Això som

Ernest, maco, quina profunditat adquireix de vegades la meva vida, la nostra vida, des que vas tornar a la Llum... Continuem rebent noves famílies que acaben d'acomiadar els seus fills i venen  a nosaltres perquè han trobat el nostre llibre, perquè han  vist les nostres conferències o perquè algú els ha parlat de nosaltres.

Venen i compartim amb ells aquest amor tan gran que has posat a les nostres vides, i compartim el seu dolor, el seu moment, la seva por...  però també el seu anhel de trobar un sentit a la partida dels seus fills, un sentit a la  seva vida amb ells, l'emoció d'afirmar el que en el fons i en la seva nova vida estan sentint:  els senyals d'aquell ésser estimat  que, sense ser-hi, els està mostrant com sí que hi és....

I sentim bategar en  ells aquest Amor immens que es manifesta quan la vida et capgira i et gira com un mitjó, quan ja el remolí en el que et desbordes sembla que s'ha mitigat prou com per poder obrir els ulls i sorprendre't  al veure quietud, quan entre el dolor, el desgavell i el dubte contimues sentint l'amor, el teu per ells i el seu per tu, i és un amor que brilla entre els núvols, una guspira que de tant en tant llueix i que d'alguna manera et sostè.

Quan pots recollir aquesta guspira i posar-te-la a la mà i reconèixer en ella l'amor del teu cor que te'escalfa del fred i la claror que s'escampa entre la fosca, quan pots agafar fort aquest fil lluminós,  la troca es comença a descapdellar i apareix un camí incert,  però un camí a la fi, que pots tibar i seguir, si decideixes seguir-lo i no quedar-te en la foscor. Té  una sola direcció: cap a dins, cap a dintre, travessa pel mig del dolor, de la por, de l'enyorança més  fonda i va deixant una estela fina de llum per allà on  passa.

I en aquesta estela estem nosaltres, acollint als que volen seguir l'impuls que s'obre en ells quan descobreixen que hi ha alguna cosa a descobrir, quan accepten que  hi ha alguna cosa que continua, una connexió que els crida, un amor que saben de qui ve.

"Sí, mama, vosaltres esteu en aquesta estela de llum que acull, que abraça, que sostè. Sou aquest cordó lluminós que dóna la mà, que obre el cor, que transmet l'esperança de l'Amor més gran, la llum més brillant del vostre cor. Els podeu acollir perquè heu travessat el camí selvàtic on no semblava possible endinsar-s'hi... però és que creiem en l'impossible, mamu, sempre  hi havíem cregut, hi havíem jugat, l'havíem transitat junts amb la imaginació, amb la força de saber que tot és possible... Ens pensàvem que era un joc, però no, mama, era un aprenentatge, ens estàvem entrenant per fer el salt més alt, per travessar l'abisme més profund...  i sempre amb aquellar rialla, aquella obertura, aquella certesa de saber i sentir que mai ens deixaríem, que érem un, que sempre seríem un.

Mama, has trobat el nostre per a què, has trobat respostes que t'han ofert un sentit més enllà de tota la visió terrenal: l'amor. L'amor que no trenca, que no escurça, que no acaba, l'amor que no coneix fronteres ni limitacions, l'amor que batega en nosaltres perquè això és el que som: una font infinita d'amor que apren a anar més enllà  del conegut, d'allò tan limitat pels nostres esquemes mentals i terrenals. La màgia existeix, sí, és aquesta  màgia que ha recompost les nostres vides en una de sola, infinita, llarga, extensa, sense límits.  Aqui estem, mama, fora de tot context, de tota norma, de tota raó. Aquests som nosaltres, això som."

                                                              Ernest

Un bell camí per buidar 

Ernest, maco, no sé com expressar aquesta vibració que sento dins meu, que m'acosta a tu i que comença reconeixent i acceptant el buit que sento de vegades que no siguis aquí físicament. No sé què estaries  fent ara aquí, tant és, però quan em deixo enfonsar en aquest buit és quan me n'adono de nou que el que tu ens vas donar, ens ho vas donar per sempre. 

Tot allò teu que trobem a faltar: aquella alegria, aquella senzillesa, aquella creativitat, aquella bondat, aquella facilitat, aquella rialla, aquell compartir que omplia cada racó de casa i de la nostra vida... aquest és el buit que de vegades enyoro profundament poder tornar a viure; aquest és el gran regal que ens vas deixar a casa, un regal que ens toca viure a nosaltres, els únics que el podem crear a les nostre vides. 

No és una tristesa, sinó una gratitud; no és una pèrdua, sinó un regal permanent de vida. Per sentir-lo, per tornar-lo a trobar, a vegades haig de travessar aquesta aparença de buit que em ve de tant en tant.

"Mama, l'amor no té límits, l'amor no pot viure amb pesos al damunt. Per créixer, per estimar, per ser feliç, necessites descarregar tot allò que pesa a la teva ànima. N'has deslliurat molts de pesos ja, encara te'n queden alguns, però et pesen i ho notes, i això és la consciència: adonar-te de tot allò que no et deixa viure per ser tu mateixa i enlairar-te.

És bonic el camí de reconèixer-te i alliberar-te. Si no el veus com una adversitat, si no el veus com indesitjable, es converteix en un bell camí per caminar, per buidar i deixar espai per recollir  allò bonic que et crida l'atenció: Aquella estrella caiguda durant la nit i que espera el teu pas per ser recollida, aquell secret que una flor humil et xiuxiueja a l'orella quan passes; aquell cant inesperat d'ocell que vola per sobre teu, aquella papallona que t'avança i es queda volant al teu davant... Si estàs carregant molts pesos no te'n pots ni adonar. Si t'atures i els deixes anar amb la consciència que no són teus, o que no et serveixen per avançar, automàticament sentiràs com et redreces, com la teva columna vertebral s'allibera, com alinees el cos, com el teu cap s'allibera i els braços es mouen harmònicament, com la teva mirada s'aclareix, com les teves oïdes deixen de sentir remors inconscients, com tota tu eleves la teva energia....

És bonic, mama, el camí de cadascú  per alliberar-se de tants pesos i pensaments inútils i repetitius que no li serveixen per res més que per viure amb por. I la por, si et paralitza, et tanca en una presó dins del món.

Per això et dic sempre que no et sàpiga greu res del que t'arriba, de cap sentiment, de cap emoció, de cap pensament. Accepta'ls, et donen l'oportunitat de mirar-los i decidir si te'ls vols continuar quedant o si els vols alliberar. El poder sempre el tens tu. Quant més conscient et facis d'aquest poder, més fàcil et serà viure, estimar-te i estimar. Quant més conscient es faci la gent d'aquest poder, més fàcil els serà viure, estimar-se i estimar. I a partir d'aquest canvi personal es genera el canvi dels que estan al teu voltant, el canvi de la humanitat, el canvi de la consciència planetària.

O sigui, mama, que pensa sempre que, a cada moment, deixar anar és el que t'ajuda a caminar. I no et qüestionis, no et matxaquis, perquè aquest és el pes més recurrent que les persones es posen sobre seu... Esteu aprenent, esteu descobrint, sou valents, sou molt valents i eternament estimats. Estimeu-vos i respecteu-vos, la humanitat necessita aquest amor que ha de començar per vosaltres. Com podeu donar amor si no us estimeu a vosaltres mateixos? A qui perdonareu si no us perdoneu a vosaltres mateixos? Amb quina energia podríeu perdonar si no la utilitzeu amb vosaltres mateixos? Obriu la ment, allibereu-vos de creences  adquirides pels paradigmes ja viscuts de la por al pecat, de la por al judici extern, de la por a viure.

Allibereu-vos a l'amor, a la confiança en la vida, reflectiu-vos en la naturalesa que sempre ens mostra la naturalitat de viure amb bellesa, amb confiança, amb paciència, perquè tot floreix quan ha de florir, quan és el seu moment de florir."

                                                            Ernest