Mama sóc aquí

 14+14

Aquest agost es compliran catorze anys de la tornada del meu fill a la Llum que És i que tots som. Serà un dia molt especial, perquè aquests 14 anys doblen els anys que va viure amb nosaltres físicament. Catorze més catorze... 14+14...

Catorze en el pla físic i 14 en el pla espiritual, viscuts conjuntament, minut a minut, dia a dia, mes a mes... No podia imaginar-me ni quinze dies sense ell i han passat catorze anys... Però cap sense ell.

“Ernest, ens has ensenyat i hem aprés a sentir-te d’una altra manera, a escoltar-te d’una altra manera, a saber-te d’una altra manera; a abraçar-te amb el cor i amb l’ànima, a parlar amb tu des d’aquest espai absolut que tots tenim dintre nostre, aquest espai silenciós i profund on habita el nostre veritable ésser, aquesta part sàvia de nosaltres que no està lligada al soroll, al tràfec ni al caos terrenal, allà on el nostre egoisme, les nostres pors, els nostres  pensaments caòtics  i constants no tenen cabuda perquè, en el silenci que va arribant, s’obre pas la nostra veritable veu.

Com han pogut passar 14 anys, quan sembla que va ser ahir?

Com haguéssim pogut passar 14 anys sense tu?

Com haguéssim pogut viure la nostra vida com la  hem viscut, si no fos que des del primer moment tu estaves allà, invisible, però present?

Estaves en mi i jo estava en tu, sense saber el que estava passant, sense entendre, sense pensar, sense cap ego que m’aturés o em parlés... Dintre la soledat i el buit més absolut, tu, només tu, estaves amb mi, només a tu em dirigia, solament tu em sostenies, solament per tu respirava. I per en Chicho.

La teva veu dintre meu em va dir l’únic que em podia donar vida:

-“Mama, no ploris, tot està bé.”

I és que, si tu estaves bé, preciós meu, si tu estaves viu i tot estava bé, jo ho podia suportar tot perquè tu continuaves existint d’alguna manera i jo sabia bé qui eres, coneixia molt de prop l’alegria que t’acompanyava, el teu cor tan gran i el teu amor per a tothom, sabia dels teus projectes i del teu amor per  la  vida, per nosaltres i pels teus amics; sabia, sense saber-ho, que hi havia un Amor increïble que t’havia obert la porta del Ser i que tu l’havies creuada.

La vida que hem viscut amb en Chicho després d’aquell dia i de moltíssims més dies, un a un, hora rere hora, amb pujades i baixades, amb dolor i amb amor a parts iguales, amb tants descobriments que ens anaven obrint el camí per reconèixer el nostre veritable ésser, la nostra ànima en nosaltres... Tot això ens anava aclarint el camí per arribar a tu.

Quant més crèiem en tu, més et sentíem; quant més crèiem en el nostre sentir, més el nostre cor s’eixamplava;  quant  més confiàvem en tot el que vivíem, més la vida ens ensenyava a estimar i a avançar sense por.”

Jo sentia profundament que l’amor que havíem viscut i continuàvem vivint amb l’Ernest seria el motor de la nostra vida, l’alè que ens respirava, el camí que ens esperava. Somiava que arribaria un dia que, quan la gent em mirés als ulls, hi veurien la brillantor de l’amor infinit de l’Ernest en mi, la seva alegria en mi, la seva passió per la vida en mi.

En aquets 14+14 la nostra vida, pas a pas, s’ha tornat immensa, preciosa, plena de llum i d’amor que compartim amb totes les grans persones que hem conegut i continuem coneixent.  La nostra vida parla per nosaltres tres, els nostres actes, l’amor i la gratitud que surt de nosaltres i arriba a nosaltres, l’amor amb el que creem el nostre dia a dia, la joia de saber que no estem sols, que hi ha un amor infinit que ens sosté i ens abraça, que la vida a la Terra és un obrir i tancar d’ulls per aprendre cada vegada més sobre l’Amor i que ens tornarem a retrobar amb els nostres éssers estimats quan en sortim... Tot això, més el que hagi d’arribar, ens ho ha ensenyat l’Ernest amb la seva vida aquí i la seva Vida Aquí... No hi ha temps, no hi  ha distància, solament un Ara sense fi.

Aquest any celebrarem el seu dia de naixement i el dia de la seva transcendència d’aquest món des de Perú, la terra que tant estimava, la terra del seu pare i també meva. Serà especial, serà important, serà emotiu. Encara que sembli que es tancarà un cercle no serà així, perquè el cercle es transforma en espiral i en ella continuarem aprenent, obrint-nos al nostre veritable ésser i abraçant aquesta Vida que continua i que no té  final, que s’obre sempre davant nostre més enllà de la  nostra mirada petita, de les nostres creences, de les nostres pors i de tota la cridòria d’aquest món que tan sols és un puntet minúscul a l’Univers.

Preparem les maletes, doncs, perquè marxem tots a Perú. D’alguna manera, marxem tots a Perú.

 

Maria Dolors Beltran Boixadera