13 d’abril de 2020

COM SORTIREM DE L’ARCA DE NOÈ


És tan estrany, tan fort, tan al·lucinant, tan alliçonador!

Ara que el nostre món s’ha parat, que l’activitat humana s’ha parat, que un minúscul virus invisible ens ha parat i ens ha confinat a casa...  Ara que els animals baixen dels seus llocs aïllats i amagats on els humans els hem obligat a confinar-se amb la nostra activitat desmesurada; ara que s’estan fent visibles i comencen a passejar pels carrers que han deixat de ser perillosos i contemplen els “bitxos” humans que els mirem per les finestres... Ara que l’atmosfera és més neta del que ha estat durant molt temps i l’aire és fresc i pur i la taxa de contaminació ha baixat... Ara, nosaltres, hem de sortir al carrer amb mascaretes.

Ens adonem del que ens està ensenyant la Natura? Si nosaltres desapareguéssim  com a humanitat, la Terra soleta es recuperaria amb poc temps; animals i plantes s’escamparien en llibertat i la tornarien a omplir  amb molta més harmonia que la que nosaltres hem aportat fins ara.
Qui és el veritable paràsit de la Terra que l’emmalalteix fins a  extrems que la majoria de nosaltres desconeixem i no volem conèixer? Qui és el veritable causant d’aquesta pandèmia i d’aquests temps que estem vivint?

I encara ens queixem d’haver de quedar-nos a casa... A casa! No al carrer, no en una cova, no en un camp de refugiats ni sota un pont... a casa!  Ens continuem queixant d’haver-nos de quedar a casa i no ens adonem que la Terra ens dona una oportunitat d’or per replantejar-nos què estem fent amb la nostra vida i amb la vida del planeta, on els nostres fills i filles, nets i netes i tots els que els segueixin, hauran de viure.



La Terra està malalta i ha fet un gran esternut. I amb aquest esternut tots hem començat a  tremolar. Ens ha fet tornar a sentir en carn pròpia la nostra vulnerabilitat, la nostra petitesa, la nostra impotència... Tota una lliçó d’humilitat, tota una oportunitat de mirar-nos com a humanitat i com a individus.  Ningú pot dir: “Jo no he fet res”. Tots hem fet, per activa o per passiva. Tots sabem que això no pot continuar, que estem destrossant aquesta Terra, que s’està destrossant per interessos purament especulatius, econòmics i de poder. Nosaltres també en som els afectats, però actuem com si no ho fóssim, com si no ens ho creguéssim, com si les agressions contínues a la Terra no tinguessin res a veure amb nosaltres, quan nosaltres col·laborem a fer que les coses continuïn igual, consentim a fer el joc dels que s’enriqueixen gràcies al nostre treball, a la nostra dependència laboral i a les nostres pors... Tota una xarxa molt ben muntada pels que exerceixen el poder. Però el sistema no és invulnerable... Un ésser petit i invisible, un virus, l’està posant en evidència. I des de casa, quiets, sense acció, ho estem veient, ho estem comprovant i també ens estem mirant.

Ara que la Natura torna a rebrotar, a sanar, a mostrar la seva esplendor i la seva capacitat de regeneració, a nosaltres ens aparta de poder-ne gaudir, perquè nosaltres, una gran part de nosaltres, no en sabem de gaudir de la Natura, ho hem oblidat. Nosaltres ens aprofitem de la natura; no la valorem, sinó que la utilitzem; no li agraïm els seus dons ni la respectem.

La pregunta és: I què farem? Què farem cadascun de nosaltres quan sigui el moment de tornar a la nostra vida quotidiana? Haurem canviat alguna prioritat en la nostra vida? Sabrem viure personalment en coherència amb el que la Terra ens està ensenyant aquests dies? Sabrem mirar amb uns altres ulls allò que els interessos econòmics estan fent amb el nostre planeta? Prendrem consciència de com estan afectant la nostra salut, la nostra harmonia, el nostre sentit de la vida, la nostra manera de viure com a humanitat? De veritat continuarem creient que la vida és això? És anar a remolc constant del rellotge, de l’addicció a una feina mal pagada o injusta, mentre encara hi ha continents sencers que es moren de gana, de malalties creades, de pobresa? I no perquè no tinguin riquesa, sinó perquè uns quants interessos econòmics necessiten que hi hagin llocs a la Terra per poder fer els seus experiments i on abocar la seva porqueria?

La Terra, la vida, ens ha posat en mode “Pausa” per mirar, per comprovar, per pensar, per sentir, per mirar-nos, per sentir-nos, per sorprendre’ns, per conèixer-nos, per estimar tot allò que hem deixat rere les finestres i que quan teníem la llibertat de gaudir-ne no hi donàvem prou importància.

Aquesta pandèmia passarà, sí, portant penjat darrere seu un munt de persones mortes, d’impotències, de negligències, de mals usos, de mals governants, de grans mancances de previsió, d’inoperància, d’orgulls caiguts, de disfresses esparracades... Però també, de grans herois humils, valents, humans honestos,compassius, professionals de tots nivells i allunyats dels que ostenten el poder; de gent que han estat capaços de gestionar amb creativitat aquest confinament i transformar-lo amb solidaritat, amb generositat, amb alegria, amb oportunitat, creant espais nous dintre casa, noves maneres de relacionar-nos, una altra manera de viure des de l’amor, la confiança, l’acceptació del moment i la calma.

Han caigut moltes màscares, sí, i no em refereixo a les que ens veiem obligats a portar per sortir de casa. La vida ha deixat al descobert els jocs i les trampes d’un sistema que no pensa amb la humanitat, sinó només amb el lucre personal d’uns quants. Ja no tenim excusa si no canviem res, si continuem acotant el cap fent veure que no passa res, si continuem fent-nos selfis falsos per intentar mostrar-nos com no som, com no voldríem ser.

Tenim l’oportunitat de canviar, de prendre consciència del per què ens està passant això i d’aprofitar aquest temps per decidir què podem canviar personalment, a la nostra vida quotidiana, per distanciar-nos d’aquest sistema que juga amb les nostres vides i amb la vida d’aquest planeta que ens sustenta i ens sosté. Per poc que cada un puguem fer, si ho fem, això repercutirà en la gent que ens envolta i podrà ser com la petita gota que cau al mar i que, minúscula com és, comença a generar ones concèntriques cada vegada més  grans.

No és un joc, no és una  broma. És un avís, una sacsejada d’amor. Va més enllà de les nostres pors, del nostre dolor i impotència. Va a buscar aquella part nostra capaç d’observar, de discernir, d'estimar, de valorar, de decidir i d’actuar.

Aquesta pandèmia segurament passarà, però no evitarà que en puguin venir d’altres perquè... Què fem nosaltres, quan volem fer neteja a fons de casa?... Desarraconem mobles, aixequem catifes, fem endreça d’armaris llençant el que no cal i deixant espai per allò que és nou i que necessitem, traiem la pols acumulada dels racons més discrets, obrim finestres per ventilar l’aire viciat i deixar entrar l’aire net i pur.

Què creiem que està fent la Terra, sinó intentar netejar a fons casa seva? Esternuda i se sacseja per deixar al descobert tota la brutícia i el dany que ha acumulat amb tants anys d’especulació, d’interessos econòmics, de corrupció, de cursa tecnològica sense miraments, sense cor, sense cap altra objectiu que no sigui el benefici d’uns pocs que ho controlen tot i a tots... Què està fent la Terra, sinó obrir la finestra i intentar respirar un aire més pur?

No estem separats, la vida del planeta i nosaltres no estem separats, ens interrelacionem constantment encara que no en siguem conscients. Les nostres accions en el dia a dia les traslladem a la Terra, i la Terra actua com un mirall nostre. Una acció influeix en l’altra, som parts indivisibles de la mateixa vida, per molt que ens hagin ensenyat a esforçar-nos per ser diferents, millors, més intel·ligents, més poderosos... No estem separats de la vida. Nosaltres, i tot el que ens envolta, som la vida.

La Terra ens demana parar, ens demana un canvi, ens demana canviar. Siguem-ne conscients. Podem sortir de l’Arca de Noé a batzegades, a cops de colze per ser els primers de sortir per sobre dels altres sense haver aprés res, o podem sortir amb serenitat, amb calma, mirant i imaginant la nova terra que podem construir de nou tots junts amb uns altres paràmetres. Tenim aquest poder, el tenim a les nostres mans, a la nostra ment i al nostre cor. Si no el tinguéssim, no seríem aquí, no ho estaríem vivint.
                                                                    Dolors

Cap comentari:

Publica un comentari