29 de febrer del 2024

 EL JUDICI DE LA NOSTRA MENT

Avui, a primera hora del matí, passejant pel camp amb els gossos, de cop ha estat com si els  meus ulls s’obrissin meravellats a percebre  la bellesa i la llum que m’envoltava.  M’he aturat i he sentit un impuls sobtat de tancat els ulls, deixar caure els braços al llarg del cos i desitjar intensament ser un arbre.

Un arbre sense ment, sense pensament, sense judici,  per poder sentir-me part de tot i gaudir del vent, del sol, de la terra que m’acull, de la vida que m’envolta arreu, dels sons que m’arriben i de la presència muda de les coses... Un arbre viu per sentir la pura  felicitat de ser, d’existir i d’agrair el que soc i on soc... Un arbre per poder formar part d’aquella unitat i pau que s’estava mostrant al  meu davant.

Que meravellós poder ser, de tant en tant, arbre, o muntanya, o ocell i no tenir ment que pugui embrutar o complicar allò que un és, allò que un viu. Saber ser tan quiet i present, tan arrelat, tan preparat a obrir les  branques cap al cel per contemplar, en el dia que comença, la bellesa de la meva vida, del meu ésser. Poder agrair allò que més estimo, sentir-me estimada i mirar la meva vida sense cap judici, sense les ulleres del judici que tant  enfosqueixen el dia que m’espera...  Com si ja sabés el dia que m’espera! Com si no hi pogués haver una escletxa oberta per deixar passar una  nova possibilitat, una nova llum, un nou somriure, una nova carícia, una nova imatge, una nova il·lusió, una nova certesa...


Us imagineu poder-nos contemplar sense les ulleres del judici constant? Mirar-nos a dintre sense sentir cap veu que ens digui que ens hem tornat a equivocar, que no servim per fer això o allò, que ja hem tornat a fer el pena, que ja hem tornat a ficar la pota, que és culpa nostre o què coi estem fent amb la nostra vida?... Nosaltres mateixes, totes les persones som, moltes vegades, aquest jutge intractable que no deixa passar un moment sense judicar i judicar-nos, som aquesta veu incontenible que de tant aguantar-la pot arribar un moment que estigui tan incorporada al nostre dia a dia que ja ens la fem nostra i trobem normal que es fiqui en tot i jutgi sobre tot i totes.

Però què passaria si aquesta veu condemnatòria callés de tant en tant, es fes silenci i ens poguéssim contemplar sense judici? Si ens poguéssim mirar dintre nostre i veure senzillament allò que som? Aquest  ésser que ha vingut a viure aquesta vida amb un objectiu que no sabem quin és i que hem d’anar descobrint en el  nostre caminar. Aquest ésser il·lusionat que ha vingut a recórrer un camí ple de pistes i d’enigmes per aclarir i reconèixer els tresors amagats que el faran créixer i tornar més savi que quan va arribar? Aquest ésser que no ha vingut a viure sol, sinó que s’envoltarà d’altres éssers que com ell han vingut per créixer en l’amor i que es faran mútuament de mestre i d’aprenent? I tot per mitjà d’aquest personatge físic que representem, d’aquest jo terrenal que no és conscient de l’ésser que realment és i que aprèn en contacte amb totes les emocions, sentiments, sensacions i situacions que venen i se’n van, que de vegades l’arrosseguen per terra i d’altres el fan feliç, que s’aixeca i cau i hi torna una vegada i una altra, oblidat de què és, qui és i per què ha vingut?

Segurament, si fóssim capaços de treure el judici de la nostra ment, ens miraríem a nosaltres mateixes amb els ulls del respecte i de l’amor. Segurament ens estimaríem d’una altra manera, molt més intensa, perquè reconeixeríem el valentes que som per haver volgut venir, pel fet d’estar vives i tirar endavant amb la voluntat d’aprendre a ser felices amb i malgrat totes les circumstàncies. Admiraríem cada un dels nostres passos, fins i tot els que havíem vist com equivocacions perquè ens adonaríem que no han sigut altra cosa que graons que ens han impulsat cap a un altre nivell més alt de consciència.

Si ens poguéssim veure sense el vel del judici, sinó amb les ulleres clares de la consciència, ens estimaríem immensament, ens abraçaríem amb tot el cor i ens trauríem pesos inútils del damunt per tal de fer més suau i agraït el nostre camí: aniríem apartant i disminuint més el pes de la culpa, el llast de la por, la pressió d’haver de ser i de fer el que no som ni volem fer.

No és fàcil treure’ns de sobre tantes capes de judici, però és necessari i apassionant si volem estimar-nos i avançar en la nostra pròpia descoberta, en la nostra pròpia llibertat i evolució, conscients que totes aquestes capes han vingut  imposades des d’unes èpoques passades que ja no toquen, que ja no són les nostres. És cert que hi ha moltes persones en diferents parts del món que no es poden ni plantejar aquesta opció, perquè estan intentant sobreviure en el seu entorn  hostil i terrible, però les persones que som aquí, en un entorn que, tot i ser complicat, podem arribar a ser molt més lliures i conscients del que som, és una tasca que ens pertocaria, per nosaltres, per elles, i pel nostre món.

Cal observar-nos, cal reconèixer-nos i estimar-nos per poder estimar i respectar la vida que hem vingut a viure i poder créixer com a éssers d’amor infinit que som.

Dolors

21 de gener del 2024

 AMOR DE MARE 

Ja som al 2024, ja han passat les festes, unes festes que uns esperen amb alegria, d’ altres només volen que passin ben de pressa i altres no poden saber ni notar que existeixen... Sigui com sigui, ja han passat, ens enfoquem al nou any i enrere van quedant els records.

 Entre els meus, recordo un d’aquests dies que a dins l’habitació del meu fill, contemplava els llums de Nadal que pengem cada any al balcó, els llums daurats i blaus, platejats i blaus, lluminosos i canviants... i vaig sentir sobtadament al meu cor l’emoció del Nadal que sempre havia sentit de nena i que vam tornar a reviure amb l’Ernest, l’emoció de l’Ernest quan arribaven aquests dies, els seus ulls brillants, mirant, sentint... i que compartíem junts.

 Que preciós haver-ho viscut, Ernest! Que preciós haver pogut viure la nostra vida junts i tenir ara tantes vivències dins, tants moments d’amor! Que preciós que hagis vingut, rei, i m’hagis pogut oferir l’oportunitat de viure i sentir aquest amor de mare! L’amor de mare... Quina profunditat, quin horitzó il·limitat, quina riquesa de sentiments, d’aprenentatges, d’amor incondicional, de bellesa... Amor de Mare!

Ahir era ahir, avui és avui, i el sentit de pèrdua que hagi pogut sentir en el meu camí perd tant pes al costat de la felicitat d’haver-te viscut!... Ens vam viure, preciós, i aquest és el gran regal. Haguéssim pogut no viure-ho, haguessis pogut no arribar mai, haguéssim pogut no conèixer-nos en aquesta vida... Però vas venir i m’ho vas fer viure, ho vam viure junts, i això ho canvia tot perquè aquests records i vivències brillen amb colors inesborrables i eternament presents en el meu cor, són part del meu avui per sempre. 

M’ha agradat tenir aquests dies la casa tant il·luminada i encendre cada vespre el llums de dins i de fora el balcó, m’ha agradat aquesta rutina diària i compartir-la amb el papa i amb tu, amb la família i les persones que han vingut a casa. Aquest any el Nadal, per mi, va ser plàcid, divertit, estimat.

 Potser és el primer any, Ernest, des que vas marxar, que no he sentit aquell moment d’enyorament intens que cada any em feia sortir llàgrimes dels ulls. Has estat tan present amb mi, ja estàs tant amb mi, que això es fa cada vegada més potent. Sento la certesa que tot està bé, que tu vas ser aquí, que ho vam viure intensament i que no hi ha ningú que sigui com tu, que el teu espai no el pot ocupar ningú més, i agraeixo tant que ho hàgim pogut viure junts, maco, tan intens, tan màgic, tan volgut, tan nostre, tan afectuós tot i estimat, que això és incomparable.

 I sentir que això és incomparable em fa estimar més i més aquesta família que comparteix aquí el nostre espai.

 Res tapa el que va ser, al contrari, el que va ser llueix com mai, com aquests llums que encenc cada nit, diferents, nostres, estimats. Arribes a nosaltres des d’aquests senyals 2 tan clars, tan entranyablement connectats a la nostra vida, Ernest! Quin dubte podem tenir...? Cap, bonic, cap.


 “Així és, mamu, cap. Vam venir per viure aquesta experiència d’amor i tot ens hi porta. El camí de l’Amor es va obrint, no n’hi ha cap dubte, i tot és un sender per continuar caminant. El nostre camí màgic, mamu, aquell que no sabies si era veritat i que estàs vivint amb el papa, amb mi, i amb tanta gent que ens estima. És tan bonic, mama, gaudeix-lo, no hi ha por, no hi ha neguit, no hi ha pena, tan sols AMOR, mama, això és tot, això és el TOT.

 Obre’t sempre, deixa anar el que ja has après i aboca’t a viure el que està a punt d’arribar i continua arribant. Cada pas endavant us apropa més i més a mi, i això és meravellós. Sigues feliç, mamu, continua mirant-te, continua discernint i ubicant l’amor que t’envolta i que ets.

 T’estimo i t’estimem, us estimem infinitament. T’agombolo, mamu, estic tant dins teu i tu estàs tant a dins meu que no hi ha límits, no hi ha distància, no hi ha diferència. Jo soc tu i tu ets jo, i el papa amb nosaltres.” 

Dolors Beltran Boixadera

 mamaestoyaqui.com

30 de desembre del 2023

 

GUSPIRES DE LLUM PER LA VIDA DE L’ANY QUE COMENÇA

Recorda: La vida és…

-        La  oportunitat que va passant  pel  meu costat mentre m’escarrasso a controlar-ho tot i se m’escapa de les mans.

-          La vida és aquesta aventura que es desplega sota els meus peus  a mesura que la vaig dibuixant amb els meus passos

-          La vida és aquesta guspira de bogeria, passió i risc que sento  quan em permeto no tenir por.

-         La vida és aquest corrent del  riu que no s’atura encara que a vegades s’estanqui, mes tard o més d’hora tornen les pluges.

-       La vida és la oportunitat constant de reconèixer qui soc, què vull, què em fa feliç i què em ressona dintre meu per crear-ho

-     La vida és aquest impuls de cantar, de ballar, de riure i de cridar sola al mig d‘un bosc,  dalt d’una muntanya solitària o en mig del mar, només per la pura felicitat d’existir.

-        La vida és respirar, agrair i deixar anar... Respirar, agrair i deixar anar...Respirar, agrair i deixar anar, i no et descuidis de gaudir-la entre tram i tram.

-       La vida és aquest tapis fet de multitud de detalls petits que acceleren el meu cor i el fan somriure, créixer i m’eleva.

-      La vida és en aquests ulls que em  miren amb tanta alegria, amb tant amor,  amb tanta il·lusió i confiança  que aconsegueixen despertar i treure de mi el millor que pot existir a la meva ànima.

-       La vida és el cúmul de situacions que es presenten davant meu, esperades o inesperades, desitjades o temudes, imaginades o impossibles d’imaginar, però que arriben i em convida  a viure-les.

-         La vida és com decideixo viure-les.

-      La vida és aprendre a deixar anar les expectatives de com han de ser les coses i acceptar el que ja és, abraçar-me fort per acceptar el moment, el meu moment, sigui com sigui, sigui el que sigui.

-        La vida és descobrir que som amor infinit que viatja per l’Univers i més enllà, i que no té límits.

-      La vida és el temps valuós que dediques a algú i que et fa tant important, no pel que dius, no pel que penses, no pel que  promets que faràs.

-       La vida ens ofereix molts mestres per calmar les nostres pors, els nostres dubtes, el nostres pensaments: la Natura n’és un; la teva intuïció, el teu cor, la teva saviesa  interna són uns  altres. Aprèn a escoltar-te.

-       La vida és  per creure en tu, en el que sents, en el que vius, en la certesa que surt del teu cor. Ningú més que tu pot saber ni viure el que sents, només tu. Estima’t.

-    La vida és una aventura, una excursió plena de pistes. No hi caminis amb massa pesos  al damunt. Procura anar buidant regularment la teva motxilla, així tindràs espai suficient per recollir totes les coses noves i boniques que t’esperen en el camí.

-     La vida és descobrir que el nostre cos només és l’embolcall de la nostra ànima,  del nostre veritable ésser, que som molt més del que ens creiem.

-     La vida tracta de l’estimar, d’aprendre a estimar, d’aprendre a descobrir l’amor darrere de cada adversitat, de cada entrebanc.

-      La vida no té final, la vida és infinita i conté  moltes existències, moltes altres formes de vida. La mort és el contrari del naixement, no de la vida, que no té  contrari

-       La vida i la mort van agafades de la mà, no temis ni a la una ni a l’altra. Les dues són necessàries, les dues t’ompliran de saviesa, i una no és blanca ni l’altra és negra. La vida ve de molt infinitament enrere, i la mort va molt més enllà de l’infinit. Les dues contenen tots els colors, els sabuts i els inimaginables.

-      No temis la mort, no és cap final. Venim, creem i tornem, és el mateix camí d’anada i tornada. Aquí només estem de  pas, procurem tornar amb tant d’amor regalat i rebut com ens sigui possible, la tornada serà  una  gran festa.

Recorda: Estimar és la  clau, confiar el camí, riure la llum, compartir el regal.

                                PER UN 2024 PLE DE LA TEVA PRÒPIA LLUM

Dolors Beltran i Boixadera                                                                                             mamaestoyaqui.com


2 d’octubre del 2023

LA MÀGIA DEL DEIXAR ANAR 

És l'aprenentatge més gran, més intens i més  difícil de la  vida: el deixar anar, el no aferrar-te a les persones i a les coses, el no aferrar-te a res ni a ningú, ni als pensaments, ni a les creences, ni al que creus saber. Deixar anar, deixar ser, és el veritable aprenentatge i el que més costa.

Però vivim amb tantes pors! La por forma part de les nostres vides i del nostre inconscient, la por és la que moltes vegades, sense donar-nos compte, decideix els nostres actes, les nostres decisions, les nostres paraules i els nostres somnis, parla per la nostra boca, pels nostres actes, pels nostres pensaments; hem crescut amb ella, ens  han educat amb ella i és el millor recurs que té aquesta societat globalitzada per aconseguir que comprem tot allò que, suposadament, ens ha d'ajudar a deixar de tenir por: assegurances mèdiques i de qualsevol tipus, alarmes, cases protegides, barris amb vigilància, infants vigilats i continguts que ja no juguen amb altres infants fora de l'escola i molt menys surten al carrer; una societat  que envaeix la  privacitat dels nostres passos, de les nostres compres, de la nostra salut, de les nostres relacions per després oferir-nos la possibilitat de recuperar-les adquirint més assegurances, més alarmes... una societat que pretén protegir-nos de tot a força de fer-nos tenir primer por de tot.

I com aprendrem a deixar anar mentre tinguem tanta por de viure i de morir?

Pensem que tenim por de morir  però, en realitat, això es tradueix en por a viure. Por a que ens passi alguna desgràcia, por a perdre la feina, por a no saber si sortirà bé aquesta idea que tinc, por als desconeguts i al que no coneixem, por a que ens robin, a que ens violin, a que ens  enganyin, por a ser rebutjats o criticats, por pel que veiem cada dia a les notícies, por a que els pugui passar alguna cosa  dolenta als  nostres éssers estimats, por als  que arriben de fora buscant una vida més digne i que pensem que ens perjudicaran, por finalment  a la mot... Por a viure, por a morir.

Llavors, quan comencem a tenir consciència de la por adquirida, ens distreuen i ens trasbalsen amb tot l'espectre virtual al que estem immersos i que tan fàcilment capta la nostra atenció, la nostra addicció, el nostre temps  i el dels nostres fills... Les xarxes socials i totes les aplicacions hagudes i per haver. Són, veritablement, xarxes on la nostra consciència com a humanitat queda atrapada. El "ser" deixa pas a l'aparença, no importa qui o què soc realment, sinó el que vull aparentar, la imatge virtual que vull projectar als altres, el que els demés creguin de mi, el número de likes que em dediquen... Això és el que la societat intenta ensenyar als nostre fills i ens converteix en els seus còmplices: aparentar i sentir-nos persones d'èxit  amb aquesta  aparença.


Però ningú pot viure la nostra vida, ni nosaltres podem viure la vida  d'altres. Podem passar la vida mirant cap a fora, admirant o seguint altres persones, però haurem perdut l'oportunitat de conèixer-nos a nosaltres mateixos i de viure la nostra pròpia vida a la nostra manera. I llavors, quan arriben les experiències dures, no estem preparats per viure-les.

Hem de ser conscients del món on estem, hem de reaprendre i mostrar als nostres fills que la vida dona per molt més que per viure-la en una pantalla, que la vida és una oportunitat única  per conèixer  i desenvolupar les  nostres habilitats personals, els nostres dons, els nostres  talents, per millorar el món en el que vivim, per abraçar els demés, per sentir l'aire, la pluja, el sol, la terra al nostre cos, per amarar-nos de totes les emocions i sensacions  que podem viure des dels nostres sentits físics i el nostre cor, per desenvolupar la ment, imaginar i crear noves possibilitats i aprendre a estimar i a estimar-nos. Passar de sentir-nos víctimes a ser creadors de vida.

I per viure sense por hem d'aprendre a deixar anar, hem d'aprendre a caminar més lleugers.. Aprendre a deixar anar els pesos que portem sense adonar-nos-en; deixar anar les nostres expectatives sobre com haurien de ser les coses; deixar anar la resistència a no voler acceptar el que ja és, deixar anar el control i l'autoexigència que aquesta comporta amb el consegüent patiment que genera el no poder amb tot; deixar anar la  quantitat de judicis que portem a sobre contra nosaltres mateixos i els demés i començar a agrair pel que tenim en aquest instant, pel que estimem, per allò que en realitat és important; deixar anar les nostres ganes de tenir la raó com sigui i d'opinar de tot com si de això depengués  la nostra autoestima; deixar anar les expectatives sobre els fills i  aprendre'n , perquè puguin ser ells els que ens ensenyin com són, què necessiten i quins són els seus somnis; deixar anar pensaments caducats, tancats, i atrevir-nos  a obrir la ment a noves mirades, i a enfocar-nos més cap a l'amor, la compassió, el gaudi de la vida, la bondat i la bellesa del món i de nosaltres mateixos.

En definitiva, es tracta de sentir, confiar, agrair, escoltar-nos, respectar-nos, estimar-nos i jugar amb la vida, amarar-nos-en, assaborir-la, enriquir-la, deixar que tot arribi, ens traspassi i ens ensenyi i continuar confiant i estimant, perquè la mort arribarà  quan sigui el moment de cadascú,  mai abans, i solament la podrem mirar sense por si hem viscut la vida lliurement, àmpliament, curiosament, amb amor,  perquè en aquest trajecte haurem comprès  que allò que és  veritablement real, mai mor.

Maria. Dolors Beltran Boixadera

19 de juny del 2023

 VINT-I CINC ANYS? NO SÓN RES.


El dia 17 el nostre estimat Ernest va fer 25 anys que ens va fer pares i ens va omplir la vida amb la seva llum. Una llum que ens continua estimant i guiant, ensenyant-nos que no hi ha límit per l'Amor, que la Vida no s'acaba mai, que va molt més enllà del que podem arribar a imaginar. Preciós nostre, gràcies per la teva vida, pel teu somriure, per les teves paraules que continuem sentint, per aquesta vida tan plena que ens regales i que compartim. T'estimem tant i ens estimes tant! No s'acabarà mai!

Vint-i cinc anys, Ernest preciós, i no semblen possibles ni reals, el temps no té sentit, no  és res, ni l'espai. És en nosaltres on hi és tot, on existeix tot, és en aquesta profunditat silenciosa i plena, en aquesta fondària on existim sempre.



"Mamu, és així, sense mesura, sense paraules, sense consistència ni ment; aquí, molt a prop i molt lluny, aquí és on existeix tot, on viu tot, on no hi ha diferència, on no existeix res més que allò que som, aquest amor infinit que viatja per l'univers i més enllà, allà on tot té el seu punt de partida i tornada, allà on va sorgir tot. Tot. 

No es pot descriure, no es pot expressar, només es pot albirar breument, vol d'ocell  invisible, fugaç. I no cal saber-lo, mamu, perquè mai es pot acotar.  Només  el camí, el sender, aquest meravellós sender que caminem quan el descobrim, quan ens descobrim, quan confiem, quan estimem, quan escoltem, quan olorem i comprenem, quan obrim les mans i el cor. Aquest sender plegat de misteri i de flors desconegudes i precioses, d'una intensa flaire. Caminar i deixar-nos anar de nou per retrobar-nos després. No hi ha separació, no hi ha por, només hi ha un Amor que vibra molt fons, molt immens,  que ens impulsa i ens agombola, i cap allà anem, sense anar enlloc, cap a dintre, ja hi som, cap a dintre.

T'estimo tant, mamu! Quan surtis de la Terra seràs tan feliç, tan plena, tan estimada, tan meravellada! Continua essent feliç a la Terra, mamu, aprenent, confiant, obrint-te al que arribi sense por, sense pressa, gaudint de tota la teva vida preciosa que crees.
Vint-i-cinc anys? Una fotesa, no és res, res. Som sempre."

                                   Ernest

1 de maig del 2023

EL JOC DE L'EXISTÈNCIA

Ernest maco, aquest matí mentre caminava pel camp sentia el rossinyol, contemplava el paisatge i em sentia tranquil·la i plàcida; he mirat la carretera al lluny, amb els cotxes de joguina passant, de tots colors,  com si fossin un joc de criatures, i t'he tornat a sentir com els feies anar amb la teva mà, tot immens i juganer, recordant-me el petits que som i que tot és un joc.

Què fan, sinó, els infants quan juguen? Experimenten, repeteixen, aprenen, riuen, s'ho passen bé, de vegades ploren perquè no els surt com volen o perquè algú els malbarata el joc, però bàsicament d'això es tracta: d'aprendre i de passar-s'ho bé per un mateix fent i desfent, aprenentatge i error, sempre amb l'alegria de jugar i experimentar...

Exactament com la vida, una estona d'experimentació i joc, de descoberta, d'equivocar-se i tornar-ho a provar, de riure i de gaudir, de triar i destriar, de seguir el fil del què et motiva i et proposes, rient i plorant, nerviós i tranquil, sol o acompanyat, amb sol i amb pluja... el joc t'ensenya sempre a ser pacient, a repetir i intentar-ho tantes vegades com faci falta o a deixar-ho estar per un altre moment, t'ensenya a compartir i a provar-ho sol, en silenci o cridant d'emoció, amb moments d'atenció i concentració i amb moments de disbauxa i bogeria... Però tot et va ensenyant qui ets, què vols, què et fa feliç, què et deixa intranquil o apagat...

Sí, la vida és aquest joc que creiem absolut i total, quan tan sols és una petita part del gran joc de l'Existència, una petitísima part que es juga al pati de la Terra.

El pati s'acaba quan s'obre la porta i cadascú la creua al seu moment, quan ha acabat el joc, quan ja ha aconseguit el que volia fer i desitja  continuar jugant a un altre nivell. No tothom acaba de jugar al mateix moment, cadascú l'acaba al seu moment, sense edat, sense temps, sense jou, quan és el seu moment perfecte per creuar l'aula per la que ha vingut i tornar a casa per continuar jugant.


El drama només el  pinta la  nostra ment petita i poruga que no vol que res canviï, que vol que tot sigui per sempre, quan res és per sempre, quan tot és canviant i així ha de ser perquè pugui tenir lloc l'evolució.

Aquest matí, preciós meu, t'he visualitzat amb les teves galtones i t'he demanat que t'acostessis i te les he omplert de petons i de carícies,  t'he abraçat amb tot el meu  ésser i t'he demanat on volies estar, si al meu cor o a les meves espatlles, i així hem continuat caminant junts, amb felicitat, perquè així som en realitat: invisibles, eterns, amor i rialla, joc, descoberta. Així som.


"Sí, mamu maca, he sentit els teus petons i he vingut a tu, i m'has sentit i m'he enfilat a les teves espatlles i junts hem escoltat els ocells i he fet passar aquell corb davant els teus ulls que l'han seguit fins que ha desaparegut muntanyes enllà, perquè tot és així: sincrònic, fàcil, tot reflexa allò que som. Gràcies, mamu, per tant d'amor. El meu el tens sempre a la teva disposició, perquè jo soc tu i tu ets jo, la gran sincronia, la gran Veritat."

                                                              Ernest

20 de gener del 2023

  Ser feliços...

"Mama, abans érem feliços d'una manera i ara som feliços d'una altra manera. Hi ha moltes maneres de ser feliç, qui ho diu que una és millor que l'altra?... el cap, la ment. Si ens sentim junts, si sentim el nostre amor i la nostra força, qui en mesura la intensitat i la vàlua? Hem d'aprendre a ser feliços de les múltiples maneres que la vida ens presenta. Voler aferrar-se  a una única manera quan el riu sempre flueix i el paisatge canvia sense treva, només comporta sofriment, ceguera, por i perdre la màgia de cada moment.

Mamu maca, viu el nostre amor al llarg del riu de la vida. No t'aferris al que ja hem viscut, perquè així només perdràs la possibilitat de continuar-ho vivint de mil colors diferents, amb mil vestits diferents, amb tota la puresa que ens uneix.

Riu, i sigues feliç, molt feliç. Vull sentir el teu riure ample. Vull sentir la teva guspira de joia i un xic de bogeria. Vull sentir-te feliç, acompanyada i radiant com tu ets.  Jo t'acompamyo i vesso felicitat sobre teu, només t'has de quedar com vas fer ahir: amb els braços oberts. Oberta al què t'amari, oberta al que t'enviem,  sigui aigua, sigui vent, sigui amor, sigui llum,

Aprèn a ser feliç amb mi tal com  jo soc ara: invisible i molt present. El nostre amor i la nostra proximitat no han estat tocats,  només s'han fet més profunds i subtils, tot a la una.Jo estaré amb vosaltres i gaudiré de les vostres descobertes, perquè són també les meves. Siguem feliços amb tot el que visquem."

                                                      Ernest

(extracte del llibre "Mama, soc aquí"  mamasocaqui.com )


2 de gener del 2023


ADÉU 2022

Al llarg i ample de tots els teus dies ens has ofert un munt d’experiències, de vivències, d’oportunitats de tota mena... Nosaltres, cadascú, ha pintat aquest trajecte amb els seus propis colors, amb la seva pròpia obertura o tancament, amb les seves pròpies emocions, pensaments i desitjos. No, no has estat tu. Tu vas obrir la porta i nosaltres vam entrar, com un nou camí, com una nova possibilitat, com una nova oportunitat... Aprendre o no, obrir o tancar, ampliar o estrènyer, créixer o minvar... tot això ha estat cosa nostra... Ara te’n vas, has completat el cercle, i cadascú et recordarà segons les seves pròpies expectatives i t’anomenarà amb les seves amargues o acolorides paraules.... Res i tot això ets tu. Gràcies per haver vingut, gràcies per deixar-nos caminar en tu!




BENVINGUT 2023

Tot net i lluent, t’acostes a nosaltres, nou de trinca, amb la il:lusió d’obrir ja les teves portes de bat a bat. No estàs escrit, no estàs marcat, tot tu una estela brillant que caldrà caminar i en la que dibuixarem, com artistes improvisats i potents que som, el contingut dels dies que vindran i creixeran sota el teu vel desconegut, misteriós i sempre fèrtil, a punt per ser creat i plasmat per totes i cadascuna de les nostres creacions, de les nostres passes, de les nostres accions, dels nostres cants i ritmes, de la nostra gran capacitat de crear allò més bell i humà i allò més inhumà i danyí... No, tampoc seràs tu, serà el pas de cadascú, l’obra de cadascú. Tu només estens la catifa i nosaltres la travessarem i la decorarem individualment, cadascú des del seu lloc, des del seu sentir i el seu grau d’amor.

PER UN 2023 EN EL QUE SIGUEM CAPAÇOS DE CREAR, CADASCÚ, LA NOSTRA MILLOR OBRA D’ART !


27 de desembre del 2022


NINGÚ HA DE FALTAR A TAULA PER NADAL

 Que l'Amor sigui el punt d'unió de totes les trobades, que aquest Amor faci que no falti ningú a taula, ni els que són presents físicament ni els que aparentment no hi són, però que continuen manifestant-se immensament presents a la nostra vida.

Per tot allò que estimem, que vivim, que sabem, que intuïm i que ens fa créixer infinitament... ara sí, que TOTES I TOTS omplin la nostra taula d'AMOR I MÀGIA aquests dies i tots els que vindran.



20 d’octubre del 2022

 

Això som

Ernest, maco, quina profunditat adquireix de vegades la meva vida, la nostra vida, des que vas tornar a la Llum... Continuem rebent noves famílies que acaben d'acomiadar els seus fills i venen  a nosaltres perquè han trobat el nostre llibre, perquè han  vist les nostres conferències o perquè algú els ha parlat de nosaltres.

Venen i compartim amb ells aquest amor tan gran que has posat a les nostres vides, i compartim el seu dolor, el seu moment, la seva por...  però també el seu anhel de trobar un sentit a la partida dels seus fills, un sentit a la  seva vida amb ells, l'emoció d'afirmar el que en el fons i en la seva nova vida estan sentint:  els senyals d'aquell ésser estimat  que, sense ser-hi, els està mostrant com sí que hi és....

I sentim bategar en  ells aquest Amor immens que es manifesta quan la vida et capgira i et gira com un mitjó, quan ja el remolí en el que et desbordes sembla que s'ha mitigat prou com per poder obrir els ulls i sorprendre't  al veure quietud, quan entre el dolor, el desgavell i el dubte contimues sentint l'amor, el teu per ells i el seu per tu, i és un amor que brilla entre els núvols, una guspira que de tant en tant llueix i que d'alguna manera et sostè.


Quan pots recollir aquesta guspira i posar-te-la a la mà i reconèixer en ella l'amor del teu cor que te'escalfa del fred i la claror que s'escampa entre la fosca, quan pots agafar fort aquest fil lluminós,  la troca es comença a descapdellar i apareix un camí incert,  però un camí a la fi, que pots tibar i seguir, si decideixes seguir-lo i no quedar-te en la foscor. Té  una sola direcció: cap a dins, cap a dintre, travessa pel mig del dolor, de la por, de l'enyorança més  fonda i va deixant una estela fina de llum per allà on  passa.

I en aquesta estela estem nosaltres, acollint als que volen seguir l'impuls que s'obre en ells quan descobreixen que hi ha alguna cosa a descobrir, quan accepten que  hi ha alguna cosa que continua, una connexió que els crida, un amor que saben de qui ve.


"Sí, mama, vosaltres esteu en aquesta estela de llum que acull, que abraça, que sostè. Sou aquest cordó lluminós que dóna la mà, que obre el cor, que transmet l'esperança de l'Amor més gran, la llum més brillant del vostre cor. Els podeu acollir perquè heu travessat el camí selvàtic on no semblava possible endinsar-s'hi... però és que creiem en l'impossible, mamu, sempre  hi havíem cregut, hi havíem jugat, l'havíem transitat junts amb la imaginació, amb la força de saber que tot és possible... Ens pensàvem que era un joc, però no, mama, era un aprenentatge, ens estàvem entrenant per fer el salt més alt, per travessar l'abisme més profund...  i sempre amb aquellar rialla, aquella obertura, aquella certesa de saber i sentir que mai ens deixaríem, que érem un, que sempre seríem un.

Mama, has trobat el nostre per a què, has trobat respostes que t'han ofert un sentit més enllà de tota la visió terrenal: l'amor. L'amor que no trenca, que no escurça, que no acaba, l'amor que no coneix fronteres ni limitacions, l'amor que batega en nosaltres perquè això és el que som: una font infinita d'amor que apren a anar més enllà  del conegut, d'allò tan limitat pels nostres esquemes mentals i terrenals. La màgia existeix, sí, és aquesta  màgia que ha recompost les nostres vides en una de sola, infinita, llarga, extensa, sense límits.  Aqui estem, mama, fora de tot context, de tota norma, de tota raó. Aquests som nosaltres, això som."

                                                              Ernest