27 de juny de 2018

Els escrits de l'Ernest

Aquest relat l'Ernest el va escriure per un exercici de l'Institut el gener del 2012. Reflexa molt bé la seva passió per la màgia i el seu gust i facilitat per escriure.
El dia 9 d'aquest mes de juny, vam llegir aquest relat a la plaça de Tona durant els actes de celebració dels 25 anys del Grup d'Esplai "Güitxi-Güitxi", en el que l'Ernest  havia participat quan era un nen. Els monitors ens van venir a veure per explicar-nos el seu desig que l'Ernest fos present d'alguna manera en aquesta celebració i ens van oferir un espai per a fer-ho possible. Vam sentir una gran alegria i un agraïment immens.


Ernest Sandoval                                                                                                      16-1-12


El Bosc Tròbeg


En Jack era un nen de dotze anys, fantasiós i pensatiu, que li encantaven les novel·les de màgia. Però la seva, no era una història com la de l’altra gent, encara que ell no ho sabés, la seva vida faria un gir radical que el canviaria per sempre.

En Jack vivia a un poble força gran, que no arribava a ser una ciutat. Era un lloc normal, si més no a simple vista, però tots els habitants desconeixien la veritable història d’aquell lloc. Un dia qualsevol, en un carrer com n’hi ha molts, en Jack caminava tranquil·lament. Tornava de l’escola i no tenia pressa. Mentre caminava, es va parar de cop i es va girar. A l’esquerra hi havia un pas estret sense sortida que cada dia el veia, però sense saber per què, aquell dia li va cridar poderosament l’atenció. No hi havia ningú ni hi veia res d’estrany, però hi havia una mena de força que li impedia deixar de mirar-lo. Quan feia un parell de minuts que observava, de cop, un vent glacial, gens corrent en aquella època de l’any, el va envestir per darrere i el va empènyer amb una violència fora de mida. En Jack va voler cridar, però no li va sortir cap so. Va travessar ràpidament el pas estret i es precipitava contra la paret  del fons. Tancà els ulls  i es va protegir la cara amb els braços, però el cop no va arribar i, de sobte, el vent es va parar. Lentament, en Jack va abaixar els braços i el que va veure el va deixar estorat. Davant seu hi havia una extensa clariana envoltada d’uns immensos roures. Els arbres estaven coberts de fulles verdes i lluentes i, entre elles, els ocells cantaven alegres. De lluny es sentia el soroll d’un rierol. En Jack es va girar i veié uns arbustos que formaven una mena d’arcada, devia haver entrat per allà. El noi estava bocabadat. “Que sóc mort?” va pensar mirant al seu voltant. “No” va dir una veu profunda dins el seu cap. En Jack va fer un bot i es va girar cap a totes bandes, sense veure a ningú. “Benvingut al Bosc Tròbeg” va continuar la veu.



-“Qui... qui em parla?” –va preguntar el noi. La veu va riure. “El Bosc”, digué dins el seu cap. En Jack no entenia ni fava, el bosc li parlava? Cada cop es creia més la teoria que s’havia mort. La veu va continuar: “Tu, noi, has estat escollit per ser el nou Guardià.”
-El guardià de què? –preguntà en Jack,  mirant debades d’on procedia la veu.  “El guardià del bosc. La teva missió és evitar que cap mena d’ésser travessi el portal, ja que  si algun d’aquests ho aconseguís, obtindria tots els secrets que amaguen aquests arbres. Per impedir que això passi, has d’aprendre els coneixements de la màgia. Però seràs tu que decidiràs si acceptar o no aquesta missió. Ara ve quan et pregunto: La vols acceptar i ser el nou guardià del Bosc Tròbeg?”.

En Jack s’ho va rumiar. Allò volia dir que la seva vida canviaria per sempre. A ell la màgia sempre l’havia fascinat, però no sabia si li agradava tant per allò... Va estar-se una estona pensant i discutint interiorment, però finalment va aixecar el cap i mirant cap a les profunditats del Bosc va dir amb veu clara i ferma:

-Sí.

Durant els següents sis anys, cada tarda anava al bosc i aprenia el complicat món de la màgia que el bosc li ensenyava. Li encantava i aprenia amb facilitat. Durant aquell temps havia hagut de fer fora una bruixa de nas torçat i molt lletja, un home llop esgarrifós i un ogre enorme que li havia costat molt de foragitar-lo. Tot i així no es va acovardir i va continuar anant al bosc cada dia de la seva vida, i cada dia tornava a recordar com, quan era un nen, havia entrat per primer cop a aquell bosc, a aquell bosc meravellós que li havia canviat la vida.

2 comentaris:

  1. El bosc és el Santuari dels devas (àngels)
    Sempre hauríem de demanar permís abans d'entrar.
    Una història plena de Sabiesa.

    Gràcies.

    ResponElimina
  2. El bosc és el Santuari dels devas (àngels)
    Sempre hauríem de demanar permís abans d'entrar.
    Una història plena de Sabiesa.

    Gràcies.

    ResponElimina