El puzle

L'Ernest riu com un boig de veure,a  vegades, com ens escarrassem per comprendre, com arribem a fer tantes coses per arribar a entendre, a ser, quan la realitat és que no hem de fer res per ser, perquè ja som. L'únic que ens cal és deixar-nos viure, sentir i abraçar tot el que vivim, perquè la vida no és tot allò que hauria de ser, que podria ser, que hagués pogut ser, sinó la que és. La que cada dia ens arriba com un riu que inunda les nostres vides, que penetra per tot i que ens mulla de dalt a baix per molt que li posem barreres o que ens en vulguem amagar.

Aquesta nit he tingut un somni:en el que em veia ajupida a terra, intentant recollir un munt de peces de puzle que es veien totes escampades. De cop, he vist l'Àlvar que m'estava ajudant a recollir-les i he comprès que aquelles peces escampades eren les meves, les peces del meu puzle particular, aquell que vaig creant a cada moment. I m'he despertat amb un profund agraïment al meu germà estimat.

I m'he adonat que, al final, el que estic fent no és altra cosa que recompondre totes les peces de mi  mateixa que han quedat escampades pel terra després del terratrèmol emocional que ha sacsejat la meva vida i recompondre-les, una a una, dibuixant un paisatge nou que descobreixo a mesura que puc encaixar les peces que han saltat. Només estic fent un nou puzle de mi mateixa quan el puzle inicial s'ha desfet totalment i les vores no han quedat iguals. Recompondre'm de nou, sense model preestablert que m'arribi en sèrie, un model igual per a totes les caixes, aquest model que la societat i les diferents memòries emmagatzemades al meu inconscient m'havien fet creure que era l'únic possible.

Despertar d'una sotragada que remou l'ànima i esmicola tot el que era i pensava que seria, no és sinó entretenir-me a trobar les peces que encaixen de nou, a poc a poc, i fer una nova versió de mi mateixa sense patró, sense pressa, sense saber ni voler saber quina serà la forma final, el disseny final. Només gaudir del plaer de trobar i encaixar, quan menys m'ho espero, una peça a una altra en moments d'inspiració que arriben mentre jugo i reconec tot allò que em ressona en el meu nou disseny, lliure de pautes anteriors i sense temps per acabar-lo.

Ernest, sé que hi ha nits que em retrobo amb tu i amb els éssers de llum que m'estimen. Hi ha dies que em desperto amb un nou pensament, amb una nova inspiració, i sento que la meva consciència es desperta una mica més després d'aquestes trobades. Cada vegada que perdo una mica més la por a la por, la meva consciència creix. I tu i jo, que som el mateix en essència, estem al darrere de tots aquests moments.