12 d’octubre de 2020

La naturalesa... un mirall

"Verd,  molt verd, una gran extensió de verd que es belluga davant els meus ulls, davant del meu cos immòbil... Arbres, camps verds i muntanyes blaves. Calma i moviment alhora, silenci i remor alhora.

Transparència, voldria la transparència per fondre'm en aquest paisatge, per moure'm gronxada pel vent, sense pensar, només sentint, formant part de tot el que veig i hi ha al meu voltant.... El vent es va fent més intens, gronxa amb més força les tiges de blat que ballen i s'abracen les unes a les altres... Les branques verdes també ballen, el vent les comença a fer parlar, els ocells continuen cantant, un avió sorollós passa i sembla que no ha d'acabar d'allunyar-se mai, però tot continua impertorbablement serè, no hi ha res que trenqui  l'harmonia d'aquest paisatge, tot torna al seu lloc, tot es manifesta com ha de ser: Quan plou es mulla, quan fa aire s'asseca, quan surt el sol brilla, quan bufa el vent es gronxa. 

Tant si algú la mira com si  no, cada bri d'herba, cada energia continua fent allò que ha vingut a ser i tot és bo per a manifestar-se, tot segueix el seu cicle i no hi ha cap espiga de blat que no estimi ser blat, no hi ha cap ocell que pretengui ser una altra cosa, tot es manifesta en la seva naturalesa, són i existeixen, accepten qualsevol element extern i estan satisfets de ser el que són.

Jo, en canvi, puc estar aquí i desitjar al mateix temps ser a qualsevol altre lloc. Puc estar aquí i no sentir-me a gust a la meva  pròpia pell, puc desitjar ser qualsevol altra cosa que potser no soc... però, en el fons, som iguals que qualsevol bri d'herba, que no necessita triar, perquè ni es planteja ser una altra cosa del que és... En la seva petitesa, en la seva senzillesa, qualsevol sacsejada de vent és una oportunitat de moviment, de dansa, de música. Passi el que passi, la nit seguirà al dia i l'endemà es tornarà a fer clar, hi haurà sol o boira, pedra o neu, però tornarà a fer-se de dia i serà una  altra oportunitat de manifestar-se, de rebre, de donar, de créixer i d'expandir-se.

No saben el què els espera, ningú ho sap, nosaltres tampoc ho sabíem, fill meu, per això vam ser tan feliços i alegres fins que va arribar l'últim dia, un últim dia que només va ser el primer d'un altre, de molts altres en els que tot es transforma, en els que  res s'acaba ni es destrueix, en els que un altre gran aprenentatge comença. Els humans tenim consciència del pas del temps, del canvi d'estacions, de principi  i final, i això ens fa por i ens fa aferrar-nos a tot el que ens dona una identitat, un "valor", un pretès "poder" per controlar la vida, tot i saber que a qualsevol moment la vida ens demostra que no es pot controlar, que l'únic que ens cal és viure el que se'ns presenta a cada moment i confiar que qualsevol repte és evolució i arriba pel nostre creixement, com fa la Natura.


"Mama, escolta els ocells, n'hi ha tants! I cada cant és diferent! Canten per escoltar-se, canten perquè els escoltin, canten perquè els surt de dintre i són feliços així, es senten part de tot i no se'ls acudeix deixar de cantar perquè demà no surti el sol. Són lliures, mama, encara que subjectes a la limitació de la matèria. Un dia també els tocarà el moment de deixar el cos físic a la terra i, senzillament, es deixaran anar. Fins que no arribi aquest dia continuaran fent allò pel que la seva naturalesa els ha creat, i són també manifestacions d'un Amor més  gran, molt més gran.

Mama maca, conserva la calma dintre teu, ets part de tot el que veus, de tot el que sents. Deixa manifestar-se en tu tots els sentiments i emocions que et vinguin, mira'ls  des del teu centre. Les emocions venen i van, però tu, la teva ànima, qui ets, resta immutable, continua observant perquè has vingut per això, per conèixer, per manifestar aquest ésser que tots portem dintre.

Mama, t'estimo molt, no et deixo mai d'estimar, t'acompanyo a tot arreu i et miro feliç i alegre. Sent la meva vibració d'amor i alegria, et farà augmentar la teva. Respira fondo i deixa anar qualsevol orgull de l'ego, qualsevol resistència de l'ego. Camina, respira,  accepta. Respira, accepta i camina. Obre els ulls, deixa't sorprendre i riu, viu. Estima't, estima, estima'm. Estima'm, estima't, estima. Estàs al món per viure'l, no ets víctima de res, ets una viatgera de la Llum molt estimada, molt admirada, molt il·lusionada. MIra't dintre, destapa la teva llum que és molt bonica, molt clara, molt blanca, i deixa que sigui ella la que et porti cap a la unitat, cap a mi, que soc tu i que som tots."

Ernest


Cap comentari:

Publica un comentari