26 de gener de 2018

Temps de viure sense temps, i amb tu


M'agraden aquests  meus matins; vaig aprenent a no tenir pressa, a no pensar que hauria de fer això o allò... Vaig aprenent a no sentir-me malament de pensar que potser ho hauria d'aprofitar més per fer... 

És el meu temps de no tenir temps, de no tenir obligacions, de no tenir responsabilitats envers ningú que no sigui jo mateixa.
Temps per estar en pau, en silenci. 
Temps per parar i seure i no fer res més que mirar i observar, amb els ulls oberts i tancats. 
Temps per llegir junts els llibres que tant ens agraden i alguns de nous. 
Temps per acabar el llibre tal com el sento i l'imagino, encara que segurament hi podria dedicar més temps, o ser més efectiva... Efectiva? Per a qui?
Temps d'escoltar-me, de sentir-me, de reconèixer el dolor, o el desig, o la resistència, o la tristesa, o la por que hi ha en alguna part de mi.
Temps de mirar el meu buit sense el meu fillet aquí.
Temps de mirar aquest meu camí sense els senyals que abans m'omplien tant  i que ara no hi són tant, perquè vull anar més enllà de tot el que m'enganxa, perquè vull  poder caminar sense cap crossa que no sigui la confiança i l'amor que ens uneix, Ernest; aquest amor que ens fa avançar junts, encara que hi hagi una part de dintre meu que s'encongeix a vegades i sent por de caminar sense muletes, d'imaginar la possibilitat de perdre't en aquest camí, de perdre't a tu, fill meu, la teva frescor, la teva alegria, el teu amor radiant que m'acull i em guia i m'estima.
Temps per reconèixer les meves pors, les meves intoleràncies i les meves  mancances.
Temps per reconèixer la meva força, el meu amor, la meva alegria.
Temps per treure'm del cap massa pensaments, massa discursos ja sabuts i que ja no em cal escoltar tant.
Temps per estimar-me amb totes les meves vessants, per reconèixer-me a totes. Acceptar sobretot la meva por al dolor, a la tristesa, a l'enyor... i que em cal sentir per poder-los viure i aprendre a abraçar-los. Encara ara em costa abraçar i acceptar aquesta part de mi que només ploraria d'enyorament, preciós meu, que només ploraria pel desig que fossis aquí i poder-te abraçar i poder-te veure  i tocar, i jugar, i riure, i demanar-te perdó per totes les vegades que no ho he sabut fer millor.
Temps per recordar, per veure com tantes coses que havíem fet o havies fet, avui prenen protagonisme per fer-me saber que tot està bé, que res ha estat en va, que tot continua sent creació i vida. I amor que creix més enllà de tot allò imaginable.
Temps per adonar-me que tot va més enllà de la meva mirada, dels meus pensaments, dels meus sentiments, de les meves creences... tot va més enllà. L'Ernest i la vida van més enllà i per això jo també vull anar-hi, travessar les pors que em limiten, i continuar caminant per aquest nostre camí que fem junts i que farem eternament.
Temps per ajudar els qui em poden necessitar.
Temps per fer neteja de casa que encara no faig.
Temps de deixar anar tantes coses que encara em lliguen al passat i que ja haig de deixar anar amb agraïment, perquè tot el que em cal, tot el que no mor mai, ja està en mi.
Temps per aprendre tantes coses que em falta aprendre per arribar a ser jo!

Ernest, maco, la teva mama es pensava que era més valenta, o que tenia més força... O senzillament, encara no havia experimentat  com costa viure la teva absència, malgrat tanta ajuda que rebem, la teva i la dels éssers de llum que també ens guien. Per això també a vegades em sento malament, perquè amb tanta ajuda, amb tant d'amor que rebem, com és que encara no volo pels aires? Com és que no em desfaig de felicitat, i d'agraïment, i d'alegria? 
Potser perquè encara no deixo anar el desig del passat.

"Mama, si ja ho fas! No t'imagines quina ànima més feliç que tens! Hi ha una part de tu que vibra de felicitat amb mi, que canta, que balla, que vola, que és feliç, immensament feliç, al meu costat. Tu la sents a vegades, mama. Creu en ella, és una part real. Vés-la sentint cada vegada més. Si no ho fas encara és per la teva por a perdre'm, a no sentir-me, a no tenir prou força... Por, és por, mama. Beneïda por que et fa adonar de tot allò que t'impedeix ser feliç! No és la teva enemiga. La por també és una Mestra, com l'enyor, com el dolor. No et preocupis tant de sentir-los i de sublimar-los. T'estan afinant, t'estan fent més i més bonica, com la pedra preciosa que cal netejar perquè deixi anar tota impuresa.
Mama, sent-me. Recorda la meva alegria, les meves ganes de jugar, de crear, de transformar... Tot això encara continua, i tu amb mi. No facis cas del grau de les teves emocions i sentiments. Viu-los, senzillament. Deixa que t'omplin, que t'abracin, que t'ensenyin i que passin.... Són també aigua fresca que et deixarà més lleugera, més neta, més feliç. No et resisteixis al que t'arriba, el dolor arriba perquè et resisteixes al que et ve, al que és.
Fes com la Natura, com aquests animalons que tant estimes: Viu, no intentis ser  i sentir el que no ets ni sents. Estima't. Estima la teva vida, la teva gent, el teu pas, les teves accions, els teus pensaments, les teves cançons... Tot ve, t'ensenya i passa. I tu sempre quedes,  sempre continues, més rica, més lleugera, més plena, més ànima, més feliç.
Mama, com ja comences a fer: digues en veu alta, per a tu mateixa, que ets feliç. Connecta amb aquesta part de tu que ja existeix. Fes-la conscient... Si, mamu, ja ho ets, em sents? ja ho ets. I jo amb tu i tu amb mi. I tots dos amb el papa. I tots tres amb tots i amb Tot.
Mama, et faig petons, et faig pessigolles, et faig bromes. T'estimo immensament i per sempre, per tota l'eternitat que no té principi ni fi.
El teu fill que enyores tant i que sempre està amb tu.
  
                         Ernest, el Mag, el Màgic, el Fetiller més Gran de la Història!

I el meu nen estimat per sempre.




20 de gener de 2018

El inicio del vuelo

Una vez más los sueños;
las palabras escondidas en la fuerza del sentimiento,
invaden los terrenos abandonados por la vida cotidiana.
Una y otra vez el descanso interrumpido del gesto húmedo y salado de la mirada nublada
se vuelve transgresor,
se transforma en hiriente arma que se alza valiente luchando contra el destino.
Todo se vuelve gris, todo deja de iluminar la mirada distraída.
Has marchado,
luz de mi vida terrenal,
canto alegre de mis días matinales,
amor frágil que dormías en mis toscas manos.
Te has ido así, sintiendo el llamado oportuno.
Has emprendido el camino girando la cara,
buscando con la mirada la bella voz de tu alma mensajera.
Y en el lugar de tu partida feliz, quedó quieta la invitación
que habíamos de buscar y que teníamos que encontrar.
Quedó el mensaje sonoro que nuestros oídos recogen,
como lo hacen nuestras manos con las flores primaverales.
¿Cómo no quererte amor y más amor de mi amor?
¿Cómo no agradecerte este regalo de vida
que nos llena los días, años y segundos cotidianos?
¿Cómo no aceptar el vaso colmado
con el agua fresca de tu compañía
endulzada con la miel de nuestros recuerdos?
Si, vida mía,
he tenido que alzar esta pared escalonada
para ascender a tus tiempos,
y para bajar a tu cielo estrellado de maravillosos sueños.
 He acostumbrado a mis manos
a modelar el barro frío, húmedo y dormido,
 cansado y áspero de las sonrisas compartidas.
He sentido el dulce olor de tu fuerza creadora,
y me acurruco en las aguas profundas de tus melodías agitadas y tiernas…
¿Cómo no quererte,
piel de mi piel,
amor de mi amor?

Sant Antoni de Calonge, març 2005

19 de gener de 2018

Carinyo meu, com t'estimo! Des del meu cor i la meva ànima t'abraço tan fort que sembla que hagi de sortir de mi mateixa. Com vibra el meu ésser intern quan volo cap a tu per abraçar-te!

"Mama, no t'aturis en el desig. Imagina, imagina tot allò que estem fent des de l'ànima en aquest altre pla que el teu cos físic encara no et deixa viure amb total consciència. No hi ha res impossible, mamu. No va estat mai res impossible per nosaltres. Tot era possible, tot era meravellós, tot ho vivíem plenament. I ara també.

Imagina, mama, com volem damunt el mar; com deixem el cos lliure per anar d'una banda a l'altra moguts pel vent... Imagina com acarona el nostre cos el sol, com les gavines volen al nostre voltant, blanques i lliures, com som nosaltres. Mama, mira cap a baix, observa tot el que es belluga a la Terra, està lluny, tot està fent el seu curs, i nosaltres fem el nostre. 

Imagina que el dia s'ha tornat nit i que les estrelles han començat a lluir al cel. Mira com s'acosten, com et fan llum, com deixen que les toquis i t'omplis de la seva música callada, del seu so profund i nítid, del tacte desconegut de la seva llum.
Mama, ens donem les mans i ens abracem. Riem! Riem tant com abans ho fèiem; riem per la pura felicitat de ser i riure; riem perquè  la felicitat d'estimar-nos i saber-nos omple tot l'espai. Riem pel nostre amor que és lliure, que és gran, que és immens, bell, que omple el nostre ésser i transforma el món. Mama, som tan feliços! Deixa't anar, la imaginació et porta a mi pels nostres camins màgics, per la nostra manera de connectar-nos, per la nostra il·lusió de retrobar-nos. No estàs només aquí on està el teu cos, ja ho saps. Quan sents a dins teu aquestes ganes, aquesta força de sortir i arribar a mi, que ja sóc aquí però que no em pots veure ni tocar, deixa't sortir. Acompanya aquest impuls i deixa't venir. Som aquí per viure-ho tot, per experimentar-ho tot, per crear-ho tot. No et limitis a la mesura del teu cos. Ho podem crear tot i ho podem viure tot.

Ara ja anem baixant, mama, la nit ja s'ha transformat de nou en dia; les gavines ens tornen a envoltar; els mil mirallets del mar blau ens piquen l'ullet des de baix... a poc a poc tanquem els ulls, ens abracem i ens anem retornant suaument, preciosament, dintre d'aquest cor del que hem sortit. Torna a obrir els ulls, mama, tornem a ser aquí.

Sempre teu, sempre amb tu, sempre el nostre Amor."

17 de gener de 2018

La màgia d'un instant

Aquell matí anava passejant pel camp i em vaig trobar uns cavalls darrere una tanca que em miraven fixament. Els vaig parlar, en un impuls sobtat que em sortia de dintre i, entre altres coses, els vaig dir: "Sigueu feliços, tot us estima". Va ser llavors que vaig sentir la veu de l'Ernest que em deia:"I a tu també, mama, tot t'estima". A partir d'aquest moment vaig anar escoltant-lo profundament durant tot el camí i, quan vaig arribar a casa, vaig córrer a escriure-ho:

"I a tu també, mama, tot t'estima. Aquest sol que t'escalfa, que il·lumina els colors del teu paisatge, que els fa més brillants, que els alegra. Aquesta llum que penetra la teva pell, que omple d'energia les teves cèl·lules i omple de vida el planeta. 


Aquest aire, aquest vent que dóna veu a les coses que aparentment no en tenen, que dóna veu, com tu, a les coses que no es veuen. Aquest vent que es transforma en les onades del cel, que arriba de lluny, que sents com s'acosta, que escoltes la seva veu llunyana cada cop més potent fins que esclata damunt teu i, com onada que és, passa i continua el seu camí i vas sentint la seva veu que s'allunya...I el silenci. Entre onada i onada es fa present el silenci que arriba de cop... el sents, el perceps... Intervals de silenci entre els udols del vent. I la calma, la calma momentània, es fa present. El vent et converteix també en arbre. Es llença sobre teu i et sacseja. Sacseja els teus cabells com sacseja les fulles dels arbres. I t'empeny, i t'ensenya la seva força i la teva resistència i sents la seva abraçada, suau o feréstega, tan neta, tan potent! T'encomana la seva força i belluga tot allò que aparentment no es belluga. I trasllada, fa voleiar i s'emporta tot allò més feble que ell. Juga amb les coses, fa curses amb les fulles, fa dansar el blat dels camps, fa que tot cobri vida.



I la terra, aquesta terra que et sosté, que t'aguanta, que t'ofereix tantes textures diferents on caminar, on posar els peus; tants camins diferents, tants paisatges diferents, tantes vides diferents. Aquesta terra que permet que t'arrelis i s'arreli tot allò que necessita estar ben connectat per créixer. Aquesta terra forta, profunda, plena d'amor, que s'entrega totalment als fruits del seu cos i es dóna, es fereix, es cura, es regenera i es torna a donar. Com una mare. Com tu, mama, que t'has abocat a fer-me créixer feliç, ple, acompanyat, amb felicitat, amb alegria, amb paraules, amb poesia, amb cançons, amb lectures, amb un amor infinit i que continues donant-m'ho més enllà de la meva vida física, més enllà de la distància, del temps i dels sentis físics.


L'aigua també t'estima, mama. L'aigua que dóna vida, que permet que tot visqui. L'aigua aliment, l'aigua neteja, l'aigua mirall, l'aigua reflex, l'aigua poderosa que sacseja, que creix, que es fa gegant, que esclata, que s'expandeix i es retreu, que s'irrita i després es calma... L'aigua pau, l'aigua bellesa, l'aigua música, l'aigua tro... L'aigua que et permet entrar en ella, tocar-la, mirar-la, sentir-la, però mai abastar-la. L'aigua humil que es conté dintre qualsevol contenidor i que pren la forma del que la conté; l'aigua transparent, que no es veu... Com la nostra ànima, continguda en tots i cadascun dels éssers vius que poblen la Terra. L'ànima transparent, serena, que  no es veu, que no la pots agafar, que de vegades calla, de vegades xiuxiueja i de vegades crida tan fort que no pots obviar. L'ànima que dóna vida i sentit al nostre pas per aquí. L'ànima aigua, l'ànima vent, l'ànima foc, l'ànima terra, l'ànima èter. 


Tot t'estima, mama. I jo."

15 de gener de 2018

Les creacions de l'Ernest


L'Ernest, quan era aquí, havia estat sempre un creador. La seva ànima es manifestava en moltes i diverses activitats creatives. Dibuixar n'era una. En aquesta entrada, sota aquest títol, anirem mostrant les seves obres. Veure-les, i entrar en elles, és una altra manera de coneixer-lo i captar la seva alegria, la seva imaginació, la seva màgia, la seva llum i força. I sempre, per ell, tot era un joc.



Us convido a entrar-hi, a submergir-vos en aquest paisatge i a escoltar el que el vostre cor us fa sentir. I, evidentment a compartir-ho, si us ve de gust.

14 de gener de 2018




El proper dimarts 16 a les 21h, estarem oferint la nostra segona conferència per MINDALIA TV. us convidem a participar en directe utilitzant el present LINK

https://www.mindaliatelevision.com/160118-mama-papa-todo-es-amor-por-dolors-beltran-y-gilberto-sandoval-2/

12 de gener de 2018

Missatge de l'Ernest


"Mama, com tu dius, no hi ha separació; les teves paraules són les meves paraules.
Camina sense por; sent sense por.
Arrisca't a sentir, a pensar allò que tems. Vés allà on et fa por anar.
Descobriràs que les pors no són res més que creences limitadores que has trobat i incorporat,
conscient o inconscientment, en algun moment o altra del teu passat.
Descobriràs que més enllà del temor i de la por, hi ha el camí que desitjaves,
aquell que t'ha de portar a veure nous paisatges, 
a escoltar nous sons, 
a viure noves coneixences...
Més allà de tot allò que temem, hi ha l'esclat de la nostra ànima.

Sigues sincera amb tu mateixa. No temis mirar-te al mirall. Quant més buida estiguis de tu;
quant més transparent et tornis, 
més reflectiràs la teva llum.

Si el teu camí és la llibertat, mamu,
deixa enrere qualsevol mena de por o de temença.
Quedaràs sorpresa del fàcil que és caminar sense elles.

T'estimo, mama. No hi ha inici ni final, tot continua.
Tot és ara i aquí: Lliure, màgic i increïblement grandiós.

Mamu, que bonic que és el nostre Amor! No hi ha res que pugui amb nosaltres.

10 de gener de 2018

Gràcies, 2017!!!


Fa 9 dies que vaig acomiadar el 2017, aquest any tan preciós per mi que m'ha permès ser lliure de compromisos professionals i m'ha donat la llibertat d'estendre les ales per sentir la meva presència; per acabar el llibre; per deixar-me sentir en el dia a dia sense cap obligació externa; que m'ha permès gaudir de tot el meu temps. Un any que em parla contínuament de l'Ernest ( del dia que va néixer, un dia important, preciós), un número que ha acompanyat la meva vida des del principi.

Hi ha una part de mi que se'n va cap a l'enyorament d'aquest adéu, i hi ha una altra part de mi que sent la necessitat i la força de deixar anar, cada vegada més, la mirada petita, poruga, patidora, que hem heretat, i adoptar ja l'altra mirada: la de l'alegria, la del canvi, la de l'obertura... la mirada espiritual que no coneix la separació ni el final. La mirada que ens ha anat ensenyant l'Ernest durant aquests cinc anys i mig i que ens ajuda a sortir d'aquestes vibracions baixes per viure en les vibracions creadores de l'alegria, la connexió, la màgia, l'amor i la confiança.



No hi ha final. No s'acaba un any i en comença un altre. La vida no té temps, és contínua. Els límits temporals els posem nosaltres. Tot són possibilitats, tot és potencialitat. Som creadors de la nostra vida, de com volem viure la nostra vida, i això ens fa molt grans. Passar del xip del victimisme al xip de creació és molt potent, et canvia l'enfocament i t'amplia la mirada per poder veure i viure la vida des d'una altra perspectiva alliberadora i nova. 

Fa 9 dies que vam acomiadar el 2017 i el 2018 s'estén davant nostre amb 356 dies més de pàgines en blanc per a que puguem escriure-hi la nostra vida forjada amb les nostres decisions. Benvingut!

6 de gener de 2018

10-8-2016 (en el 5è aniversari del seu retorn a l’Amor que tots Som)

Mama, agafa el boli, obre la llibreta, escriu... Et parlo, mama, omple el blanc del teu full amb els meus petons que t’arriben a cada alenada de vent que t’abraça. Mira tot el que t’envolta, és un cant del meu cor per a tu. No t’amoinis. Escolta els sons, mira els colors. Jo sóc aquí, no he marxat mai, i això ja ho saps. Si sents aquest dia diferent dels altres, permet-te viure’l. Em tens a dintre, mamu, el teu respirar és el bressol del meu llit; els teus pensaments són el mar per on navego; les teves rialles són la música que em fa ballar; el teu amor és la llum que em fa gran. Mama, sent el teu cor. Tanca els ulls de fora i mira’m amb els de dintre. Feu-vos costat amb el papa, l’amor és l’únic que importa. Desfeu-vos de tota la resta, de les preocupacions, les maneres... no tenen importància.

Escolta’t dintre teu, mama... no hi sents dolor ara. T’estranyes de no sentir dolor avui, però deixa-t’ho viure. Sents Amor, mama, l’amor calma el possible dolor; l’amor calma el neguit; l’amor t’omple de calma i de pau. Quan et sents aixì estem més junts que mai. Mama, papa, de què us estranyeu? Heu fet molt camí, amb mi al costat. Deixeu-vos viure el nou pas que esteu fent, sense dubtes, sense que la ment intervingui. Sigueu feliços com jo ho sóc. Mamu, no parem de riure, de jugar, d’imaginar, de fer-nos petons, de ballar i de fer el boig. Tu ho vas dir ahir: Aquesta cosa que ens uneix, que ens fa diferents, que ens fa viure una existència inèdita per molta gent... això que ho fa possible, el que tenim, el que és nostre, és la màgia. La màgia que sempre ha viscut entre nosaltres.

Després vindré, quan em crideu, a casa la tieta. Estigues contenta amb la teva pau. Gaudeix-la, fes-la créixer.

Un petonás, mamu. Fins després.

3 de gener de 2018

Gracias. hijo

¿Sabes hijo mío que te admiro?
¿Sabes hijo que se me va el aliento cuando siento
cómo crece tu ser luminoso,
en ese camino por el que me llevas de la mano?
¿Sabes amor de mi alma, que en mis dolores de tu ausencia,
me detengo para buscar por el aire
tu cálido cuerpo descansando en mi pecho,
transformando los recuerdos con nuevas ideas?
Hijo, niño pequeño de mi eterna categoría de padre,
quiero que sepas, aunque ya lo sabes,
que estoy aquí sintiéndote sorprendido de tu grandeza,
que en mi torpe manera de decírtelo
quisiera continuar buscando tu mejilla
para depositar en ella mi oscura manera de amarte.
¿Sabes hijo mío que aunque ya no volvamos a repetir
ésta nuestra historia,
continuaré elevando tu sonrisa en mis brazos,
que te cargaré sobre mis hombros siempre fuertes
para pasearte por veredas empedradas,
y que te arrancaré una sonrisa con mis bromas ya escuchadas?
¿Sabes precioso suspiro de mi alma,
que aunque todo me parezca un sueño,
aquí tienes a tu papá, loco y torpe,
llorando de felicidad,
esa manera nueva de sentirte,
de amarte, de llevarte a cuestas,
de hablar contigo,
de jugar contigo en mis ilusionados sueños?
¿Cómo no amarte alma de mi alma?
¿Cómo no abrazarte sin cansancio físico que me detenga?
¿Cómo no hacerte volar de las más de mil maneras nunca vistas?
¿Cómo no ofrecerte este pecho
que añora recibirte sonriente y confiado?
¿Sabes cariño mío que de entre mis labios cerrados
siempre se escapará la palabra maravillosa
que me hace amarte más y más?

Gracias.
Si, gracias, eterno hijo mío.
Gracias, Ernest.

Poema de nit

La remor permanent de les passes damunt l'empedrat...
Quantes de passes inconscients i automàtiques
recorrent cada dia els mateixos carrers, els mateixos indrets.

Quants de desitjos, quants d'ideals
han estat abocats per terra i anònimament trepitjats
per tantes passes d'autòmats que caminen d'esma
pels carrers adelerats de dia,
i encalmats de nit.

I les passes damunt les passes.
I els desigs damunt dels desigs.
I els ideals damunt dels ideals...

La remor permanent damunt l'empedrat.

Dolors

L'Ernest ens diu

En aquest apartat, anirem transcrivint missatges canalitzats de l’Ernest, alguns del llibre i molts altres que em van arribant i que tinc escrits en les diferents llibretes. També vull mostrar texts i dibuixos seus, PowersPoint que va crear, còmics, fotografies... tot allò que ens va fer viure quan era aquí i que és l'arrel que ha fet créixer aquest amor tan immens que ho pot tot i que ens permet construir aquest pont que ens uneix per sempre.


Mama, mama del meu cor, creixes. Creixes cada dia, et fas immensa. I és aquest creixement el que et fa traspassar límits que el teu cor de mare s’ha posat per assumir el dolor i per poder avançar en el camí que has triat. Tot està bé, t’ho torno a dir amb tot el meu amor, mama. Està bé tot el que decideixis fer. Quan ens alliberem d’una gran por, és com llençar un pes que t’esgota i et cansa.

Mama, deixa que els ocells continuïn cantant, que el món continuï girant, i deixa que tot el que sents que et fa bé es manifesti. Es manifesta quan tu ja estàs preparada perquè així sigui. És el teu propi camí el que ho fa aparèixer, és el teu Amor. Reposa’l, deixa que tot vagi arribant, amb calma, amb serenor, sense pressa, ni pressió, ni judici.

Sóc aquí, mamu, al teu costat, com sempre. Sóc feliç, molt feliç al teu costat.

                                         T’estimo sempre, sempre, sempre.”
                                                                                     Ernest