Ernest preciós, és nit de Nadal, bonic, i com un va i ve el meu cor plora d'enyorament perquè no ets aquí com abans. I et miro i et dono gràcies al mateix temps per haver fet el teu camí, per haver complert el que havies vingut a fer.
No em crec la tristesa profunda de les frases fetes: "Tan jove! No ha pogut gaudir de la vida!"... No me les crec perquè no som ni joves ni vells, ni la vida és aquesta curta estada a la Terra. No es tracta de 5, ni de 30, ni de 100, no es mesura així el nostre pas per la Terra, perquè és només això: un pas. Venim i tornem a marxar, i hem fet aquest recorregut moltes vegades, moltíssimes vegades, i la intensitat i plenitud del nostre pas no es mesura en temps, sinó en intensitat i qualitat. Amb la intensitat i qualitat que tu, bonic, has sabut viure.
És a mi que em costa, de vegades, continuar caminant sense poder compartir la meva vida físicament aquí amb tu. Se'm fa llarg, a voltes, els dies que em queden abans de tornar-te a viure i sentir-te plenament, com sé que faré quan em toqui deixar el meu cos i sigui la meva hora de tornar. Hi ha moments que el meu cor et troba a faltar. No dubto de res, només et trobo a faltar. És el meu camí, rei meu, és la meva part del pacte, ho haig de viure i haig d'anar plorant quan em vinguin les llàgrimes per poder buidar tot el dolor de no veure't físicament i de continuar caminant sense tu. I mira que ho fem de caminar! I de crear noves vies, i em sento feliç perquè et sé, però amb això i tot..
"Mama maca, tot continua. No hem acabat enlloc, no ens hem aturat enlloc. Jo continuo, tu també, el papa... tots continuem vivint. No hi ha distància ni temps, jo soc amb tu ara mateix, escric amb la teva mà, et miro amb els meus ulls i t'estimo amb tot el meu ésser. No és fàcil, mama, ja ho sabies que no seria fàcil, però també sabies i saps que ho pots viure i transformar-ho tot amb la força de l'amor i la saviesa que has anat acumulant en tants passos caminats damunt aquest pla terrenal durant moltes i moltes vides.
Mira aquesta foto que tens al costat, mama: Aquesta abraçada que ens fem amb tanta alegria, malgrat l'esforç de la cursa, la suor al front, els ulls vermells, el cansament...Aquesta és la nostra imatge d'ara mateix. Ens estimem i confiem en el nostre amor, tot el demés queda petit davant aquesta força i entrega total. Així som, mamu, aquesta força d'amor que ho il·lumina tot sense deixar res de banda, sense renunciar a res ni seleccionar el que ha de venir.
Mama, hem estat molt feliços junts aquí a la Terra amb el papa, amb la família. Aquests dies de Nadal i Reis tan bonics, tan màgics, tan alegres i plens d'amor els hem viscut, era el nostre moment de viure'ls, ho vam fer i va ser preciós.
Ara és un altre moment, no pot ser el mateix, mai podria ser el mateix. Però continua sent preciós, mamu, perquè hi continuo sent d'una altra manera. El cos no hi és, l'esperit sí, tot, immens, lluminós, carregat d'amor. Hi soc, mama, abandona tota resistència a viure-ho volent que sigui com abans. És més que abans, molt més. Accepta viure a totes en el teu avui, sense recança que jo no sigui físicament amb vosaltres. Accepta-ho, mama, i em sentiràs més que mai, perquè em sentiràs com ara soc. M'has sentit aquest vespre quan entraves a la cuina, intensament, inesperadament... És així, tot continua essent preciós.
Sigues feliç ara i aquí amb tots els companys de vida que tens al costat, que t'estimen i a qui estimes. Obre el braços i pensa que soc jo que els obro amb tu, que ric amb tu, que faig bromes amb tu... I no soc jo sol, tota la família està amb vosaltres.
Confia, mama maca, no temis res. Deixa que la inspiració et porti nous aromes i viu feliç, oberta a tot. T'estimo, soc feliç de viure un altre Nadal amb vosaltres. Confia en mi, no et fallaré mai. Fins el cel i tornar, fins al cel i tornar. El cel és un estat de l'ésser, no un lloc, i el pots trobar ara mateix.
T'estimo
Ernest
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada