Mama sóc aquí

 LA VIDA ÉS UN REGAL

Sí, un regal embolicat amb papers de molts colors i textures diferents, un regal d’aquells que fan algunes famílies, amagant els paquets que han deixat els Reis perquè els fills els trobin seguint pistes i notes enigmàtiques per tota la casa, fins que els troben.

De vegades el regal és evident, es troba a primera vista, gairebé sense pensar. D’altres vegades el regal s’amaga darrere de llocs i embolcalls tan poc atractius que fins que no hi topes no els veus i, de vegades, ni tan sols els reconeixes. Hi ha regals per tots els gustos: dolços, refrescants, amargs, picants, àcids, agradables al paladar o decididament desagradables; alguns responen a les nostres expectatives i d’altres ens descol·loquen totalment. Fins i tot hi ha regals que no els descobreixes fins passat un  bon temps,  fins que reconeixes que allò que era tant inaguantable és, a la fi,  un regal preciós sota un paper que mai haguessis triat ni imaginat.

El nostre pas per la vida no comença amb la gestació i el naixement, ni acaba amb la mort física del cos, però el cos és el primer regal, imprescindible, per venir a viure a la Terra. Necessitem aquest vestit únic i especial per moure’ns en aquesta tercera dimensió, de la mateixa manera que necessitem posar-nos un vestit de busseig per viure i explorar el fons del mar, com necessitem el vestit d’astronauta especial per viatjar a l’espai, i tants vestits  especials com calgui per investigar allò que està més enllà del conegut.

El nostre primer regal, el cos, és un vestit amb data de caducitat i, quant més temps el fem servir, inevitablement s’anirà desgastant fins que arribi un moment que ja no ens serà útil, o ja no ens caldrà, i l’abandonarem per deixar aquest món i tornar a la nostra essència,  a la Unitat, allà d’on venim, allà on tornarem inevitablement i oportunament amb una gran felicitat, a la veritable essència d’Amor i Llum que som en realitat.

Haurem acabat l’excursió per la Terra i transcendirem aquest pla per anar a un altre, amb tots els regals que haurem descobert durant el nostre camí terrenal, aquells que són invisibles als nostres ulls físics, que no pesen, que no es poden comprar a les botigues, ni robar, que no són materials i  que són els que realment ens han fet viure: l’amor en totes les seves formes i manifestacions, l’amor amb majúscules l’Amor incondicional.

L’Univers, amb els seus 13.840 anys d’edat aproximativa, amb tots els seus 2 bilions de galàxies que es calculen actualment, cadascuna amb bilions d’estrelles, quatre bilions de sols i de planetes que giren al seu voltant, segueix expandint-se. El planeta on vivim, la Terra, amb desenes de bilions d’espècies de tots el regnes de la naturalesa, mineral, vegetals, animals; cada espècie amb mil milions de components,  incloent l’espècie humana: els vuit mil milions d’éssers humans, dels quals jo, i  cada un de nosaltres som solament un representant, es calcula que fa 4.500 milions d’anys que orbita al voltant del sol i sobre si mateixa en una rotació perfecta.

Tot en el bastíssim Univers està en absoluta sincronització, tot té un ordre natural perfecte que fa que tot això giri en harmonia des de fa mils i  milions d’anys. Intenteu imaginar,  mirant el cel a la nit, tota aquesta immensitat i llavors torneu, a poc a poc, al vostre i meu  petit jo... Tot en l’Univers inabastable està com correspon, l’únic que està inquiet en ell som nosaltres, soc jo, ets tu... el demés està tot al seu lloc.

Quan ens adonem de la immensitat de la que formem part, perfectament dissenyada,  que som energia igual que tot el que ens envolta, espurnes de la mateixa energia d’amor que ha estat capaç de dissenyar,  ordenar i mantenir tota l’existència, aquest evidència ens hauria de fer més humils, més humans òbviament, més amorosos i riure’ns de nosaltres mateixos quan ens sentim criticar l’absurditat del món.

Com és que la nostra vida no està en el seu lloc? Com és que ens creiem que l’ésser humà està per sobre tota la creació, que som  amos de tot el que es belluga i que proclamem sense cap escrúpol, que aquí hi ha alguna cosa que no funciona, que s’ha de canviar, que està malament,?

La vida ens diu que tot està al seu lloc, que no hi ha res casual, que hi ha una Consciència infinita i amorosa que sosté tot l’Univers. No creieu que la vida es mereix que confiem en ella? Que ja és hora que posem l’atenció en les coses que ens passen, en els senyals que ens arriben al cor i a la intuïció,  per començar a transformar tota les nostre vivències en regals de vida? Som part d’aquest Univers perfecte i estimat, som estimats, som sostinguts, mai estem sols.

No és fàcil estimar dins la matèria. Per estimar de veritat cal reconèixer el nostre veritable ésser dins de nosaltres mateixos. Recordar i reconèixer qui som, no identificar-nos amb aquest cos sinó amb el qui habita aquest cos, no identificar-nos amb aquests pensaments reiteratius i angoixants sinó en qui està observant aquests pensaments. Ens cal destriar el gra de la palla: què és aparença i què és essència, què és el que ens fa sentir bé i en pau i  què és el que ens fa sentir malament i no volem ni necessitem pel nostre creixement personal i únic.

Cal canviar la pròpia mirada negativa sobre el que ens passa perquè arribin canvis a la nostra vida. Ens cal confiar, escoltar,  mirar amb uns altres ulls, ser capaços de fer un pas més enllà per adonar-nos de la nostra petitesa i acostar-nos, amb ella i en ella, a la immensitat de l’existència que és Amor.