15 de juny de 2020

(Extracte del llibre "Mama, soc aquí", de Mª Dolors Beltran Boixadera)
mamasocaquí.com

"Preciós meu, quant més temps passa més t'estimo. El meu cor vibra quan sento aquesta estimació tan immensa. El meu cap vol intervenir-hi per fer-me sentir el desig que tornis a ser aquí, però jo vull entrenar-me a no desitjar el que no pot ser. Ja estàs aquí, Ernest meu, ja estàs aquí.

Et sento i et noto i vull avançar en aquest amor incondicional  que no espera ni desitja res que no sigui l'ara. Anar endarrere quan intervé el desig és fer-me  mal,  i quan em torni a venir aquest anhel tan gran de tenir-te aquí i el dolor consegüent que em provoca que no sigui així, acolliré aquests meus sentiments i em bressolaré  a mi mateixa.

M'estimaré en aquest dolor lícit de mare, en  aquest dolor inabastable, perquè també hi és, està aquí. El deixaré sortir amb amor i, a poc a poc, s'anirà desfent per quedar només aquest amor tan gran, maco meu, aquesta voluntat indestructible de continuar el camí que ens estàs ensenyant, traient la força que la teva vida i la nostra fe en tu ens fa sortir i sabent, al final, que tot és molt més senzill del que el dolor em fa sentir, que tot és tan maco i màgic, tan immens, com sempre el meu cor ha  sentit."


"Mama, la vida és això: el corrent del riu etern que flueix constantment, que ho viu tot, que canvia contínuament de textura i paisatge, que no es queda enganxat enlloc, que gaudeix en el seu viatge inacabable i que, quan finalment es desfà, és per transformar-se en oceà... Sempre és una aventura d'alegria i de confiança. És un Amor que ho engloba tot. 

Mama, en el teu viatge, plora quan sentis que has de plorar per treure les emocions que et desborden, però no t'enganxis i deixa't anar. El riu de la vida et portarà sempre endavant; els paisatges aniran canviant i cada vegada seràs més rica d'experiències. I quan t'adonis que, per molt que et deixis, l'Amor t'aguanta, t'agombola, t'acarona, t'abraça i et protegeix, el teu camí vibrarà d'alegria.  I no estaràs mai sola, jo estic amb tu. Tots estem amb tu. Sense temor, només hi ha Amor.

Confia, en plena nit fosca, confia. En mig de la llum, confia. En la soledat, confia. En la companyia, confia. En mi confia sempre, no et fallaré mai, és impossible. T'estimo."

26 d’abril de 2020

FELIÇ DIADA, PAPA!

Canalització de l'Ernest:

"Com dir-te, papa, l'abast del meu amor per tu? Com pintar en el cel el color del meu cor i del meu esperit quan et miro i et sento i t'abraço?

Les meves paraules d'amor per tu, papa, estan fetes d'aigua, d'aigua que regalima, que llisca, que mulla, que no s'atura enlloc, que avança constantment, que flueix i s'expandeix, que la toques i no pots abastar amb les teves mans, que la veus, que n'escoltes el so i no la pots retenir... Com la música que sents, que crees i que toques sense poder aturar les notes que s'escampen en onades fins indrets que tu no pots seguir i que deixes anar... El meu amor per tu està fet d'aigua i de música.

El meu amor per tu, papa, és com el vent; aquest vent que et bufa paraules a les orelles i inspiració al cor; aquest vent que et sacseja i t'abraça, que t'empeny i no et deixa aturar sinó és per reposar; aquest vent que et fa avançar i que et porta remors i olors d'altres indrets, d'altres terres, d'altres móns.



Les meves paraules d'amor per tu estan fetes de foc que crema, que purifica, que escalfa, que fa llum. El foc que t'empeny a crear des del fons del teu ésser; aquest foc apassionat que t'inspira per pintar, per escriure, per cantar, per inventar jocs i propostes pels teus nens; aquesta rialla que s'encomana i que fa tan feliç a la mama; aquesta força vital que escampes als que tens al teu voltant.

El meu amor per tu, papa, està fet de terra, d'arrel, d'arbre, de molsa, de bosc, de mirada al cel i peus a la terra;  aquest arbre gran, de tronc gruixut, d'arrels fondes, de branques llargues i flexibles que es gronxa sense trencar-se, que acull, que dona ombra i companyia, que abraça i deixa que l'abracin.

Papa, sempre estic amb tu, sempre t'acompanyo i et miro i et parlo. Les meves paraules d'amor les veus i les llegeixes sigui quin sigui el camí que trepitges. Allà on mires, allà on toques, allà on poses la teva intenció allà em veus i em llegeixes i em sents. I jo canto per tu, em moc per tu, ballo per tu i et sorprenc.

T'estimo molt i sempre ho faré. Continua avançant pel camí que el teu cor et marqui i sigues feliç com jo ho soc. Continuar rient, continua jugant, continua essent el meu papa empipador i maco, jo t'esperaré sempre per sortir volant cap aquests llocs que veus amb els ulls tancats i que jo t'ensenyaré amb els ulls oberts.

Un petonàs amb gust de terra, de música, de vent, d'aigua i de foc.

                                   ERNEST- ETERNS

13 d’abril de 2020

COM SORTIREM DE L’ARCA DE NOÈ


És tan estrany, tan fort, tan al·lucinant, tan alliçonador!

Ara que el nostre món s’ha parat, que l’activitat humana s’ha parat, que un minúscul virus invisible ens ha parat i ens ha confinat a casa...  Ara que els animals baixen dels seus llocs aïllats i amagats on els humans els hem obligat a confinar-se amb la nostra activitat desmesurada; ara que s’estan fent visibles i comencen a passejar pels carrers que han deixat de ser perillosos i contemplen els “bitxos” humans que els mirem per les finestres... Ara que l’atmosfera és més neta del que ha estat durant molt temps i l’aire és fresc i pur i la taxa de contaminació ha baixat... Ara, nosaltres, hem de sortir al carrer amb mascaretes.

Ens adonem del que ens està ensenyant la Natura? Si nosaltres desapareguéssim  com a humanitat, la Terra soleta es recuperaria amb poc temps; animals i plantes s’escamparien en llibertat i la tornarien a omplir  amb molta més harmonia que la que nosaltres hem aportat fins ara.
Qui és el veritable paràsit de la Terra que l’emmalalteix fins a  extrems que la majoria de nosaltres desconeixem i no volem conèixer? Qui és el veritable causant d’aquesta pandèmia i d’aquests temps que estem vivint?

I encara ens queixem d’haver de quedar-nos a casa... A casa! No al carrer, no en una cova, no en un camp de refugiats ni sota un pont... a casa!  Ens continuem queixant d’haver-nos de quedar a casa i no ens adonem que la Terra ens dona una oportunitat d’or per replantejar-nos què estem fent amb la nostra vida i amb la vida del planeta, on els nostres fills i filles, nets i netes i tots els que els segueixin, hauran de viure.



La Terra està malalta i ha fet un gran esternut. I amb aquest esternut tots hem començat a  tremolar. Ens ha fet tornar a sentir en carn pròpia la nostra vulnerabilitat, la nostra petitesa, la nostra impotència... Tota una lliçó d’humilitat, tota una oportunitat de mirar-nos com a humanitat i com a individus.  Ningú pot dir: “Jo no he fet res”. Tots hem fet, per activa o per passiva. Tots sabem que això no pot continuar, que estem destrossant aquesta Terra, que s’està destrossant per interessos purament especulatius, econòmics i de poder. Nosaltres també en som els afectats, però actuem com si no ho fóssim, com si no ens ho creguéssim, com si les agressions contínues a la Terra no tinguessin res a veure amb nosaltres, quan nosaltres col·laborem a fer que les coses continuïn igual, consentim a fer el joc dels que s’enriqueixen gràcies al nostre treball, a la nostra dependència laboral i a les nostres pors... Tota una xarxa molt ben muntada pels que exerceixen el poder. Però el sistema no és invulnerable... Un ésser petit i invisible, un virus, l’està posant en evidència. I des de casa, quiets, sense acció, ho estem veient, ho estem comprovant i també ens estem mirant.

Ara que la Natura torna a rebrotar, a sanar, a mostrar la seva esplendor i la seva capacitat de regeneració, a nosaltres ens aparta de poder-ne gaudir, perquè nosaltres, una gran part de nosaltres, no en sabem de gaudir de la Natura, ho hem oblidat. Nosaltres ens aprofitem de la natura; no la valorem, sinó que la utilitzem; no li agraïm els seus dons ni la respectem.

La pregunta és: I què farem? Què farem cadascun de nosaltres quan sigui el moment de tornar a la nostra vida quotidiana? Haurem canviat alguna prioritat en la nostra vida? Sabrem viure personalment en coherència amb el que la Terra ens està ensenyant aquests dies? Sabrem mirar amb uns altres ulls allò que els interessos econòmics estan fent amb el nostre planeta? Prendrem consciència de com estan afectant la nostra salut, la nostra harmonia, el nostre sentit de la vida, la nostra manera de viure com a humanitat? De veritat continuarem creient que la vida és això? És anar a remolc constant del rellotge, de l’addicció a una feina mal pagada o injusta, mentre encara hi ha continents sencers que es moren de gana, de malalties creades, de pobresa? I no perquè no tinguin riquesa, sinó perquè uns quants interessos econòmics necessiten que hi hagin llocs a la Terra per poder fer els seus experiments i on abocar la seva porqueria?

La Terra, la vida, ens ha posat en mode “Pausa” per mirar, per comprovar, per pensar, per sentir, per mirar-nos, per sentir-nos, per sorprendre’ns, per conèixer-nos, per estimar tot allò que hem deixat rere les finestres i que quan teníem la llibertat de gaudir-ne no hi donàvem prou importància.

Aquesta pandèmia passarà, sí, portant penjat darrere seu un munt de persones mortes, d’impotències, de negligències, de mals usos, de mals governants, de grans mancances de previsió, d’inoperància, d’orgulls caiguts, de disfresses esparracades... Però també, de grans herois humils, valents, humans honestos,compassius, professionals de tots nivells i allunyats dels que ostenten el poder; de gent que han estat capaços de gestionar amb creativitat aquest confinament i transformar-lo amb solidaritat, amb generositat, amb alegria, amb oportunitat, creant espais nous dintre casa, noves maneres de relacionar-nos, una altra manera de viure des de l’amor, la confiança, l’acceptació del moment i la calma.

Han caigut moltes màscares, sí, i no em refereixo a les que ens veiem obligats a portar per sortir de casa. La vida ha deixat al descobert els jocs i les trampes d’un sistema que no pensa amb la humanitat, sinó només amb el lucre personal d’uns quants. Ja no tenim excusa si no canviem res, si continuem acotant el cap fent veure que no passa res, si continuem fent-nos selfis falsos per intentar mostrar-nos com no som, com no voldríem ser.

Tenim l’oportunitat de canviar, de prendre consciència del per què ens està passant això i d’aprofitar aquest temps per decidir què podem canviar personalment, a la nostra vida quotidiana, per distanciar-nos d’aquest sistema que juga amb les nostres vides i amb la vida d’aquest planeta que ens sustenta i ens sosté. Per poc que cada un puguem fer, si ho fem, això repercutirà en la gent que ens envolta i podrà ser com la petita gota que cau al mar i que, minúscula com és, comença a generar ones concèntriques cada vegada més  grans.

No és un joc, no és una  broma. És un avís, una sacsejada d’amor. Va més enllà de les nostres pors, del nostre dolor i impotència. Va a buscar aquella part nostra capaç d’observar, de discernir, d'estimar, de valorar, de decidir i d’actuar.

Aquesta pandèmia segurament passarà, però no evitarà que en puguin venir d’altres perquè... Què fem nosaltres, quan volem fer neteja a fons de casa?... Desarraconem mobles, aixequem catifes, fem endreça d’armaris llençant el que no cal i deixant espai per allò que és nou i que necessitem, traiem la pols acumulada dels racons més discrets, obrim finestres per ventilar l’aire viciat i deixar entrar l’aire net i pur.

Què creiem que està fent la Terra, sinó intentar netejar a fons casa seva? Esternuda i se sacseja per deixar al descobert tota la brutícia i el dany que ha acumulat amb tants anys d’especulació, d’interessos econòmics, de corrupció, de cursa tecnològica sense miraments, sense cor, sense cap altra objectiu que no sigui el benefici d’uns pocs que ho controlen tot i a tots... Què està fent la Terra, sinó obrir la finestra i intentar respirar un aire més pur?

No estem separats, la vida del planeta i nosaltres no estem separats, ens interrelacionem constantment encara que no en siguem conscients. Les nostres accions en el dia a dia les traslladem a la Terra, i la Terra actua com un mirall nostre. Una acció influeix en l’altra, som parts indivisibles de la mateixa vida, per molt que ens hagin ensenyat a esforçar-nos per ser diferents, millors, més intel·ligents, més poderosos... No estem separats de la vida. Nosaltres, i tot el que ens envolta, som la vida.

La Terra ens demana parar, ens demana un canvi, ens demana canviar. Siguem-ne conscients. Podem sortir de l’Arca de Noé a batzegades, a cops de colze per ser els primers de sortir per sobre dels altres sense haver aprés res, o podem sortir amb serenitat, amb calma, mirant i imaginant la nova terra que podem construir de nou tots junts amb uns altres paràmetres. Tenim aquest poder, el tenim a les nostres mans, a la nostra ment i al nostre cor. Si no el tinguéssim, no seríem aquí, no ho estaríem vivint.
                                                                    Dolors

11 d’abril de 2020

LLUNA AMIGA

Ahir a la nit, lluna plena envoltada de núvols, jugant a aparèixer i desaparèixer. Jo et mirava,  em deixava impregnar per la teva llum… que aquesta sigui teva o un reflex del sol, què importa? Per a mi, per a nosaltres que et mirem, la llum que ens arriba és la teva.


Aquesta llum suau, platejada, que ens abraça, que ens parla d’imatges fantàstiques, de colors impossibles, de sons inimaginables; aquesta teva carícia dolça i íntima, aquesta complicitat, aquesta companyia...

Lluna blanca, lluna puresa, lluna de plata, lluna de pau...
Lluna misteri, lluna moixaina, lluna rialla, lluna tendresa...
Lluna dona, lluna presumida, lluna juganera, lluna màgica...
Lluna secreta, lluna lliure, lluna llunyania, lluna propera...

Camines pel cel, sempre camines pel cel i ens mires... Ara et veiem, ara no et veiem; ara et fas petita, ara et fas gran, ara jugues amb els núvols i després ens piques l’ullet.

Lluna estimada, mirall del sol, mirall de la nostra essència... Com ens ensenyes que encara que no et veiem, sempre existeixes!!!
                                                                                        Dolors



29 de març de 2020

Cada adversitat,... una oportunitat

Ja fa dies que estem confinats a casa... No s’hi val ni sortir a caminar per la natura, ni anar a visitar ningú, ni caminar amb algú altre pel carrer, ni molt menys saludar amb una abraçada a ningú... No sortir de casa, aquesta és la consigna.

I estar a casa és un altre món. Estar a casa es converteix en el món. Fa tres o quatre dies estava prenent una mica de sol al terrat i em sentia en una pau immensa, mirant i escoltant els ocells, mirant el jardí, la verdor tranquil·la i sanadora de la gespa i els arbres tan grans, les flors blanques que van naixent, el silenci, el meu respirar... Em vaig sentir com si jo fos tot, que casa meva sempre soc jo, sigui on sigui, el meu ésser, i que tota jo era una dimensió immensa, espaiosa, plena de pau.

Que estranya em vaig sentir! Com podia  sentir-me una illa de solitud, bellesa i pau aquí, amb mi, i només de tornar a dintre, engegar la tele o mirar el mòbil tornar-me de cop part de tot el frenesí d’angoixa, de nervis, de por que s’escampa per tot arreu?

Em sentia com espectadora de mi mateixa, com espectadora d’un partit de ping-pong amb mi mateixa: ara la pilota està en aquest estat de calma i pau, ara ha saltat a l’altre banda i m’observo en el traginar de notícies i més notícies d’alarma i por. Una banda i l’altra, com dues dimensions diferents, com viure en dues dimensions diferents. Tinc un peu a cada una i, d’una passa a l’altra, la vibració canvia totalment... Meva és la decisió de decidir en quina enfoco la meva atenció i la meva mirada. Vivim en les dues, sí, però cadascú pot decidir en quina vol viure preferentment.

És bonic anar sentint i deixar que t’arribi tot el que et pugui arribar... Estar a casa sento que és tot un món i que estar amb mi, sense pressa, sense haver de respondre a cap paper preestablert que s’esperi de mi des de fora, sense cap més pressió que respondre a allò que el meu cor estima i vol fer, o no, és una oportunitat i la vull aprofitar.
Ernest, et sento molt a prop, et sento com m’abraces, com m’ajudes a obrir-me i  a estimar-me, com em parles, com  m’envies senyals.




“Mama, estàs descobrint noves coses, te n’adones, oi? Aquesta parada tan dràstica, aquest confinament està essent una oportunitat de trobar-te plenament en la teva essència i, en l’absència d’obligacions, obrir la finestra per veure arribar noves informacions, que no són res més que records que se’t van destapant. Sigues feliç, si ets feliç, si sents la teva felicitat interna, tot arribarà fluidament, dolçament, divertidament.

Em sents cada vegada més, mamu, perquè estàs sortint del teu drama personal, de la teva importància personal per esdevenir aquest canal de llum que ja ets i que sempre has estat i seràs, i que ara es dirigeix cap a fora, cap els altres, cap a la Terra. Que bonica la llum que fas i la llum que et travessa! Obre els braços, obre el cor, obre el teu ésser per rebre i donar, rebre i donar.

T’estimo, mama, sempre et veig, sempre et sento, sempre t’adoro i t’estimo.”


                         Ernest


7 de febrer de 2020

Paraules d'Ernest

De vegades qualsevol situació impensada, un simple gest, un simple record inesperat et sacseja i et remou profundament... Tenir aquestes remogudes i poder desfer-les plorant és un gran alleujament. Acceptar i deixar-te viure les teves llàgrimes i reconèixer en elles l'amor i també el dolor que potser encara està a dins, o que senzillament torna per ser reconegut i alliberat, és un gran regal. I ens connecta amb la nostra vulnerabilitat, amb el nostre privilegi de sentir, amb la nostra rendició i humilitat, amb la nostra petitesa i la nostra grandesa alhora, amb el desig inacabable de tornar-lo a abraçar, de tornar a escoltar aquella rialla, de mirar aquells ulls tan profunds i estimats... Admetre, acceptar i reconèixer aquest desig profund ens allibera del mateix desig i ens torna a connectar amb nosaltres mateixos i la nostra força, la nostra saviesa, el nostre camí d'aquest Amor que no té fi i que ens ensenya a deixar anar i a volar més enllà de tot el que ens atura o ens fa mal.



"S-i, mamu, és un gran camí. El camí de l'Amor no té mesura, ni direcció, no té límits, és obert, tu li dones el sentit, tu crees el paisatge, tu el fas més lluminós o més emboirat, ets tu qui el va dissenyant a mesura que avances i projectes el que el teu cor et proposa. No són decisions prèvies, sinó ressonàncies d'ànima allò que et fa canviar el rumb, o aturar-te a descasar, o pujar corrent una carena. 

No avancis amb la ment, deixa que el teu cos senti el què li va arribant, permet que la calma i el silenci siguin els canals per on llisqui la cançó de la teva ànima i mou-te segons aquesta melodia sense jutjar, sense preveure, sense pensar. Balla, mama, segueix el que el teu cor sent i deixa't moure pel vent de la vida que t'empeny o et bressola i confia: sempre ets tu, sempre ets tu.  Jo soc el vent que et mou, la música que et canta, l'amor que t'acompanya: sempre soc jo, sempre soc jo.

Tot és tan bonic! Confia, creu en tu i no et facis expectatives, no vulguis saber el què abans de viure-ho... Serà el que vindrà, deixa que vingui. Si ve és perquè ha de venir i obre els braços per acollir, sempre. 

T'estimo, mama, ens ho passem molt bé tots tres, sempre ens ho passem molt bé!"

                                                              Ernest


16 de gener de 2020

NOU ANY, NOUS CAMINS, NOVES POSSIBILITATS DE COMPARTIR L'AMOR QUE SOM

Ens plau convidar-vos a la nostra nova Conferència:



"L'Ernest ens ha ensenyat que néixer i morir és el mateix acte, el mateix gest de deixar-se relliscar pel canal d'amor d'entrada i pel canal d'amor de sortida. Néixer i morir són els dos actes més sagrats de la vida, els més íntims, el misteri d'amor més gran.  Els dos comporten arribada i comiat en les dues direccions. Els dos actes il·luminats per la llum i l'amor d'una saviesa que va molt més enllà de nosaltres. Venim, caminem, creem experiències, aprenem i retornem. I tots som amor. I tots tornem a l'amor."

26 de desembre de 2019

Sense forma, no hi ha límits, mama.

"Mama, res és el que sembla, tot és Amor. Deixa't portar pel dia a dia, deixa que aquest et sorprengui i que el teu cos manifesti allò que sent. No judiquis res, deixa't fluir en l'aigua del riu, obre els ulls físics per veure el paisatge i obre els ulls de l'ànima per reconèixer cada indret. Confia, mamu, tot és ara i aquí. No pensis en després, no pensis en demà, no et deixis portar per cap inquietud ni temor... Respira, bufa i escolta tot el que t'arriba.

Jo estic amb tu i et parlo; et parlo des d'aquest altre estat on tot vibra més ràpid, on les formes ja no valen ni són. Sense forma no hi ha límit, mama, i això és el que soc i el que t'ofereixo: Jo, tot jo, sense límits ni condicions. Soc sense ser cap forma i continuo essent el teu fill, i estimant-te infinitament com ja t'estimava.

Deixa les formes, mama, deixa els límits. Si alguna cosa et fa mal és perquè hi ha una resistència que et priva. No la vulguis, per venir a mi has de deixar anar les formes i els límits. Has de desprendre't de tot el que et fa mal, has d'anar més enllà de tot el que et limita. Ho pots fer, jo sempre soc més enllà i també soc dintre teu. Talla fils, talla cordes, deslliura't de tot ressentiment, de tota necessitat, de tota expectativa. Vulgues ser lliure i seràs immensament feliç al meu costat.

Gaudeix, mama, gaudeix de viure en aquesta dimensió material en la que només has vingut a experimentar i a gaudir del privilegi de sentir. Més enllà d'aquestes parets, més enllà de les formes que existeixen a l'altra banda d'aquests murs, més enllà d'aquestes muntanyes i d'aquest horitzó hi som tots, hi ha tot i res, i en aquest res hi és tot i no té res a veure amb el que veus.
Tanca els ulls i allibera't de tot. Allà és on ens trobem.

T'estimo mama maca, soc jo, el teu nen maco, el teu Tillo a qui tant estranyes i que tant t'estima. Sempre soc jo.
                                  Ernest

15 de desembre de 2019

BON NADAL!!!



Comprar aquí

Sinopsis del llibre:

 "Mama, soc aquí" explica la nostra experiència personal d'amor i vida després de la partida física del nostre fill Ernest d'aquest món. Com la connexió i comunicació que no hem deixat de sentir mai amb ell, amb tots els missatges plens d'amor, alegria, esperança i saviesa que ens dóna, ha transformat la nostra manera de veure i viure la vida i ens ha permès comprendre que la mort no és un final, ni una tragèdia, sinó el retorn a la consciència d'amor, llum i llibertat que som, de la que venim i a la que tornem sempre.

És un llibre d'esperança, de descoberta constant i d'amor infinit.

No hi ha final, aquí només estem de pas. Venim i tornem quan acabem allò que hem vingut a fer. Sigui, com sigui tornem. No hi ha judici, només aprenentatge d'amor. I en això, l'Ernest és un mestre molt gran. 

«Gracias por ese maravilloso libro lleno de luz, que trae alivio a mi alma y la esperanza de volver a encontrar a mi hija y saber que está conmigo.
                                                                  Marcela Orlandi (Argentina)


«Dolors, et diria que el llibre és preciós, però és més que això! És vital, és màgic! Les vostres paraules condueixen dolçament a aquest estat d’unitat. És la son la que em fa tancar el llibre…¿Saps, Dolors? Amb l’ajuda de l’Ernest esteu portant el Cel a la Terra. Gràcies, gràcies, gràcies a l’Ernest, a vosaltres, al Marc, al Cel… Us estimo.»

Roser Orts










1 de desembre de 2019

VIURE SENSE POR

No m'ha de fer por res, no haig de témer res del que em pugui passar en aquesta vida. He vingut per aprendre i gaudir del sentir. Sé qui soc, sé qui som. Haig de mirar-m'ho tot des d'aquesta finestra tan alta que l'Ernest ens ha obert i no puc ignorar-la, ni puc deixar d'agrair ni d'homenatjar aquest regal tan preciós que ve de l'ésser que més he estimat i estimo en aquest món: la seva serenor, la seva rialla, la seva confiança, la seva alegria, la seva bondat, la seva senzillesa, la seva generositat, el seu amor per nosaltres... Tot, tot el que ens ha donat, tot el que és, tot això ho prenc a les meves mans i al meu cor i prometo continuar-ho vivint fins que ens retrobem, carinyo meu. Res m'ha de fer por. Encara que me'n faci, res m'ha de fer por. Només puc posar la meva vida en mans de l'objectiu que m'ha fet venir; només puc confiar en la vida que visc cada dia, per això soc aquí. Gràcies, Ernest, preciós meu.




"Mama, aquest és el sender, aquest és el camí que transiteu, el camí de la confiança, el camí de la saviesa que surt de dintre vostre; la llum, la vostra llum que us il·lumina.
Tot el que vas veure en mi, mamu, tu m'ho reflecties; tot el que vas veure i que et va omplir ja estava dins teu, dins vostre. Jo només vaig venir a fer-vos de mirall, a donar-vos i a reflectir-vos tot el que vosaltres em donàveu. Creu en tu també, creu en tot allò que estàs vivint. Tot allà més bonic està dins teu. Tota la bellesa, l'amor, la confiança, la creació que veus, està dintre teu. Per això ho pots veure, com el papa, com l'Abel, com l'Anna, com tothom. Creu en tu, en el papa, en mi, som tres, som una unitat de tres.
Em veieu a molts llocs, en moltes circumstàncies, en moltes persones. Cada vegada que em veieu i em recordeu, jo soc allà. Quan no em recordeu o no em veieu també soc allà, perquè jo, qui soc, no us deixaré mai. Creieu en vosaltres, som tres; creieu en mi, som tres. Tres en un, la mateixa essència.

Mama, no temis gaudir ni ser feliç, no et sàpiga greu que m'hagi perdut res, no he perdut res. Soc infinit, mama, com tots, i això és immens, és la felicitat de l'ésser, sense pors, sense límits, sense cos que m'aturi. Tot és preciós, i la vida a la Terra també és preciosa quan deixes que la pròpia llum il·lumini el teu camí, sigui quin sigui. No tinguis por, mama. no tinguis por, papa. Tot està bé. Us estimo sempre i us acompanyo sempre. El camí es va obrint quan camineu i tot arriba quan ha d'arribar. Confieu, gaudiu, és un immens regal que us fem i que us faig, estar tots quatre aquí, avui, ara, a cada instant. Els avis estan molt contents de veure-us estar tu i l'Abel junts. És un gran regal del camí que vosaltres heu sabut prendre. L'Àlvar està també molt a prop, tots us mirem i us gaudim. 

Gràcies, mama, pe tant, per tot, per l'amor que som, que hem estat i que sempre serem. No dubteu, passi el que passi, vosaltres sou molt més que tot això que temeu. Una abraçada, mil petons, rialles immenses de felicitat i alegria per vosaltres. Us estimo molt, molt, ric amb vosaltres i jugo amb vosaltres."
                             Ernest