EL DISCURS DE LES FLORS
Passejant pel
camp qualsevol dia d’aquesta primavera que ja ha deixat pas a l’estiu, qui no ha
gaudit de les flors que apareixen aquí i allà? Només fent el fet de deixar
lliure la mirada perquè pugui navegar
d’un cantó a un altre, relliscant per damunt el paisatge de fons, les flors són
les grans protagonistes. Esquitxades
o en grans trams, solitàries o en
grup, inesperades i sempre belles, les flors impacten els nostres ulls, els
nostre sentits, ens il·luminen la mirada, ens enamorem l’ànima.
De mica en mica,
em vaig adonant que el terme “flors” dona nom a una infinitat de formes,
colors, aromes i varietats immenses... Des de les més senzilles i esclatants,
des de les més complexes i recargolades, totes agraeixen la nostra mirada, i
s’estiren cap amunt amb la tija que les enlaira a més o menys distància del
terra, per tal de ser contemplades...
Algunes,
tímidament amagades entre l’herba, només treuen el cap, i altres, obertament
presumides i provocants, es deixen admirar estufades. Unes altres es dissimulen
entre les seves companyes, totes idèntiques, fugint de tot protagonisme,
mentre les més solitàries i audaces no
tenen cap por a mostrar-se tal com són
i, des de la seva solitud i apoderament, allarguen la tija per enfrontar orgulloses
el món que les ha fet néixer. N’hi ha que
de tant petites i discretes costen de veure, però quan t’hi acostes i les
observes t’adones de la seva complexitat
i boniquesa. Algunes es panseixen molt ràpid i n’hi ha que allarguen més temps,
també depenent del terreny on han sorgit i on es desenvolupa la seva vida...
Però totes,
totes, surten de la mateixa terra, respiren el mateix aire, reben la mateixa
pluja, el mateix sol, les ombres que les
amaguen i les tempestes que cauen al seu damunt i les marquen. I totes, totes,
viuen el seu temps d’existir, el gaudeixen, s’expandeixen tant com la seva naturalesa els permet, s’obren a rebre els
insectes que s’alimenten del seu nèctar i fan possible la seva reproducció i,
quan és el moment, comencen a marcir-se, es desprenen dels seus pètals i quan
finalitzen el procés, moren i tornen a
la terra.
I també totes, totes, vivim a la mateixa mare Terra que ens acull i ens sosté, respirem el mateix aire, rebem la mateixa pluja quan ve, el mateix sol, les hores d’ombra que ens amaguen
i ens reclamen conèixer la llum, i les tempestes que ens cauen al damunt i també
ens marquen... I totes, totes vivim el
nostre temps d’existir aquí, de gaudir,
d’expandir-nos tant com la nostra pròpia
naturalesa i voluntat ens permet.
Vivim el nostre temps d’obrir-nos a tots els factors externs que ens envolten i
ens permeten créixer i reproduir-nos i crear... i quan és el moment precís el nostre cos
comença a marcir-se i arribarem en algun
moment, més llarg o més curt, al procés
de morir i tornar, una part a la terra, l’altre més enllà, a un nou pla
d’existència.
Les flors són
felices sent el que són i no pretenen ser res més, els animals també. Solament
els humans, entre totes les espècies que vivim
a la Terra, no estem contents amb el que som, ens costa acceptar com som
i moltes vegades desitjaríem ser diferents, ser uns altres.
Les persones
pensem, i per tant raonem. I com que raonem ens separem de la vida que és, la
que arriba cada dia, i passem gran part de la vida que tenim a les mans pensant-la,
en comptes de viure-la. Pensem en com la volem, pensem en com podem
controlar-la perquè respongui a les nostres expectatives i desitjos, pensem en
com evitar els riscos perquè no afectin la trajectòria que ens hem marcat,
pensem en la felicitat que tindrem quan la vida ens doni allò que volem, ens
aixequem a trompades de les patacades
del camí que, de manera inevitable rebem, a l’igual que un infant ha de caure
alguna vegada per aprendre a caminar i
ens llancem a projectar un futur somniat que mai arriba i, a canvi, ens oblidem de viure el present.
Ens pensem més
intel·ligents que les flors i els animals, i segurament ho som, però les flors
i els animals són molt més savis per viure la vida i formar-ne part, molt més savis que nosaltres, sens dubte.
Potser hauríem
d’aprendre dels altres éssers vius, no fos cas que l’arbre ens arribi a tapar
el bosc.
Maria Dolors
Beltran Boixadera
mamasocaqui.com
