Connexió amb l' Ernest
Escric des de la platja de Malgrat, són les vuit del matí i estic sola davant el mar, un mar blau cel serè i remorós que no para ni un moment, ho intenta una vegada i una altra d'arribar més amunt, però rellisca i torna enrere i aquest moviment s'ha convertit en la seva cançó eterna. Ja no es tracta de guanyar la partida a la sorra, sinó de cantar . d'acompanyar, de jugar, i el joc s'escampa per tota la platja.
Sento la carícia del sol a la meva pell, m'escalfa en el seu punt just, estic sola i tranquil·la... Com el mar, no es tracta de guanyar sinó de comunicar, de cantar, d'expressar, de compartir la cançó més bonica de la nostra ànima. I la meva cançó es diu Ernest.
Aquest estimar tan infinit que a vegades dol i a vegades canta es diu Ernest.
Aquest despertar a la Vida amb majúscules, es diu Ernest.
Aquest Amor i plenitud que ho envolta tot sempre, es diu Ernest. I no és un cant d'enyor, sinó un cant d'il·lusió i alegria de sentir la connexió amb tot el que existeix.
El mar, de tant mirar-lo, se m'emporta i em torna una vegada i una altra, seguint el seu respirar rítmic i constant, m'allunya i m'apropa, em vol i em deixa, em parla i em neteja de pensaments i cabòries, no existeix res més que aquest va i ve metòdic i constant, i tot és per mi.
"Mama, estic tot estès davant teu, allargassat fins allà on pots arribar a veure, soc blau, soc moviment, soc cançó, soc vida que evoluciona i es belluga, vida que conté en la seva essència tota la riquesa acumulada i viscuda. Inabastable per fora fins que et decideixes a tocar-me, a escoltar-me, a enfonsar-te en el meu ésser... Llavors t'omples de mi, del meu amor blau, del món que existeix en mi i del que tu formes part, no hi ha res ni lloc que jo no sigui amb tu. Et parlo, et canto, m'acosto, m'allunyo, et vull, et deixo lliure i sempre t'espero, et miro, et parlo... Com el mar canviant i misteriós així soc jo al teu voltant i dintre teu, una connexió que no s'atura, una veu de fons que sempre existeix, una presència que sempre està aquí i que abasta molta amplitud, molta profunditat... sempre hi soc.
Podríem estar hores així, eh mama? Sentint-nos, sabent-nos, com quan era aquí que ens sabíem sempre... Aquesta certesa és la nostra força, la nostra veritat, allò que hem vingut a experimentar i a compartir, com aquest mar fet de milions de miralls que et reflecteixen sempre."
Ernest
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada