29 de març del 2020

Cada adversitat,... una oportunitat

Ja fa dies que estem confinats a casa... No s’hi val ni sortir a caminar per la natura, ni anar a visitar ningú, ni caminar amb algú altre pel carrer, ni molt menys saludar amb una abraçada a ningú... No sortir de casa, aquesta és la consigna.

I estar a casa és un altre món. Estar a casa es converteix en el món. Fa tres o quatre dies estava prenent una mica de sol al terrat i em sentia en una pau immensa, mirant i escoltant els ocells, mirant el jardí, la verdor tranquil·la i sanadora de la gespa i els arbres tan grans, les flors blanques que van naixent, el silenci, el meu respirar... Em vaig sentir com si jo fos tot, que casa meva sempre soc jo, sigui on sigui, el meu ésser, i que tota jo era una dimensió immensa, espaiosa, plena de pau.

Que estranya em vaig sentir! Com podia  sentir-me una illa de solitud, bellesa i pau aquí, amb mi, i només de tornar a dintre, engegar la tele o mirar el mòbil tornar-me de cop part de tot el frenesí d’angoixa, de nervis, de por que s’escampa per tot arreu?

Em sentia com espectadora de mi mateixa, com espectadora d’un partit de ping-pong amb mi mateixa: ara la pilota està en aquest estat de calma i pau, ara ha saltat a l’altre banda i m’observo en el traginar de notícies i més notícies d’alarma i por. Una banda i l’altra, com dues dimensions diferents, com viure en dues dimensions diferents. Tinc un peu a cada una i, d’una passa a l’altra, la vibració canvia totalment... Meva és la decisió de decidir en quina enfoco la meva atenció i la meva mirada. Vivim en les dues, sí, però cadascú pot decidir en quina vol viure preferentment.

És bonic anar sentint i deixar que t’arribi tot el que et pugui arribar... Estar a casa sento que és tot un món i que estar amb mi, sense pressa, sense haver de respondre a cap paper preestablert que s’esperi de mi des de fora, sense cap més pressió que respondre a allò que el meu cor estima i vol fer, o no, és una oportunitat i la vull aprofitar.
Ernest, et sento molt a prop, et sento com m’abraces, com m’ajudes a obrir-me i  a estimar-me, com em parles, com  m’envies senyals.




“Mama, estàs descobrint noves coses, te n’adones, oi? Aquesta parada tan dràstica, aquest confinament està essent una oportunitat de trobar-te plenament en la teva essència i, en l’absència d’obligacions, obrir la finestra per veure arribar noves informacions, que no són res més que records que se’t van destapant. Sigues feliç, si ets feliç, si sents la teva felicitat interna, tot arribarà fluidament, dolçament, divertidament.

Em sents cada vegada més, mamu, perquè estàs sortint del teu drama personal, de la teva importància personal per esdevenir aquest canal de llum que ja ets i que sempre has estat i seràs, i que ara es dirigeix cap a fora, cap els altres, cap a la Terra. Que bonica la llum que fas i la llum que et travessa! Obre els braços, obre el cor, obre el teu ésser per rebre i donar, rebre i donar.

T’estimo, mama, sempre et veig, sempre et sento, sempre t’adoro i t’estimo.”


                         Ernest