28 de febrer del 2018

Petjades d'un dia

Neu, quanta neu! Quin regal!

 Tot blanc, tot flonjo, tot silenci, brillantor i catifa amarada de somnis, de màgia, de tendresa. Tot és possible…

Quan algun imprevist, quan algun fenomen trenca la quotidianitat, l’escapsa, li dóna la volta... tot és possible.

Somnis, desitjos, il·lusions, fantasia… comença la creació.

Surto i camino enfonsant els peus a la neu verge que encara no ha trepitjat ningú. Sento el so de les meves petjades aixafant aquell munt de volves que es van unint per formar aquest sòl tou i amable que accepta el meu pes i deixa que hi dibuixi la forma dels meus peus.

Em ve al pensament les pissarres tradicionals, que solen ser fosques i cal dibuixar-hi amb  guix blanc. La pissarra que forma la neu és blanca, brilla, no fa soroll, i deixa que la meva imaginació creï a l'engròs. No hi ha límits d’espai, tota l’estesa blanca es deixa estimar.

Enfonso un pal a la neu sense ferir-la, sense fer-li  mal, i dibuixo allò que més estimo, que porto al cor i que dóna sentit a tota la meva vida, la que he viscut, la que visc i la que viuré fins que també em


 torni invisible i volàtil, com aquesta volva de neu que baixa entre mig de tantes altres, i que segueixo amb la mirada fins que cau i perd la seva identitat per esdevenir un Tot que fa possible el miracle de canviar el color, el so, la textura, el fer inconscient i quotidià de les nostres vides per transformar un dia, un simple dia, unes simples hores, en una vivència diferent que ens retorna a la nostra essència, a la felicitat de la innocència i la senzillesa, al retrobament del silenci i la calma de dins i de fora, al retrobament amb nosaltres mateixos, amb el  nostre ésser lliure, poderós i feliç que tots portem dintre.

La neu, aquesta neu que ha caigut... quin regal de vida!

20 de febrer del 2018

Connexió

Aquell dia em vaig llevar molt d'hora. Estava de vacances i vaig sortir a caminar tota sola pel camí de costat del riu, quan els altres encara dormien. Cada vegada em sentia més a gust, vaig anar-me connectant amb mi mateixa i amb l'entorn.
Semblava que tornava a mi la claredat, la frescor. Em sentia en pau amb el que sento, amb el que sóc... i de sobte em vaig trobar, inesperadament. amb un arbre que em mirava. Tenia una marca en forma d'ull molt clara, molt ben definida, intensament definida, a la part superior del tronc. Em vaig quedar tan sorpresa! No hi havia dubte que era un ull! 
M'hi vaig acostar amb respecte i amor i vaig recolzar els meus palmells a la seva escorça. Vaig tancar els ulls i, com una riuada, vaig sentir dintre meu aquestes paraules:


"Tot l'amor que cerques i busques a fora, ja està dins teu.

              Tota la força que necessites i busques trobar a fora, ja està dins teu.

                                  Tota la companyia que busques i desitges, ja està dins teu.

                                              Quan trobis tot això dins teu, ja no et caldrà mai més buscar-ho a fora."

Vaig sentir un profund respecte i agraïment per aquell arbre i, a partir d'aquell moment, tot el que els meus ulls miraven, les meves orelles escoltaven, les meves mans tocaven  i tot el que el meu cor sentia va esdevenir part de mi. Jo era una amb la natura i la connexió que vaig sentir em va ajudar, una vegada més, a comprendre que res del que existeix a fora, res del que passa, res del que ens arriba no ens és aliè. Tot, tot, ens fa de mestre. Tot ens estima. Tot ens parla. Tot som nosaltres i nosaltres som Tot.


14 de febrer del 2018

Ara i aquí

Si aparto el judici...
Si aparto la resistència....
Si aparto la por...

Llavors, em queda només l'amor
i l'oportunitat de viure aquest gran aprenentatge
que cada dia la vida m'ofereix.

Si no penso...
Si no tinc pressa...
Si tinc paciència...
Si m'entrego al moment present
i la meva ment, el meu cos, el meu cor, les meves mans
estan només vivint aquest moment...

        On és la intolerància?
        On és la cadena que estreny?
        On és la impaciència?
        On és la vida?...

Ara i aquí, estigui fent el que estigui fent.

A l'ara i aquí, només pot existir, només existeix  l'AMOR.




    

13 de febrer del 2018

Les creacions de l'Ernest

L'Ernest sempre l'havien apassionat els dracs. N'havia dibuixat moltíssims, aquest és un dels últims dibuixos que va fer abans de deixar el seu cos físic per tornar a la llum, per tornar a la seva essència d'amor.


5 de febrer del 2018

La neu que convida

"Ahir al vespre va nevar. No grans quantitats, però sí prou perquè els camps i l'entorn es vestissin de blanc: blanc-Ernest, blanc-Tav, blanc-puresa, blanc-generositat, blanc-pau, blanc-llum, blanc- silenci. blanc-calma, blanc-màgia, blanc-canvi. 

Aquest matí he sortit a passejar. Tota la nit he anat vetllant si nevava. Recordava com es sentia il·lusionat l'Ernest quan hi havia la promesa de nevades... i jo! M'encantava despertar-lo al matí quan tot era blanc-sorpresa, blanc-il·lusió... M'agradava i em feia feliç quan era a l'escola i havia nevat perquè sabia que s'ho passaria  pipa amb els companys; m'encantava  anar-lo a buscar a l'escola si la nevada era prou important perquè l'escola ens truqués, i em sentia feliç de saber-lo jugant a casa, gaudint de la novetat i l'oportunitat d'un dia imprevist.

M'encantava sortir a caminar per la nit nevada, amb en Chicho, amb l'Ernest, amb la nostra gosseta Neula... Aquella claror de neu sota els flocs que queien, aquella quietud, aquell silenci trencat només per les nostres rialles, les nostres batalles de neu, les dificultats i els esforços il·lusionats de la Neula per venir a jugar amb nosaltres... Els ninots de neu que havíem fet al pati, l'Àlvar i la Meri venint-los a veure... La nostra felicitat que la neu convidava a viure d'una altra manera, però sempre oberts, alegres, divertits, feliços.

Ara, quan cau la neu, o hi ha la possibilitat que caigui, tot és Ernest. Perquè sento que formes part de la meva emoció i de la meva il·lusió, perquè sento la teva com nodreix la meva. Perquè sento que ets amb mi i viuràs allò que jo visqui i et pugui transmetre. Perquè sé que el teu amor, la teva abraçada i la teva mà no em deixarà mai. I encara que senti enyor, que senti tristesa, que senti il·lusió, que senti alegria... Senti el que senti, continuaré caminant.

Intento no traduir res a partir del cap, perquè la ment és un judici constant, tot ho etiqueta i ho classifica. L'hem acostumada així. Però ara el meu cap també sap callar quan escolto el silenci que m'envolta, ple de sons subtils, i em permet uns instants de calma. I en aquests instants sento el meu cos, sento on sóc, sento els meus peus i el pes del meu cos, sento la respiració en el meu ventre i  m'omplo de calma i pau... I canvia la meva manera d'estar al món. Sento la meva presència que omple un espai, el meu espai, des del que contemplo la vida com va passant, com tot passa, com tot succeeix davant la meva mirada.

Saber estar aquí i ara, sense pensar més enllà, sense que una part de la meva ment defineixi la situació, sense que em porti a pensar que potser hauria d'estar fent alguna altra cosa... Ser present sense ser res, no essent, és un miracle, és un descans, és un plaer, un alleujament i un regal.

Preciós meu, gràcies per aquest dia tan maco, per haver compartit aquesta nevada amb mi.