que ningú te’ls retallés i no et permetràs retallar-los a ningú.

La vida és única, és important,  és vital, és el  camí per tornar al que realment som i és l’oportunitat de sentir, de crear, de comprendre, d’acceptar, d’expressar, de canviar, d’il·luminar, d’obrir, d’acomiadar, d’agrair, de perdonar-nos,  d’estimar... I res de tot això ningú ens ho pot vendre ni ho podem comprar perquè no estan a fora, sinó a dins.  Són els regals que hem de descobrir i desplegar per poder viure i arribar a sentir que, amb tot i malgrat tot, la vida és  bonica.

Dolors Beltran Boixadera

dbeltra2@hotmail.com

 

 SOM CAMINANTS

Som caminants, caminem per la vida amb una motxilla a l’esquena, cadascú la seva.  Una motxilla invisible en la que portem carregades aquelles coses que hem anat col·leccionant durant el nostre trajecte de vida, des del primer dia  que vam  començar el viatge i fins i tot des de abans de néixer.

Algunes d’aquestes coses les hem  recollit nosaltres mateixes. D’altres, moltes, ens les han carregat persones i circumstàncies que han envoltat la nostra vida, encara que ni tan sols les recordem... Senzillament, totes formen  part de nosaltres sense notar ni tan  sols que portem  una motxilla invisible incrustada a les espatlles i que, com  tota motxilla que agafem per anar a fer una excursió, es pot despenjar i treure,  obrir, mirar què hi portem i destriar què ens convé portar i què ens convé deixar.

El pes d’aquesta motxilla  invisible pesa molt i passa a formar part de la nostra persona sense adonar-nos-en. A dins hi portem totes les frases escoltades insistentment des que érem infants, paraules punxants, frases lapidàries, moltes pors, paraules d’amor, enfocaments de vida diversos que amb el temps s’han anat gravant insconscientment en nosaltres i algunes s’han transformat en pedres i rocs que pesen a la nostra ànima, tant, que a vegades els arribem a sentir també físicament i emmarquen les nostres vivències: Estem parlant de creences, dogmes, rituals,  pors de tota mena, dolors amagats, patiments que ens limiten i ens oprimeixen i eviten que puguem viure  la nostra vida, ara i aquí,  a la nostra manera.

La vida, però, és sàvia, i arriba un dia que si no ens parem nosaltres, ella mateixa s’encarrega de parar-nos i ens encoratja a prendre la decisió d’ obrir finalment aquesta motxilla tan  pesada i plena que portem a sobre. Ens és  necessari fer aquest pas per treure’ns pes del damunt, per mirar què hi portem, per destriat què és nostre i què no ho és, per començar-la a buidar de tot allò que no ens deixa caminar i ens priva d’avançar lliurement. Ens cal descarregar tot el que avui ja no ens serveix i no ens ajuda a viure, i aprendre a deixar-ho fora, sense rancúnia, ja que finalment ens ha ensenyat el que no ens fa bé.  En definitiva, es tracta de mirar-nos a nosaltres mateixos.

Si tenim la motxilla plena, quan caminem no podrem recollir res de nou, no hi cabrà res més, però amb la motxilla buida, o gairebé buida, podrem aprofitar l’oportunitat d’omplir-la amb les coses noves que trobarem al nostre camí, aquelles que ens faran respirar fondo i ens aportaran pau, que ens arribaran al cor i que ens aportaran bellesa i amor per comprendre que res s’acaba, que tot continua infinitament.

Deixar anar, no aferrar-nos a les coses que tenim, a les persones que estimem, a les propietats que atresorem o a les creences que coneixem... és l’aprenentatge més gran que hem de fer a la vida. No es tracta de posseir-les, de fer-les nostres, de lligar-nos a elles com si ens hi anés la vida. Es tracta d’agrair-les, viure-les, gaudir-les i estimar-les mentre són present, però sabent que no són per sempre, que el canvi forma part constant de la vida, que el que avui tenim demà no ens ho emportarem, que els que avui estimem poden canviar i allunyar-se de nosaltres per fer la  seva vida, la que han vingut a viure, i que un dia el que avui és casa nostra demà serà habitada per altres persones o senzillament ja no hi serà... Tot canvia, el nostre és un viatge constant i canviant, el nen petit no és igual que el bebè que era quan va néixer, l’adolescent no és el mateix nen d’abans, el jove deixa l’adolescència enrere i es comença a enfrontar al món amb les seves pròpies cartes, l’adult va madurant i va deixant pas lentament a l’ancià en que es convertirà a la llarga, si la vida el manté encara aquí.

I tot això no és trist, no és negatiu,  no és terrorífic ni dramàtic, això és la vida a la Terra, el  nostre pas físic per aquesta vida que és passatger, que és per un temps del que en desconeixem la llargada, però en el que podem crear i dibuixar-ne la fondària, l’amplada, els colors, la textura, la música, els poemes, la llum, l’aroma... Nostra és l’oportunitat d’omplir-lo d’amor o d’odi, d’enfocar-lo cap a la llum o cap a la foscor, d’omplir-lo de patiment o de comprensió, de compassió o de culpa... Som el pintor que cerca en la paleta els colors adients per la seva millor obra  mai creada abans i sempre única.

L’Ernest, una vegada em va dir:

“Mama, la vida és com una pizza,  pots imaginar-te-la com vulguis, pots fer-te-la com vulguis, tens tots els ingredients del món al teu abast per posar-hi, però aniràs agafant només aquells que t’agraden, triaràs els que et fan patxoca i són bons per tu i descartaràs els que no et fan bé i  no vols ni tastar... Serà la teva pizza.”

Recordeu que som molt més que aquest cos que té data de caducitat, recordeu que la vida no s’acaba amb  la  mort, sinó que la  transcendeix, i que quan aconseguim fer cada un de nosaltres la nostra millor pizza, estarem a punt per deixar la motxilla vella i continuar viatjant, carregats  d’amor, cap  un altre pla d’Existència.

Dolors Beltran i Boixadera

mamasocaqui.com

  

LA MÀGIA DELS SENYALS

Totes les persones que hem viscut l’experiència d’acomiadar un ésser estimat, hem viscut o hem sentit a parlar molt dels senyals que aquests éssers estimats ens envien per fer-nos saber que estan bé i que estan amb nosaltres. Hi ha persones que reben i senten  molt aviat aquests senyals, d’altres tarden més i hi ha persones que potser no les han pogut captar mai, o fins després de molt temps.

Tenen una característica comuna: només les reben les persones a qui van dirigides, que solen ser les mares, pares, germans, familiars molt propers i de vegades, fins i tot, amics molt amics de la persona que ha transcendit. Els altres no els poden percebre normalment ni molt menys comprendre per què allò, aparentment sense cap transcendència i que per ells ha passat desapercebut, a nosaltres ens posa la pell de gallina, el cor se’ns para per un instant i ens omple de joia i d’agraïment infinit. Ho sabem, ho sentim, és una certesa d’ànima.

No us penseu que tenen res a veure amb focs artificials, o meravella de les meravelles, no, de vegades poden ser espectaculars, és veritat, però la majoria de vegades pots sentir els senyals en una situació o cosa totalment quotidiana, en un detall, en una olor, en un objecte inesperat, en un animal, en la natura, en una paraula que pot sentir tothom però que a tu et va directe al cor, en un somni, en una música que t’arriba de sobte i que t’omple de la persona que ja no és present físicament i que, en canvi, es  mostra una vegada i una altra en tu i per a tu.

Els  senyals dels éssers estimats que viuen en un  altre pla d’existència són un regal  perquè ens fan saber que continuen existint i que el seu amor per nosaltres continua i no s’acabarà  mai, ens fan somriure, ens omplen el cor d’esperança, ens ajuden a caminar en aquest nou camí que la seva partida ens ha posat, ens escalfen l’ànima.

Ahir fullejava una de les moltes llibretes que he escrit durant els darrers 12 anys, i vaig trobar un d’aquests senyals que em van arribar i que em van fer molt feliç.. Em  trobava en una casa rural prop d’Arbúcies on havia anat sola durant tres dies per tal d’estar amb mi i concentrar-me a acabar el llibre. Us el transcric tal com el vaig escriure llavors:

“Aquesta tarda he sortit a caminar i he decidit anar per un camí sense senyalitzar que he vist abans des del prat de la Casa rural on soc, i que passa per una casa que m’ha semblat molt bonica. Després d’una estona de caminar m’ha semblat que la casa era a sota d’una arbreda i m’hi he acostat per veure-la. Tot just treure el cap per mirar-la he sentit bordar gossos i a l’acte he vist venir corrent cap a mi dos gossos enormes, mastins del Pirineu blancs. No es veien agressius i a. mi m’encanten els gossos, però m’han impressionat per la seva grandària, la potència que tenien i perquè no em coneixien de res i, de sobte, del pati de la casa han començat a sortir mastins de tot arreu  i tots venien bordant cap a mi. Els dos primers han arribat i els he saludat i tocat procurant que em veiessin tranquil·la, movien la cua contents, però tots els altres han arribat al mateix temps i tots em volien ensumar i han estat a punt de fer-me caure amb la seva efusivitat i ganes d’estar a prop meu. No ho acabava d’entendre: Què feien tants gossos enormes amb aquella alegria? I com és que no sortia ningú de la casa a veure què passava?

He començat a recular cap el camí i tots han vingut amb mi la mar de contents. Quan he arribat a dalt he continuat caminant i els he dit adéu. Tots han vingut amb mi, però després s’’han anat quedant i a poc a poc  anaven tornant cap a casa seva... Tots menys un, molt gran, molt blanc, molt tranquil i pausat que anava venint xino-xano al meu darrere, a una certa distància. He pensat que en un moment o altre em deixaria, però no, ha anat continuant. M’he desviat del camí i ell m’ha seguit. Si jo em parava, ell es parava, no venia tampoc al meu costat. Quan jo avançava, ell continuava parsimoniós al meu darrere... Al final li he dir: “Noi, confio que  siguis tu qui em guiï, perquè jo no sé cap on vaig.”

Ha passat davant meu i jo l’he anat seguint tranquil·lament, parant-me quan ell es parava, i acompanyant-lo quan tornava a avançar. I així hem anat caminant una bona estona, llavors ja anàvem de costat, fins i tot junts, la meva mà sobre el seu coll, sense estressar-nos gens ni mica.

-“No és màgic, mama?” –he sentit de sobte que em deia l’Ernest.

-Molt, carinyo, és una passada.

-“Mama, aquest gos et guia com et guio jo. Fixa’t, ell va al davant i tu vas al darrere, el segueixes. No saps on et porta, però confies en ell i el  segueixes, com fas amb mi, que no em veus però confies en el que sents i em segueixes. Confies que ell et porta per un camí segur i te’n refies. De vegades està al teu costat, d’altres va al davant, a vegades ve al darrere, de vegades va per camins on tu no vols passar encara, però hi continues confiant. Aquest guia blanc, enorme, pacient, segur, potent, serè, afectuós, soc jo, i això és el  que fem, mama.”

Em sentia tan bé, tan feliç de sentir l’Ernest tan clarament i sentint la màgia de tot el que estava passant i, sí, al final hem arribat amb el gos pel darrere de casa seva i tots els altres gossos han tornar buscant el meu contacte. Ell ha seguit cap a dintre la casa i jo he  tornat al camí inicial acompanyada dels altres, que ja  no m’han seguit més.

“Gràcies”, he  dit des del  cor als meus dos guies.

Havia sortit a caminar sense res, ni mòbil, ni rellotge ni claus, solament jo i la meva vivència, confiant en mi, i quan t’obres a la vida amb una altra mirada,  oberta, sense por, pots arribar a sentir que tot et parla i t’ensenya. Els senyals són això: confiar en allò que t’arriba, que sents i vius, sense posar-hi la ment.

 

Dolors Beltran Boixadera

mamasocaqui.com