12 d’octubre de 2020

La naturalesa... un mirall

"Verd,  molt verd, una gran extensió de verd que es belluga davant els meus ulls, davant del meu cos immòbil... Arbres, camps verds i muntanyes blaves. Calma i moviment alhora, silenci i remor alhora.

Transparència, voldria la transparència per fondre'm en aquest paisatge, per moure'm gronxada pel vent, sense pensar, només sentint, formant part de tot el que veig i hi ha al meu voltant.... El vent es va fent més intens, gronxa amb més força les tiges de blat que ballen i s'abracen les unes a les altres... Les branques verdes també ballen, el vent les comença a fer parlar, els ocells continuen cantant, un avió sorollós passa i sembla que no ha d'acabar d'allunyar-se mai, però tot continua impertorbablement serè, no hi ha res que trenqui  l'harmonia d'aquest paisatge, tot torna al seu lloc, tot es manifesta com ha de ser: Quan plou es mulla, quan fa aire s'asseca, quan surt el sol brilla, quan bufa el vent es gronxa. 

Tant si algú la mira com si  no, cada bri d'herba, cada energia continua fent allò que ha vingut a ser i tot és bo per a manifestar-se, tot segueix el seu cicle i no hi ha cap espiga de blat que no estimi ser blat, no hi ha cap ocell que pretengui ser una altra cosa, tot es manifesta en la seva naturalesa, són i existeixen, accepten qualsevol element extern i estan satisfets de ser el que són.

Jo, en canvi, puc estar aquí i desitjar al mateix temps ser a qualsevol altre lloc. Puc estar aquí i no sentir-me a gust a la meva  pròpia pell, puc desitjar ser qualsevol altra cosa que potser no soc... però, en el fons, som iguals que qualsevol bri d'herba, que no necessita triar, perquè ni es planteja ser una altra cosa del que és... En la seva petitesa, en la seva senzillesa, qualsevol sacsejada de vent és una oportunitat de moviment, de dansa, de música. Passi el que passi, la nit seguirà al dia i l'endemà es tornarà a fer clar, hi haurà sol o boira, pedra o neu, però tornarà a fer-se de dia i serà una  altra oportunitat de manifestar-se, de rebre, de donar, de créixer i d'expandir-se.

No saben el què els espera, ningú ho sap, nosaltres tampoc ho sabíem, fill meu, per això vam ser tan feliços i alegres fins que va arribar l'últim dia, un últim dia que només va ser el primer d'un altre, de molts altres en els que tot es transforma, en els que  res s'acaba ni es destrueix, en els que un altre gran aprenentatge comença. Els humans tenim consciència del pas del temps, del canvi d'estacions, de principi  i final, i això ens fa por i ens fa aferrar-nos a tot el que ens dona una identitat, un "valor", un pretès "poder" per controlar la vida, tot i saber que a qualsevol moment la vida ens demostra que no es pot controlar, que l'únic que ens cal és viure el que se'ns presenta a cada moment i confiar que qualsevol repte és evolució i arriba pel nostre creixement, com fa la Natura.


"Mama, escolta els ocells, n'hi ha tants! I cada cant és diferent! Canten per escoltar-se, canten perquè els escoltin, canten perquè els surt de dintre i són feliços així, es senten part de tot i no se'ls acudeix deixar de cantar perquè demà no surti el sol. Són lliures, mama, encara que subjectes a la limitació de la matèria. Un dia també els tocarà el moment de deixar el cos físic a la terra i, senzillament, es deixaran anar. Fins que no arribi aquest dia continuaran fent allò pel que la seva naturalesa els ha creat, i són també manifestacions d'un Amor més  gran, molt més gran.

Mama maca, conserva la calma dintre teu, ets part de tot el que veus, de tot el que sents. Deixa manifestar-se en tu tots els sentiments i emocions que et vinguin, mira'ls  des del teu centre. Les emocions venen i van, però tu, la teva ànima, qui ets, resta immutable, continua observant perquè has vingut per això, per conèixer, per manifestar aquest ésser que tots portem dintre.

Mama, t'estimo molt, no et deixo mai d'estimar, t'acompanyo a tot arreu i et miro feliç i alegre. Sent la meva vibració d'amor i alegria, et farà augmentar la teva. Respira fondo i deixa anar qualsevol orgull de l'ego, qualsevol resistència de l'ego. Camina, respira,  accepta. Respira, accepta i camina. Obre els ulls, deixa't sorprendre i riu, viu. Estima't, estima, estima'm. Estima'm, estima't, estima. Estàs al món per viure'l, no ets víctima de res, ets una viatgera de la Llum molt estimada, molt admirada, molt il·lusionada. MIra't dintre, destapa la teva llum que és molt bonica, molt clara, molt blanca, i deixa que sigui ella la que et porti cap a la unitat, cap a mi, que soc tu i que som tots."

Ernest


11 d’agost de 2020

Vuit anys de la nostra nova vida

Fa vuit anys que el nostre estimat Ernest ens acompanya des de la llum i l'amor que és, fent-se present a les nostres vides i ensenyant-nos que no hi ha final ni límits per la Vida, que res és el que sembla i que tot és Amor.

Aquesta matinada m'he despertat de cop, sentint que l'Ernest em volia parlar.  Permeteu-me que us comparteixi les seves paraules:


"Mama, gràcies per sentir-me, et volia  parlar ara, que fa vuit anys terrenals que vaig sortir del meu estat físic. No són res, mamu, on els  posaries tots aquest anys? En una mà? en dues? En un sospir,  en dos? No són res, no compta el temps ni la distància en la nostra relació, mai van comptar,  ni  quan  era aquí. La nostra relació sempre es  va  comptar per  intensitat, i així continua essent i serà.

Ja saps que no he  "marxat", que lluny-a prop  no te consistència quan parlem d'amor... Ho havies cantat, te'n recordes? I t'havies  emocionat  cantant-ho, perquè  aquella mesura de la que parlava la cançó era també la nostra mesura. No existia el contrari, no ens feia por, perquè sabíem que mai deixaríem de ser aquella intensitat, perquè la nostra mesura era l'amor i l'amor no es pot recollir en cap contenidor.

Tot allò que érem i no sabíem, ara ho continuem essent i ara ho sabem. No t'aturis en petiteses  terrenals, en mesures terrenals, la teva ànima ja s'està manifestant en moltes formes i sensacions, en moltes  inspiracions i creacions. Deixa que l'amor et continuï guiant, el meu, el teu, el de la Unitat. Deixa't lliscar per núvols, reflexos i cants, deixa que res no marceixi la teva alegria de ser, d'estimar, el teu amor. I si sents que alguna vegada és així no en facis cas perquè tu, qui ets, qui ha viscut l'amor, està més enllà de tot això que tem, o que espera, o que projecta. Deixa't lliure, mama.

Avui fa vuit anys i continuen essent res perquè tu i jo, com sempre, ens guiem per altres paràmetres, i així és. T'estimo, mama, t'estimo, papa, us portaré volant per meravellosos estats que no podeu ni  imaginar, aquells que em cridaven, aquells que som.

T'estimo, mama maca, t'estimo tant que no hi ha res que ens pugui separar.

Feliç Amor nostre!"

                                            Ernest

Gaudint de la vida


Continuem caminant compartint la nostra experiència de vida, el regal de seguir  avançant i valorant que la vida és alguna cosa més que un somni.
Al nostre entorn hi ha  molts elements importants amb els que compartim la nostra existència, el nostre espai i les nostres emocions que ens amarem a cada instant i a qualsevol lloc.
Estem naixent i morint a  cada moment, (a Perú diríem “nacemos y morimos a cada rato)  i, a partir d'aquesta expressió, podem fer-nos una idea de la gran quantitat de moments que estem vivint, com el meu ara, en aquest moment que escric aquestes línees, o en el teu,  també  ara, en el moment que les llegeixes.
No és un somni la vida, no. La vida és una realitat constant en la que solament cal posar-hi consciència per a  poder-la gaudir plenament.
He après que la vida és un quadre en el que cadascuna de les tonalitats ocupa un lloc, la vida es un àpat amb els ingredients al punt just per impactar-nos, la vida es el rierol que brinda experiències i transporta vivències.
Quan parlo d'aquests descobriments, he d'agrair a la vida haver pogut compartir els retalls d'amor que ens continua regalant l'Ernest, el nostre fill. Ell continua  regalant-nos teixits acolorits i alegres perquè amb fils d'amor continuem teixint el patchwork que decora el  nostre somriure.
Gràcies amigues i amics per permetre'm compartir aquest moment. Sincerament, desitjo que aquesta gota de sacarosa us endolceixi la tarda. (Aquests símils em venen perquè vaig néixer a Chiclín, una hisenda sucrera de Perú).
Abans d'acomiadar-me, us convido a visitar la nostra web, on  exposem els nostres millors i  il·lusionats missatges:

Per acabar us oferim l'entrevista que ens van fer a Trujillo (Perú), una pincellada més al nostre quadre de càlids colors.


15 de juny de 2020

(Extracte del llibre "Mama, soc aquí", de Mª Dolors Beltran Boixadera)
mamasocaquí.com

"Preciós meu, quant més temps passa més t'estimo. El meu cor vibra quan sento aquesta estimació tan immensa. El meu cap vol intervenir-hi per fer-me sentir el desig que tornis a ser aquí, però jo vull entrenar-me a no desitjar el que no pot ser. Ja estàs aquí, Ernest meu, ja estàs aquí.

Et sento i et noto i vull avançar en aquest amor incondicional  que no espera ni desitja res que no sigui l'ara. Anar endarrere quan intervé el desig és fer-me  mal,  i quan em torni a venir aquest anhel tan gran de tenir-te aquí i el dolor consegüent que em provoca que no sigui així, acolliré aquests meus sentiments i em bressolaré  a mi mateixa.

M'estimaré en aquest dolor lícit de mare, en  aquest dolor inabastable, perquè també hi és, està aquí. El deixaré sortir amb amor i, a poc a poc, s'anirà desfent per quedar només aquest amor tan gran, maco meu, aquesta voluntat indestructible de continuar el camí que ens estàs ensenyant, traient la força que la teva vida i la nostra fe en tu ens fa sortir i sabent, al final, que tot és molt més senzill del que el dolor em fa sentir, que tot és tan maco i màgic, tan immens, com sempre el meu cor ha  sentit."


"Mama, la vida és això: el corrent del riu etern que flueix constantment, que ho viu tot, que canvia contínuament de textura i paisatge, que no es queda enganxat enlloc, que gaudeix en el seu viatge inacabable i que, quan finalment es desfà, és per transformar-se en oceà... Sempre és una aventura d'alegria i de confiança. És un Amor que ho engloba tot. 

Mama, en el teu viatge, plora quan sentis que has de plorar per treure les emocions que et desborden, però no t'enganxis i deixa't anar. El riu de la vida et portarà sempre endavant; els paisatges aniran canviant i cada vegada seràs més rica d'experiències. I quan t'adonis que, per molt que et deixis, l'Amor t'aguanta, t'agombola, t'acarona, t'abraça i et protegeix, el teu camí vibrarà d'alegria.  I no estaràs mai sola, jo estic amb tu. Tots estem amb tu. Sense temor, només hi ha Amor.

Confia, en plena nit fosca, confia. En mig de la llum, confia. En la soledat, confia. En la companyia, confia. En mi confia sempre, no et fallaré mai, és impossible. T'estimo."

26 d’abril de 2020

FELIÇ DIADA, PAPA!

Canalització de l'Ernest:

"Com dir-te, papa, l'abast del meu amor per tu? Com pintar en el cel el color del meu cor i del meu esperit quan et miro i et sento i t'abraço?

Les meves paraules d'amor per tu, papa, estan fetes d'aigua, d'aigua que regalima, que llisca, que mulla, que no s'atura enlloc, que avança constantment, que flueix i s'expandeix, que la toques i no pots abastar amb les teves mans, que la veus, que n'escoltes el so i no la pots retenir... Com la música que sents, que crees i que toques sense poder aturar les notes que s'escampen en onades fins indrets que tu no pots seguir i que deixes anar... El meu amor per tu està fet d'aigua i de música.

El meu amor per tu, papa, és com el vent; aquest vent que et bufa paraules a les orelles i inspiració al cor; aquest vent que et sacseja i t'abraça, que t'empeny i no et deixa aturar sinó és per reposar; aquest vent que et fa avançar i que et porta remors i olors d'altres indrets, d'altres terres, d'altres móns.



Les meves paraules d'amor per tu estan fetes de foc que crema, que purifica, que escalfa, que fa llum. El foc que t'empeny a crear des del fons del teu ésser; aquest foc apassionat que t'inspira per pintar, per escriure, per cantar, per inventar jocs i propostes pels teus nens; aquesta rialla que s'encomana i que fa tan feliç a la mama; aquesta força vital que escampes als que tens al teu voltant.

El meu amor per tu, papa, està fet de terra, d'arrel, d'arbre, de molsa, de bosc, de mirada al cel i peus a la terra;  aquest arbre gran, de tronc gruixut, d'arrels fondes, de branques llargues i flexibles que es gronxa sense trencar-se, que acull, que dona ombra i companyia, que abraça i deixa que l'abracin.

Papa, sempre estic amb tu, sempre t'acompanyo i et miro i et parlo. Les meves paraules d'amor les veus i les llegeixes sigui quin sigui el camí que trepitges. Allà on mires, allà on toques, allà on poses la teva intenció allà em veus i em llegeixes i em sents. I jo canto per tu, em moc per tu, ballo per tu i et sorprenc.

T'estimo molt i sempre ho faré. Continua avançant pel camí que el teu cor et marqui i sigues feliç com jo ho soc. Continuar rient, continua jugant, continua essent el meu papa empipador i maco, jo t'esperaré sempre per sortir volant cap aquests llocs que veus amb els ulls tancats i que jo t'ensenyaré amb els ulls oberts.

Un petonàs amb gust de terra, de música, de vent, d'aigua i de foc.

                                   ERNEST- ETERNS

13 d’abril de 2020

COM SORTIREM DE L’ARCA DE NOÈ


És tan estrany, tan fort, tan al·lucinant, tan alliçonador!

Ara que el nostre món s’ha parat, que l’activitat humana s’ha parat, que un minúscul virus invisible ens ha parat i ens ha confinat a casa...  Ara que els animals baixen dels seus llocs aïllats i amagats on els humans els hem obligat a confinar-se amb la nostra activitat desmesurada; ara que s’estan fent visibles i comencen a passejar pels carrers que han deixat de ser perillosos i contemplen els “bitxos” humans que els mirem per les finestres... Ara que l’atmosfera és més neta del que ha estat durant molt temps i l’aire és fresc i pur i la taxa de contaminació ha baixat... Ara, nosaltres, hem de sortir al carrer amb mascaretes.

Ens adonem del que ens està ensenyant la Natura? Si nosaltres desapareguéssim  com a humanitat, la Terra soleta es recuperaria amb poc temps; animals i plantes s’escamparien en llibertat i la tornarien a omplir  amb molta més harmonia que la que nosaltres hem aportat fins ara.
Qui és el veritable paràsit de la Terra que l’emmalalteix fins a  extrems que la majoria de nosaltres desconeixem i no volem conèixer? Qui és el veritable causant d’aquesta pandèmia i d’aquests temps que estem vivint?

I encara ens queixem d’haver de quedar-nos a casa... A casa! No al carrer, no en una cova, no en un camp de refugiats ni sota un pont... a casa!  Ens continuem queixant d’haver-nos de quedar a casa i no ens adonem que la Terra ens dona una oportunitat d’or per replantejar-nos què estem fent amb la nostra vida i amb la vida del planeta, on els nostres fills i filles, nets i netes i tots els que els segueixin, hauran de viure.



La Terra està malalta i ha fet un gran esternut. I amb aquest esternut tots hem començat a  tremolar. Ens ha fet tornar a sentir en carn pròpia la nostra vulnerabilitat, la nostra petitesa, la nostra impotència... Tota una lliçó d’humilitat, tota una oportunitat de mirar-nos com a humanitat i com a individus.  Ningú pot dir: “Jo no he fet res”. Tots hem fet, per activa o per passiva. Tots sabem que això no pot continuar, que estem destrossant aquesta Terra, que s’està destrossant per interessos purament especulatius, econòmics i de poder. Nosaltres també en som els afectats, però actuem com si no ho fóssim, com si no ens ho creguéssim, com si les agressions contínues a la Terra no tinguessin res a veure amb nosaltres, quan nosaltres col·laborem a fer que les coses continuïn igual, consentim a fer el joc dels que s’enriqueixen gràcies al nostre treball, a la nostra dependència laboral i a les nostres pors... Tota una xarxa molt ben muntada pels que exerceixen el poder. Però el sistema no és invulnerable... Un ésser petit i invisible, un virus, l’està posant en evidència. I des de casa, quiets, sense acció, ho estem veient, ho estem comprovant i també ens estem mirant.

Ara que la Natura torna a rebrotar, a sanar, a mostrar la seva esplendor i la seva capacitat de regeneració, a nosaltres ens aparta de poder-ne gaudir, perquè nosaltres, una gran part de nosaltres, no en sabem de gaudir de la Natura, ho hem oblidat. Nosaltres ens aprofitem de la natura; no la valorem, sinó que la utilitzem; no li agraïm els seus dons ni la respectem.

La pregunta és: I què farem? Què farem cadascun de nosaltres quan sigui el moment de tornar a la nostra vida quotidiana? Haurem canviat alguna prioritat en la nostra vida? Sabrem viure personalment en coherència amb el que la Terra ens està ensenyant aquests dies? Sabrem mirar amb uns altres ulls allò que els interessos econòmics estan fent amb el nostre planeta? Prendrem consciència de com estan afectant la nostra salut, la nostra harmonia, el nostre sentit de la vida, la nostra manera de viure com a humanitat? De veritat continuarem creient que la vida és això? És anar a remolc constant del rellotge, de l’addicció a una feina mal pagada o injusta, mentre encara hi ha continents sencers que es moren de gana, de malalties creades, de pobresa? I no perquè no tinguin riquesa, sinó perquè uns quants interessos econòmics necessiten que hi hagin llocs a la Terra per poder fer els seus experiments i on abocar la seva porqueria?

La Terra, la vida, ens ha posat en mode “Pausa” per mirar, per comprovar, per pensar, per sentir, per mirar-nos, per sentir-nos, per sorprendre’ns, per conèixer-nos, per estimar tot allò que hem deixat rere les finestres i que quan teníem la llibertat de gaudir-ne no hi donàvem prou importància.

Aquesta pandèmia passarà, sí, portant penjat darrere seu un munt de persones mortes, d’impotències, de negligències, de mals usos, de mals governants, de grans mancances de previsió, d’inoperància, d’orgulls caiguts, de disfresses esparracades... Però també, de grans herois humils, valents, humans honestos,compassius, professionals de tots nivells i allunyats dels que ostenten el poder; de gent que han estat capaços de gestionar amb creativitat aquest confinament i transformar-lo amb solidaritat, amb generositat, amb alegria, amb oportunitat, creant espais nous dintre casa, noves maneres de relacionar-nos, una altra manera de viure des de l’amor, la confiança, l’acceptació del moment i la calma.

Han caigut moltes màscares, sí, i no em refereixo a les que ens veiem obligats a portar per sortir de casa. La vida ha deixat al descobert els jocs i les trampes d’un sistema que no pensa amb la humanitat, sinó només amb el lucre personal d’uns quants. Ja no tenim excusa si no canviem res, si continuem acotant el cap fent veure que no passa res, si continuem fent-nos selfis falsos per intentar mostrar-nos com no som, com no voldríem ser.

Tenim l’oportunitat de canviar, de prendre consciència del per què ens està passant això i d’aprofitar aquest temps per decidir què podem canviar personalment, a la nostra vida quotidiana, per distanciar-nos d’aquest sistema que juga amb les nostres vides i amb la vida d’aquest planeta que ens sustenta i ens sosté. Per poc que cada un puguem fer, si ho fem, això repercutirà en la gent que ens envolta i podrà ser com la petita gota que cau al mar i que, minúscula com és, comença a generar ones concèntriques cada vegada més  grans.

No és un joc, no és una  broma. És un avís, una sacsejada d’amor. Va més enllà de les nostres pors, del nostre dolor i impotència. Va a buscar aquella part nostra capaç d’observar, de discernir, d'estimar, de valorar, de decidir i d’actuar.

Aquesta pandèmia segurament passarà, però no evitarà que en puguin venir d’altres perquè... Què fem nosaltres, quan volem fer neteja a fons de casa?... Desarraconem mobles, aixequem catifes, fem endreça d’armaris llençant el que no cal i deixant espai per allò que és nou i que necessitem, traiem la pols acumulada dels racons més discrets, obrim finestres per ventilar l’aire viciat i deixar entrar l’aire net i pur.

Què creiem que està fent la Terra, sinó intentar netejar a fons casa seva? Esternuda i se sacseja per deixar al descobert tota la brutícia i el dany que ha acumulat amb tants anys d’especulació, d’interessos econòmics, de corrupció, de cursa tecnològica sense miraments, sense cor, sense cap altra objectiu que no sigui el benefici d’uns pocs que ho controlen tot i a tots... Què està fent la Terra, sinó obrir la finestra i intentar respirar un aire més pur?

No estem separats, la vida del planeta i nosaltres no estem separats, ens interrelacionem constantment encara que no en siguem conscients. Les nostres accions en el dia a dia les traslladem a la Terra, i la Terra actua com un mirall nostre. Una acció influeix en l’altra, som parts indivisibles de la mateixa vida, per molt que ens hagin ensenyat a esforçar-nos per ser diferents, millors, més intel·ligents, més poderosos... No estem separats de la vida. Nosaltres, i tot el que ens envolta, som la vida.

La Terra ens demana parar, ens demana un canvi, ens demana canviar. Siguem-ne conscients. Podem sortir de l’Arca de Noé a batzegades, a cops de colze per ser els primers de sortir per sobre dels altres sense haver aprés res, o podem sortir amb serenitat, amb calma, mirant i imaginant la nova terra que podem construir de nou tots junts amb uns altres paràmetres. Tenim aquest poder, el tenim a les nostres mans, a la nostra ment i al nostre cor. Si no el tinguéssim, no seríem aquí, no ho estaríem vivint.
                                                                    Dolors

11 d’abril de 2020

LLUNA AMIGA

Ahir a la nit, lluna plena envoltada de núvols, jugant a aparèixer i desaparèixer. Jo et mirava,  em deixava impregnar per la teva llum… que aquesta sigui teva o un reflex del sol, què importa? Per a mi, per a nosaltres que et mirem, la llum que ens arriba és la teva.


Aquesta llum suau, platejada, que ens abraça, que ens parla d’imatges fantàstiques, de colors impossibles, de sons inimaginables; aquesta teva carícia dolça i íntima, aquesta complicitat, aquesta companyia...

Lluna blanca, lluna puresa, lluna de plata, lluna de pau...
Lluna misteri, lluna moixaina, lluna rialla, lluna tendresa...
Lluna dona, lluna presumida, lluna juganera, lluna màgica...
Lluna secreta, lluna lliure, lluna llunyania, lluna propera...

Camines pel cel, sempre camines pel cel i ens mires... Ara et veiem, ara no et veiem; ara et fas petita, ara et fas gran, ara jugues amb els núvols i després ens piques l’ullet.

Lluna estimada, mirall del sol, mirall de la nostra essència... Com ens ensenyes que encara que no et veiem, sempre existeixes!!!
                                                                                        Dolors



29 de març de 2020

Cada adversitat,... una oportunitat

Ja fa dies que estem confinats a casa... No s’hi val ni sortir a caminar per la natura, ni anar a visitar ningú, ni caminar amb algú altre pel carrer, ni molt menys saludar amb una abraçada a ningú... No sortir de casa, aquesta és la consigna.

I estar a casa és un altre món. Estar a casa es converteix en el món. Fa tres o quatre dies estava prenent una mica de sol al terrat i em sentia en una pau immensa, mirant i escoltant els ocells, mirant el jardí, la verdor tranquil·la i sanadora de la gespa i els arbres tan grans, les flors blanques que van naixent, el silenci, el meu respirar... Em vaig sentir com si jo fos tot, que casa meva sempre soc jo, sigui on sigui, el meu ésser, i que tota jo era una dimensió immensa, espaiosa, plena de pau.

Que estranya em vaig sentir! Com podia  sentir-me una illa de solitud, bellesa i pau aquí, amb mi, i només de tornar a dintre, engegar la tele o mirar el mòbil tornar-me de cop part de tot el frenesí d’angoixa, de nervis, de por que s’escampa per tot arreu?

Em sentia com espectadora de mi mateixa, com espectadora d’un partit de ping-pong amb mi mateixa: ara la pilota està en aquest estat de calma i pau, ara ha saltat a l’altre banda i m’observo en el traginar de notícies i més notícies d’alarma i por. Una banda i l’altra, com dues dimensions diferents, com viure en dues dimensions diferents. Tinc un peu a cada una i, d’una passa a l’altra, la vibració canvia totalment... Meva és la decisió de decidir en quina enfoco la meva atenció i la meva mirada. Vivim en les dues, sí, però cadascú pot decidir en quina vol viure preferentment.

És bonic anar sentint i deixar que t’arribi tot el que et pugui arribar... Estar a casa sento que és tot un món i que estar amb mi, sense pressa, sense haver de respondre a cap paper preestablert que s’esperi de mi des de fora, sense cap més pressió que respondre a allò que el meu cor estima i vol fer, o no, és una oportunitat i la vull aprofitar.
Ernest, et sento molt a prop, et sento com m’abraces, com m’ajudes a obrir-me i  a estimar-me, com em parles, com  m’envies senyals.




“Mama, estàs descobrint noves coses, te n’adones, oi? Aquesta parada tan dràstica, aquest confinament està essent una oportunitat de trobar-te plenament en la teva essència i, en l’absència d’obligacions, obrir la finestra per veure arribar noves informacions, que no són res més que records que se’t van destapant. Sigues feliç, si ets feliç, si sents la teva felicitat interna, tot arribarà fluidament, dolçament, divertidament.

Em sents cada vegada més, mamu, perquè estàs sortint del teu drama personal, de la teva importància personal per esdevenir aquest canal de llum que ja ets i que sempre has estat i seràs, i que ara es dirigeix cap a fora, cap els altres, cap a la Terra. Que bonica la llum que fas i la llum que et travessa! Obre els braços, obre el cor, obre el teu ésser per rebre i donar, rebre i donar.

T’estimo, mama, sempre et veig, sempre et sento, sempre t’adoro i t’estimo.”


                         Ernest


7 de febrer de 2020

Paraules d'Ernest

De vegades qualsevol situació impensada, un simple gest, un simple record inesperat et sacseja i et remou profundament... Tenir aquestes remogudes i poder desfer-les plorant és un gran alleujament. Acceptar i deixar-te viure les teves llàgrimes i reconèixer en elles l'amor i també el dolor que potser encara està a dins, o que senzillament torna per ser reconegut i alliberat, és un gran regal. I ens connecta amb la nostra vulnerabilitat, amb el nostre privilegi de sentir, amb la nostra rendició i humilitat, amb la nostra petitesa i la nostra grandesa alhora, amb el desig inacabable de tornar-lo a abraçar, de tornar a escoltar aquella rialla, de mirar aquells ulls tan profunds i estimats... Admetre, acceptar i reconèixer aquest desig profund ens allibera del mateix desig i ens torna a connectar amb nosaltres mateixos i la nostra força, la nostra saviesa, el nostre camí d'aquest Amor que no té fi i que ens ensenya a deixar anar i a volar més enllà de tot el que ens atura o ens fa mal.



"S-i, mamu, és un gran camí. El camí de l'Amor no té mesura, ni direcció, no té límits, és obert, tu li dones el sentit, tu crees el paisatge, tu el fas més lluminós o més emboirat, ets tu qui el va dissenyant a mesura que avances i projectes el que el teu cor et proposa. No són decisions prèvies, sinó ressonàncies d'ànima allò que et fa canviar el rumb, o aturar-te a descasar, o pujar corrent una carena. 

No avancis amb la ment, deixa que el teu cos senti el què li va arribant, permet que la calma i el silenci siguin els canals per on llisqui la cançó de la teva ànima i mou-te segons aquesta melodia sense jutjar, sense preveure, sense pensar. Balla, mama, segueix el que el teu cor sent i deixa't moure pel vent de la vida que t'empeny o et bressola i confia: sempre ets tu, sempre ets tu.  Jo soc el vent que et mou, la música que et canta, l'amor que t'acompanya: sempre soc jo, sempre soc jo.

Tot és tan bonic! Confia, creu en tu i no et facis expectatives, no vulguis saber el què abans de viure-ho... Serà el que vindrà, deixa que vingui. Si ve és perquè ha de venir i obre els braços per acollir, sempre. 

T'estimo, mama, ens ho passem molt bé tots tres, sempre ens ho passem molt bé!"

                                                              Ernest


16 de gener de 2020

NOU ANY, NOUS CAMINS, NOVES POSSIBILITATS DE COMPARTIR L'AMOR QUE SOM

Ens plau convidar-vos a la nostra nova Conferència:



"L'Ernest ens ha ensenyat que néixer i morir és el mateix acte, el mateix gest de deixar-se relliscar pel canal d'amor d'entrada i pel canal d'amor de sortida. Néixer i morir són els dos actes més sagrats de la vida, els més íntims, el misteri d'amor més gran.  Els dos comporten arribada i comiat en les dues direccions. Els dos actes il·luminats per la llum i l'amor d'una saviesa que va molt més enllà de nosaltres. Venim, caminem, creem experiències, aprenem i retornem. I tots som amor. I tots tornem a l'amor."