I AIXÒ ET FA LLIURE!
Quan estic connectada al meu ésser em sento en una altra dimensió, en un altre estat; quan em puc sentir a mi dins meu, és com estar a un altre món en el que els meus ulls només contemplen, en que el verd brillant de l’herba està amb mi i jo amb ella i sento la seva suavitat, la seva frescor, sense necessitat de tocar-la ni d’abastar-la amb els meus pobres i limitats sentits físics. És quan estic amb tu, Ernest, i tu en mi, a dins, molt endins, que tot el de fora es converteix en un regal, un regal bonic per admirar i contemplar, res més.
Gaudeixo tant estant amb tu!
“Mama, i jo també gaudeixo estant amb tu. Aquests moments són els nostres moments, quan el soroll para, quan la calma s’estén, quan el silenci es fa mestre de tot, quan l’entorn esdevé una pintura... Ja som.
Fes que aquest estat flueixi cada cop que ho necessitis, o quan t’arriba sense esperar-ho. Gaudeix de cada moment i quan la situació se t’emporti, respira, no la rebutgis, no la neguis, no intentis lluitar-hi en contra. Obre els braços i abraça-la, abraça’t, ets tu agafada en una teranyina sense aranyes... No et moguis, no t’apressis, no vulguis deslliurar-te’n a força d’estrebades, perquè l’únic que aconseguiràs serà quedar-te més enganxada.
Quan et contemples a tu mateixa en l’ego, aquest ja comença a afluixar, a relaxar-se i a penedir-se de la situació. Després no en facis un cavall de batalla, no et sentis malament ni et critiquis, més aviat intenta riure’t de la situació perquè, al final, només és una altra relliscada en el mar de les emocions i els sentiments. Si t’ho prens amb bon humor tot cedeix, el riure t’allibera de totes les emocions que t’han enclaustrat i et tornes a reconèixer en aquest viatger o viatgera de les estrelles en missió vital a la Terra. No ets res d’això altre que et trava. Ets llum, ets vida eterna, ets exploradora d’amor a la Terra, ets tu, soc jo, ets amor cercant més amor... només que estàs a la matèria i costa de transitar-hi a vegades.
No importa que hi hagi moments que la densitat ens pesi, que els pensaments de victimisme o de por apareguin i ens arrosseguin, és normal, estem a la Terra, i venim a viure’ls, tot això també ens ensenya i ens dona la pauta del nostre pas. Les emocions, els sentiments, els pensaments vénen com les onades del mar i tornen enrere, una vegada i una altra, i a la platja, a les roques, a la cresta de les ones sempre quedem nosaltres, cada vegada més vius, cada vegada més savis, cada vegada més alliberats en aquest nostre camí de retorn.
Les coses són, les situacions apareixen, hi ha fets que dolen, que no agraden, que no voldríem, però tu ets tu, però tu ets on ets, ets qui ets, estàs on estàs, sigues conscient d’això. El nostre aprenentatge va molt més enllà de l’experiència a la Terra. La nostra mirada quan tornem a la nostra essència, no té res a veure amb la mirada que tenim quan som a la matèria. La Terra ens permet experimentar, ens permet descobrir qui som i aprendre a ser feliços quan podem anar-nos desprenent de totes les limitacions de pensament, de mirada, de creences... Com fan els arbres, que van deixant anar, una a una, les seves fulles quan és el moment; que no trenquen, que no arranquen, que no violenten, sinó que senzillament es desprenen, deixen que el seu cicle avanci seguint la seva natura i no intervenen, ni es resisteixen, ni s’oposen a que tot sigui com és i que els cicles es vagin donant fins arribar al moment lliure i gratificant de deixar-se anar a la nova dimensió, al nou cicle que s’anirà transformant amb més vida, amb una vida nova.
Nosaltres, mama, ho sabíem. Sabíem que mai ens deixaríem, que aquella intimitat, aquella profunditat, aquella intimitat ens uniria per sempre, i això és el que estem vivint ara i el que ens espera quan arribi el moment de desprendre’s del vestit del cos i tornar al nostre ésser lliure, lluminós i feliç que realment som tots. I això et fa lliure.”
