17 de gener de 2018

La màgia d'un instant

Aquell matí anava passejant pel camp i em vaig trobar uns cavalls darrere una tanca que em miraven fixament. Els vaig parlar, en un impuls sobtat que em sortia de dintre i, entre altres coses, els vaig dir: "Sigueu feliços, tot us estima". Va ser llavors que vaig sentir la veu de l'Ernest que em deia:"I a tu també, mama, tot t'estima". A partir d'aquest moment vaig anar escoltant-lo profundament durant tot el camí i, quan vaig arribar a casa, vaig córrer a escriure-ho:

"I a tu també, mama, tot t'estima. Aquest sol que t'escalfa, que il·lumina els colors del teu paisatge, que els fa més brillants, que els alegra. Aquesta llum que penetra la teva pell, que omple d'energia les teves cèl·lules i omple de vida el planeta. 


Aquest aire, aquest vent que dóna veu a les coses que aparentment no en tenen, que dóna veu, com tu, a les coses que no es veuen. Aquest vent que es transforma en les onades del cel, que arriba de lluny, que sents com s'acosta, que escoltes la seva veu llunyana cada cop més potent fins que esclata damunt teu i, com onada que és, passa i continua el seu camí i vas sentint la seva veu que s'allunya...I el silenci. Entre onada i onada es fa present el silenci que arriba de cop... el sents, el perceps... Intervals de silenci entre els udols del vent. I la calma, la calma momentània, es fa present. El vent et converteix també en arbre. Es llença sobre teu i et sacseja. Sacseja els teus cabells com sacseja les fulles dels arbres. I t'empeny, i t'ensenya la seva força i la teva resistència i sents la seva abraçada, suau o feréstega, tan neta, tan potent! T'encomana la seva força i belluga tot allò que aparentment no es belluga. I trasllada, fa voleiar i s'emporta tot allò més feble que ell. Juga amb les coses, fa curses amb les fulles, fa dansar el blat dels camps, fa que tot cobri vida.



I la terra, aquesta terra que et sosté, que t'aguanta, que t'ofereix tantes textures diferents on caminar, on posar els peus; tants camins diferents, tants paisatges diferents, tantes vides diferents. Aquesta terra que permet que t'arrelis i s'arreli tot allò que necessita estar ben connectat per créixer. Aquesta terra forta, profunda, plena d'amor, que s'entrega totalment als fruits del seu cos i es dóna, es fereix, es cura, es regenera i es torna a donar. Com una mare. Com tu, mama, que t'has abocat a fer-me créixer feliç, ple, acompanyat, amb felicitat, amb alegria, amb paraules, amb poesia, amb cançons, amb lectures, amb un amor infinit i que continues donant-m'ho més enllà de la meva vida física, més enllà de la distància, del temps i dels sentis físics.


L'aigua també t'estima, mama. L'aigua que dóna vida, que permet que tot visqui. L'aigua aliment, l'aigua neteja, l'aigua mirall, l'aigua reflex, l'aigua poderosa que sacseja, que creix, que es fa gegant, que esclata, que s'expandeix i es retreu, que s'irrita i després es calma... L'aigua pau, l'aigua bellesa, l'aigua música, l'aigua tro... L'aigua que et permet entrar en ella, tocar-la, mirar-la, sentir-la, però mai abastar-la. L'aigua humil que es conté dintre qualsevol contenidor i que pren la forma del que la conté; l'aigua transparent, que no es veu... Com la nostra ànima, continguda en tots i cadascun dels éssers vius que poblen la Terra. L'ànima transparent, serena, que  no es veu, que no la pots agafar, que de vegades calla, de vegades xiuxiueja i de vegades crida tan fort que no pots obviar. L'ànima que dóna vida i sentit al nostre pas per aquí. L'ànima aigua, l'ànima vent, l'ànima foc, l'ànima terra, l'ànima èter. 


Tot t'estima, mama. I jo."

Cap comentari:

Publica un comentari