23 de juliol de 2019

60 ANYS DELS BESSONS


60 anys, Abel, ja fem 60 anys! I som aquí, tots dos, compartint la nostra vida encara que sigui de lluny, encara que hi hagi dies i dies que no ens veiem, o que ni tan sols ens parlem. Ens sabem, ens estimem, ens trobem i confiem en nosaltres, en la nostra estimació, en que hi som sempre quan ens convé, quan ens necessitem, quan ens trobem a faltar.  60 anys semblen molts, però només és un dia més que es fa llarg i confiem que serà etern, perquè així és aquest etern ara que vivim i que ens entossudim a mesurar, a pesar i a trossejar.

Tu i jo, els bessons, restem encara aquí. Els demés de casa ja han deixat el seu cos físic i han retornat a la llum que som i sempre serem. Aquells dos germanets que s’adormien abraçats i es tenien l’un a l’altre encara estem aquí. Estem vivint una vida llarga, i quantes coses que ens han arribat a passar! Quantes coses hem viscut de tots colors, amb un desplegament de melodies diferents que hem ballat conscient i inconscientment, amb ganes i sense, amb companyia o sols... Hem viscut allò que se’ns ha anat posant al davant, que la vida ens ha anat presentant i que nosaltres també hem creat. Hem crescut, hem après moltes coses, hem plorat molt, hem rigut molt, junts i separats, amb pujades i baixades, amb paisatges quotidians i també imprevistos, amb tempestes i amb calma, amb llum i amb foscor, amb alegria i amb dolor... Hem pujat a diferents escenaris, triats o no, hem interpretat un munt de papers i de guions, hem fet papers bons i no tan bons, amb qualitat i sense, alguns com hem pogut, d’altres amb excel·lència, però tots ens han ensenyat a destriar el gra de la palla, allò que ens fa sentir bé i ens dóna pau, i allò que no. Hem tingut grans Mestres a la nostra vida, Mestres de Llum i Mestres de Foscor, i tots ens han ajudat a mirar-nos, a reconèixer-nos, a sentir. Hem estimat molt i estimem, i estem aprenent també a estimar-nos a nosaltres mateixos i a creure en allò que sentim i que ens fa millors, més savis, més plens, més en pau.

La nostra família sempre ha estat diferent. Els papes ens van oferir amor dintre de la imperfecció que som tots i que ens deixa espai per créixer i evolucionar. L’Àlvar sempre ens va obrir camins  i el nostre Ernest ens està fent grans i ens permet fer créixer aquestes ales que ignoràvem que tenim. Tots ens estan ajudant a omplir la nostra motxilla amb el més necessari i deixar enrere allò que pesa i no necessitem per avançar amb llibertat i amplitud. Tots ens estimen i els estimem. I també els nostres companys de vida, els que encara tenim al costat, els que ens estimen i ens fan feliços, els que estimem per sempre, els que ens posen reptes, els propers i els més llunyans, els que ens costen i els que rebem amb plaer.

Encara som aquí, caminant i creant aquest present que despleguem cada dia davant nostre, amb els nostres pensaments, paraules, accions i  intencions. Hem après que tot va molt més enllà del que ens imaginàvem, que qualsevol gest nostre, qualsevol creació que surt de nosaltres no cau en el buit sinó que genera ones concèntriques que no sabem fins on poden arribar, ni qui les rebrà, ni les conseqüències que poden arribar a tenir més enllà de la nostra mirada i de la nostra ment.

Abel, maco, t’estimo. Em sento segura de tu, del teu amor cap a mi i del meu cap a tu;  em sento tranquil·la de la vida que vius, i fins i tot he après a no preocupar-me’n. Només gaudir dels moments que estem junts, que riem, que ens reconeixem en aquelles característiques i tonteries tan nostres, les que vam viure de petits i formen part de la nostra història. Aquell riure que surt de dintre i ens omple totalment i que de vegades sorprèn als que tenim al costat perquè no té sentit aparent, perquè és només una guspira que esclata i que ens transporta a aquella infància, a aquell rol de bessons que vam compartir de petits, vivències familiars que ens omplen d’imatges, olors, paraules, experiències del passat que vam viure plaents, íntimes, i ens retornen, per uns moments, a  aquells bessons que vam ser i que sempre serem.

Ara que sabem que res mor, que la vida continua sempre i que ens tornarem a retrobar més enllà d’aquest món, el camí es fa tan ampli i etern que l’alegria i l’amor creen la llum que ens guia i ens dona la certesa que sempre estarem junts. Anem deixant a poc a poc les pors que sempre ens hem cregut i ens anem deslliurant de tot el que ens impedeix de trobar i sentir la nostra felicitat, aquella que l’Ernest ens ha mostrat, aquella que tenim dintre nostre i que ningú, només nosaltres mateixos, pot tapar.
Felicitem-nos pels 60 anys viscuts i per l’eternitat que som, felicitem-nos pel nostre amor que continua i per ser els bessons que som.
18-12-2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada